incontinència

el plaer suprem
de les paraules
estretes al paladar,
pronunciades amb ritme declamatori
i palpitacions de llengua,
degustades a mesura que el degoteig cadenciós
multiplica els ressons de conceptes i llocs,
i absorbides amb anhel de sement i de sembra,
desemboca, vulgui no vulgui,
a la melodia prolixa
del riu

declaració

Sí
ja ho sé, estimada,
amor de la meva vida,
boqueta de pitiminí,
el meu amor, ja ho saps,
és infinit.

Quan miro al cel,
t’abraço
quan encenc la llar,
t’escalfo
quan contemplo les roses blanques
que vas collir ahir,
veig la teva puresa
quan medito
des del cim d’un promontori
que domina les ones de la mar,
sóc en tu
quan l’amor m’omple els sentits
i el meu cor surt desbocat
amb plors de solitud,
és que t’enyoro
quan canto versos al vent
inspirat i amorosit
per les muses,

a qui et penses
que glorifico?

però,
estimada,
amor de la meva vida,
boqueta de pitiminí!

combat

Al llit,
l’ànima rendida
plegada pel fred
la suor
els deliris
del cos,
expiava amb contraccions
els nusos dels errors comesos.
Els ossos, tots
i cadascun al seu lloc
m’amorosien la carn amb la seva duresa blanca
i em pessigollejaven l’ànim cansat
amb insistència resoluda.
A la ment,
bromera de llenguatges
misteriosos
escenificaven pensaments
en estructures tridimensionals
d’abast incommensurable.

Et ego,
cec, sord i mut
en ple diàleg,
ingeria gelocatils
per voler vèncer.

profeta

Quan dormis bellament, amic profeta,
enfosquit per la terra sota el taló
d’aquil.les del cel blau, amb el galó
en el braç i la insígnia d’anacoreta;

quan la mà de la Dama, polida i neta,
t’haurà saldat traient-te l’estaló
de l’esperit, s’enfonsarà el teló
d’aquesta obra teva, feliç poeta.

No es fa la nit quan l’amor il.lumina
ni empal.lideix el verb més honest dit,
vana glòria la teva, carn de quimera!

És massa car el curs de qui camina
damunt el riu de l’idioma i l’ardit;
si cor de cucs seràs, past de gramera!

solemnitat

el somriure xop
per un plor
invisible,
pallasso carnavalesc,
imito
amb girs sobtats
d’ironia moral

d’orella a orella
a tota tesa els llavis
que fan els mots
mal pronunciats
amb cacofonia mística
estiregasso

i amb cop mortal
el salt al cel
projecto
mentre canto lletanies
amb desfici espiritual

al darrer salut
m’esmorro

resclosa

Dic
que sóc
cada hom
de nom
que escau

i m’ho crec.

Dic
que estic
a tots els ports
de llum
que va

i m’ho crec.

Dic
que estimo
cada tros
de carn
que veig

i m’ho crec.

Crido
en un atac delusori
de la meva autoritat
damunt la fullola
del mapamundi

Dic
que vull
l’estol de mots
escrits
que hi ha

i m’ho crec.

Dic
que lluito
per cada suor
de guany
que tinc

i m’ho crec.

Dic
que em pertany
la victòria
del jo
abans del món

i m’ho crec.

Crido
en un atac de fe
davall la volta
de mi mateix,
sol i anònim
abatut

clos en el res

superhome

desitjo

un oceà

de desigs

i en el desig

abraço la necessitat.

m'aferro

al norai de zel

insaciable i delirós

esquer de la supervivència.

mistifico

tot l'anhel

per no enfonsar-me

en futilitats supèrflues

sóc un albatros

company de nau

d'amargs abismes

paradís

de carn

el primer sopluig

abandono

lluny

de carn

màscares i pell

elaboro

alhora

de carn

en llaga i amb sang

ressegueixo

arran

de carn

a cop de tisores

transgredeixo

tottemps

i vull tornar

en cercle viciós

bellesa

la bellesa,

un refugi que preserva

de les tisorades

de l'art,

dels diners

absents en l'atmosfera

carregada

a punt,

dels treballs

amb rancor d'esclau que put

de tristesa

i suor,

dels homes

competents i aguerrits

que violen

la pau,

de les dones

que lluiten cada dia

per un tros de cel

negre,

dels infants

que no són infants sinó

exercicis materials de pares

adults,

de l'asfalt

d'ànimes que es deixen

a mig camí d'una vida

veloç,

del plàstic

que ofega a crits

les matèries nobles

vives,

del fum

que alenen boques

de combustible i gas

nutrients,

de la foscor

que traspunta per sota

les parpelles mig closes

de por,

de l'odi

que transsuda gota a gota

en l'alquímia de la mort

i etcètera.

la bellesa

un refugi

anodí