25.11.09


Aquest dijous, a les 19.30
a la Biblioteca Fages de Climent, Figueres

presentació del meu darrer treball.





hi esteu tots convidats!

3.10.09


Videos tu.tv

1.10.09

que aquesta màquina, suara, romangui així
d'estàtica i sense evolució, no significa
tanmateix, que en el fosc soterrani avall
escales i laberints, els artefactes hagin deixat
de funcionar.........................................................
si més no

26.6.09

Ja tornem a tenir el Nayem aquí.

Va arribar ahir al matí, amb el carnet exacte
de l'any passat, la roba bruta, vambes d'hivern
una motxilla espellifada i molt cansat.

El Nayem aquest any té els ulls diferents.
I el nas diferent i fa la cara estreta. És igual
de menut, continua tenint la mirada llesta
i encara es mostra tímid, però parla espanyol
i ho entén tot i és molt més expert i agosarat.
Per exemple, corre amb bicicleta amunt i avall
com un desesperat, encara que sigui sota la pluja.

Penjat al coll duia la identificació correcta:
Nayem Embarek Mohamed Salem
amb el nom de la mare i la zona d'origen
exactament com ha de ser. A dins la bossa,
juntament amb els presents de la família
(braçalets fets a mà, metres de tela verge
i una bosseta amb pols de henna) hi havia,
també, un jersei amb un altre carnet grapat:
les dades correctes, i la fotografia d'identitat
del Nayem que vam conèixer l'any passat.

La pregunta és: quin és el malentès?
Eso es normal en el Sáhara
ens va dir l'Ali just fa un any.
Qui és en Nayem?
Què són els noms i els cognoms i els carnets?
Purs tràmits? Per què el Nayem d'aquest any
ens explica el mateix que el Nayem de l'any passat?
Com és que també té un tiet que es diu Selek
que viu a Catalunya?

L'Ali realment es deia Abdu.
I el Nayem, qui és en realitat?

Importa, tot plegat?
 

22.6.09

acabo de rebre exactament això
per mail, de part d'una amiga:



el text diu: 

Por favor ver la foto cuidadosamente...

El Presidente de Argentina recibió esta foto y lo llamo correo basura. A los 8 días su hijo falleció.    

Un hombre recibió esta foto e inmediatamente envió copias.  
Su sorpresa fue ganarse la lotería.

Alberto Martínez recibió esta foto, se lo entrego a su secretaria para que hiciera copias pero se le olvido enviarlas.    
Ella perdió su empleo y el perdió su familia.


Esta foto es milagrosa y sagrada, no olvides enviarla dentro de 13 dias a 20 personas.

venço la por, o la por em venç a mi?

26.3.09


"Art, it seems to me, should simplify. That, indeed,
is very nearly the whole of the higher artistic process;
finding what conventions of form and what detail one can do
without and yet preserve the spirit of the whole."

Willa Cather

23.3.09



moltes gràcies Vilafranca
i a tots qui ens vam llegir


24.2.09

غريب في مدينة بعيدة 
عندما كنتُ صغيراً
وجميلاً
كانت الوردة داري
والينابيع بحاري
صارت الوردةُ جرحاً
والينابيع ظمأ
- هل تغيَّرت كثيراً ؟
- ما تغيَّرتُ كثيراً
عندما نرجع كالريح
إلى منزلنا
حدِّقي في جبهتي
تجدي الورد نخيلا
والينابيع عرق
تجديني مثلما كنتُ
صغيراً
وجميلاً..

Mahmoud Darwish

16.2.09



Думали: нищие мы, нету у нас ничего,
А как стали одно за другим терять,
Так, что сделался каждый день
Поминальным днем,-
Начали песни слагать
О великой щедрости Божьей
Да о нашем бывшем богатстве.



Anna Akhmatova

15.2.09







四方より花吹入て鳰の海





Matsuo Basho

8.2.09

......................... I ...........................

Vet aquí que una vegada hi havia un Ase.

Tirava un carro carregat de rocs
que pesava més que un ase mort
però a poc a poc i amb bona passa
avançava sense dir ni ase ni bèstia.

Havia après a no protestar ni exigir,
perquè cada cop que bramava
sentia rere seu una veu ronca que deia:
"ase gemegador, carregau-lo sense por,
que brams d'ase no pugen al cel!"
i per xerrar, més rocs a l'esquena.

Tothom el coneixia per ser l'Ase dels cops,
però a ell, amb el llom ple de durícies i crostres seques,
tant li eren aquestes xerrameques, a ell
només li preocupaven les mosques.

El dia que li van plantificar la pastanaga allà al davant
va tenir un problema afegit i no sabia com sortir-se'n.
Almenys, amb la cua, podia ventar aquelles bestiotes
vironeres perquè no li toquessin gaire els ous,
però la pastanaga no la podia apartar de cap de les maneres
i si l'ullera li privava de veure als costats, ara aquell menjar
impossible li tapava el camí que se li obria al davant.

Mira que arribes a ser ruc, menja-te-la!, es va dir.

I aleshores, el sol pensament d'aconseguir la pastanaga,
li va fer oblidar tan les mosques que li brunzien al cul
com els records d'un paisatge que feia temps que no veia
com la direcció del camí que tenia enfront i el destí que li esperava.
...............................................................................................

7.2.09

............................ I I ....................................

Vet aquí que una vegada, l'Ase entossudit
i obstinat a atrapar la pastanaga, s'havia oblidat
del pes dels rocs que carregava, de les mosques
i del camí i fins i tot de l'ase que era.

Però va arribar un dia que va tastar una cosa
que es deia felicitat, perquè gràcies a un descuit
del tros d'home que li anava al darrere, va poder
ensumar la pastanaga i se la va menjar sencera.

Amb aquell gust dolç a la boca, tots els records
del seu passat van tornar presents i amb força:
les mosques del cul, el pes dels rocs que carregava
un paisatge que no veia i un camí que se li estenia
al davant, tan immens, incert i inevitable, que es va
quedar clavat a terra de por. Ai las! I ara què?

Sort que l'home de seguida li va tornar a posar
un altre cop la pastanaga al davant, perquè si no
no sabia cap a on tirar, estava ben perdut!
I ja llavorens, més content que unes pasqües,
podia anhelar aquell tros dolç de felicitat
que tenia tan a l'abast, per més que trotés, sempre.
.........................................................................

6.2.09

................. I I I ..........................
L'Ase trotava i trotava, i la pastanaga ballava i ballava.
Un dia, després de molts anys de trotar, el van aturar.
Una mà, davant del seu estupor, li va acostar la pastanaga
als llavis i ell se la va poder menjar. La mateixa mà
li va treure els arreus i el paisatge va aparèixer
al seu entorn brillant de colors i de sol: era en un prat
enorme, infinitament enorme, sense via ni camí.
La mateixa mà li va fer una forta palmada al cul
i la veu ronca de l'home de tota la vida va amollar:
Arri a córrer, Barrabàs, que ja ets lliure!

Però l'Ase es va quedar clavat a terra. No entenia res.
On volia que anés, amb tota aquella immensitat?
Va fer una passa esporuguida, només una, perquè
com que no duia el carro de rocs enganxat a l'esquena
es va sentir lleuger com una papallona i es va aturar
en sec, per por de no sortir volant. Les mosques
havien tornat i tenia feina a espantar-les amb la cua,
així que es va concentrar a fer-ho bé mentre amidava
el lloc on l'havien deixat sol i tastava l'herba que tenia als peus.

Al cap d'un temps indeterminat de ser allà, va sentir una veu.
Què, ja t'han jubilat?, i va bramar una rialla.
L'Ase va tombar el cap i va veure un ase gras i vell
i esdentegat que s'acostava amb la mirada entelada.

Arri que ja ets lliure!, oi? eh? L'ase em fot,
que en fa de temps que ho sento, això, però noi,
no dureu ni dos dies, eh, caieu desplomats
i no hi ha Déu que us aixequi, ara que sou lliures!
L'Ase se'l mirava sense entendre res.

Sí noi, que ja no serveixes, que ets ase de pastura!
va cridar malhumorat l'ase vell, I ara menja, va dir
mentre girava cua i s'amorrava a terra, que estic fart
de ser l'únic que arrana l'herba, aquí!, i el nostre Ase,
l'Ase dels cops que no es pensava que sabés fer res
tret d'obeir, es va posar a menjar fins a la darrera hora.
...............................................................................

5.2.09

descobreixo que la creativitat
no té tant a veure amb els moments d'inspiració
davant un llenç o un teclat d'ordinador
sinó en la capacitat de fer una bona recepta
amb els quatre ingredients que queden al rebost
després d'uns quants dies sense anar a comprar.

4.2.09

Someone has to die in order
that the rest of us should value life more.

Virginia Woolf

14.1.09

.
.
cert, fa molts dies que he deixat
penjada l'anàlisi d'això del feisbuc

la veritat és que no m'interessa gens

seria com posar-me a analitzar unes pàgines grogues
o la programació d'activitats del barri
o l'agenda setmanal del centre cívic
o els currículums vitals de tots els meus amics

tinc altres temes millors al teler
per això els posts arriben en comptagotes
amb la cadència d'una aixeta fluixa
mentre pinto plats força més elaborats:
amics, ja en tindreu notícia, properament,
cara a cara, al mur de murs
.
.
 
/*............................................................................................................................................................................................ ----------------------------------------------- */ ...................................-............................-.--......................................................................................................................... ............................................................................-------------- --------------- -----------------------------------------------------...------------...-------- ....................................--.------...-------------------......................... una història subterrània i plena de residus naturals amb cucs entranyables que penetren amb aires renovadors atmosferes pesades i feixugues........------- ----------------------------------------------------------------------------------------------- -----------------------------------------------------.........................------------------ -----.........................................................................................................................