per mi
escriviure és no tenir casa pròpia:
simplement una base d'operacions àgil i distesa
en qualsevol possible mà del planeta

escriviure és construir-me sense fonaments:
simplement entrelligar passat i futur i nuar
les paraules de tots en un possible per a mi

escriviure és acumular sense posseir:
simplement l'experiència compartida
junt amb l'experimentació més atrevida

escriviure també és indecisió:
simplement adequar-se sense preveure-ho
a la trama dels propis arguments

escriviure és veure el món que s'acosta
per emprendre'l amb paraules
simplement

(i dic "per mi" perquè no crec en els dogmes)

potser l'estil és una base d'operacions
que entrelliga les paraules de tots
en l'experimentació més atrevida
per a la trama dels propis arguments

quatre gotes esparses
disperses al palmell
novell encara de mots
mà xica, poc hàbil

i la set eterna

la teva pròpia vida et crea un estil literari particular
que pots escriure o descriure o res de tot això*

crec que és el viure qui ensenya a escriure

poetes maleïts poetes beneïdes
lletraferits lletracosides
passejants solitaris trescadores rodejades
escriptors suïcides escriptores renascudes
lletres d'exili lletres d'apàtrida


0 1


mitja part

I Jehovà Déu va dir a la dona: multiplicaré els dolors del teu embaràs; amb dolor pariràs els teus fills; el teu desig serà per al teu marit i ell s'ensenyorirà de tu. [Gènesi 3.16]

talla el cordó umbilical

no rentis la criatura
que estronqui l'apnea amb el primer alè
posa-me-la al pit

tindré cura del seu melic

li daré poma de postres

.,.

j'ai craché sur la tombe de ma mère

...ai, vull dir, sur la pomme...

superació de la decadència

(ingrés a urgències / matí perdut
inòpia mental
la virtut de la resignació
les dones són cridaires, hipòcrites, ploraneres, mentideres, brutes, lletges...)

em dedicaré a cosir a les estones lliures,
botons sintàctics, vores morfològiques i puntes semàntiques.

escollir l'enciam amb més volum
i la ceba més grossa de l'hort
fer un petó a la terra
i amanir-ho bé amb oli i sal
no sé si és poesia natural o neorural



però és singular i genial!

és il.legible definir la poesia


la poesia, creients, no és pas paraules
les paraules són intents
i l'intent, un acte de fe

matriuskas




aquesta és la història
una mentida

podria repetir a la perfecció el que altres han dit
escrit com si hagués sortit de la mà pròpia,
i ho faré a la manera dels moderns
que no dels modernistes
ni dels avantguardistes
ni dels postmoderns
ni dels postpostmoderns
ni fins i tot a la manera dels defensors queer

ho faig

aleshores m'assalten qüestions:

en quina categoria s'etiquetaria
el moviment blog dins el continuum de la història de la literatura?
(pregunta per a la Tina)

es pot considerar la cultura blog com a literatura?
(pregunta per a en Pere)

el fenomen blog forma part del nou paradigma científic
que planteja una visió holística i interconnectada dels sabers i el coneixement?
(pregunta per a l'Eduard)

algun dia els organismes i les institucions oficials
presentaran un bloger com a català de l'any,
per no dir encara, candidat al Nobel?
(pregunta per en Jaume)

algun dia els blogs arribaran a tenir la mateixa categoria
filosòfica o científica que els diàlegs de Plató o de Galileu?
(pregunta per al Toni)

Clítote em diu que és normal
(normal?)
que em pesi el cap més del compte
i els membres i l'ànima
que per arribar de A a B hagi de passar abans per la Z
que trigui (per tant) tres hores quan abans enllestia en segons
que les idees em flotin prou a prop per clissar-les
però prou lluny per atènyer-les i refer-les
que visqui en un estat de suspensió etèria
que només em permeti dormir i relaxar-me
com si el sol fet d'engendrar ja fos prou cansat

(de debò?)

diuen i jo ho ratifico
(o faig complot amb la mandra)

avui diuen que passa què?

M'interessa l'ésser humà
i la compleció de mitjans
i l'aprenentatge
i l'heterogeneïtat
i el poder de l'esforç
i l'individuisme
i la llibertat de decisió
i la insubordinació
i l'eclecticisme
i els partits subdivisibles
i les opinions de pasta de full
la ingravidesa del barbull
i la treva de la burla
i el preu dels malcontents
i les ungles dels contents
i la crítica dels reports
i el trasbals del repòs
i l'hipotètic present
i les maduixes d'hivernacle
i la coherència mal.leable
i l'amor del civil
i l'humus del digne
i el dignatari perdut
i el perdut benvingut

i coses altres

No m'interessa la política
ni les manipulacions mediàtiques
ni la demagògia
ni el maniqueisme
ni la lluita pel poder
ni l'autoritarisme
ni la tirania de la democràcia
ni la sobirania
ni el dogmatisme
ni els partits indivisibles
ni les opinions de llautó
ni el llast del barbull
ni el remor de la llufa
ni el menyspreu dels contents
ni el repèl dels descontents
ni el report dels crítics
ni el repòs de la crisi
ni l'hipotètic futur
ni l'hivernacle estatal
ni l'estatisme coherent
ni l'honor del civil
ni la infàmia digna
ni el dignatari intocable
ni l'intocable vençut

ni la política
ni l'Estatut

Quin ensurt pot donar-nos la calma
de saber que la mort no s'enduu res?

quan la paraula ja dita estén en silenci
les seva fesomia damunt altres rostres
i els transforma l'expressió

quan qualsevol empremta
pot fer-se dúctil a l'ull de la ment
i les ditades carícies generatrius
de poemes a l'abast de l'immutable

quina calma pot donar-nos l'ensurt
que la mort és successió de vides?

salt al buit


El

suïcida

estès en frase a terra un vers

(hora de la collita)

-------------------------------
del recull Les ungles

Clítote està encantada de la vida,
m'ensenya unes cites:
"de manera que vaig començar a pensar que potser era veritat que quan et cases i tens nens és com si et rentessin el cervell i després et tornes insensible com qualsevol esclau d'un estat totalitari"
de la Sylvia Plath,
i "ningú no pot donar la mesura de la fúria i la violència d'un cor de poeta en veure's atrapat i enredat en un cos de dona"
de la Virgínia Woolf,
suïcides totes dues.

i em diu: pot creure l'home fins on arriba l'esclavatge de les circumstàncies,
si fins i tot un pentaplègic no acaba de perdre mai la darrera esperança?
estàs prenyada, seràs mare i la vida et fa un tomb d'equilibrista,
però no et creguis res del que has après fins ara.
Ets poeta, crea de nou.

Gràcies a ella deixo de creure en la guerra de gèneres
i en el poder de l'autoritat i m'inclino
cap el poder de la transformació
(he patit la fúria i la violència de la Woolf
i el rentat de cervell de la Plath)
però puc mutar-me en mi mateixa
íntegra, sense escissions ni prejudicis,
oblidant els obstacles que altres imposen
i creant-me les pròpies circumstàncies.
Espero.

arriba una tempesta de llevant
després de força dies de calma

asseguda al banc de la caseta
davant la casa senyorial
(un casalot ple de fantasia:
dos Urgell, dos Fortuny
un Juan Pablo Salinas
un Picasso, dos Meifrèn
un anònim de l'escola anglesa del xviii
quatre de l'escola d'Olot
més escultures
més tapissos
més mobiliari del segle xvi
més peces de vori xineses filigranades fins a la més mínima perfecció
tanta il.lusió tractada i contemplada
per mi, privadament, sola, custodiadora temporal
d'aquest museu vexat a tots els ulls)

llegint Virgínia Woolf

(una cambra pròpia i 500 lires de renda anual)

vaig pensar que l'art és exclusiu dels poderosos.

potser és això l'infern,

(és una opinió, o sigui una vacil.lació,

i per tant un coneixement de causa)

l'acte més diabòlic:

que t'esmussin la il.lusió

(tot dient-te que l'ombra de tu mateix no és real)

que t'aplanin els relleus de roca

(tot dient-te: si només és pedra,

què hi pots veure tu, nas de mocs?)

que et desconjuntin entre realitat i ficció

(entre ser mare de fills i poeta de mots)

que t'estronyin les paraules tot callant

(si no et llegeixen no ets ningú)

que t'estavellin els escrits contra pactes deliberats

(si ets ningú no guanyes premis)

que el diable t'arribi a convèncer que escriure no serveix per a res.

i els que saben el poder de creure

en la força de la realitat amb tanta passió

que viuen per tractar-la?

Pablo es va mantenir fidel a la seva ombra

i en una cova deixà de ser Ruiz

per convertir-se en Picasso

("necessitem la fe per creure, primer de tot, en nosaltres mateixos" V. Woolf)