La meva confiança en el futur de la literatura consisteix a saber que hi ha coses que només la literatura pot donar amb els mitjans que li són específics.

Calvino, Lliçons americanes.

Em sembla que el concepte d'avantguarda és relativament modern i que els valors sobre els quals se sustenta remunten a la Revolució Francesa i al Romanticisme alemany o al Romanticisme tout court. Però la formulació explícita i vàlida per a nosaltres la devem a Baudelaire, quan al final del seu poema "Le Voyage", que en realitat conté el missatge que clou Les Flors del Mal, s'exclama:
Plonger au fond du gouffre, Enfer ou Ciel, qu'importe?
Au fond de l'Inconnu pour trouver du nouveau.
Baudelaire fins i tot subratlla la paraula clau, la paraula nouveau, car aquesta és, ha estat i serà la fita de tota avantguarda, trobar la novetat. I si dic que aquest concepte es confon amb el de la modernitat és perquè se sobreposa obertament, clarament, al món medieval. L'home medieval, pendent de l'altra vida, pendent de l'eternitat, podia menystenir la novetat o, en tot cas, no buscar-la, encara que aquesta vingués per ella mateixa [...]
El seu fill espiritual, Rimbaud, ha accentuat aquesta actitud, quan diu, referint-se a París:
La tête et les deux seins jetés vers l'Avenir.
Aquesta postura és la de l'avantguarda. Ara bé, Les Flors del Mal aparegueren el 1857, i el poema de Rimbaud que inclou el vers anterior, "L'orgie parisienne", és del maig del 1871.
En aquest sentit, l'avantguarda té, per tant, més aviat un segle i mig que no pas un segle.
Ara que una onada de pessimisme sembla envair el planeta, les avantguardes seran més necessàries que mai, seran, precisament, el refugi contra l'allau demolidora, però potser aquest refugi serà per a qui el mereixi, serà un camí més secret, més interior, més difícil.
I, ai dels individus i dels pobles que se'n vulguin desentendre i que creguin que ja tot ha esta dit, que ja tot ha esta fet, perquè aleshores passaran de l'avantguarda a la rereguarda o a la decadència. Ai dels individus i dels pobles que s'escoltin els falsos profetes.

Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Quaderns de l'alquimista

El post de Josep Porcar
Notes sobre literatura 2.0
em tempta a resseguir el perfil esmussat
d'algunes idees i qüestions.

És cert, jo també tinc un munt de preguntes
sense resposta sobre la literatura digital,
també desconfio de les eufòries dels fanàtics
i em malfio del catastrofisme dels detractors.

Penso que estem a les beceroles de la literatura
que es farà en el futur, i que l'únic que podem fer
és la pràctica d'intentar escriure,
experimentar en l'escriptura,
arriscar-nos en les maneres i els hàbits,
inventar relacions, semblances i equivalents,
i equivocar-nos, és clar, per poder continuar.

D'entrada crec que hauríem d'evitar
les etiquetes a què tan acostumats estem

(som hereus de la voràgine dels -ismes del segle xx

en què nous moviments apareixien per oposar-se

o matisar moviments previs, res més que variacions

d'etiquetes amb dissenys diferents i noves dates de caducitat,

i actualment vivim la mostra d'aquesta absurditat

amb el postpostpostmodernisme).

El procés d'etiquetatge es duu a terme un cop
ja es té el producte acabat, just per disposar-lo
al mercat del sentit comú. En aquests moments,
però, ningú no sap què és ni com serà la literatura
inspirada, treballada, i manipulada sota les condicions
de les tecnologies digitals, així que no només trobo absurd
que els escriptors, en comptes d'escriure, discutim
les terminologies i vulguem establir denominacions,
definicions teòriques i delimitacions, sinó que també
ho trobo contraproduent, perquè fineix i limita
un procés obert d'exercici i assaig creatiu.

Entenc perfectament que es faci necessari conceptualitzar,
des d'una perspectiva teòrica, tot l'embull de la nova literatura
per clarificar-la i entendre'n els paràmetres, però no crec
que aquesta sigui la feina de l'escriptor. Sí que aquest ha de conèixer
els conceptes i el curs de les teories, però com a material d'anàlisi
per a la pràctica, sense pretendre definir ni delimitar el particular
en termes genèrics, i molt menys voler aplicar-ho en comú denominador,
potser només per justificar el seu propi treball.

Pel que fa a la pregunta essencial que planteja Porcar:
podria el medi acabar per modificar el contingut?
naturalment, no tinc la resposta, però sí que tinc l'opinió.

Penso que el medi, o el mitjà, ja ha actuat damunt del contingut,
si entenem el contingut com a matèria d'un discurs,
perquè les noves tecnologies han aportat noves perspectives
a termes comuns com identitat, caos, autoria, xarxa
que la literatura tracta específicament, i també han aportat
noves nocions que des de la literatura s'intenta treballar
com ara serendipia o aporia.
Però a la vegada, penso que el mitjà, com a continent,
no modifica el contingut, sinó que permet trobar
noves fórmules per expressar aquest contingut.

Un exemple: crec que una de les transformacions essencials
de la literatura digital radica en el fet de concebre el text narratiu
no des de la base temporal, el cronos de la història (la trama),
sinó des d'una base espacial, els topos de la història (la xarxa).
Almenys en aquests moments estic centrada en aquest experiment
vist que els intents d'escriure amb base temporal han estat un desastre
ja que no pots preveure quin curs seguiran les lectures potencials
(les trames tradicionals són inoperatives i ineficaces pel lector
que navega en espais virtuals). I ja dic que és un experiment,
i per tant, no és conclusiu ni determinant en absolut.

Respecte a la qüestió:
una obra autènticament 2.0 podria entendre's del tot
sense la integració de les opcions digitals que l'autor
ha ideat durant el seu procés creatiu?
penso, doncs, que no, si tinc en compte el matís
de la pregunta: l'autor idea opcions digitals en el mateix
procés creatiu. O sigui que una obra autènticament 2.0
(o digital) no podria entendre's del tot si és traslladada,
per exemple, en un format paper o de lectura equivalent.

Un exemple, genial, de Pedro Valdeolmillos.
O aquest Retorn a la Comallega d'Anton Ferret.

Tela llarga...

L'altre dia llegia el post del Llibreter
La mort triomfal de les avantguardes
i els subsegüents comentaris.

Atès que en aquests moments estic treballant
en una novel·la diguem-ne "digital", o "ciberliterària"
o "hipertextual" o "cibertextual" o "ergòdica"
o "electrònica" o "interactiva", en definitiva
una novel·la experimental amb un format tecnològic
em veig prou apta per comentar que una cosa
és l'avantguarda, una altra la literatura 2.0
i una altra la "literatura digital".

Que d'avantguardes sempre n'hi ha hagut en el sentit
d'obres i corrents artístics i personatges
que han sabut fer un pas endavant en moments
que l'art i la literatuta naufragaven en la voràgine
de la repetició, és cert.

Que l'Avantguarda del segle xx és un moviment
i un corrent artístic definit amb una sèrie de característiques
que com a referents útils són vàlids i sovint encara determinen
la nostra dinàmica creativa, també és cert.

Que la literatura 2.0 suposa una manera d'escriure inèdita
amb infinites possibilitats per descobrir i que representa
una literatura pròpia del segle xxi, no ho discuteix ningú.

Ara bé, com diu el Llibreter, jo no equipararia avantguarda
i literatura 2.0. Més que res, perquè la literatura 2.0
no fa cap pas endavant ni respecte a les obres ni els corrents artístics,
la literatura 2.0 és un format automatitzat i de creativitat limitada
que permet escriure tal com faríem (o fem) en una Moleskine.
És cert que permet més coses, inèdites i pròpies del format,
com els vincles als referents, la possibilitat d'interacció,
la inclusió de vídeos, animació i imatges, la publicació automàtica
i instantània, etc. però això, que són característiques no només
dels blogs, els fotologs, wikis, etc., sinó de tot format tecnològic,
no representa al meu entendre ni experimentalisme ni avantguarda
ni un trencament amb el que s'ha escrit fins ara.

El Llibreter respon al comentari d'Ibañez:

"La literatura digital d’avantguarda és una altra cosa,
i desenvolupa estratègies que minen el concepte mateix de lectura.
No es tracta tan sols d’interacció escrita. És una literatura concebuda
des de la tecnologia i no un simple trasllat dels gèneres tradicionals a la pantalla."

ho subscric totalment.

En una peça que vaig crear l'any 2004
Sobre la idoneïtat que les mans de neoprè se suïcidin
intentava precisament desenvolupar i sobretot emfasitzar
aquestes estratègies, no amb prou consciència de saber què feia.

Ara sí que sóc conscient de saber (el mínim possible) què faig
i puc assegurar que escriure desenvolupant
les possibilitats tecnològiques no és redactar
un post diari en un blog.

No el format, sinó la manera d'escriure és una altra.
Si serà reeixida o no, això ja es veurà,
tot experiment té la porta principal oberta al fracàs
si no es pot trobar la d'emergència.

Els que s’oposen són els últims a comprendre.

Gala

L'amic llunÀtic m'ha concedit generosament
(gràcies per la teva constància!)
el premi Arte y Pico creat per Eseya





i que va passant de mans en mans bloguistes.

Però a mi els premis, a banda d'agradar-me el reconeixement,
m'incomoden per tota la parafernàlia requerida:
discursos d'agraïment, posats de gala benintencionats, etc.

O sigui, que seré conseqüent i no faré res de tot això.

Tampoc no posaré les bases del premi perquè no em ve de gust.

(el premi porta intrínseques unes regles que el premiat ha de seguir,
si això vol dir que se'm retira el trofeu, doncs... què hi farem Bonaparte!)

Ni triaré cinc blogs que cregui mereixedors, no vull haver d'escollir.

A més tot això és una estratègia
(no dic que dolenta)
per fer créixer el número de visites dels teus bloguers preferits,
i com que a mi és el que menys m'interessa i m'atrau... doncs res.

Hi ha un munt de premis d'aquest estil a tota la xarxa plurilingüística
dels blogs a internet. Per exemple:


creat per Skynet

o



creat per mutumutum

o d'altres amb insígnies com:




i si la Catosfera s'inventés un premi d'aquests en català
que vagi lligant una mica més els contactes virtuals
dels seus membres?

Fa dies, molts dies, que hiberno.

Els processos vitals es ralentitzen,
prenen el ritme imperceptible
de les partícules més ínfimes
de la cadena tròfica.

O de saba lenta.

L'anar fent d'una manera laboriosa i acurada.
Latent.
Amb la tranquil·litat assossegada i receptiva.
Des de la llibertat del pur albir.

Hibernar també és això: