e....m......m....---a-----p----b---------------------------------------------

2010-03-07T13:19:00.007+01:00

"les idees m'importen cada vegada menys
i poso tot l'èmfasi en l'actitud de l'home davant de la idea.
La idea és i sempre serà una façana darrere la qual
passen altres coses més importants."

W. Gombrowicz

2010-01-27T08:25:00.004+01:00

La dama no era sinó la filla astuta d'un sabater.

El seu nom no era cap dels que ens havíem imaginat,

es deia Madeleine.

2010-01-25T18:00:00.004+01:00

...

"L'olor intensa de les roses inundava l'estudi,"

"li recordava aquells pintors de Tòquio, pàl·lids,

amb la cara de jade, que, amb un art que és necessàriament immòbil,

intenten expressar la sensació de rapidesa i moviment."

"El valor d'una idea no té res a veure amb la sinceritat de l'home que l'expressa.

De fet és molt probable que, com més insincer sigui l'home, més purament

intel·lectual sigui la idea, ja que en aquest cas no estarà tenyida per les seves necessitats,"

...

"Quan entraven van veure D.G."

2010-01-21T09:16:00.001+01:00

"Most of the basic material

a writer works with is acquired

before the age of fifteen."

Willa Cather

2010-01-20T09:05:00.003+01:00

"La base de l'optimisme és el pur terror.

Pensem que som generosos perquè atribuïm al veí

la possessió d'aquelles virtuts que probablement ens beneficiaran.

Elogiem el banquer per poder quedar al descobert,

i trobem qualitats a l'assaltador de camins amb l'esperança

que ens deixi la butxaca intacta."

Lord Henry

(El retrat de Dorian Gray)

2010-01-19T11:09:00.000+01:00

juguen sols a l'habitació del costat

2010-01-16T11:13:00.003+01:00

rugositat tendra de la nou

del cervell verd

ratafia

bec

2010-01-15T10:08:00.004+01:00

any nou

coll avall

núvols de projectes

pluja mediocre

tolls on es reflecteixen

intents

aspiracions

promeses

perdoneu

2009-11-25T06:52:00.003+01:00

Aquest dijous, a les 19.30

a la Biblioteca Fages de Climent, Figueres

presentació del meu darrer treball.

hi esteu tots convidats!

2009-10-03T17:37:00.000+02:00

2009-10-01T07:22:00.002+02:00

que aquesta màquina, suara, romangui així

d'estàtica i sense evolució, no significa

tanmateix, que en el fosc soterrani avall

escales i laberints, els artefactes hagin deixat

de funcionar.........................................................

si més no

2009-06-26T06:18:00.004+02:00

Ja tornem a tenir el Nayem aquí.

Va arribar ahir al matí, amb el carnet exacte

de l'any passat, la roba bruta, vambes d'hivern

una motxilla espellifada i molt cansat.

El Nayem aquest any té els ulls diferents.

I el nas diferent i fa la cara estreta. És igual

de menut, continua tenint la mirada llesta

i encara es mostra tímid, però parla espanyol

i ho entén tot i és molt més expert i agosarat.

Per exemple, corre amb bicicleta amunt i avall

com un desesperat, encara que sigui sota la pluja.

Penjat al coll duia la identificació correcta:

Nayem Embarek Mohamed Salem

amb el nom de la mare i la zona d'origen

exactament com ha de ser. A dins la bossa,

juntament amb els presents de la família

(braçalets fets a mà, metres de tela verge

i una bosseta amb pols de henna) hi havia,

també, un jersei amb un altre carnet grapat:

les dades correctes, i la fotografia d'identitat

del Nayem que vam conèixer l'any passat.

La pregunta és: quin és el malentès?

Eso es normal en el Sáhara

ens va dir l'Ali just fa un any.

Qui és en Nayem?

Què són els noms i els cognoms i els carnets?

Purs tràmits? Per què el Nayem d'aquest any

ens explica el mateix que el Nayem de l'any passat?

Com és que també té un tiet que es diu Selek

que viu a Catalunya?

L'Ali realment es deia Abdu.

I el Nayem, qui és en realitat?

Importa, tot plegat?

2009-06-22T11:00:00.002+02:00

acabo de rebre exactament això

per mail, de part d'una amiga:

el text diu:

Por favor ver la foto cuidadosamente...

El Presidente de Argentina recibió esta foto y lo llamo correo basura. A los 8 días su hijo falleció.

Un hombre recibió esta foto e inmediatamente envió copias.
Su sorpresa fue ganarse la lotería.

Alberto Martínez recibió esta foto, se lo entrego a su secretaria para que hiciera copias pero se le olvido enviarlas.
Ella perdió su empleo y el perdió su familia.

Esta foto es milagrosa y sagrada, no olvides enviarla dentro de 13 dias a 20 personas.

venço la por, o la por em venç a mi?

2009-03-26T06:29:00.004+01:00

"Art, it seems to me, should simplify. That, indeed,
is very nearly the whole of the higher artistic process;
finding what conventions of form and what detail one can do
without and yet preserve the spirit of the whole."

Willa Cather

2009-03-23T07:07:00.002+01:00

moltes gràcies Vilafranca

i a tots qui ens vam llegir

2009-02-24T07:31:00.002+01:00

غريب في مدينة بعيدة

عندما كنتُ صغيراً

وجميلاً

كانت الوردة داري

والينابيع بحاري

صارت الوردةُ جرحاً

والينابيع ظمأ

- هل تغيَّرت كثيراً ؟

- ما تغيَّرتُ كثيراً

عندما نرجع كالريح

إلى منزلنا

حدِّقي في جبهتي

تجدي الورد نخيلا

والينابيع عرق

تجديني مثلما كنتُ

صغيراً

وجميلاً..

Mahmoud Darwish

2009-02-16T07:29:00.000+01:00

Думали: нищие мы, нету у нас ничего,
А как стали одно за другим терять,
Так, что сделался каждый день
Поминальным днем,-
Начали песни слагать
О великой щедрости Божьей
Да о нашем бывшем богатстве.

Anna Akhmatova

2009-02-15T07:56:00.001+01:00

四方より花吹入て鳰の海

Matsuo Basho

2009-02-08T06:58:00.002+01:00

......................... I ...........................

Vet aquí que una vegada hi havia un Ase.

Tirava un carro carregat de rocs
que pesava més que un ase mort
però a poc a poc i amb bona passa
avançava sense dir ni ase ni bèstia.

Havia après a no protestar ni exigir,
perquè cada cop que bramava
sentia rere seu una veu ronca que deia:
"ase gemegador, carregau-lo sense por,
que brams d'ase no pugen al cel!"
i per xerrar, més rocs a l'esquena.

Tothom el coneixia per ser l'Ase dels cops,
però a ell, amb el llom ple de durícies i crostres seques,
tant li eren aquestes xerrameques, a ell
només li preocupaven les mosques.

El dia que li van plantificar la pastanaga allà al davant
va tenir un problema afegit i no sabia com sortir-se'n.
Almenys, amb la cua, podia ventar aquelles bestiotes
vironeres perquè no li toquessin gaire els ous,
però la pastanaga no la podia apartar de cap de les maneres
i si l'ullera li privava de veure als costats, ara aquell menjar
impossible li tapava el camí que se li obria al davant.

Mira que arribes a ser ruc, menja-te-la!, es va dir.

I aleshores, el sol pensament d'aconseguir la pastanaga,
li va fer oblidar tan les mosques que li brunzien al cul
com els records d'un paisatge que feia temps que no veia
com la direcció del camí que tenia enfront i el destí que li esperava.
...............................................................................................

2009-02-07T07:09:00.001+01:00

............................ I I ....................................

Vet aquí que una vegada, l'Ase entossudit
i obstinat a atrapar la pastanaga, s'havia oblidat
del pes dels rocs que carregava, de les mosques
i del camí i fins i tot de l'ase que era.

Però va arribar un dia que va tastar una cosa
que es deia felicitat, perquè gràcies a un descuit
del tros d'home que li anava al darrere, va poder
ensumar la pastanaga i se la va menjar sencera.

Amb aquell gust dolç a la boca, tots els records
del seu passat van tornar presents i amb força:
les mosques del cul, el pes dels rocs que carregava
un paisatge que no veia i un camí que se li estenia
al davant, tan immens, incert i inevitable, que es va
quedar clavat a terra de por. Ai las! I ara què?

Sort que l'home de seguida li va tornar a posar
un altre cop la pastanaga al davant, perquè si no
no sabia cap a on tirar, estava ben perdut!
I ja llavorens, més content que unes pasqües,
podia anhelar aquell tros dolç de felicitat
que tenia tan a l'abast, per més que trotés, sempre.
.........................................................................

2009-02-06T07:13:00.000+01:00

................. I I I ..........................
L'Ase trotava i trotava, i la pastanaga ballava i ballava.
Un dia, després de molts anys de trotar, el van aturar.
Una mà, davant del seu estupor, li va acostar la pastanaga
als llavis i ell se la va poder menjar. La mateixa mà
li va treure els arreus i el paisatge va aparèixer
al seu entorn brillant de colors i de sol: era en un prat
enorme, infinitament enorme, sense via ni camí.
La mateixa mà li va fer una forta palmada al cul
i la veu ronca de l'home de tota la vida va amollar:
Arri a córrer, Barrabàs, que ja ets lliure!

Però l'Ase es va quedar clavat a terra. No entenia res.
On volia que anés, amb tota aquella immensitat?
Va fer una passa esporuguida, només una, perquè
com que no duia el carro de rocs enganxat a l'esquena
es va sentir lleuger com una papallona i es va aturar
en sec, per por de no sortir volant. Les mosques
havien tornat i tenia feina a espantar-les amb la cua,
així que es va concentrar a fer-ho bé mentre amidava
el lloc on l'havien deixat sol i tastava l'herba que tenia als peus.

Al cap d'un temps indeterminat de ser allà, va sentir una veu.
Què, ja t'han jubilat?, i va bramar una rialla.
L'Ase va tombar el cap i va veure un ase gras i vell
i esdentegat que s'acostava amb la mirada entelada.

Arri que ja ets lliure!, oi? eh? L'ase em fot,
que en fa de temps que ho sento, això, però noi,
no dureu ni dos dies, eh, caieu desplomats
i no hi ha Déu que us aixequi, ara que sou lliures!
L'Ase se'l mirava sense entendre res.

Sí noi, que ja no serveixes, que ets ase de pastura!
va cridar malhumorat l'ase vell, I ara menja, va dir
mentre girava cua i s'amorrava a terra, que estic fart
de ser l'únic que arrana l'herba, aquí!, i el nostre Ase,
l'Ase dels cops que no es pensava que sabés fer res
tret d'obeir, es va posar a menjar fins a la darrera hora.
...............................................................................

2009-02-05T06:58:00.003+01:00

descobreixo que la creativitat
no té tant a veure amb els moments d'inspiració
davant un llenç o un teclat d'ordinador
sinó en la capacitat de fer una bona recepta
amb els quatre ingredients que queden al rebost
després d'uns quants dies sense anar a comprar.

2009-02-04T07:22:00.001+01:00

Someone has to die in order
that the rest of us should value life more.

Virginia Woolf

2009-01-14T09:55:00.003+01:00

.
.
cert, fa molts dies que he deixat
penjada l'anàlisi d'això del feisbuc

la veritat és que no m'interessa gens

seria com posar-me a analitzar unes pàgines grogues
o la programació d'activitats del barri
o l'agenda setmanal del centre cívic
o els currículums vitals de tots els meus amics

tinc altres temes millors al teler
per això els posts arriben en comptagotes
amb la cadència d'una aixeta fluixa
mentre pinto plats força més elaborats:
amics, ja en tindreu notícia, properament,
cara a cara, al mur de murs
.
.

2008-12-05T07:03:00.004+01:00

.
.
El punt de partida sembla bo:
un llibre d'amistats.
.
Si l'amistat és: "afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual" (DIEC)
.
aleshores això del feisbuc,
on tothom es fa amic de tothom,
és una esplèndida plataforma
perquè desapareguin pacíficament
els odis, les pors i les guerres.
.
.

2008-12-01T11:14:00.005+01:00

estic en plena anàlisi d'això del feisbuc.

Quin sentit té que la Noemí m'enviï un missatge
de recomanació per agregar una amiga comuna,
la Txell, la padrina de la meva filla,
amb qui comparteixo la casa on vivim?
.
.

2008-11-30T07:47:00.000+01:00

2008-11-29T06:45:00.003+01:00

2008-11-28T08:55:00.002+01:00

2008-10-09T16:29:00.001+02:00

vinc aquí
com els vells jubilats que s'aturen uns minuts allà on fan obres
i davant la inactivitat, la desacceleració, el silenci de les màquines, i el buit
giren cua cap al forn.

diuen que és temps de crisi

2008-09-24T09:11:00.002+02:00

2008-08-17T09:33:00.001+02:00

El Nayem i l'Ali van fer-se unes espases de fusta,
amb una funda de cartró i lligades amb un cinturó de corda,
una màscara ben retallada pintada de blanc i un punyal.

Ho van fer una tarda amb tot de material que van trobar a baix,
cinta aïllant i claus de la caixa d'eines, un pot de pintura blanca
que va sobrar de les darreres obres, caixes de cartró que tenim
per empaquetar i guardar objectes, i cordes que havien tret
de vés a saber on. "Que en són d'espavilats", vam pensar.

Al cap d'uns dies, en voler tallar el plàstic d'un envoltori
d'aquests impossibles i fets a prova de robatoris
amb el cutter, vam veure que tenia tota la fulla gastada
(i era nou!, coi de nanos!)
i vam haver de fer servir les tisores de la cuina.
De seguida les màscares ben retallades
de l'Ali i el Nayem ens van assaltar i també la seva manera
arravatada, diríem desconsiderada, d'utilitzar les coses
(clar, com que saben que si de cas ja en comprarem un altre!)

Però abans d'esvalotar el galliner amb renys
i discursos morals sobre el respecte per les coses,
sobretot les dels altres, vam discutir entre nosaltres.

Uns deien que si no respecten res és perquè
saben que aquí podem aconseguir rèpliques fàcilment
a la botiga del costat de casa. I que allà on viuen,
al mig del desert, sí que tenen cura de les seves coses.

Uns altres dèiem que si no respecten res és perquè
no dónen el mateix valor als objectes que nosaltres,
i per ells, un cutter, només és una eina per retallar,
igual que unes tisores, un clau punxegut o una pedra afilada
i que si ells no en tenen utilitzen el del veí.

No ens posàvem d'acord. Alguna cosa de la discussió
no quadrava, potser era la qüestió del valor.
Valora més qui té més o qui té menys?

Al final no vam dir-los res. El cutter continua
amb la fulla gastada, però ja en comprarem una altra.

2008-07-29T08:01:00.000+02:00

L'Ali, quan va arribar, el primer que ens va demanar a l'hora de comprar roba
van ser pantalons llargs. Primer no ens deia per què havien de ser llargs,
amb la calor que fa, però finalment ens va dir que eren perquè l'any que ve
anirà a Algèria a estudiar l'Alcorà.

L'Ali diu que de gran vol ser doctor perquè guanyen molts diners,
o conductor, que també en guanyen molts, i quan ho diu somriu
d'orella a orella, sense impotència ni impossibles.

El Selek, el tiet del Nayem, ens va explicar amb desànim
que ell és enginyer de comunicacions, però a Sabadell
treballa fent de mosso en un hotel perquè no troba feina
del que va estudiar. Primer hauria de convalidar el seu títol
universitari d'allà amb un títol d'aquí, cosa que li és
pràcticament impossible.

El Selek guanya 800 € al mes, en paga 400 de lloguer del pis
i manté tres companys que viuen amb ell i que s'han quedat sense feina.
Al Sàhara hi té la dona, amb un fill de dos mesos, a qui no pot enviar ni un cèntim.

L'Ali i el Nayem resen cada dia cinc vegades.

2008-07-17T08:11:00.003+02:00

"Els qui entre nosaltres ignoren el secret de regular convenientment llur pròpia existència sobre aquesta mar tumultuosa de neguits insensats que anomenem vida, viuen en un estat de dolor perpetu, tot esforçant-se debades a semblar contents i feliços."
Okakuro Kakuzo, El llibre del te.

Ahir a la tarda l'Ali ens va preparar un te.
És un ritual que ja ens va oferir un tiet del Nayem
quan el vam anar a visitar al seu modest pis de Sabadell.
Asseguts a terra, disposen de la tetera amb aigua calenta
quatre gots petits, gran dosi de sucre i el foc.

Amb tota la concentració del món, mentre els altres jugaven a cartes,
l'Ali va fer una primera infusió que anava transvasant de got a got
deixant caure en rajolí alt perquè pugés l'escuma. Després, en un seguit
de transvasaments per a mi incomprensible, omplia els altres gots
i retornava la infusió a la tetera, i de la tetera al got i del got a la tetera,
i mentrestant, en rajolí alt, continuava fent pujar l'escuma dels dos primers.
Quan li vaig preguntar per què ho feia així em va dir: Así se vuelve rojo.

Al cap d'una estona buidava tots els recipients dins la tetera vermella,
i abocava en un got la infusió que s'havia vessat damunt la safata on treballava,
sense menystenir ni una gota del beuratge. I sant tornem-hi,
ara amb el sucre inclòs i una branca de menta que havíem anat a buscar
al costat del pou i que anava sucant de tant en tant en un dels gots plens.
Mentre durava el ritual deixava la tetera mig plena damunt del foc
perquè anés coent amb l'herba a dins.

Ens va oferir un gotet de te verd, amb la dolçor del sucre
que matisava l'amargor inicial i el toc de menta refrescant.
Una delícia.

El dia que vam anar a visitar el tiet del Nayem, el Selek,
ens va ensenyar una dita saharaui sobre el te que diu:
"El primer és una mica amarg, com la vida.
El segon és dolç com l'amor, i el trecer encara més, com la mort."

2008-07-14T10:41:00.002+02:00

Avui el Nayem no ha volgut anar a la piscina del Casal d'estiu.
Quan no vol una cosa adopta l'estratègia autista o del titella sense fils:
es queda estirat al sofà o a terra mateix, amb els ulls tancats,
com els insectes que es fan els morts quan perceben una amenaça.

Després, pensant, he recordat que ahir al vespre
va parlar amb casa seva per telèfon. I que la seva mare
li prohibeix terminantment banyar-se a la piscina o al mar
perquè no sap nedar.

El primer dia que vam anar a la platja es va quedar dues hores
assegut a la sorra, vestit, i contemplant per primera vegada
tota aquella vastitud d'aigua. Finalment em va demanar de mullar-se.
S'hi va ficar a poc a poc, només els peus. Després va voler-se posar el banyador,
i es va acabar banyant fins a la cintura. Quan ja era hora de marxar
no hi havia ni Déu ni mare que el tragués de dins de l'aigua.

2008-07-11T07:02:00.002+02:00

El Nayem ja riu, ja parla (en hassania, però parla)
ja compta de l'u al deu en castellà i em diu: tinc gana.

La primera setmana no deia res, i plorava estirat al sofà.
Quan un matí va veure a la seu dels Amics
una foto dels campaments del Sàhara on viu
va guanyar l'enyor per la resta del dia, va estar callat
i amb aquella seva mirada trista i negra cap endins.

Quan ell i l'Ali van descobrir la capsa on guardem les figures del pessebre
van trobar la panacea: els encanta jugar amb els tres camells dels mags.
I les figures dels pastors, les ovelles, i quan veuen el caganer, encara riuen ara.

2008-07-09T08:30:00.002+02:00

Ahir vam saber que l'Ali no es diu Ali.

Com que només vénen nens i nenes de 7 a 12 anys
i ell en té 13, com ens va assegurar,
la seva família va comprar el nom d'un cosí menor
per poder-lo enviar a Catalunya amb identitat falsa.

De fet, la fotografia del carnet que ha portat el Nayem
tampoc no s'assembla a ell ni pel color de pell,
ni pel nas, ni per les orelles, ni els ulls ni la mirada.

eso es normal en el Sahara

2008-07-07T18:13:00.003+02:00

En Nayem i l'Ali ja són amb nosaltres.

En Nayem no sap quants anys té, en calculem uns set o vuit,
és molt tímid i no parla ni català ni castellà
només hassania, el seu idioma matern.
L'Ali diu que en té 12, ja és la cinquena o la sisena vegada que ve
i domina tant els idiomes com les tàctiques culturals d'aquí.

Són fills del poble saharaui i viuen en els camps de refugiats
d'Aiun i Auserd al Sàhara Occidental.

2008-07-01T07:06:00.001+02:00

Potser un bon exemple que explica el concepte de periodisme multimèdia és la teva feina durant les eleccions generals de Turquia, al 2007.
Com a enviat, havia d'elaborar les notícies per la BBC, per les emissores de ràdio i per internet. A més, publicava vídeos a YouTube, fotos a Flickr i feia un blog. Vaig aprendre moltes coses d'aquella experiència. Una és que no s'han de fer tantes coses a la vegada. S'ha d'escollir quin és el millor format per explicar la història i perquè la noticia quedi elegant i atractiva. Jo dic sempre temps i bellesa.

Ben Hammersley

2008-06-15T08:04:00.002+02:00

L'escriptura és transgressió.
Tant del temps, com de l'espai, com dels nombres i les lletres
com dels límits d'un mateix, com del pensament,
com de l'instrument que s'utilitza.

I si hi ha una literatura que ve de gust llegir i rellegir
segurament és perquè transgredeix cada un dels elements
que he apuntat més amunt i d'altres que desconec.
Són les lectures que transgredeixen els nostres propis esquemes previs.

L'escriptura neix de la necessitat de transgredir.
Hi ha qui ho sap fer i qui no en sap.
Hi ha qui ho confon amb violar destruir, insultar, prevaricar, robar.
Però transgredir, del llatí transgredior
està format pel prefix trans- "més enllà, o per sobre de"
i l'arrel gradior "caminar, avançar".

Per això encara que avui siguem dissabte 14 de juny
penjaré aquest post com a diumenge 15.
I no és amb pretensions transgressores.

La veritat és que m'he empipat.
I com que vull passar per sobre de l'enuig
escric això tot i que ja he penjat el post d'avui.

Fa dos dies que quan obro el blog per treballar
em surt penjat al lateral un anunci polissó
de no sé quina empresa privada.
Com que sé que utilitzen el marcador de Webstats
per infiltrar-se, he decidit treure'l d'aquí
i quedar-me sense poder controlar la dinàmica de les visites al blog.

Podria posar-me algun altre tipus de marcador,
o mirar si Webstats té una clàusula especial per advertir
que això no passi. No sé si, com a clients, tenim aquest dret.

Però no m'interessa perdre el temps amb aquest tipus de lleis
ni intentar de transgredir-les ni buscar una solució.
Prefereixo alliberar-me del control de visites,
no saber si hi ha algú que em llegeix o si estic sola en aquest món.
D'alguna manera m'allibero de la pressió de correspondre els lectors
que em vénen a veure regularment, de la vanitat de comprovar
com puja el nombre de visitants, i de la frustració d'adonar-me
que per escriure no cal que ningú em llegeixi.

Ho faré igualment, amb la il.lusió d'una multitud de lectors implícits,
esperant els meus encerts i remarcant els meus errors
encara que virtualment, no hi hagi ningú a la pàgina.

2008-06-08T16:51:00.000+02:00

2008-06-07T08:26:00.000+02:00

2008-06-06T07:45:00.000+02:00

2008-06-05T06:14:00.000+02:00

2008-06-04T06:05:00.000+02:00

2008-06-03T06:17:00.000+02:00

2008-06-02T07:42:00.000+02:00

2008-06-01T08:02:00.000+02:00

2008-05-29T09:47:00.000+02:00

En moltes circumstàncies s'ha de reconèixer
que la poesia és un compromís de l'ànima.
La consciència associada a l'ànima és més reposada,
menys intencionada que la consciència
associada als fenòmens de l'esperit.

En els poemes es manifesten forces que no passen
pels circuits d'un saber.
Les dialèctiques de la inspiració i el talent s'il.luminen
si es consideren els seus dos pols: l'ànima i l'esperit.

Gaston Bachelard

2008-05-28T08:25:00.000+02:00

i en algun punt del viatge
vaig pensar: i si...

i sí

2008-05-26T18:24:00.001+02:00

Cerro Tronador

2008-05-22T10:31:00.002+02:00

les dones aèries

el vigor
en l'erosió i el modelatge
pacient dels èols
damunt les roques, les matèries pesants.

les ales dels ocells eleven la corporeïtat
des de la lleugeresa
la força d'un impuls immaterial
invisible i nuclear

empremta imperceptible a l'ull matèric

2008-05-21T08:26:00.004+02:00

Isla Negra,

on el poeta va fer
construir
el seu refugi
naval arran
del Pacífic
amb la
força pròpia de
l'ímpetu
oceànic,
de les roques que
neixen de
la terra
i de l'àncora
enclavada
a l'arena, és
sinècdoque
de Pablo
Neruda,
descomunal, ponderós i contundent

2008-05-20T08:13:00.002+02:00

Els homes, que estaven a tres metres del pou,
de l'ensurt i l'embranzida van fer un salt enrere
i el Manuel, que va rebre una llenca del foc,
quan va callar l'esclat crida: "Se me han quemado las cejas!".

El Luís se'l mira i espetega a riure
"las cejas solo, dice!".

2008-05-19T07:49:00.002+02:00

2008-05-14T17:10:00.004+02:00

"He passat un període terrible amb el llibre 'australià': n'he estripat tres versions seguides, i com a resultat he descobert, a partir de La rovina di Kasch, que l'única via és el mètode del cut up".

2008-04-12T17:06:00.003+02:00

Estem a Talca, a 3 hores en tren de Santiago de Chile.
És tardor i fa fresca, vam arribar ahir amb la primera pluja de l'estació,
a Chile hi ha sequera, també, no ha plogut en tot l'estiu i agraeixen el regal.

El jet lag es va fent el seu lloc en la normalitat horària d'aquí.

Estem a casa del Luís, un impressor que treballa amb màquines
remotament velles, escric des del seu taller impregnat d'olor forta de tinta.

Avui el sol banya el pati interior de la casa.
Sota l'emparrat, un joc d'ombres intens.

La màquina d'impressions s'engega amb estrèpit.

2008-04-01T09:34:00.000+02:00

*ciscoksl

2008-03-18T15:54:00.003+01:00

tornem a ser a la finca privada del Montseny
quinze dies

el 10 d'abril marxem un mes a Xile i l'Argentina
el Xavi, la Nona, l'Uriel (a dins la panxa) i jo

passo uns dies de feina incontestable
no penjo res a internet

tinc una novel.la per presentar a concurs
i estic treballant el projecte de novel.la digital
o sigui que tranquils, que el fet de no mostrar-me
no vol dir que hagi desaparegut

2008-03-11T09:01:00.002+01:00

amb l'enconstipat que porto
i la puça que duc a dins la panxa
se m'estreny el cap i no em surten les idees

sort que encara em queda la lectura!

2008-03-04T16:36:00.003+01:00

Enfrontada amb una qüestió que em planteja en Toni Ibàñez
respecte a la conceptualització i la caracterització de la "Literatura 2.0"
em veig amb la necessitat de reflexionar una miqueta i per
sobre el terme.

D'entrada vull repetir el que ja vaig dir en un post anterior,
i és que trobo absurdes les discussions terminològiques
en un temps en què l'experimentació literària i la tecnològica
provoquen transformacions constants,
tant en el mitjà com en els resultats,
cosa que fa difícil conceptualitzar i caracteritzar.

Literatura 2.0?
Podem parlar de literatura 2.0, és clar que sí.

Però jo optaria per generalitzar: literatura digital,
enfront de la literatura impresa i la digitalitzada
(segurament el terme "digital", en un futur llunyà,
desapareixerà i parlarem de literatura, a seques.
Potser aleshores serà quan especificarem
"literatura impresa" per referir-nos
a les obres en format paper. Qui sap).

D'entrada això de 2.0 és una tecnologia, el web 2.0,
impulsat per empreses privades,
que pot ser superat demà mateix. I ho serà,
si no demà, demà passat. Aleshores?
Haurem de córrer a canviar el nom
i ho anomenarem Literatura 7.0 o vés a saber com
i tots els debats i les conclusions seran paper mullat.

El web 2.0 es distingeix del web 1.0 perquè és dinàmic,
o sigui que és fàcilment actualitzable i el seu ús està orientat
a la interacció i a la creació de xarxes socials.
Però la literatura digital no es redueix a aquestes característiques.
Es pot fer literatura amb el web 1.0 o 1.5,
i per què no amb el web semàntic (altrament dit web 3.0)
d'una forma tan vàlida i innovadora com qualsevol altra.
I la literatura feta amb la tecnologia Flash de Macromedia
i presentada no en l'univers web sinó en un suport digital com el DVD?

El web 2.0 no deixa de ser el sistema més actual i més usat,
i per tant està de moda afegir "2.0" a qualsevol títol.
I és que, diuen, això de web 2.0 és una actitud.
Quina por! Em sona reduccionista, sectari, ho trobo fanàtic.

Moda, actitud, generació...
és raonable limitar d'aquesta manera
la literatura actual i el seu futur?

Tela llarga...

2008-02-27T09:30:00.001+01:00

La meva confiança en el futur de la literatura consisteix a saber que hi ha coses que només la literatura pot donar amb els mitjans que li són específics.

Calvino, Lliçons americanes.

2008-02-25T08:22:00.003+01:00

Em sembla que el concepte d'avantguarda és relativament modern i que els valors sobre els quals se sustenta remunten a la Revolució Francesa i al Romanticisme alemany o al Romanticisme tout court. Però la formulació explícita i vàlida per a nosaltres la devem a Baudelaire, quan al final del seu poema "Le Voyage", que en realitat conté el missatge que clou Les Flors del Mal, s'exclama:
Plonger au fond du gouffre, Enfer ou Ciel, qu'importe?
Au fond de l'Inconnu pour trouver du nouveau.
Baudelaire fins i tot subratlla la paraula clau, la paraula nouveau, car aquesta és, ha estat i serà la fita de tota avantguarda, trobar la novetat. I si dic que aquest concepte es confon amb el de la modernitat és perquè se sobreposa obertament, clarament, al món medieval. L'home medieval, pendent de l'altra vida, pendent de l'eternitat, podia menystenir la novetat o, en tot cas, no buscar-la, encara que aquesta vingués per ella mateixa [...]
El seu fill espiritual, Rimbaud, ha accentuat aquesta actitud, quan diu, referint-se a París:
La tête et les deux seins jetés vers l'Avenir.
Aquesta postura és la de l'avantguarda. Ara bé, Les Flors del Mal aparegueren el 1857, i el poema de Rimbaud que inclou el vers anterior, "L'orgie parisienne", és del maig del 1871.
En aquest sentit, l'avantguarda té, per tant, més aviat un segle i mig que no pas un segle.
Ara que una onada de pessimisme sembla envair el planeta, les avantguardes seran més necessàries que mai, seran, precisament, el refugi contra l'allau demolidora, però potser aquest refugi serà per a qui el mereixi, serà un camí més secret, més interior, més difícil.
I, ai dels individus i dels pobles que se'n vulguin desentendre i que creguin que ja tot ha esta dit, que ja tot ha esta fet, perquè aleshores passaran de l'avantguarda a la rereguarda o a la decadència. Ai dels individus i dels pobles que s'escoltin els falsos profetes.

Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Quaderns de l'alquimista

2008-02-23T10:19:00.003+01:00

El post de Josep Porcar
Notes sobre literatura 2.0
em tempta a resseguir el perfil esmussat
d'algunes idees i qüestions.

És cert, jo també tinc un munt de preguntes
sense resposta sobre la literatura digital,
també desconfio de les eufòries dels fanàtics
i em malfio del catastrofisme dels detractors.

Penso que estem a les beceroles de la literatura
que es farà en el futur, i que l'únic que podem fer
és la pràctica d'intentar escriure,
experimentar en l'escriptura,
arriscar-nos en les maneres i els hàbits,
inventar relacions, semblances i equivalents,
i equivocar-nos, és clar, per poder continuar.

D'entrada crec que hauríem d'evitar
les etiquetes a què tan acostumats estem

(som hereus de la voràgine dels -ismes del segle xx

en què nous moviments apareixien per oposar-se

o matisar moviments previs, res més que variacions

d'etiquetes amb dissenys diferents i noves dates de caducitat,

i actualment vivim la mostra d'aquesta absurditat

amb el postpostpostmodernisme).

El procés d'etiquetatge es duu a terme un cop
ja es té el producte acabat, just per disposar-lo
al mercat del sentit comú. En aquests moments,
però, ningú no sap què és ni com serà la literatura
inspirada, treballada, i manipulada sota les condicions
de les tecnologies digitals, així que no només trobo absurd
que els escriptors, en comptes d'escriure, discutim
les terminologies i vulguem establir denominacions,
definicions teòriques i delimitacions, sinó que també
ho trobo contraproduent, perquè fineix i limita
un procés obert d'exercici i assaig creatiu.

Entenc perfectament que es faci necessari conceptualitzar,
des d'una perspectiva teòrica, tot l'embull de la nova literatura
per clarificar-la i entendre'n els paràmetres, però no crec
que aquesta sigui la feina de l'escriptor. Sí que aquest ha de conèixer
els conceptes i el curs de les teories, però com a material d'anàlisi
per a la pràctica, sense pretendre definir ni delimitar el particular
en termes genèrics, i molt menys voler aplicar-ho en comú denominador,
potser només per justificar el seu propi treball.

Pel que fa a la pregunta essencial que planteja Porcar:
podria el medi acabar per modificar el contingut?
naturalment, no tinc la resposta, però sí que tinc l'opinió.

Penso que el medi, o el mitjà, ja ha actuat damunt del contingut,
si entenem el contingut com a matèria d'un discurs,
perquè les noves tecnologies han aportat noves perspectives
a termes comuns com identitat, caos, autoria, xarxa
que la literatura tracta específicament, i també han aportat
noves nocions que des de la literatura s'intenta treballar
com ara serendipia o aporia.
Però a la vegada, penso que el mitjà, com a continent,
no modifica el contingut, sinó que permet trobar
noves fórmules per expressar aquest contingut.

Un exemple: crec que una de les transformacions essencials
de la literatura digital radica en el fet de concebre el text narratiu
no des de la base temporal, el cronos de la història (la trama),
sinó des d'una base espacial, els topos de la història (la xarxa).
Almenys en aquests moments estic centrada en aquest experiment
vist que els intents d'escriure amb base temporal han estat un desastre
ja que no pots preveure quin curs seguiran les lectures potencials
(les trames tradicionals són inoperatives i ineficaces pel lector
que navega en espais virtuals). I ja dic que és un experiment,
i per tant, no és conclusiu ni determinant en absolut.

Respecte a la qüestió:
una obra autènticament 2.0 podria entendre's del tot
sense la integració de les opcions digitals que l'autor
ha ideat durant el seu procés creatiu?
penso, doncs, que no, si tinc en compte el matís
de la pregunta: l'autor idea opcions digitals en el mateix
procés creatiu. O sigui que una obra autènticament 2.0
(o digital) no podria entendre's del tot si és traslladada,
per exemple, en un format paper o de lectura equivalent.

Un exemple, genial, de Pedro Valdeolmillos.
O aquest Retorn a la Comallega d'Anton Ferret.

Tela llarga...

2008-02-21T07:14:00.004+01:00

L'altre dia llegia el post del Llibreter
La mort triomfal de les avantguardes
i els subsegüents comentaris.

Atès que en aquests moments estic treballant
en una novel·la diguem-ne "digital", o "ciberliterària"
o "hipertextual" o "cibertextual" o "ergòdica"
o "electrònica" o "interactiva", en definitiva
una novel·la experimental amb un format tecnològic
em veig prou apta per comentar que una cosa
és l'avantguarda, una altra la literatura 2.0
i una altra la "literatura digital".

Que d'avantguardes sempre n'hi ha hagut en el sentit
d'obres i corrents artístics i personatges
que han sabut fer un pas endavant en moments
que l'art i la literatuta naufragaven en la voràgine
de la repetició, és cert.

Que l'Avantguarda del segle xx és un moviment
i un corrent artístic definit amb una sèrie de característiques
que com a referents útils són vàlids i sovint encara determinen
la nostra dinàmica creativa, també és cert.

Que la literatura 2.0 suposa una manera d'escriure inèdita
amb infinites possibilitats per descobrir i que representa
una literatura pròpia del segle xxi, no ho discuteix ningú.

Ara bé, com diu el Llibreter, jo no equipararia avantguarda
i literatura 2.0. Més que res, perquè la literatura 2.0
no fa cap pas endavant ni respecte a les obres ni els corrents artístics,
la literatura 2.0 és un format automatitzat i de creativitat limitada
que permet escriure tal com faríem (o fem) en una Moleskine.
És cert que permet més coses, inèdites i pròpies del format,
com els vincles als referents, la possibilitat d'interacció,
la inclusió de vídeos, animació i imatges, la publicació automàtica
i instantània, etc. però això, que són característiques no només
dels blogs, els fotologs, wikis, etc., sinó de tot format tecnològic,
no representa al meu entendre ni experimentalisme ni avantguarda
ni un trencament amb el que s'ha escrit fins ara.

El Llibreter respon al comentari d'Ibañez:

"La literatura digital d’avantguarda és una altra cosa,
i desenvolupa estratègies que minen el concepte mateix de lectura.
No es tracta tan sols d’interacció escrita. És una literatura concebuda
des de la tecnologia i no un simple trasllat dels gèneres tradicionals a la pantalla."

ho subscric totalment.

En una peça que vaig crear l'any 2004
Sobre la idoneïtat que les mans de neoprè se suïcidin
intentava precisament desenvolupar i sobretot emfasitzar
aquestes estratègies, no amb prou consciència de saber què feia.

Ara sí que sóc conscient de saber (el mínim possible) què faig
i puc assegurar que escriure desenvolupant
les possibilitats tecnològiques no és redactar
un post diari en un blog.

No el format, sinó la manera d'escriure és una altra.
Si serà reeixida o no, això ja es veurà,
tot experiment té la porta principal oberta al fracàs
si no es pot trobar la d'emergència.

2008-02-19T19:00:00.000+01:00

Els que s’oposen són els últims a comprendre.

Gala

2008-02-11T18:36:00.000+01:00

L'amic llunÀtic m'ha concedit generosament
(gràcies per la teva constància!)
el premi Arte y Pico creat per Eseya

i que va passant de mans en mans bloguistes.

Però a mi els premis, a banda d'agradar-me el reconeixement,
m'incomoden per tota la parafernàlia requerida:
discursos d'agraïment, posats de gala benintencionats, etc.

O sigui, que seré conseqüent i no faré res de tot això.

Tampoc no posaré les bases del premi perquè no em ve de gust.

(el premi porta intrínseques unes regles que el premiat ha de seguir,
si això vol dir que se'm retira el trofeu, doncs... què hi farem Bonaparte!)

Ni triaré cinc blogs que cregui mereixedors, no vull haver d'escollir.

A més tot això és una estratègia
(no dic que dolenta)
per fer créixer el número de visites dels teus bloguers preferits,
i com que a mi és el que menys m'interessa i m'atrau... doncs res.

Hi ha un munt de premis d'aquest estil a tota la xarxa plurilingüística
dels blogs a internet. Per exemple:

creat per Skynet

o

creat per mutumutum

o d'altres amb insígnies com:

i si la Catosfera s'inventés un premi d'aquests en català
que vagi lligant una mica més els contactes virtuals
dels seus membres?

2008-02-05T20:10:00.000+01:00

Fa dies, molts dies, que hiberno.

Els processos vitals es ralentitzen,
prenen el ritme imperceptible
de les partícules més ínfimes
de la cadena tròfica.

O de saba lenta.

L'anar fent d'una manera laboriosa i acurada.
Latent.
Amb la tranquil·litat assossegada i receptiva.
Des de la llibertat del pur albir.

Hibernar també és això:

2008-01-25T09:59:00.000+01:00

Sóc a La Plana, un centre cultural i social
ubicat en un complex de masies dins el terme municipal
de Santa Maria d'Oló, treballant en la traducció
d'un llibre d'Alice Sebold.
Quan he engegat l'ordinador se m'ha connectat
a una xarxa wifi de cop i volta, i aprofito, doncs,
cinc minuts per actualitzar aquest blog
en estat d'hibernació.

Sóc aquí com cada divendres.
Acompanyo el fill del meu company a l'escola
que han creat en un espai, antic magatzem,
de la casa. És una escola lliure.
Jo em trobo en una altra sala, plena de matalassos,
coixins, prestatges amb contes i jocs, una pissarra
i una taula enorme de reunions.
Les parets són de pedra i les bigues de fusta
i avui a fora hi ha boira espessa.

La Nona juga al meu voltant,
i tot i que cada dia allarga el radi una mica més,
necessita la meva falda i les meves mans i la meva veu
en dosis insistents. La feina llisca en comptagotes.

He de plegar. Disculpeu la interrupció.

2008-01-09T18:49:00.000+01:00

incontinència

el plaer suprem
de les paraules
estretes al paladar,
pronunciades amb ritme declamatori
i palpitacions de llengua,
degustades a mesura que el degoteig cadenciós
multiplica els ressons de conceptes i llocs,
i absorbides amb anhel de sement i de sembra,
desemboca, vulgui no vulgui,
a la melodia prolixa
del riu

2008-01-08T19:11:00.000+01:00

febre
38º
encara...

i dono voltes i més voltes

2008-01-05T08:42:00.000+01:00

declaració

Sí
ja ho sé, estimada,
amor de la meva vida,
boqueta de pitiminí,
el meu amor, ja ho saps,
és infinit.

Quan miro al cel,
t’abraço
quan encenc la llar,
t’escalfo
quan contemplo les roses blanques
que vas collir ahir,
veig la teva puresa
quan medito
des del cim d’un promontori
que domina les ones de la mar,
sóc en tu
quan l’amor m’omple els sentits
i el meu cor surt desbocat
amb plors de solitud,
és que t’enyoro
quan canto versos al vent
inspirat i amorosit
per les muses,

a qui et penses
que glorifico?

però,
estimada,
amor de la meva vida,
boqueta de pitiminí!

2008-01-04T12:53:00.000+01:00

combat

Al llit,
l’ànima rendida
plegada pel fred
la suor
els deliris
del cos,
expiava amb contraccions
els nusos dels errors comesos.
Els ossos, tots
i cadascun al seu lloc
m’amorosien la carn amb la seva duresa blanca
i em pessigollejaven l’ànim cansat
amb insistència resoluda.
A la ment,
bromera de llenguatges
misteriosos
escenificaven pensaments
en estructures tridimensionals
d’abast incommensurable.

Et ego,
cec, sord i mut
en ple diàleg,
ingeria gelocatils
per voler vèncer.

2007-12-28T10:22:00.000+01:00

profeta

Quan dormis bellament, amic profeta,
enfosquit per la terra sota el taló
d’aquil.les del cel blau, amb el galó
en el braç i la insígnia d’anacoreta;

quan la mà de la Dama, polida i neta,
t’haurà saldat traient-te l’estaló
de l’esperit, s’enfonsarà el teló
d’aquesta obra teva, feliç poeta.

No es fa la nit quan l’amor il.lumina
ni empal.lideix el verb més honest dit,
vana glòria la teva, carn de quimera!

És massa car el curs de qui camina
damunt el riu de l’idioma i l’ardit;
si cor de cucs seràs, past de gramera!

2007-12-27T11:39:00.000+01:00

solemnitat

el somriure xop
per un plor
invisible,
pallasso carnavalesc,
imito
amb girs sobtats
d’ironia moral

d’orella a orella
a tota tesa els llavis
que fan els mots
mal pronunciats
amb cacofonia mística
estiregasso

i amb cop mortal
el salt al cel
projecto
mentre canto lletanies
amb desfici espiritual

al darrer salut
m’esmorro

2007-12-24T08:55:00.000+01:00

resclosa

Dic
que sóc
cada hom
de nom
que escau

i m’ho crec.

Dic
que estic
a tots els ports
de llum
que va

i m’ho crec.

Dic
que estimo
cada tros
de carn
que veig

i m’ho crec.

Crido
en un atac delusori
de la meva autoritat
damunt la fullola
del mapamundi

Dic
que vull
l’estol de mots
escrits
que hi ha

i m’ho crec.

Dic
que lluito
per cada suor
de guany
que tinc

i m’ho crec.

Dic
que em pertany
la victòria
del jo
abans del món

i m’ho crec.

Crido
en un atac de fe
davall la volta
de mi mateix,
sol i anònim
abatut

clos en el res

2007-12-23T11:57:00.000+01:00

superhome

desitjo

un oceà

de desigs

i en el desig

abraço la necessitat.

m'aferro

al norai de zel

insaciable i delirós

esquer de la supervivència.

mistifico

tot l'anhel

per no enfonsar-me

en futilitats supèrflues

sóc un albatros

company de nau

d'amargs abismes

2007-12-19T16:06:00.000+01:00

paradís

de carn

el primer sopluig

abandono

lluny

de carn

màscares i pell

elaboro

alhora

de carn

en llaga i amb sang

ressegueixo

arran

de carn

a cop de tisores

transgredeixo

tottemps

i vull tornar

en cercle viciós

2007-12-18T09:52:00.000+01:00

bellesa

la bellesa,

un refugi que preserva

de les tisorades

de l'art,

dels diners

absents en l'atmosfera

carregada

a punt,

dels treballs

amb rancor d'esclau que put

de tristesa

i suor,

dels homes

competents i aguerrits

que violen

la pau,

de les dones

que lluiten cada dia

per un tros de cel

negre,

dels infants

que no són infants sinó

exercicis materials de pares

adults,

de l'asfalt

d'ànimes que es deixen

a mig camí d'una vida

veloç,

del plàstic

que ofega a crits

les matèries nobles

vives,

del fum

que alenen boques

de combustible i gas

nutrients,

de la foscor

que traspunta per sota

les parpelles mig closes

de por,

de l'odi

que transsuda gota a gota

en l'alquímia de la mort

i etcètera.

la bellesa

un refugi

anodí

2007-12-15T17:10:00.000+01:00

cau aiguaneu

des de la cuina
veig les vaques
quietes, immòbils
sota els arbres

glaçades de gris blavós

del més anodí,
la bellesa

2007-12-13T09:24:00.000+01:00

una il·lustració genial del cisco
per a un conte del seu germà

2007-12-12T16:41:00.001+01:00

em concentro
en poques coses

2007-12-11T11:18:00.000+01:00

.
.
.
Tedi i Belette
.
.
.

2007-12-07T10:39:00.000+01:00

S’esperen.
La mare té tard i pensa que està perdent el temps, es mira el rellotge contínuament. La filla juga a la seva falda amb el braçalet que la dona porta al canell. La mare aparta la mà i torna la nina a la nena i diu, Amb el braçalet no s’hi juga, Per què? Perquè és de plata, I què és la plata?, Una cosa preciosa que costa molts diners, és molt cara.
La nena s’avorreix, no li agrada jugar amb la nina, la té massa avorrida. Es mira el braçalet de plata, molt fi i molt bonic. S’aixeca, vols que et pentini?, diu. Molt bé, pentina’m, fes-me una cua ben preciosa. Els dits maldestres de la nena li estiren els cabells amb un intent frustrat de recollir-li tots plegats, En tens massa!, i riu. De cop calla.
Mira mare, diu, ets rica!, Ah sí, per què?
Tens un cabell de plata. Quan en tindràs més, mare?

2007-12-06T13:44:00.000+01:00

si fos un rampell de febre
l'esgarrifança,
amb aigües gelades m'embalsamaria
i corglaçada veuria morir el sol.

2007-12-05T10:39:00.000+01:00

Avui puc ser feliç amb poca cosa,
un fons de mar, un llibre entre les mans.
Els records em fan nosa
i fins els pensaments em vénen grans.
Quan no penso ni faig, quan tan sols sento
els sons escàpols que l'estiu remou,
de ritme tan petit me n'acontento
i tot em sembla prou.
Avui no em fan cap falta les promeses
d'un amor sense llavis. No ha fruitat
l'arbre meravellós de les sorpreses,
floreix al meu entorn la soledat.
Són tan distants d'un dia a l'altre dia
les meves puerils sensacions
que la seva voluble companyia
sols em fa descobrir nous horitzons.
Avui sento la vida renovada
per la pausa suau del meu voler,
i si demà el desig pren la volada
avui no cerco ni desitjo rê.

AVUI.
Montserrat Vayreda, Entre el temps i l'eternitat.
1955

2007-12-04T10:34:00.000+01:00

4 de desembre de 2007
segons el calendari gregorià

1456 segons l'armeni
4703 segons el xinès
5767 segons l'hebreu
2062 segons el vikram samvat
1929 segons el shaka samvat
5108 segons el kali yuga
1385 segons el persa
1428 segons el musulmà

2007-12-03T19:11:00.000+01:00

dedico aquest post a Susana March,
admirada i recordada,
entre el temps i l'eternitat.

2007-11-30T18:44:00.000+01:00

estic a la biblioteca de Moià
a Internet

acaba d'entrar un noi d'uns 35 anys i diu

un llibre del Vázquez Molntalban?
(davant del silenci del bibliotecari,
a qui no veig, el noi continua:)
sí, aquell que es va morir, i menjava molt i era del barça...

he hagut de parar la feina, i apuntar-ho, això.

2007-11-29T12:04:00.000+01:00

Trobada catosfèrica a Terrassa, aquí , dia 4 de desembre a les 19.30h al Cinema Catalunya.

Jornades catosfèriques a Granollers, aquí , dies 25, 26 i 27 de gener.

pim pam

2007-11-28T08:32:00.000+01:00

exteriorment tinc un gran interès per dir moltes coses,
ben alt i fort perquè em sentin des de la primera fila,
però en l'interior tinc una gran necessitat de ser imperceptible,
procedir amb un xiuxiueig gairebé inaudible,
com si diguéssim, a la rereguarda.

Això em ve ja de ben petita.
A la classe passava desapercebuda. Preferia callar
abans d'alçar la mà amb la resposta que sabia,
jo sabia que ho sabia i ja en tenia prou.
Preferia seure a la fila del darrere i que em deixessin en pau.

Aprendre a parlar, a escriure, a dir, a comunicar
m'ha endinsat en la contradicció entre la necessitat
de ser escoltada i la necessitat de restar invisible.

Sé que aquesta contradicció és falsa, però no sé com manejar-la.

Sé que es tracta, en definitiva, del to.

Si estigués a l'avantguarda
faria paraules projectil,
seria metralladora d'idees
i esbucaria la realitat.
Però avui la realitat ja està prou fragmentada,
és prou diversa i al camp de batalla hi ha incendis
de verbs que cremen com palla seca.

A la rereguarda, les paraules són terra de trinxera
que protegeix i preserva la vida, comprèn la realitat
i s'esgrana fàcilment en fragments assequibles i entenedors.
Entre l'humus de la rereguarda els mots arrelen i creixen
humils i forts com brins que no es trenquen.

Sé que he de trobar el to. Influenciada per la guerra
(de competències, de lluites de poder, de crims verbals)
tinc tendència a voler cridar coses que es poden dir suau
a fer alta prosòdia, i proselitisme, i a criticar en veu alta
com si amb un branquilló de saüc intentés disparar
projectils més enllà de la trinxera que em resguarda.

Sé que he de trobar el to, i saber on sóc.
Amb qui estic.

2007-11-25T11:19:00.001+01:00

anem a Darnius

2007-11-22T09:26:00.000+01:00

estaria bé parlar algun dia de la Magdalena
em refereixo a l'Àlvarez, o de l'Artur, el Mas,
i els seus discursos tan sonats;
però la palla crema amb facilitat, i,
palla per palla, prefereixo la del paller.

El dijous vaig a Moià. Primer,
perquè el Xavi hi té el seu fill Mateu, i segon,
perquè a les 8 del vespre faig classes, a la biblioteca
de Castellterçol, de català per a immigrants.

La majoria són equatorians.
Hi ha el Christiams (cosas de mi madre, diu
en relació amb la "ms" final, como todo el mundo
lo escribe diferente... pues ella también).
I la seva dona Eli. Tots dos de 25 anys.
Hi ha el Ricardo, un argentí de 60 anys,
i l'Alexandra, una altra Argentina que ara és
a Buenos Aires 15 dies a veure la seva filla.
Hi ha la Ramatoulie, una noia de 34 anys de Gàmbia,
que no sap ni llegir ni escriure, però ens guanya a tots
amb voluntat i simpatia.
Hi ha l'Abdellatif i la Bouchra, la Jessenia i la Maria Ofèlia.

Els costa molt parlar en català. Més per vergonya
que per desconeixement. L'entenen prou bé,
però els fa "cosa". En aquest sentit, preparo unes classes
al més dinàmiques possible: converses, xerrar, xerrar i xerrar,
exercicis pràctics, lectura en veu alta.
Deixo el llibre de teoria guardat a la bossa,
i els animo a jugar, a desvergonyir-se, a equivocar-se.

Cada cop més, el català, a poc a poc i rient,
passa de ser un apèndix ple de paraules buides
a una forma que dóna sentit i caràcter a tot allò
que volen expressar.

No som poques les persones que fem aquesta feina,
unes cobrant i altres fins i tot per voluntariat.
Tres noies, per exemple, ensenyen voluntàriament
a llegir i escriure a la Ramatoulie tres dies a la setmana.

Aquest tipus de feines, penso, són les que drecen el pal de paller,

les que lluny dels polítics, les promeses, les crítiques i els enfrontaments,

fan més per mantenir ferma una cosa tan lleugera i volàtil

com la llengua, la cultura en minúscules, la pau i el futur.

2007-11-21T08:53:00.000+01:00

Com que tenim el Nadal a la cantonada
d'un carrer enllumenat i satisfet
i jo, previsiblement ja ara
farta de neules i parents
busco la retirada,
us deixo dues cançons de Nadal
de Montserrat Vayreda Trullol
(1924 -2006)
que m'han retrobat amb el dol
de la més inesperada poesia...
..i així doncs, ja estarà fet.

Bon Nadal, bon Nadal

Déu no es fa visible al cor de la terra;
és a dins de l'home que deixa senyal,
"Bon Nadal, bon Nadal",
i els homes es maten i sembren el mal.

Si la mort no espera
l'odi sempre avança
i l'amor tremola de fred i d'oblit.
Si el clam de la guerra destrossa la vida
és que la pau plora de dia i de nit.

Oh Nadal, paraula que sols és paraula
quan no sents la crida de dalt.
És Nadal, bon Nadal
si estimes, si et dónes ...Nadal bon Nadal.

Sonet Nadalenc

Perquè tot ho fem a mida
del que és fàcil, immadur,
perquè sovint es desbrida
el jo que rebutja el tu

som infidels a la crida
de l'Infant; el deixem nu
en la pobresa assumida.
Cap escalf li sabem dur?

L'home vell mai no s'immuta,
es rendeix a mitja ruta,
incapaç de volar alt?

Només qui ho intenta i prova
va més enllà de la Cova
on s'inicia el Nadal.

Les lletres de Montserrat Vayreda són un cant a la vida,
a l'home i al petit infant que hi ha a dins de la pell que es gasta.

un darrer, va:

Nadal en somni

A dintre del teu cor quin valor li assignes?
L'interioritzes, fas teu el Nadal?
Solament qui el cerca reconeix els signes
d'Aquell que ens renova, cap altre no cal.

La pau com a fita i fer-nos-en dignes,
que amb el bé que sembres afoguis el mal;
ser senzills i caustos, suaus i benignes,
severs amb nosaltres, dels altres puntal.

L'estrella, la molsa, els Mags, les figures,
són dins el pessebre que l'infant reviu.
Tant de bo que encara fossim criatures!

Si no ho som, és hora de seguir la crida
del que dintre nostre hi posa caliu,
que salva la mort i dóna la Vida.

El que m'han despertat aquestes cançons
no té a veure ni amb el Nadal que he conegut sempre
ni amb el catolicisme, ni amb Déu únic cristià,
sinó amb la reconciliació de l'expressió d'aquest Nadal
i un sentiment vinculat a la crida, necessària i vital,
de l'infant que som, capaç de sobreposar-se, amb innocència
a tants camps d'odi, recel i autoritat sembrats de metralla.

2007-11-20T09:18:00.001+01:00

Avui m'arriba a la llibreria Drac
un volum que vaig demanar
de la Montserrat Vayreda,
Irisacions

Espero, no només que em sigui útil per l'Aran,
el nou personatge que tinc entre mans,
sinó també, i especialment, que m'agradi.

Em costa de començar, aquesta novel·la també.

Però és que l'ambició aquest cop em va més enllà
fa un gir de saltimbanqui i es desplega fins l'horitzó:
la veig de lluny amb el cel amagat rere les muntanyes
i em faig un tip de riure.

És que, aquesta vegada, la novel.la vol ser
en format digital, o sigui amb imatges, documents de so
algun clip, i el text, naturalment.
Vol ser, i com que sóc així d'influenciable, m'hi vaig avenir
amb una condició: si em donaven una beca per fer-la.

Doncs perfecte. Me l'han donada.
Ara comencen els problemes.

D'entrada ara em toca agafar els personatges per les regnes
a veure on em porten, però sisplau, al pas, accepto un trot lleuger
però
..au! ho deixo aquí perquè si no no acabaré de començar mai!

2007-11-19T08:35:00.000+01:00

El meu germà petit Arnau
(no us he parlat mai, oi d'ell?
un bona peça, ja us ho dic jo, músic, compositor de lletres
i cançons punkies, estètica Mod 100%, fumador, amb dos anyets
ja tocava la bateria, a la seva manera, és clar, gran guitarrista
autodidacte, sobretot!, gran amic dels seus amics i especialment
de les seves amigues...)
està estudiant pels trimestrals
(bé, suposo que estudia, Primer de Batxillerat Humanístic)

deu estar avorridíssim, perquè m'ha deixat un comment
al post aquest de fa dies que tinc aquí immòbil...
(gràcies carinyu! i ànims! i un consell (que no el senti el pare)
no gaire ortodox però cert, i mira, tampoc no em va anar tan malament...)

jo per estudiar em gravava els resums en una casete
(abans anàvem amb casets) i dormia amb els auriculars posats
i les lliçons al cap. Com que sóc més bona somiant
tenia l'esperança que així se'm gravaria millor la informació
tot i que no sempre funcionava.

També intentava adormir-me a classe.

un petó! XD

2007-11-12T20:42:00.000+01:00

2007-11-11T08:45:00.000+01:00

e. Xavi, has vist el pot de les infusions?
x. Ja ets aquí, has acabat?
e. Més o menys. Ara toca el més difícil: rescriure.
x. Em sembla que les he guardat sota el sucre.

e. Vols una til·la?
x. Aquest pot de Nocilla és nostre?
e. Sí. En vols?
x. No, til·la no.
e. Faig una menta?
x. Ens hauríem d’acabar aquests iogurts.

e. Estic cansadíssima.
x. Deixem l’oli que queda, oi?
e. Sí. A quina hora vénen?
x. Van dir que cap a les vuit.
e. Encara dorm la Nona?
x. Fa una hora.

e. Et llegiràs el que he escrit avui?
x. És clar. Què més hem d’agafar?
e. D’aquí res més. Pensem a endur-nos això.
x. Com l’has acabat?
e. Doncs l’he deixat penjada en el quadre. Has fet la maleta?
x. Encara no. Ja et vaig dir que acabaries en un cul de sac.
e. Tot és culpa d’aquesta detectiu que vas contractar. Es va entossudir amb el quadre, i...
x. Me la vas recomanar tu, beneita. Em passes una cullera?
e. I això que li havia agafat afecte.
x. Com sempre. Per això et costa acabar les coses.
e. Aquesta vegada sí que ho he acabat. M’ha costat trobar la narradora i he perdut molt de temps esperant la història, però finalment ja està. Ara ve la feina dura. La de debò.

x. Saps què penso? Que la detectiu té alguna cosa que em fa pensar en tu.
e. Tan dolenta sóc?
x. El dia que vam quedar al Raval estava a punt de tirar-li els trastos.
e. Idiota...
x. És que m’imagino que té un culet així, com el teu...
e. Va deixa’m que hem d’anar per feina, ja són les set i d’un moment a l’altre apareixeran el Félix i la Vasi.

e. On vas deixar el jersei de la Nona?
x. Està aquí sota.
e. Creus que s’assembla a mi, la narradora?
x. No home no, era broma.
e. Em costa un ou distanciar-me dels narradors. Tinc la sensació que si em quedo massa lluny d’ells perdré el fil que m’uneix a tot allò que expliquen i la història perdrà el sentit.
x. A mi el que em fa por és que no perdis el fil de la realitat.
e. És impossible home, ja ho saps. Hi sou tu i la Nona.
x. Sí, ja, però quan t’aïlles d’aquesta manera...
e. Au va, ja ho hem parlat molts cops. A més, ets el meu millor crític.
x. Però si jo no en tinc ni idea.
e. Precisament d’això es tracta. Ets un lector vulgar...
x. Idiota!
e. És una manera de dir-ho, jo m’enlluerno massa amb el que estic escrivint, ho veig tan clar i perfecte que no sóc objectiva. En canvi tu veus les imperfeccions. Veus el que he escrit, no el que pretenia escriure.
x. I amb la següent què, també et podré ajudar?
e. Ara deixaré reposar aquesta narració una setmaneta i després, res, amb quinze dies més ho enllesteixo.
x. Pensa que has de començar la novel·la que t’han becat. Plega bé el jersei, Emma!
e. És igual, està brut.

e. Mira’t això un moment.
x. Ara no que hem d’acabar de recollir-ho tot.
e. És un moment i prou, és que tinc un dubte.
x. I ho has de solucionar en aquest precís moment?
e. Ara ho tinc fresc, si no me n’oblidaré.
x. Ostres tia.
e. Creus que aquesta frase l’hagués pogut dir jo?
x. Quina?
e. Aquesta d’aquí.
x. Però no es tractava que ella havia d’aconseguir escriure com tu?
e. Escriure com jo, però no pensar com jo. És diferent.
x. Hem quedat que era una narradora imperfecta, oi?
e. Sí. Però em fa ràbia. És que si pogués...
x. Si poguessis què? És una narradora i prou. Ara deixa-la tranquil·la.
e. Ja. Però és que... en el fons Madame Bovary c’est moi.
x. Què?
e. Res. Això ho va dir Flaubert quan...
x. Xtt. Em sembla que la Nona plora.
e. Ja hi vaig jo.

2007-11-08T08:42:00.001+01:00

- Sí.
- Sóc jo.
- Sí, ja ho sé.
- Necessito que em treguis del quadre,
de la història aquesta, saps si mor Couvert?
Algú va descobrir la conxorxa? I el cardenal,
què li va passar al cardenal, es va quedar tan tranquil
havent ordit un homicidi semblant? No es va penedir
ni va fer penitència, ell? I madame Lescaut, de debò
que va ser lliure un cop mort el seu marit? I si no li va
sortir bé, el pla, aleshores què? Digue’m una cosa,
eren amants o no, amb Canovas? O ho era el seu
professor de pintura? Ah, i una altra cosa,
com van poder evitar, madame Lescaut i el cardenal,
beure’s el licor enverinat? Perquè ho van poder evitar, oi?
O és que també van morir, ells?
- Ei, ei ei. Para el carro.
- No puc, és impossible. Necessito posar punt i final
i tu m’has d’ajudar.
- Em sap molt de greu, sincerament, però no puc.
- Per què?
- Ja et vaig dir ahir que t’hi has ficat tu soleta aquí amb les teves
deduccions i conclusions i t’has quedat ben enredada.
- I això què vol dir?
- Doncs que em sap greu.
- Això vol dir que m’hauré de quedar sense saber com acaba,
aquí tancada, per sempre?
- Em sembla que sí.
- I no podries, com a mínim, ajudar-me a saber
si les deduccions són correctes? Si la crònica
de Madame Lescaut és la correcta?
- Doncs no t’ho sabria dir. Hi ha una novel·la d’una dona
que es diu Manon Lescaut, però la seva història
no té res a veure amb la teva deducció.
- Això vol dir que la meva deducció és falsa?
- Jo diria que la teva deducció és possible. Jo em dic Emma,
no tinc res a veure amb Madame Bovary i la meva història és certa.
- Molt bé. Suposem que Madame Lescaut existeix. I suposem
que la meva deducció és correcta. Si Monsieur Couvert
ha pres verí, per què no es mor? Per què no m’acabo de trobar
mai el cadàver a terra, o al llit? Per què no es fa mai de dia, aquí?
- Perquè estem parlant d’una forma cisellada, d’una història
inacabada. Bé, de fet, estem parlant d’un quadre.
- I què hi faig jo, en el quadre?
- T’hi has quedat atrapada. I no en podràs sortir. Com les escultures
inacabades de Miquel Àngel, sembla que la figura vulgui desempallegar-se
del marbre, i per molt d’esforç que faci, és inútil. No pot. Per això
vaig escriure que en el cor de la forma s’hi troba una tristesa.
- Aquesta frase em sona.
- És una de les cites de George Steiner que vas penjar al costat
de la finestra.
- Exacte, ja ho recordo. N’hi ha una que parla de la venjança.
És una venjança el fet que no em vulguis treure d’aquí?
- Sí, però no en el sentit que et penses. És un fracàs artístic,
una prova de la venjança que la perfecció infligeix a la matèria,
com diu Steiner. O sigui, que aquesta narració és imperfecta.
Encara que jo la tingués mentalment molt clara, tu et vas enredar
en una trama quan la teva feina era desenredar-ne una altra.
Vas passar de llarg el nus de la qüestió.
- Quina qüestió? Què t’empatolles? El Xavi em va contractar
perquè et trobés i t’he trobat, feina enllestida, ara que em pagui
els meus honoraris i pleguem, me’n vaig a casa.
- No has entès res. No pots marxar. Tu ets una simple narradora
sense nom, ni casa ni un compte corrent per fer-te l’ingrés. A més,
no ets tu que m’has trobat, sóc jo que he deixat que em trobessis.
Tenies raó quan deies que tots els desapareguts que apareixen
és perquè volen ser descoberts.
- Què vols dir que no tinc nom? Em dic Sílvia Muñoz Ezquerra.
- Això t’ho acabes d’inventar ara mateix.
- Però es pot saber què xerres? Em dic Sílvia Muñoz Ezquerra,
tinc trenta-dos anys i visc al carrer Agustí Esclasans del barri d’Horta.
- Prou. Això t’ho acabes d’inventar. Tu no ets real, no tens futur.
- Aleshores el Xavi tampoc no existeix.
- Ell sí que existeix, però no és el Xavi que tu has conegut, sinó
el que conec jo. El que has conegut tu també era un personatge.
- O sigui que a més d’això que has dit que sóc, també sóc personatge?
- És clar, ets narradora i personatge alhora.
- I tu, doncs?
- Jo sempre he estat al teu costat, t’he donat pistes de la meva presència,
fins i tot t’he parlat a cau d’orella, però tu no m’has sabut veure.
Ara, quan has necessitat posar-te en contacte amb mi, només ha calgut
que em dirigissis la paraula. I aquí estic.
- Així, tan fàcil?
- Bé, ja has vist que tan fàcil no ha sigut. Per poder parlar amb mi
has hagut d’entrar en aquesta dimensió.
- Una dimensió ultrasònica. I per què ultrasònica?
- Perquè un escriptor i un narrador es trobin han de coincidir en un espai
ultrasònic. O sigui on per la resta del món hi ha silenci, per l’escriptor
hi ha ultrasons, sons inaudibles, però existents. Cal poder sentir-los bé,
desxifrar-los i donar-los forma. És el que jo he intentat, no sé
si amb gaire èxit. Tot hauria sigut més fàcil si tu no t’haguessis equivocat
en la manera d’aïllar-te per trobar el silenci.
- Però quan em vaig equivocar?
- Amb Paul Auster.
- Amb Auster?
- Recordes que vas fer un llistat amb tots els noms del primer conte
de la Trilogia de Nova York?
- Sí, és clar.
- Però et vas aturar perquè a la llista hi sortia Edgar Allan Poe. Si haguessis
continuat no hauria passat res de tot això.
- Vaig continuar pel joc de cites i pistes de Poe, sobre la necessitat
de penetrar mentalment l’adversari. Vaig pensar que et podria agafar per aquí.
- Doncs vas seguir una pista falsa que et va conduir on ets ara, en un cul de sac.
- I quin camí hauria d’haver seguit?
- Això tant és. Ara ja no té importància. Era una decisió teva,
i cal assumir-ne les conseqüències.
- Però escolta, si jo sóc la teva narradora, no ets tu qui s’ha equivocat?
- Jo en sóc l’última responsable, sí, és clar, però així com tu depens de mi,
jo també depenc de tu. Si tu decideixes aturar la lectura de la Trilogia
i seguir un camí lògic i possible, jo no puc tallar el fil que m’uneix a tu.
Et vas buscar un camí difícil, però ara ja tant és. Jo assumeixo la part
que em toca de les conseqüències, el resultat, vaja. I tu assumeix la teva part.
Estàs atrapada al quadre, i aquí t’has de quedar.
- Molt bé, i ara què?
- Ara? Doncs res, ja està. Finito.

2007-11-07T10:08:00.001+01:00

Situada dins la trama del quadre de Salinas.

Podria ser els seus ulls els seus dits tacats
de pintura a l’oli amb pudor d’aiguarràs
la paleta de fusta de noguera clavada al polze
el braç recolzat en un suport de fusta fixat als malucs
les parpelles mig closes per definir les clapes d’ombra
i les línies de llum el pinzell inclinat a la mà dreta
per mesurar la diagonal entre la copa de licor de la dama
i els ulls petits i expressius del cardenal que la mira

podria ser el seu cervell obsessionat amb la imatge mental
d’una escena que li van explicar i que ha preferit traslladar
d’època per dissimular o simplement perquè li agrada el rococó
o potser la va llegir en alguna novel·la i ell l’ha volgut adaptar
en pintura o també en podria haver sigut espectador en un teatre
de Roma que freqüentava en sortir del taller amb els seus col·legues
espanyols o fins i tot podria ser la seva imaginació i el desig poderós
que la dama italiana de qui estava enamorat decidís matar el seu marit
per cedir-li el cor a ell un cop lliure del jou del matrimoni

podria ser el cervell de Tolstoi qui hagués ordit aquesta trama
més que no pas el cor d’un pintor enamorat podria ser Tolstoi
jo mateixa i la seva ment avesada a crear històries d’intrigues
aristocràtiques d’assumptes de cort amb conxorxes fatals
plena d’entesos i malentesos i una mort pel mig

o podria ser la ment de Txèkhov acostumada a les intrigues
més quotidianes i als sobreentesos i als retrats simbòlics
que des del silenci i el recolliment d’una illa siberiana
escrivís una trama com aquesta farcida d’indicis i idees
basada en la història d’una recerca absurda

o podria ser en Quinn de Paul Auster o Paul Auster

o podria ser jo i ningú de tots ells
observant des de l’escriptori davant de la finestra de l’habitació
el vent de tardor que fa bategar les fulles dels arbres perquè caiguin
i la meva ment que fa tombs i busca dreceres per trobar un final
el marc de la trama el paspartú de l’endemà el desenllaç de la història
del quadre de Salinas