La següent trobada amb el meu client va tenir lloc
el divendres a la nit, al Cafè del Raval de Barcelona.
Em va trucar ell per dir-me que seria a la ciutat per feina,
que ens veiéssim després de sopar en aquest bar,
famós per ser un niu d’actors dels que surten per la tele.

M’esperava davant una gerra de cervesa, el meu client no era puntual
i jo m’impacientava perquè hauria de tornar al Montseny massa tard
i fer el camí d’ascens a la finca, tenebrós i escanyat com la gola d’un llop,
ple de pedres i rocs, amb la claror exclusiva dels dos feixos del Ford Focus.

Feia calor, allà dins. Seia en un racó del banc lateral, tenia la copa suada
damunt una tauleta rodona i diminuta, l’estabilitat de la qual perillava
amb l’anar i venir de la gent que omplia cada racó buit que quedava
amb moviments torts i distesos, d’alegre excitació, i que m’aclaparava
la visió total del lloc. Confiava que el Xavi em trobaria, allà dins,
perquè jo em veia incapaç de moure’m.

Totes les cares m’eren conegudes. D’entrada em va fer gràcia mirar
tant de prop el dolent de la sèrie del migdia, assegut al meu costat.
Per passar l’estona intentava recordar els noms dels actors
que s’estrenyien per davant meu i que fregaven la taula,
però la memòria em trontollava i només em venien al cap
els noms dels personatges o de les sèries de televisió, i encara gràcies.
A més a més, va arribar un punt que confonia sèries, personatges i actors
i em vaig atabalar prou per demanar una altra cervesa a la cambrera anònima,
que amb un davantalet vermell i una ampolla de vi mig buida a la mà
intentava esmunyir-se cap a la taula del costat.

Finalment, quan m’acabava la segona copa, va aparèixer el meu client
entre l’esquena del Narcís i el nas de la Marta, excusant-se
perquè el sopar s’havia allargat i havia perdut la noció del temps.

- No tinc gaire temps –vaig dir.
- No et preocupis, anem al gra, doncs.
- Podíem haver quedat a un altre lloc, aquí no es pot ni parlar.
- És que un company de feina viu aquí al costat, i aquest bar tanca tard.
I a aquí, t’ho dic jo, passem més desapercebuts que a cap altra banda.
- Això potser sí. Bé, a veure, tot i que no hi ha proves evidents
que m’ho confirmin –vaig fer un repàs al meu bloc d’apunts- tinc
la sensació que ella no vol ser trobada. Em baso amb una sola intuïció:
dius que no és el primer cop que desapareix, i que sempre torna.
Però aquesta vegada és diferent. Has contractat algú perquè la trobi.
Potser és que no confies que ho faci per ella mateixa?
- Evidentment que vol ser trobada, jo sé que en qualsevol moment
apareixerà per fer-se una infusió.
- Aleshores? Parlem clar, perquè potser no t’he entès bé, l’altre dia
em vas confirmar que, efectivament, no vol ser trobada –vaig fer
el darrer glop de cervesa, a ell no n’hi havien servit cap
perquè la cambrera del davantalet encara no s’havia fet visible.
- Aviam si m’explico. Ella, ara, en aquests moments, no vol ser trobada.
Això li passa sempre que es tanca per escriure, vol aïllament.
Trobar el silenci que necessita. Després, quan ella decideix, es fa present.
- Aleshores, per què no esperes que es decideixi?
- Perquè necessito entendre els mecanismes de les seves absències,
i això només es pot esbrinar mentre està desapareguda. Per això t’he contractat,
perquè em diguis on és, on va quan es passa tantes hores reclosa escrivint, i quin
és el fil que la uneix a la realitat i que li permet tornar. A vegades tinc por
que no arribi a perdre aquest fil, i que el silenci l’acabi engolint del tot.
- Vaja, ara et començo a caçar –vaig fer un altre glop de la copa buida.
Amb un cop d’ull ràpid no vaig veure la cambrera-. I dius que està escrivint
a la casa gran?
- El darrer que cop que hi va entrar em va dir que hi havia un quadre,
a la casa gran, que la tenia completament captivada, i que volia esbrinar
la història que s’hi amagava. Va anar a la casa gran per escriure,suposo.
- Sí, això ho vaig deduir dels seus darrers posts que va deixar al blog.
El silenci del blog té a veure amb tot això, no?
- Però el que m’estranya és que, sabent que havíem de marxar de la casa petita
perquè la Vasilia i el Félix tornaven, no hagi sortit d’allà, encara. M’estranya
que no hagi pensat en la seva filla, que no es recordi de nosaltres, o jo què sé...
- Ella no hi és, a la casa gran. L’he escorcollada de dalt a baix.
- És clar que hi és, o és que no m’has entès?
- Doncs què vols dir? –el vaig mirar amb un somriure irònic-. Que potser
es troba en una altra dimensió?
- Exacte. Jo no ho hauria sabut dir millor: una dimensió ultrasònica.

M’he llegit tot el conte, “Los crímenes de la calle Morgue”.
Al principi hi ha una reflexió molt interessant
sobre les característiques de la intel·ligència analítica.
Poe compara el joc d’escacs amb el de dames. Diu, dels escacs:

“Como los movimientos posibles no solo son múltiples, sino intrincados, las posibilidades de descuido se multiplican y, en nueve casos de cada diez, triunfa el jugador concentrado y no el más penetrante. En las damas, por el contrario, donde hay un solo movimiento y las variaciones son mínimas, las probabilidades de inadvertencia disminuyen, lo cual deja un tanto de lado a la atención, y las ventajas obtenidas por cada uno de los adversarios provienen de una perspicacia superior.”

M’agrada, això, perquè, sense deixar els escacs de banda,
jo prefereixo més jugar a les Dames. De fet, és com si veiés
un retrat de la meva dinàmica professional, tan qüestionada
pels col·legues que em subratllen certa mediocritat en la feina,
la gran majoria excel·lents jugadors d’escacs.

Redacto “l’informe definitiu” quan el nombre de probabilitats de resoldre el cas
es redueix a una: el desaparegut no vol ser trobat. Són casos per als quals
el client m’ofereix innumerables pistes i material de recerca,
generalment, també, són casos en els quals el desaparegut no es preocupa
del ventall de rastres que deixa en els seus moviments, no s’esmerça
a esborrar empremtes ni a anar amb noms falsos. Hi ha poques estratègies
per a l’investigador, més aviat aquest es dedica a fer deduccions òbvies
que sovint el client subestima, es nega rotundament a acceptar-les,
s’entossudeix amb cops de cap a envoltar el cas amb aures de misteri
i fum de tabac, i aspira amb impaciència a certa dignitat.

Amb aquests informes resolc casos definitius
amb una observació acurada del paisatge, superficialment,
sense embolicar-me en el calatge de l’evidència.
A vegades el redacto abans no ha passat una setmana.
Ho faig pel client, per estalviar-li temps i diners, perquè sé segur
que la meva intuïció poques vegades falla i la conclusió és la mateixa
sigui al cap d’uns dies, d’un mes o un any d’investigació.

Això, naturalment, no està gens ben vist, pels meus col·legues de professió
avesats, fins i tot en casos definitius, a crear estratègies i trames d’investigació,
altrament dit camins rocambolescs, hipòtesis lligades amb arguments embrollats
capaços de convèncer els clients, al cap de força temps, amb conclusions
definitives a l’estil de: “tal com em pensava, la seva dona se n’ha anat
per casar-se amb X, l’amic seu de tota la vida”.

Ho he dit, ho tinc assumit i no me’n penedeixo.
A més, si el client és perspicaç, entén i accepta
que el tauler de dames i el d’escacs és idèntic
i per tant sap que si contractés, després de mi,
un excel·lent jugador d’escacs, aquest treballaria
damunt del mateix paisatge.

El segon llibre que tinc damunt la taula
i que també surt referit al document
és Trilogia de Nova York, de Paul Auster.

D'aquest, però, només hi ha dues cites:
“Allà mateix, els estius de 1843 i 1844, E. A. Poe
s’havia estat llargues hores contemplant el Hudson”.

i: “Identificar l’intel·lecte del raonador amb el del seu adversari”.

També dues frases sense cometes, o sigui que
dedueixo que són d’ella mateixa:
- en literatura jo sóc tu i tu ets jo
i encara que t’imaginis que ets tu
sé perfectament qui ets i on ets
i fins i tot per què ets, igual que tu
saps perfectament qui sóc, on sóc i per què sóc.
i:
- Paul Auster rebla el clau d’aquest enigma d’identitats
amb una escudella de personatges saborosíssima.

Decideixo fer un llistat amb tots els noms propis
que surtin al llibre d'Auster, metòdicament, per intentar
de desxifrar l’enigma de personatges:

Daniel Quinn (escriptor)
William Wilson (pseudònim)
Marco Polo (descobridor)
Max Work (detectiu privat)
Paul Auster (investigador privat)
Virginia Stillman (client)
Peter Stillman (marit salvatge)
Michael
La senyora Saavedra
Heròdot (cronista)
Psamtik (faraó egipci)
Frederic II (emperador romà)
Jaume IV (rei d’Escòcia)
Montaigne (escriptor)
Ramon Sibiuda (filòsof)
Alexander Selkirk (mariner escocès)
Robinson Crusoe (personatge inspirat en aquest mariner)
Peter de Hannover (nen salvatge)
Jordi I (rei d’Anglaterra)
Swift (escriptor)
Defoe (escriptor)
Víctor d’Aveyron (nen salvatge)
Itard (doctor)
Kaspar Hauser (nen salvatge)
Peter Stillman (pare de Peter Stillman)
Kingman, Jones, Allen, Pena, Foster, Stearns, Brooks, Mookie, Rushy (jugadors de beisbol)
Pittsburg (entrenador de beisbol)
Dupin (personatge d’E.A. P.)
Edgar Allan Poe (escriptor)
Colom (descobridor)
Raleigh (descobridor)
Pietro Martire di Anghiera (missioner)
Thomas More (filòsof)
Jeronimo de Mendieta (cronista)
Pau III (Papa)
Locke (filòsof)
Rousseau (filòsof)
Milton (escriptor)
Adam (personatge bíblic)
Déu
Nemrod (personatge bíblic)
Jahvé (personatge bíblic)
Eva (personatge bíblic)
Noè (personatge bíblic)
Henry Dark (clergue, secretari de Milton)
Carles I (rei d’Anglaterra)
Lucy Fitts (?)
Crist (personatge bíblic)
Melville (escriptor)
Henry David Thoreau (filòsof)
Hilda Dolittle (poeta)
Heràclit (filòsof)
Demòcrit (filòsof)
Humpty Dumpty (personatge)
Lewis Carroll (escriptor)
Alícia (personatge)
George Washington (president dels Estats Units)
Sitting Bull (indi)
Cervantes (escriptor)
Cid Hamet Benengeli (escriptor)
Quixot (personatge)
Sancho (personatge)
Simón Carrasco (traductor)
Siri (dona de Paul Auster)
Daniel (fill de Paul Auster)
Wilson, Youngblood (jugadors de beisbol)
Sant Cristòfol (patró dels viatgers)

Són els noms que apareixen en la primera narració de la trilogia,
“La ciutat de vidre”, però crec que fins aquí és suficient.
La raó és Edgar Allan Poe.

La segona cita, la que diu “Identificar l’intel·lecte del raonador
amb el del seu adversari” és atribuïda a Poe.
Ho sé perquè el mateix Paul Auster ho especifica en la seva narració.
El cas és que precisament el tercer llibre que surt referit al document
i que tinc aquí damunt la taula és Cuentos d’Edgar Allan Poe.

Les frases que ella va citar són del conte “Los crímenes de la calle Morgue”.

Les escric en un full:

“Vidocq dañava su visión por mirar el objeto desde demasiado cerca. En el fondo se trataba de un exceso de profundidad.”

“El conocimiento más importante es invariablemente superficial. La profundidad corresponde a los valles, donde la buscamos, y no a las cimas montanyosas, donde se la encuentra.”

“Desprovisto de los recursos ordinarios, el analista penetra en el espíritu de su oponente, se identifica con él y con frecuencia alcanza a ver de una sola ojeada el único método.”

“La habilidad del analista se manifiesta en cuestiones que exceden los límites de las meras reglas.”

“Lo necessario constiste en saber qué se debe observar.”

Penjo el full al costat de les cites de G. Steiner.
Guardo la llista de noms a la carpeta blava.

Damunt la taula tinc sis llibres, tres del quals surten referits
al document que el meu client va enviar-me per mail.
Del primer llibre, Gramáticas de la creación, de George Steiner
m’apunto les frases que hi ha citades en un paper
i intento posar-me a la seva pell, a la seva ment, per comprendre-les:

“Ser y nada, como en el libro de Sartre L’Être et le Néant son indisolubles.”

“El arte aporta una vehemente confirmación.”

“En el corazón de la forma se encuentra una tristeza”

“la talla es la muerte de la piedra”

“la forma ha dejado una fractura en el potencial del no-ser, ha disminuido el repertorio de lo que podria haber sido.”

“Crear un ser es decirlo.”

“La nada y la visión interior de la perfección que preceden a la expresión resisten a la violencia que les causa la producción de formas reales. Cada pieza de kitsch, cada banalidad oportunista, cada fracaso artístico o poético es una prueba de la venganza que la perfección intacta (en la il·luminación de la mente) inflige a la materia”.

Penjo el full amb les cites a la paret del costat de la finestra.
Miro i veig la parra que s’esfulla.
Crec que ella, això, ho hauria dit així.