31.10.07

Arthur Schopenhauer (1788 - 1860) contemporani
de Madame Lescaut, escrigué, seguint la sentència
de Napoleó “Les dones no tenen categoria”:

Les dones són el sexus sequior, el segon sexe,
des de tots els punts de vista, fet per estar
a una banda i en segon terme.

Només l’aspecte de la dona ja revela que no està destinada
ni als grans treballs de la intel·ligència ni als grans treballs
materials. Paga el seu deute a la vida, no amb l’acció, sinó
amb el sofriment, els dolors del part, la inquieta cura dels infants;
ha d’obeir l’home, ser una companya pacient que l’assereni.
La seva vida pot transcórrer més silenciosa, més insignificant
i més dolça que la de l’home, sense ser per naturalesa millor
ni pitjor que ell.

La dèbil raó de la dona no participa dels seus avantatges
ni dels seus inconvenients. Pateix una miopia intel·lectual
que, per una mena d’intuïció, li permet veure de manera
penetrant les coses properes; però el seu horitzó és molt petit
i se li escapen les coses llunyanes.

La simulació és innata en la dona, tant en la més aguda
com en la més obtusa. És en ella tan natural que l'usi

en totes les ocasions, que té fins a cert punt consciència
dels seus drets, cosa que fa gairebé impossible trobar
una dona absolutament verídica i sincera.
D’aquest defecte fonamental i de les seves conseqüències
en neixen la falsedat, la infidelitat, la traïció, la ingratitud, etc.

La moral secreta, inconfessa i fins i tot inconscient, però innata,
de les dones consisteix en això: “Tenim dret fundat a enganyar
a qui s’imagina que, proveint econòmicament la nostra subsistència,
poden confiscar en profit seu els drets de l’espècie. A nosaltres és
a qui ens han confiat; en nosaltres descansa la constitució i la salut
de l’espècie; la creació de la generació futura, a nosaltres
ens incumbeix treballar-hi amb tota consciència”.


A. Schopenhauer, El amor, las mujeres y la muerte; y otros ensayos,

Biblioteca Edaf.

30.10.07

Tinc la certesa absoluta que el licor acabat de servir
conté un verí mortal. Com ho sé? Això em serà molt
difícil de justificar, però si veiéssiu el quadre de Salinas
i si llegíssiu el llibre que acabo de llegir jo,
estic segura que aprovaríeu la meva afirmació.

D’entrada i partint del quadre, us diré que el cavaller
ja l’ha tastat, el licor, i és l’únic que l’ha tastat, perquè
fa girar la copa gairebé buida amb aquella satisfacció
de qui aprecia el bon sabor que li omple el paladar,
i deixa anar unes paraules d’evident degustació.

El cardenal, en canvi, té la copa damunt la taula
i els dits llargs de la mà dreta n’acaricien la base
amb una laxitud formal, sense cap intenció d’alçar-la.

La dama sí que té la copa alçada, ella la pinça
amb dos dits per la base, a un pam de la boca
però en suspens, aturada després d’olorar-ne
l’exquisidesa i d’apartar-ne la mirada, orientada
amb un capteniment poc disposat damunt la taula,
cap a la mà esquerra relaxada ran la tassa de cafè.

El servent fa un gest d’assentiment amb el cap i el somriure,
dret entre el cardenal i la dama, aturat en ple moviment se’n va
del quadre, potser cap a la cuina, a buscar més cafè,

o sals digestives.

Que en el licor acabat de servir hi ha un verí mortal
m’ho confirmen els següents tres indicis relatius a la pintura:

a) l’hora singular. La recepció tan intempestiva que fa el cardenal
només té sentit si es tracta d’una urgència que ha d’atendre,
o bé si ha de tractar un assumpte improrrogable, o si es tracta
d’un afer íntim que s’ha de resoldre d’amagat, amb prudència.

b) la disposició dels personatges: el triangle central i formal,
al voltant del tema principal del quadre, el cafè, i constituït
per la dama, el cardenal i el cavaller entaulats i amb les copes
de licor a la mà; i el triangle secundari i reservat constituït
per la dama, el cardenal i el servent, i enllaçat per mirades
de confiança i somriures de complicitat.

c) L’ampolla de licor del servent que posa punt i coma
als esdeveniments. El licor és acabat de servir, i només
el cavaller, al marge del triangle de la conxorxa, n’ha begut.
El cardenal i la dama, en suspens, no el tastaran.

A banda d’aquests indicis que provenen directament de la pintura,
hi ha un quart mòbil que m’ha dut a la deducció del licor enverinat,
i que he descobert a partir de la lectura d’un llibre que m’ha caigut
a les mans d’una forma força curiosa, a partir d’una coincidència.

Aquest matí me l’he passat sencer rebuscant entre els llibres dels prestatges
del saló, plens de guies de viatges i curiositats. Pensava que hi trobaria un
exemplar del Manon Lescaut, però res de res. Repassava els lloms dels llibres,
la majoria sobre art i mobles antics, guies de subhastes, i publicacions
de La Caixa de Pensions i de l’Associació Amics del Liceu, i quan he tret
el volum sobre l’òpera de Madame Butterfly he vist que al fons del prestatge,
amagats darrere de tots aquests enormes totxos il·lustrats i de tapa dura,
hi havia una col·lecció de llibres antics. El primer que he agafat és un llibret
de cinquanta pàgines, vell i pàl·lid, editat el 1884 per Ramon D. Perés
i publicat per L’Avenç. És un curiós recull de quatre articles temàtics,
un, força extens, de J. Yxart amb “Sobre la traducció de Les dones de Goethe”;
un altre de V. Almirall amb “Composició i orígens de El alma al diablo”;
un de J. Sardà amb “Elogi de La papallona” i un darrer,
de J. Maragall amb “Del Tristany i Isolda de Richard Wagner”.
El títol que encapçala el recull és el que m’ha impulsat a agafar-lo quan l’he
llegit al llom: Discursos sobre l’amor com a orígen y font d’inspiracions.

Acomodada a la butaca del saló idònia per a una lectura tranquil·la
he començat a fullejar els articles, pausadament. Eren uns textos carrinclons,
passats de volta i de moda, sobre l’amor romàntic i aquestes coses, un pal, vaja.
Accelerant la lectura he passat de llarg per frases com ara el suïcidi de Werther,
el verí d’Isolda per a l’amor foll, i m’he aturat a la següent cita de Wagner:


un sobri estat d’ànim inspirat per Schopenhauer, a la recerca d’una expressió
extàtica. Va ser quelcom d'aquest estat d'ànim el que va inspirar la concepció
d’un Tristany i Isolda
”.

M’hi he aturat simplement perquè destacava en cursiva, però també perquè
no entenia la paraula extàtica i pensant si tindria alguna relació amb “estàtica”
l’he buscat al diccionari Fabra del mateix prestatge:
“Propi de l’èxtasi, que està en èxtasi. Visió extàtica. Restar extàtic
davant la seva bellesa”. No hi té res a veure.

Aleshores sí que he passat pàgina ràpidament amb els ulls recorrent
els canvis de lletra, fins que he tancat el volum, decebuda.
No hi havia cap cursiva amb el títol Manon Lescaut.
En menys de deu minuts el llibret ja tornava a ser al seu lloc,

i n’he agafat tres més amb títol igual d’indicatiu:
El amor, las mujeres y la muerte, y otros ensayos, una recopilació d’assaigs
d’A. Schopenhauer que he agafat decididament atreta per la coincidència de l’autor
citat al llibre anterior; el facsímil de Les choyes de Roseta: drama en tres actes
y en vers
, de Serafí Pitarra del 1874, que hi havia just al costat; i
El crimen de Lord Arthur Saville y otras narraciones, d’Oscar Wilde, editat el 1891,
perquè m’ha cridat l’atenció la paraula “crimen” del títol.

En el primer llibre, de Schopenhauer, tampoc no hi havia cap referència
a Lescaut, però sí que hi he trobat substancials afirmacions a través de les quals
he entrevist el mòbil que fa anar els fils de la intriga del quadre de Salinas.

He deixat córrer els altres dos volums agafats a l’atzar
i m’he concentrat directament i amb predisposició
en aquesta lectura tan reveladora i enverinada
que m’ha acabat de convèncer del tot sobre l’estratagema
que la dama i el cardenal duen entre mans.


29.10.07

Quan el timbre ensordidor del telèfon va arrencar-me dels meus somnis
el despertador encara no marcava ni les 7 del matí.
La Vasilia va picar a la porta i va obrir per treure el cap despentinat
i dir-me, És Xavi.

El meu client em trucava ben d’hora per anul·lar la trobada del migdia.
Li havia sorgit un imprevist i tot i que seguia el blog atentament
volia el seu informe setmanal, aquest cop per telèfon.

Vaig pensar de dir-li que em truqués al cap de mitja hora o així
perquè necessitava temps per desvetllar-me i poder fer un cafè,
i especialment per aclarir-me les idees sobre el que li havia de dir en relació
amb un informe del qual no n’havia redactat ni una línia en tota la setmana.
Havia perdut les hores amb el quadre de Salinas, idiota de mi,
i ara no podia respondre de la meva feina i obligació.
Volia demanar-li una mica de temps, però no ho vaig fer;
el pensament racional em va molt lent quan m’acabo de despertar,
i després de pensar tot això em vaig trobar amorrada a l’auricular
del telèfon del menjador dient:

- sí, sí, és clar que el tinc fet –en resposta automàtica.
- resumeix-me’l ara, i quan puguis m’envies el document per mail.
- un resum... –vaig pensar en la dificultat- ...és com bastant –i se’m va escapar
un badall incontrolablement sonor.
- Estàs centrada en el quadre, oi? –la seva veu era clara, sense rovell.
- Sí, exacte.
- En quin punt del quadre?
- Bé... en quin punt del quadre... doncs, estic esbrinant la situació.
- Hi ha una intriga entre el cardenal, la dama i el servent;

el cavaller no és conscient de res -això ho dius en el blog i m’ha quedat força clar.
- És que aquest cap de setmana hi havia els senyors, a la casa.
- Has hagut de marxar?, precisament ara que hi ets tan a prop?
- No, no, no... he treballat des de la meva habitació, tinc unes quantes...
arguments.
- Anaves a dir hipòtesis?
- Sí.
- I per què no ho has dit?
- Doncs... perquè, m’ha semblat millor dir arguments.
- Em sembla bé. Saps que t’has acostat molt al seu silenci?
- He hagut de treballar des de l’habitació, m’hi he hagut d’esforçar molt
per no perdre... la concentració. Penso en el quadre tot el dia,
n’estic una mica cansada, però no ho puc evitar.
- Hi estàs més a prop del que em pensava.
- Si et dic una cosa... bé, no sé... és que potser em prens per boja.
- Digues –vaig sentir una rialleta a l’altra banda del so que em va emprenyar
una mica més d’una mica.
- M’ha semblat sentir la veu d’ella.
- Ella?
- Sí, la teva dona, a dins del meu cap. Diria que era ella perquè si no,
d’on l’he tret jo, el nom de Lescó?
- Lescó?
- Mentre em dutxava, l’altre dia, pensava en la dama del quadre,
i vaig notar com si algú em dictés el nom de soltera de la dama: Lescó.
Era com una veu que vingués de l’ultratomba i se’m fiqués directa al cervell,
i la vaig sentir amb el pensament, tan clarament, que fins i tot em va semblar
veure el nom escrit: L E S C A U T -vaig lletrejar.
- Lescaut... –va dir ell- em sona molt...
- No ho sé, però és normal això que em passa?
- Ni idea, potser sí, però, un moment.

Va apartar-se de l’auricular i vaig poder sentir com teclejava.
Òpera, va dir ell, per a si mateix, i després, una pausa força llarga.
Un zumzeig gris m’arribava de l’altra banda del fil telefònic,
i em va produir una sensació estranya... no sabria com definir-ho,
com si el meu client i jo estiguéssim en dues dimensions diferents,
intentava imaginar-me’l escrivint a l’ordinador, buscant informació
pel google, mirant atentament la pantalla, potser fins i tot duent-se
la tassa de cafè als llavis o fregant-se un ull perquè encara hi tenia
una lleganya. Finalment un toc d’auricular que s’alça i enmig
del zumzeig gris la seva veu clara i sense rovell que em deia:

- Manon Lescaut, de Prévost, és una novel·la del segle divuit.
La tenim a casa, l’he trobada de seguida, publicada per Destino.
- I això què vol dir?
- Ni idea. L’Emma la devia conèixer, la història de Manon.
A Viquipèdia n’hi ha un resum, però no crec que el quadre de Salinas
tingui a veure amb aquesta història. Jo de tu no en faria cas, del nom.
- Com que no?, estic segura que aquest nom és una pista silenciosa.
Ja me n’informaré.
- Perdràs el fil, si ho fas.
- Que dubtes de la meva professionalitat?
- No, gens ni mica. Però crec que t’estàs desviant completament
del teu objectiu.
- La trobaré. Tu no pateixis i deixa’m fer.
- D’acord. Però sisplau, tingues l’informe del proper divendres fet,
si no començaré a dubtar de la teva competència com a detectiu.

Vam penjar. El zumzeig gris va desaparèixer de cop,
i de cop també em vaig trobar amb els contorns clars
del menjador de la casa petita, amb el sol que entrava
de cantó per la finestra i il·luminava de ple una part de mi
mentre per dins em cuejava un sentiment obscur,
de por, d’inseguretat i d’abisme.

25.10.07

No sé quina hora és. A fora és molt fosc encara, i fa fred.

Ahir al vespre, ja molt tard, vaig demanar a la Vasi
si em podia deixar les claus de la casa gran i sisplau
si em podia dir el codi de l’alarma per desconnectar-la
demà al matí ben d’hora, ja que tenia la intenció
de llevar-me molt aviat i entrar al saló per treballar.
En Félix em va engaltar un no rotund.

Amb un gest de súplica mirant la Vasi vaig argumentar
la importància de llevar-me d’hora, abans que ells, i la
conveniència de treballar en el saló de la casa gran:
necessito silenci perquè m’he de concentrar molt, i a
primera hora del matí és quan més desperta i a punt estic
i cal que aprofiti aquestes hores per treure rendiment,
cosa que només puc fer allà al saló, on disposo de tot
el material que em fa falta per escriure.

He de dir que el matrimoni romanès no sap el motiu veritable
pel qual sóc a la casa del Montseny. El meu client els va demanar
si em podien acollir una temporada, amb les despeses al seu càrrec,
amb l’excusa que havia d’escriure una novel·la ambientada al segle xviii.
Com si jo fos una escriptora amiga seva que necessitava l’atmosfera
antiga i clàssica de la casa gran, amb la rica biblioteca a disposició,
i l’entorn indiscutiblement bell i tranquil que em propiciaria la inspiració.
Evidentment no se’ls va dir res de la desaparició de l’Emma per no crear
alarmes inconvenients. Així que, lluny de la veritat, la Vasi viu confiada
en l’escriptora que no sóc i m’explica històries o anècdotes mentre
em fa un gest perquè en prengui nota; i en Félix em té la mena d’antipatia
natural per les lletres i m’acusa de la intromissió irreverent al seu camp de cultiu.

La Vasi, amb una minúscula arrufada de nas, em va assenyalar que no li fes cas
i em digué que la despertés al matí un cop llevada. Així que a dos quarts de sis
m’ha acompanyat abrigada amb el barnús del bany i els ulls inflats fins a la casa,
ha obert, ha desconnectat l’alarma i m’ha encès els llums i la calefacció.

Fa estona que sec aquí i encara no he pogut escriure res.
Observo el quadre amb el cap mig adormit, poc acostumada a matinar,
i amb les veus del somni que encara em rumoregen a les orelles.
Sento unes paraules a dins meu que diuen alguna cosa com ara:
bacallà al pil pil, i s’allarguen les síl·labes fins a convertir-se
en un silenci afuat, gairebé sonor i metàl·lic. Com un dring
de campanetes petites. O el picarol d’un rajolí de licor.

Apunto les impressions i escolto amb més atenció,
però ara no se sent res. La imaginació em converteix
les restes sonores del rajolí en la veu trencadissa de la dama
que murmura molt delicadament alguna cosa al cardenal,
algun comentari tímid i intranscendent que el servent escolta
de passada mentre es retira amb l’ampolla a la mà;
potser sobre la conveniència de tenir, no gaire lluny,
les sals digestives per si el licor, tan aromàtic,
no se li acabava de posar bé.
El servent assenteix amb un moviment de cap
i el cardenal, amb el benentès de protegir-la
espiritualment i materialment, se la mira concessiu.

Les paraules del cavaller, també són clares:
Monsenyor, disculpeu-li la descortesia,
és un licor excel·lent i digne del paladar més refinat
capaç d’endolcir les vísceres de la reina Maria Antonieta.

24.10.07

Ahir dimarts va ser un dia força productiu.
No és que escrigués molt i molt, tampoc no cal dir mentida,
però immaterialment vaig fer un gran esforç recompensat.

A mi, l’art, poca cosa em diu. Veig un quadre
i només em parla la firma, si és que la conec.
Un Van Gogh, per exemple, em parla de l’orella tallada
d’un pobre miserable, un Miró, del català nen petit
que feia dibuixos a la manera dels nens petits,
i per exemple, quan veig un Velázquez, no sé per què
m’imagino Don Quijote.

Tampoc no hi vaig gaire, a veure quadres a museus,
només en el viatge a Amsterdam i en el de París vaig caure
en la temptació de fer llargues cues per comprar l’entrada;
al Louvre, de tot aquell reguitzell de pintures, em vaig aturar davant
de tres pintors, Miró i Velázquez. L’intent de veure la Mona Lisa
va ser frustrat perquè resulta que el quadre és tan petit que queda
amagat rere un mur de visitants impossible de franquejar.
Vaig sortir molt aviat, d’aquell laberint de passadissos,
no he tingut mai paciència per quedar-me a observar res
que no m’hagi de dir res.

Per això dic que la feina d’ahir va ser un gran esforç recompensat.
Em vaig estar tot el matí i part de la tarda observant el quadre de Salinas
asseguda a la taula de braser del saló. El dimarts la casa gran
és buida perquè els romanesos treballen els exteriors
i en un dia de vent de tardor la feina se’ls multiplica
per tants arbres de fulla caduca com hi hagi al jardí.
Així que tenia tot el temps del món per avorrir-me de mirar
una pintura que sí que tenia coses a dir-me.

Les quatre taques de colors representaven l’escena
d’una obra de teatre que algú havia deixat en pausa.

Quan vaig acabar de comprendre el punt quiet de la història
que tenia al davant, dels personatges i les seves actituds,
la Vasi em va cridar perquè ja era hora de sopar.
Així que ho vaig haver de deixar interromput, fins ara,
aquest matí mateix, que reprenc el fil penjat d’ahir.

Però no puc. La Vasilia feineja pel saló i amb la confiança
que m’he guanyat no respira de tant que xerra.

No em puc concentrar de cap de les maneres.

He decidit treballar en el silenci de la meva habitació.
Ara em toca recular, buscar els indicis dels possibles
precedents de la història del matrimoni francès,

i descartar hipòtesis per poder cada vegada filar més prim.

Miro per la finestra el Félix que recull pinassa.

Ara he de trobar el motiu, l’únic motiu pel qual la parella
ha anat a veure el cardenal amic seu, en visita íntima i fora d’hores.
És evident que el cafè és una excusa, això ja em va quedar clar ahir,

i que rere el cafè hi ha un propòsit ocult que s’intueix a partir
del triangle que formen la dama, el cardenal i el servent
a la part esquerra del quadre, separats del cavaller,
distret amb la degustació del licor,
pel gerro de fruites que hi ha damunt la taula on prenen cafè.

En el silenci de la meva habitació observo amb la vista forçada
el quadre de Salinas a través de la foto que vaig fer amb el mòbil.

La resolució és tan nefasta que se'm fa impossible poder precisar
les expressions dels rostres de la pintura, amb prou feines
els gestos i ni parlar-ne de les intencions.

Descanso els ulls a través de la finestra, resseguint els contorns
ben perfilats de la figura robusta i imponent del romanès que s'ajup
per abraçar un munt d'estrelles d'agulla de pi.

No puc continuar amb aquestes condicions, així que
només em queda una solució. Torno al saló,
i acabo el matí ajudant la Vasi
a penjar cortines
mentre ella m’explica que la seva filla de disset anys
que viu a Romania amb els oncles s’ha posat a estudiar
llengües i ha conegut un noi molt ben plantat i de casa bona
amb qui té idea de casar-se quan arribi a la majoria d’edat.

23.10.07

És un capvespre, jo diria que d’hivern.

El cavaller va vestit amb un tern de feltre verd oliva,
per les mànigues de la casaca surten en vol ample punys de brocat,
el mateix teixit clar que el coll llarg, cosit de volutes
que sobresurten aparatosament del pit i l’obliguen a alçar el cap.

Però també podria ser estiu.

El vestit pompós de la dama és escotat de mig cos i mitja màniga,
les espatlles nues són de pell pàl·lida i refinada, blanca
com l’enorme llaç que li decora les faldilles voluptuoses
de seda rosada. Als peus hi duu unes sabates de taló d’agulla
quasi transparents, amb una tireta al turmell i sivella daurada
i una puntera justa pels dits guarnida amb una flor que també
podria ser de seda rosada, com els adornaments que li aguanten
els rulls dels cabells pentinats en vertical damunt del cap.

El cardenal, assegut entre ells dos al mig de la taula rodona
coberta amb unes tovalles blanques amb brodats fins ran de terra,
duu el vestit de cardenal i el casquet de cardenal que sempre duu,
faci fred faci calor.

O sigui, que tant pot ser estiu com hivern.

És capvespre, això sí. La llum prové de dues espelmes,
i la resta del quadre és d’una obscuritat nocturna.

Bé, també podria ser que tinguessin tancats els batents
de les finestres per ocultar l’escena dels ulls indiscrets,
si es tractés d’un saló de cafè situat a una planta baixa
amb vistes a un jardí concorregut,
o si s’hagués d’evitar la possibilitat d’un presumpte espia
interessat en l’afer que el cardenal i el matrimoni francès
duen entre mans.

Perquè suposem que és un matrimoni francès.

Francès, per l’estil enfarfegat del quadre
i els vestits i els guarniments rococó i la sensualitat
de la representació, basada en el gust del licor que tasten,
i la disposició de la dona amb certs aires de timidesa
davant la mirada llicenciosa del cardenal.
Matrimoni, per l’edat dels personatges, d’una banda,
però també perquè en aquella època un home i una dona
no anaven junts, i sols, si no era sota el sacrament del matrimoni.
I menys encara a visitar un cardenal amb qui sembla que comparteixen
amistat: la postura relaxada i oberta del cavaller és de confiança
i dóna franquesa al comentari valoratiu del licor que encara paladeja.

Però és un acte massa corrent per haver-se d’ocultar de mirades indiscretes.
Podrien tenir els batents ben badats per deixar entrar la claror del dia,
i les paraules, el diàleg, que potser és on radicaria la clau del misteri a dissimular,
no es percebrien des de l’exterior, i aquesta disposició oberta donaria uns aires
de normalitat intranscendent a l’afer. Així doncs dedueixo que l’obscuritat del quadre

es deu al fet que és capvespre tard.

Podrien ser tots tres a les acaballes d’un sopar a casa del cardenal.
Es veu clar que els convidats són el matrimoni francès;
l'amfitrió, al centre, domina la taula i s'ocupa dels dos comensals,
amb especial atenció a la dama, juntament amb l'assistència
d'un servent rere seu atent també a la figura femenina.
Però si tenim en compte el títol del llenç, centrat bàsicament
en un acte delimitat i precís com “El café”, direm que més aviat
es tracta d’una simple recepció que un cardenal fa, fins i tot potser,
excepcionalment, al matrimoni francès, amics seus, que el visiten
per algun motiu misteriós.

És evident que Juan Pablo Salinas no va pintar aquest quadre
perquè sí. L’escena és del tot significativa, i cada vegada que la miro
acabo més convençuda que amaga alguna trama secreta.
Les mirades expressen unes intencions molt concretes,
la disposició dels personatges no és gratuïta, estic segura que el pintor
volia comunicar un missatge, representar una radiografia no gens anecdòtica.

Si poguéssiu observar el quadre, m'entendríeu:
hi ha unes relacions invisibles en els petits detalls que concentren
una història cronològicament distesa, i implacablement present.

22.10.07

El divendres vam tornar a quedar amb el meu client
en el bar de Llinars, a l’hora del vermut.
Jo estava contenta, perquè li duia una bona notícia,
sabia on era, n’estava segura, i cada dia
l’informe definitiu quedava més remotament inconcebible.

Li vaig intentar explicar les deduccions d’aquests darrers dies
mentre ell anava picant ara una oliva ara una escopinya,
i finalment vaig alçar la pantalla del portàtil per ensenyar-li
la fotografia del llenç de Juan Pablo Salinas que vaig fer amb el mòbil.

- És aquí.
Ell es va quedar mirant la pantalla, pensarós, passejant-se
una oliva per la boca, amb la llengua, sense mossegar-la.
- És aquí, en aquest quadre –vaig assenyalar per si de cas
no havia quedat prou clar.
Va mastegar l’oliva. Em mirava abstret, degustant
la meva excitació continguda.
- És a dins del quadre –vaig repetir mentre clavava un escuradents
a la carn de l’escopinya vinagrada.
- A dins del quadre? –va alçar les celles fent un somriure.
- Exacte. La setmana passada, recordes?, et vaig dir, irònicament,
si ella no estaria en una altra dimensió, i tu, amb una seriositat concloent,
em vas confirmar aquesta possibilitat. Una dimensió ultrasònica, vas dir.
- Era una manera de parlar.
- Doncs jo l’he considerada literalment i m’ha conduït sobre la pista correcta.
Ella es troba en aquesta altra dimensió.
- A quina dimensió?
- En la del quadre –m’irritava el seu escepticisme folgat.
- Crec que t’has desviat en algun punt de les teves deduccions.
- Mira, al principi anava equivocada. Centrava la meva recerca en l’acció directa,
ja saps, en l’aquí i l’ara, com s’acostuma a dir. Tu em vas subratllar la prioritat
de llegir els seus textos i escriure al seu blog per trobar-la;

això ja és fer un primer pas per començar a endinsar-me a una altra dimensió,
hi estem d’acord? Em vaig prendre aquestes petites accions
amb seriositat intel·lectual, pensant que així trobaria el sentit dels seus moviments
i d’aquesta manera, anava avançant en diagonal, com si diguéssim.
- I dius que va ser Paul Auster qui et va despistar? –em va interrompre
incorporant-se del respatller i eixugant-se els llavis amb un paper de tovalló.
- Sí, tenia cites d’ell en els escrits del blog, i una en concret em ratificava
a continuar endavant d’aquesta manera.
- “La clau del cas és l’acció”.
- Exacte. M’he llegit alguna cosa d’Auster, i com que sabia que el joc
d’autors i personatges és significatiu en la seva obra, vaig elaborar un llistat
amb tots els noms propis que surten a la Trilogia, però només fins al primer conte,
perquè allà vaig ensopegar amb la pista correcta: Edgar Allan Poe.
A més, la prosa d’Auster és la de les múltiples possibilitats, la de l’atzar,
i en aquest cas l’atzar poc hi té a veure.
- Poe?
- Auster citava Poe sobre la necessitat de penetrar en la ment de l’adversari.
Un dels contes que ella té al Montseny és Los crímenes de la calle Morgue,
en el qual s’insisteix que per vèncer una partida cal identificar-se amb l’altre.
I la prosa de Poe és la de la necessitat.
- El llibre és meu, és a mi que m’agrada Poe, ella sempre ha preferit Auster.
De fet la història de l’orangutan assassí la troba ridícula i es riu de mi
perquè m’encanta. I no sé si t’has fixat en la seva escriptura,
però es correspon més a la de l’atzar que a la de la previsió.
Ella escriu com un nen que juga a construccions, i no com un arquitecte.
Això li he discutit infinites vegades, ens hem barallat i tot.
- Potser sí, però en aquest cas la figura de Paul Auster que ella utilitza és errònia.
El punt clau es troba en el concepte d’Edgar Allan Poe sobre la necessitat
de penetrar els pensaments de l’altre per descobrir-lo i identificar-lo. A més,
si tenim en compte la darrera frase que ella va deixar escrita,
doncs se’m confirma la deducció. Ara només he d’intentar pensar
el que pensava ella.
- Quina és l’última frase?
- Et penses que sóc aquí.
- És ambigua.
- No, si tens una visió clara del cas.
- Doncs aclareix-m’ho.
- Si segueixo la pista de Paul Auster sí que és ambigua, perquè el “sóc aquí”
existeix en funció del “et penses” com a suposició: “Suposes que sóc aquí”,
dónes a l’expressió un sentit de possibilitat. En canvi, si segueixo la pista de Poe,
l’expressió és literal, “et penses” com a imperatiu, és necessari que pensis que sóc aquí.
I la frase l’escriu després de dir: la meva imatge emmarcada en fusta, com el quadre.
Ella mateixa em dóna la pista per trobar-la: el quadre. La trobaré en el quadre.
- No ho sé... –va alçar la mà per demanar el compte-. Em sembla que caus
en una mena... d’excés d’interpretació.
- Res d’això, tot quadra perfectament, creu-me, la clau del cas no són les accions,
sinó els pensaments. He de penetrar en els seus pensaments –vaig guardar
el portàtil a la bossa- i per això volia que veiessis el quadre, per si recordaves res
que t’hagués pogut dir sobre l’argument de la història amb relació a la pintura.
- No, mai, només sabia que la tenia captivada –es va acabar la darrera oliva.
- És clar, ho veus? N’estic convençuda: ha quedat atrapada en l’escriptura
d’aquesta intriga. Creu-me, no apareixerà fins que no resolgui aquest cas.


- Saps que em fas pensar en ella? –em va deixar anar aquest comentari
quan ja érem a la cantonada, acomiadant-nos per la setmana que ve-. Aquesta
tossuderia a veure les coses a la seva manera, fins a les últimes conseqüències.
- I això és bo? –vaig dubtar.
- Probablement, sí

18.10.07

Intentar pensar el que pensava ella.

Això és com proposar-me fer l’Everest.

La Vasilia avui es dedica a enllustrar els mobles de fusta del saló.
Ha vingut carregada de draps, amb un bol gros ple d’aigua i un flascó
que desprèn olor de ciri. Ha començat per la vitrina.

Sec a la taula braser i contemplo el quadre de Salinas.

Ahir al vespre, ja a la meva habitació, vaig repassar
tot el que ella havia escrit referent a la pintura:
Hi ha un fragment descriptiu, força llarg,
del dia 19 de setembre.
L’apunt d’un tema possible:
la història d’una intriga de cort francesa
del 20 de setembre.
Al dia següent escriu una frase que té un cert misteri:
No em veig
I el dia 22, el de la metamorfosi, hi ha una primera
aproximació a la ficció del tema:
L’aristòcrata té el licor al paladar

i fa gest d’assentiment, de compliment.

Apunto una frase del darrer dia que va escriure
que també trobo significativa:
la meva imatge emmarcada en fusta
com si el marc de la finestra s’identifiqués
amb el marc del quadre de Salinas.
Com si ella ja en fos captiva.

Llegeixo una vegada i una altra aquests apunts que vaig escriure ahir.
Perdo el fil a cada punt i a part, remunto al principi i descendeixo
d’una lectura fins al final de pressa i corrents, fast forward,
evitant que la Vasi m’interrompi la tirada.

De tant en tant intercalo mirades cap al llenç.

Començaré, com va fer ella, amb una primera aproximació descriptiva.

Hi ha quatre persones: una dona amb un vestit que sembla un pastís de nata,
seu a una taula rodona, al seu costat un cardenal vellet se la mira
amb cara de picardia, al costat del cardenal hi ha un home amb un d’aquells vestits
com si fos d’una pel·lícula d’època, i al darrere de tot, un altre home que és el servent.
Aquest duu una ampolla a la mà, però no es veu gaire bé, és molt fosc, el quadre.
Bé, hi ha el blanc de nata del vestit i les tovalles de la taula i la cara de la dona,
tot molt clar i lluent. Tot molt pastós.

Quiere un café?, m’ha preguntat la Vasilia.
Li dic que sí, ben carregat, perquè em deixi sola una estona.
No em puc concentrar amb ella feinejant per aquí.
Avui no xerra tant, potser perquè ha vist que no li contestava res.
Es deu pensar que sóc una mal educada.

Repasso la descripció. És pèssima.
“Escriu com ho faria ella” em va demanar el meu client.
Potser si ho intento, em serà més fàcil arribar a pensar el que ella pensava.
Observo el quadre, m’hi passejo, sense paraules.

Entra la Vasilia amb el cafè. El deixa damunt la taula i se’m queda mirant.
- Te gusta?
M’arrenca de l’abstracció.
- A mi nada. Demasiado oscuro.
I aleshores se’n va al racó on té els draps, n’agafa un, l’humiteja,
i reprèn la feina. Es posa a fregar el marc, precisament. Repassant
les filigranes barroques, em tapa i no veig res.

17.10.07

Sec a la taula antiga de braser que hi ha al saló de la casa gran.
Aquest matí a la Vasilia li toca fregar la plata de la vaixella
guardada en una vitrina també antiga.

Des d’on sóc contemplo perfectament el quadre.

Ahir a la nit, quan vaig plegar d’escriure, em vaig quedar
una bona estona pendent de la sensació que em voltava pel cap.
Tenia els ulls clavats a la finestra mentre donava voltes al fet que,
precisament, en aquest cas, l’acció és secundària.

L’èxit de la meva feina rau en la perfecta combinació
de quietud i moviment, pensava. Saber esperar, i alhora,
conèixer quan cal posar-se en acció.
Si l’escalador no calcula bé el moment precís que ha de soltar
la presa on s’agafa per arrapar-se a l’aresta que li permet avançar
té molts números de perdre l’equilibri i caure. I són quatre
moments precisos, un per cada extremitat.

El mateix passa amb l’investigador que té massa pressa per resoldre el cas
i avança amb imprecisió descuidant algun dels quatre pilars que entenc

fonamentals de la professió: la lògica, la vista, la discreció i la intuïció.

Això pensava jo ahir desordenadament, mentre mirava per la finestra.
De cop, una d’aquelles arnes que volaven a fora, arran de vidre,
atretes per la llum de la làmpada de damunt la taula, va quedar-se quieta.
Es retallaven perfectament les ales grogues sobre el fons negre de la nit.
Aquesta imatge em va frenar els pensaments. Vaig agafar els fulls
amb els textos del blog que guardo impresos per repassar-los.
Tenia la intuïció que aquella papallona nocturna que se m’havia plantat allà
anava carregada de significat, perquè la meva ment s’havia aturat
per fer un salt en el record dels textos que m’havia llegit centenars de vegades.

Efectivament, en el darrer post que va escriure, del dia 23 de setembre, diu:

és l'hora que les papallones nocturnes

reposen al vidre de la finestra tancada

el mateix dia que al final va escriure:

et penses que sóc aquí.

Aleshores vaig llençar el llistat que havia fet i que tenia penjat a la paret,
al costat de les cites de George Steiner i d’Edgar Allan Poe,
i em vaig posar a repassar els escrits amb la vista aguditzada.

La Vasilia m’acaba d’interrompre l’escriptura per demanar-me
si la podia ajudar. Havia de repassar les copes que hi ha al prestatge
de dalt de tot de la vitrina. Ella, enfilada al tamboret m’ha anat allargant
copa per copa, quaranta-vuit copes de cristall tallat, antigues, úniques,
caríssimes i fràgils, que he hagut d’anar deixant, una a una, sobre una taula,
amb els dits que em tremolaven d’impaciència.
Si en comptes de ser una dona detectiu fos un home detectiu,
em pregunto si m’hagués interromput per demanar-me una cosa així.

Bé, continuo. Deia que vaig repassar els escrits amb la vista aguditzada.
Els llegia no com a simples descripcions sinó amb voluntat inquisitiva.
Fins aleshores no m’havien dit res d’interessant i per tant no havia entès
la importància de penetrar-los, tot i les reiterades indicacions
que el meu client m’havia donat en aquest sentit. Ara, però,
totes aquelles paraules em començaven a dibuixar un sentit nou.

Vaig fer un altre llistat amb punts, començant la lectura pel final dels escrits.

a) En el dia 22 de setembre parla d’una metamorfosi aparentment quieta
que té lloc a la casa gran, segons es pot deduir directament, i d’aquest dia
faig un salt fins el 15 de setembre, on identifica els pensaments revoltats
amb els insectes nocturns que veu a l’altra banda del vidre de la finestra.
Estableixo un pont conceptual entre els dos dies amb
metamorfosi – papallona – pensaments
i aventuro una primera conjectura: que els pensaments també es metamorfen.

b) Un cop la deducció entre mans vaig refer, amb lectura cronològica
els pensaments que va transcriure al llarg d’aquells dies.
Les divagacions es filtren dins la casa gran. S’endinsen en els paisatges
de Josep Colomer i de Modest Urgell que hi ha penjats pertot arreu,
sent l’atracció per les històries que hi ha guardades en les obres d’art
de la planta baixa, i sobretot sent la força d’imant que té el quadre de
Juan Pablo Salinas, El café.
Pensa constantment en el quadre per esbrinar la història que hi ha al darrere.

c) El 21 de setembre, el dia anterior a la metamorfosi, hi ha escrita
la frase que em va despistar: “la clau del cas és l’acció”,
citada directament de Paul Auster, entre cometes.

Vaig recordar que ja havia descartat la pista de Paul Auster un cop,
tenia guardat el llistat de personatges que vaig elaborar amb meticulositat
perquè no m’aportava gaire informació i perquè la font de comprensió
estava, no en Auster, sinó en la cita que ell mateix feia de Poe.
Vaig fer un cop d’ull al full que tenia penjat a la paret, per veure la frase:


“Identificar l’intel·lecte del raonador amb el del seu adversari”.

Aleshores ho vaig veure clar del tot:
la clau del cas no és l’acció, sinó els pensaments.

d) Tinc aquesta idea entre mans: intentar pensar el que pensava ella.
Per això estic al saló de la casa gran, per reprendre el fil
de les seves divagacions i intentar esbrinar fins on l’han conduïda.

Però ara per ara m’és impossible.
La Vasilia, que no ha callat en tota l’estona, m’ha demanat que l’ajudi
a guardar les copes de cristall al prestatge de dalt de la vitrina,
com que no faig res, ha dit, a ver si la puedo ayudar con la colección
de piezas de marfil que hay escondidas aquí. I ha obert un armari
ple fins dalt de talles i miniatures de vori. Plego.

16.10.07

Aquest matí a l’hora d’esmorzar he demanat a la Vasilia
si podria entrar a la casa gran. Duu un curiós cinturó de claus penjades
i quan m’ha deixat les torrades i el cafè damunt la taula de l’habitació
s’ha tret amb un gest hàbil la clau daurada i m’ha dit: no hay alarma ponida.

El dimarts la casa gran és tancada perquè la Vasilia i el Félix s’encarreguen
dels exteriors: regar el jardí i segar la gespa, canviar les plantes de flors pansides
per les de temporada, netejar l’aigua i el fons de la piscina, fregar els bancs,
ampits de finestres, llums i fanals, rasclar les pedretes de darrera la casa
perquè el terra sigui uniforme i sense grapats, treure pinassa, i deixar,
finalment, les eines de jardineria impol·lutes. És la jornada de feina més dura.

He perdut bona part del matí observant per la finestra de la meva habitació.
Bàsicament mirava com el Félix passava tot el llarg d’una canya seca i estirada
per la parra de la casa gran. Fregava les fulles vermelles enfilades a la paret,
fent caure les més seques i desbrossant l’esquelet de branques grises arrapades
a tota la superfície de pintura blanca. De sobte hi picava, per si n’hi havia alguna
d’indecisa o encallada, s’enfilava a una escala per arribar més amunt,
i provocava una mena de... com ho diria? despreniments marrons,
o una nevada de fulles, o balls de tardor suspesos que amb compàs lent
morien amb repòs als peus de l’escala.
Bé, jo no estic feta per escriure poèticament, però la veritat és que estava
captivada amb aquella imatge i mentre els meus ulls miraven
el meu cap ballava amb les fulles i giravoltava entre pensaments
que ara no sabria identificar.
Només quan el Félix ha plegat l’escala he caigut de cap

en el full que tenia damunt la taula i he llegit el que hi havia escrit,
de la meva pròpia mà:

“Estic davant una partida de Dames. Tinc només dues possibilitats:
esperar que ella surti i faci el primer moviment, o avançar en diagonal.
O sigui, puc assumir una estratègia defensiva que difícilment em conduirà
a resoldre el cas i la qüestió que el meu client em va plantejar,
o assumir una estratègia ofensiva, entrar dins la casa, i penetrar directament
en la ‘dimensió ultrasònica’ on ella es troba, en opinió del meu client.
És clar que això és impossible de realitzar a la pràctica, però accepto la metàfora,

perquè les paraules són útils per entendre’ns tot i que no portin enlloc.
Així que, com que jo parteixo de fets i accions, decideixo que la millor opció
és posar-me la metàfora per barret i avançar en diagonal.”

Després d’això seguia un llistat que he anat confegint
mentre observava el Félix enfilat a l’escala,
a partir dels escrits d’ella, i amb el qual m’imaginava que podria visualitzar
una primera traça de la direcció que havia de prendre en la recerca:

- Clausura meditativa.
- Rutina.
- A la casa gran s’acumulen amb rigor

efectes propers a les ficcions.
- Prefereixo l’avorriment de la casa petita

que l’estrèpit de la casa gran.
- Cada petita acció té aires de transcendència.
- La clau del cas és l’acció.
- El sol va dues hores endarrerit. I tu?


Aquí s’interromp el llistat amb dues línies
que he escrit abans, gairebé sense ser-ne conscient:

“Aquest tu, sóc jo? És que potser vaig endarrerida?
Estic perdent el temps. La clau del cas és l’acció.”

I la llista continua.
La repasso ràpidament per sobre i veig que acaba així:


Et penses que sóc aquí.

Me n’adono que vaig sobre una pista falsa:
la clau del cas no és l’acció

sinó aquesta darrera frase: et penses que sóc aquí.
Encara que no ho acabo de veure clar.

Estic escrivint a la taula de la meva habitació. A fora s’ha fet fosc
i em veig en el vidre negre de la finestra com si fos un mirall.
Faig mala cara. Si continuo amb aquest ritme tan lent sortiré d’aquest cas
amb més arrugues del compte. Se’m marca prou fort la línia de l’entrecella
i faig ulleres, m’hauria de pentinar, penso. De fet, també m’hauria de canviar
de roba, aquesta ja fa pudor. Divago.
Repasso la llista una vegada i una altra, i escric. Descric el matí sonso d’avui,
la feina rutinària del Félix, descric com desglosso els darrers pensaments d’ella,
com me n’adono de la importància de la darrera frase encara que no ho vegi clar.
Escric com mai no havia fet, perquè és que em trobo en un cul de sac,
a les fosques, sense saber per on tirar. Potser allò que he dit abans és fals,
i si resulta que les paraules sí que duen a algun lloc? Quina troca...

La clau daurada de la casa gran és damunt el llibre de Paul Auster on l’ha deixat la Vasi.

14.10.07

La següent trobada amb el meu client va tenir lloc
el divendres a la nit, al Cafè del Raval de Barcelona.
Em va trucar ell per dir-me que seria a la ciutat per feina,
que ens veiéssim després de sopar en aquest bar,
famós per ser un niu d’actors dels que surten per la tele.

M’esperava davant una gerra de cervesa, el meu client no era puntual
i jo m’impacientava perquè hauria de tornar al Montseny massa tard
i fer el camí d’ascens a la finca, tenebrós i escanyat com la gola d’un llop,
ple de pedres i rocs, amb la claror exclusiva dels dos feixos del Ford Focus.

Feia calor, allà dins. Seia en un racó del banc lateral, tenia la copa suada
damunt una tauleta rodona i diminuta, l’estabilitat de la qual perillava
amb l’anar i venir de la gent que omplia cada racó buit que quedava
amb moviments torts i distesos, d’alegre excitació, i que m’aclaparava
la visió total del lloc. Confiava que el Xavi em trobaria, allà dins,
perquè jo em veia incapaç de moure’m.

Totes les cares m’eren conegudes. D’entrada em va fer gràcia mirar
tant de prop el dolent de la sèrie del migdia, assegut al meu costat.
Per passar l’estona intentava recordar els noms dels actors
que s’estrenyien per davant meu i que fregaven la taula,
però la memòria em trontollava i només em venien al cap
els noms dels personatges o de les sèries de televisió, i encara gràcies.
A més a més, va arribar un punt que confonia sèries, personatges i actors
i em vaig atabalar prou per demanar una altra cervesa a la cambrera anònima,

que amb un davantalet vermell i una ampolla de vi mig buida a la mà
intentava esmunyir-se cap a la taula del costat.

Finalment, quan m’acabava la segona copa, va aparèixer el meu client
entre l’esquena del Narcís i el nas de la Marta, excusant-se
perquè el sopar s’havia allargat i havia perdut la noció del temps.

- No tinc gaire temps –vaig dir.
- No et preocupis, anem al gra, doncs.
- Podíem haver quedat a un altre lloc, aquí no es pot ni parlar.
- És que un company de feina viu aquí al costat, i aquest bar tanca tard.

I a aquí, t’ho dic jo, passem més desapercebuts que a cap altra banda.
- Això potser sí. Bé, a veure, tot i que no hi ha proves evidents
que m’ho confirmin –vaig fer un repàs al meu bloc d’apunts- tinc
la sensació que ella no vol ser trobada. Em baso amb una sola intuïció:
dius que no és el primer cop que desapareix, i que sempre torna.
Però aquesta vegada és diferent. Has contractat algú perquè la trobi.
Potser és que no confies que ho faci per ella mateixa?
- Evidentment que vol ser trobada, jo sé que en qualsevol moment
apareixerà per fer-se una infusió.
- Aleshores? Parlem clar, perquè potser no t’he entès bé, l’altre dia
em vas confirmar que, efectivament, no vol ser trobada –vaig fer
el darrer glop de cervesa, a ell no n’hi havien servit cap
perquè la cambrera del davantalet encara no s’havia fet visible.
- Aviam si m’explico. Ella, ara, en aquests moments, no vol ser trobada.
Això li passa sempre que es tanca per escriure, vol aïllament.
Trobar el silenci que necessita. Després, quan ella decideix, es fa present.
- Aleshores, per què no esperes que es decideixi?
- Perquè necessito entendre els mecanismes de les seves absències,
i això només es pot esbrinar mentre està desapareguda. Per això t’he contractat,
perquè em diguis on és, on va quan es passa tantes hores reclosa escrivint, i quin
és el fil que la uneix a la realitat i que li permet tornar. A vegades tinc por
que no arribi a perdre aquest fil, i que el silenci l’acabi engolint del tot.
- Vaja, ara et començo a caçar –vaig fer un altre glop de la copa buida.
Amb un cop d’ull ràpid no vaig veure la cambrera-. I dius que està escrivint
a la casa gran?
- El darrer que cop que hi va entrar em va dir que hi havia un quadre,
a la casa gran, que la tenia completament captivada, i que volia esbrinar
la història que s’hi amagava. Va anar a la casa gran per escriure,suposo.
- Sí, això ho vaig deduir dels seus darrers posts que va deixar al blog.
El silenci del blog té a veure amb tot això, no?
- Però el que m’estranya és que, sabent que havíem de marxar de la casa petita
perquè la Vasilia i el Félix tornaven, no hagi sortit d’allà, encara. M’estranya
que no hagi pensat en la seva filla, que no es recordi de nosaltres, o jo què sé...
- Ella no hi és, a la casa gran. L’he escorcollada de dalt a baix.
- És clar que hi és, o és que no m’has entès?
- Doncs què vols dir? –el vaig mirar amb un somriure irònic-. Que potser
es troba en una altra dimensió?

- Exacte. Jo no ho hauria sabut dir millor: una dimensió ultrasònica.

11.10.07

M’he llegit tot el conte, “Los crímenes de la calle Morgue”.
Al principi hi ha una reflexió molt interessant
sobre les característiques de la intel·ligència analítica.
Poe compara el joc d’escacs amb el de dames. Diu, dels escacs:

Como los movimientos posibles no solo son múltiples, sino intrincados, las posibilidades de descuido se multiplican y, en nueve casos de cada diez, triunfa el jugador concentrado y no el más penetrante. En las damas, por el contrario, donde hay un solo movimiento y las variaciones son mínimas, las probabilidades de inadvertencia disminuyen, lo cual deja un tanto de lado a la atención, y las ventajas obtenidas por cada uno de los adversarios provienen de una perspicacia superior.”

M’agrada, això, perquè, sense deixar els escacs de banda,
jo prefereixo més jugar a les Dames. De fet, és com si veiés
un retrat de la meva dinàmica professional, tan qüestionada
pels col·legues que em subratllen certa mediocritat en la feina,
la gran majoria excel·lents jugadors d’escacs.

Redacto “l’informe definitiu” quan el nombre de probabilitats de resoldre el cas
es redueix a una: el desaparegut no vol ser trobat. Són casos per als quals
el client m’ofereix innumerables pistes i material de recerca,
generalment, també, són casos en els quals el desaparegut no es preocupa
del ventall de rastres que deixa en els seus moviments, no s’esmerça
a esborrar empremtes ni a anar amb noms falsos. Hi ha poques estratègies
per a l’investigador, més aviat aquest es dedica a fer deduccions òbvies
que sovint el client subestima, es nega rotundament a acceptar-les,
s’entossudeix amb cops de cap a envoltar el cas amb aures de misteri
i fum de tabac, i aspira amb impaciència a certa dignitat.

Amb aquests informes resolc casos definitius
amb una observació acurada del paisatge, superficialment,
sense embolicar-me en el calatge de l’evidència.
A vegades el redacto abans no ha passat una setmana.
Ho faig pel client, per estalviar-li temps i diners, perquè sé segur
que la meva intuïció poques vegades falla i la conclusió és la mateixa
sigui al cap d’uns dies, d’un mes o un any d’investigació.

Això, naturalment, no està gens ben vist, pels meus col·legues de professió
avesats, fins i tot en casos definitius, a crear estratègies i trames d’investigació,

altrament dit camins rocambolescs, hipòtesis lligades amb arguments embrollats
capaços de convèncer els clients, al cap de força temps, amb conclusions
definitives a l’estil de: “tal com em pensava, la seva dona se n’ha anat
per casar-se amb X, l’amic seu de tota la vida”.

Ho he dit, ho tinc assumit i no me’n penedeixo.
A més, si el client és perspicaç, entén i accepta
que el tauler de dames i el d’escacs és idèntic
i per tant sap que si contractés, després de mi,
un excel·lent jugador d’escacs, aquest treballaria

damunt del mateix paisatge.

10.10.07

El segon llibre que tinc damunt la taula
i que també surt referit al document
és Trilogia de Nova York, de Paul Auster.

D'aquest, però, només hi ha dues cites:
Allà mateix, els estius de 1843 i 1844, E. A. Poe
s’havia estat llargues hores contemplant el Hudson
”.

i: “Identificar l’intel·lecte del raonador amb el del seu adversari”.

També dues frases sense cometes, o sigui que
dedueixo que són d’ella mateixa:
- en literatura jo sóc tu i tu ets jo
i encara que t’imaginis que ets tu
sé perfectament qui ets i on ets
i fins i tot per què ets, igual que tu
saps perfectament qui sóc, on sóc i per què sóc
.
i:
- Paul Auster rebla el clau d’aquest enigma d’identitats
amb una escudella de personatges saborosíssima
.

Decideixo fer un llistat amb tots els noms propis
que surtin al llibre d'Auster, metòdicament, per intentar
de desxifrar l’enigma de personatges:

Daniel Quinn (escriptor)
William Wilson (pseudònim)
Marco Polo (descobridor)
Max Work (detectiu privat)
Paul Auster (investigador privat)
Virginia Stillman (client)
Peter Stillman (marit salvatge)
Michael
La senyora Saavedra
Heròdot (cronista)
Psamtik (faraó egipci)
Frederic II (emperador romà)
Jaume IV (rei d’Escòcia)
Montaigne (escriptor)
Ramon Sibiuda (filòsof)
Alexander Selkirk (mariner escocès)
Robinson Crusoe (personatge inspirat en aquest mariner)
Peter de Hannover (nen salvatge)
Jordi I (rei d’Anglaterra)
Swift (escriptor)
Defoe (escriptor)
Víctor d’Aveyron (nen salvatge)
Itard (doctor)
Kaspar Hauser (nen salvatge)
Peter Stillman (pare de Peter Stillman)
Kingman, Jones, Allen, Pena, Foster, Stearns,
Brooks, Mookie, Rushy (jugadors de beisbol)
Pittsburg (entrenador de beisbol)
Dupin (personatge d’E.A. P.)
Edgar Allan Poe (escriptor)
Colom (descobridor)
Raleigh (descobridor)
Pietro Martire di Anghiera (missioner)
Thomas More (filòsof)
Jeronimo de Mendieta (cronista)
Pau III (Papa)
Locke (filòsof)
Rousseau (filòsof)
Milton (escriptor)
Adam (personatge bíblic)
Déu
Nemrod (personatge bíblic)
Jahvé (personatge bíblic)
Eva (personatge bíblic)
Noè (personatge bíblic)
Henry Dark (clergue, secretari de Milton)
Carles I (rei d’Anglaterra)
Lucy Fitts (?)
Crist (personatge bíblic)
Melville (escriptor)
Henry David Thoreau (filòsof)
Hilda Dolittle (poeta)
Heràclit (filòsof)
Demòcrit (filòsof)
Humpty Dumpty (personatge)
Lewis Carroll (escriptor)
Alícia (personatge)
George Washington (president dels Estats Units)
Sitting Bull (indi)
Cervantes (escriptor)
Cid Hamet Benengeli (escriptor)
Quixot (personatge)
Sancho (personatge)
Simón Carrasco (traductor)
Siri (dona de Paul Auster)
Daniel (fill de Paul Auster)
Wilson, Youngblood (jugadors de beisbol)
Sant Cristòfol (patró dels viatgers)

Són els noms que apareixen en la primera narració de la trilogia,
“La ciutat de vidre”, però crec que fins aquí és suficient.
La raó és Edgar Allan Poe.

La segona cita, la que diu “Identificar l’intel·lecte del raonador
amb el del seu adversari” és atribuïda a Poe.
Ho sé perquè el mateix Paul Auster ho especifica en la seva narració.
El cas és que precisament el tercer llibre que surt referit al document
i que tinc aquí damunt la taula és Cuentos d’Edgar Allan Poe.

Les frases que ella va citar són del conte “Los crímenes de la calle Morgue”.

Les escric en un full:

Vidocq dañava su visión por mirar el objeto desde demasiado cerca. En el fondo se trataba de un exceso de profundidad.”

El conocimiento más importante es invariablemente superficial. La profundidad corresponde a los valles, donde la buscamos, y no a las cimas montanyosas, donde se la encuentra.

Desprovisto de los recursos ordinarios, el analista penetra en el espíritu de su oponente, se identifica con él y con frecuencia alcanza a ver de una sola ojeada el único método.”

La habilidad del analista se manifiesta en cuestiones que exceden los límites de las meras reglas.”

Lo necessario constiste en saber qué se debe observar.”

Penjo el full al costat de les cites de G. Steiner.
Guardo la llista de noms a la carpeta blava.

9.10.07

Damunt la taula tinc sis llibres, tres del quals surten referits
al document que el meu client va enviar-me per mail.
Del primer llibre, Gramáticas de la creación, de George Steiner
m’apunto les frases que hi ha citades en un paper
i intento posar-me a la seva pell, a la seva ment, per comprendre-les:

Ser y nada, como en el libro de Sartre L’Être et le Néant son indisolubles.”

El arte aporta una vehemente confirmación.”

En el corazón de la forma se encuentra una tristeza

la talla es la muerte de la piedra

la forma ha dejado una fractura en el potencial del no-ser, ha disminuido el repertorio de lo que podria haber sido.”

Crear un ser es decirlo.”

La nada y la visión interior de la perfección que preceden a la expresión resisten a la violencia que les causa la producción de formas reales. Cada pieza de kitsch, cada banalidad oportunista, cada fracaso artístico o poético es una prueba de la venganza que la perfección intacta (en la il·luminación de la mente) inflige a la materia”.

Penjo el full amb les cites a la paret del costat de la finestra.
Miro i veig la parra que s’esfulla.
Crec que ella, això, ho hauria dit així.

8.10.07

El divendres ens vam trobar, amb el meu client,
a un bar de Llinars, a uns quants quilòmetres de la finca.

Jo duia el portàtil a sobre perquè no havia tingut temps
d’imprimir l’informe. Sèiem de costat a la taula
cadascú amb una gerra de cervesa. Se’l va llegir ràpidament
i em va demanar si m’havia mirat el document que em va enviar per mail.
Li vaig dir que sí, però que no m’aportava cap pista.
Són apunts sobre literatura.
- Precisament -va xiuxiuejar-me a recer de la pantalla de l’ordinador,
com si fos sospitós d’alguna cosa-, és precisament això. Aquest informe
que has escrit no m’aclareix on és ella. Dius que has regirat la finca, descrius
detalladament la casa i tots els elements que la conformen amb molta
objectivitat, però no em saps dir res d’ella. Aquest document
que et vaig enviar és clau, n’estic convençut. Si el relaciones
amb tota la resta, és clar.
- Me’l vaig llegir detalladament i...
- Digue’m quina mena d’apunts són.
Vaig obrir la meva llibreta personal,
on hi tinc anotat tot el curs de la investigació.
- Són cites sense cap connexió lògica, frases d’escriptors,
paràgrafs sencers de llibres, hi ha tres pàgines de Trilogia de Nova York,
moltes cites de George Steiner, un fragment força llarg d’UH,
un conte de Salvador Espriu, cites de Galileo Galilei d’un llibre que es diu
Diálogos sobre los máximos sistemas del mundo ptolemaico y copernicano,
però per què m’ho preguntes? Segur que tot això ja ho saps.
- Sí, ja m’ho havia mirat, jo també. Però jo no tinc temps per investigar.
Tinc una criatura de deu mesos i treballo, per això t’he contractat.
A més, tu et dediques a trobar persones, no?
- Sí, i sóc una bona professional.
- D’això no en tinc cap dubte.
- Però en més d’una ocasió he estat a punt de redactar “l’informe definitiu”.
És un cas tancat, ella no vol ser trobada.
- Però no l’has redactat, l’informe definitiu.
- No m’he vist amb cor. Em costa tirar la tovallola quan hi ha una criatura enmig.
Em sabria greu que es quedés sense mare.
- No es quedarà sense mare.
- Si redacto aquest informe, sí.
- Però no el redactaràs. Saps tan bé com jo que ella no vol ser trobada,
però també saps que pots descobrir la manera d’entrar en el seu silenci.
I que quan ho facis, ella apareixerà.
- Bé, no n’estic tan segura. He de confiar més en el que dius tu
que en la meva intuïció i la meva lògica.
- Si t’he contractat a tu és perquè saps resoldre casos a partir de la intuïció,
i no de la lògica. Qui em va donar la teva referència n’estava molt satisfet,
d’aquesta teva característica. Hi ha casos completament irracionals que tenen
tant dret com els altres a resoldre’s, i només es poden resoldre si s’abandona
tota lògica. Són actes creatius, més que deductius. No sé si m’entens.
- No sé si es pot resoldre un cas com aquest.
- Intenta-ho. Jo estic convençut que sí. En el document que et vaig enviar,
hi ha almenys dos llibres dels referits que se’ls va endur al Montseny.
Els has de tenir tu, amb tot el seu material. Tu continua observant la casa gran,
però centra’t en tot allò que va deixar abans de desaparèixer,
és el seu motor d’arrencada –i va fer el darrer glop de cervesa,
va pagar i se’n va anar, sense cap més paraula. Ni un trist adéu.

3.10.07

He trobat un nou plaer, en això d’escriure.
La veritat és que sempre he llegit molt, però no he escrit mai gaire,
tret dels informes, amb els quals segueixo un model que vaig repetint,
i poca cosa més, potser alguna carta a algun amic, però això era
sobretot abans, quan les feia a mà, ara, amb el correu electrònic,
em limito a enviar el missatge, a quedar, a donar la notícia,
o a excusar-me, sense més complicacions ni explicacions, ni divagacions.
En canvi, ara que em veig amb l’obligació de reportar el cas PB
sento que escric amb una comoditat aventurera,
com si ho hagués fet tota la vida, però amb el matís del repte
percebent una inseguretat inèdita en mi, però experimentada,
fent passes curtes i agafant-me bé a cada paraula, observant amb atenció
cap on m’he de dirigir, on he de posar els peus per no perdre l’equilibri.

De fet escriure és com pujar el Ganivet de Diables.
L’escalada en roca no és pas fàcil, però si t’agrada i no tens vertigen
acaba creant addicció. És un desafiament constant i fer el cim,
un plaer incomparable.

El meu client, m’acaba de trucar pel telèfon fix. Quan sona el telèfon fix
hi ha, a més del timbre de l’aparell, un timbre metàl·lic a fora
que ressona per tot el jardí i bosc de l’entorn, per si de cas
el matrimoni es troba feinejant a l’exterior. Després de cinc trucs
terriblement eixordadors, la Vasilia ha entrat a la casa petita,
ha despenjat i al cap d’uns segons ha trucat a la porta de la meva habitació:
és Xavi, ha dit amb el seu accent romanès i faltada d’aire.

Ara ja ho tinc escrit, i així es queda, amb el beneplàcit del meu client.
M’ha trucat per tres coses: una, per dir-me que m’ha enviat per mail
un document que ha trobat i que segons ell m’ajudarà força en la investigació.
Dues, per explicar-me que el que pretén amb això que faig de reportar el cas
en el blog de la seva companya no és només tenir-lo actualitzat, sinó
fer que la veu d’ella no acabi desapareixent, com ella, al contrari,
està convençut que d’aquesta manera la trobaré i podré fer que torni.
I tres, per remarcar-me la importància de fixar-me en els trets
de la seva escriptura, per imitar-los amb el màxim de fidelitat,
i així arribar a escriure com ella.
D’entrada, ha dit, no t’has d’allargar tant, ella pensa que l’escriptura
a internet, ha de ser intensiva i no extensiva, bé, ja t’ho explicaré més
detalladament. Tu sobretot, no t’enrotllis tant, ha dit.

Després m’ha fet llegir el que estava escrivint, i també m’ha dit:
Intenta ser coherent. No diguis que fer el cim és un plaer incomparable
si ho estàs comparant amb l’escriptura. I intenta no repetir massa una
mateixa paraula, això la treu de polleguera.

M’ha deixat amb un pam de nas, amb aquests darrers punts.
Li he dit que em semblava que s’equivocava de persona,
no em dedico a escriure ni és la meva intenció de fer-ho bé,
jo només sé buscar desapareguts i per fer-ho tinc els meus propis mètodes.
M’ha demanat disculpes, i després de dir que ja ho aclarirem
quan ens veiem, aquest divendres que ve, ha penjat.

M’he quedat amb una sensació estranya. És la mateixa sensació
que vaig tenir el primer dia que vaig fer una via ferrada, precisament,
tornant a la comparació. Però no ho dic amb pretensions literàries,
sinó que és la pura veritat: em vaig veure amb tanta valentia, allà al cim,
que ja em veia amb cor de fer parets de Montserrat. Vaig comparar
el procés d’escalada amb la investigació, i ho tenia tant per mà,
que em creia capaç de tot. El meu company es va posar a riure
i em va dir: no confonguis escalar amb buscar proves, encara que
necessitis la mateixa cautela, o que busquis la solidesa d’allà on t’agafes,
o que t’hagis d’assegurar a cada passa que fas, o tot això que dius,
una cosa és escalar, i l’altra investigar.
Per fer parets, encara et falta molt per aprendre.

És aquesta la sensació estranya de quan et subestimen.

O quan descobreixes que potser no saps tant com et penses.

2.10.07

És costum haver d’esperar, en la meva feina.

Aquest tipus d’espera, però, atenta i reservada,
no és ni tan lleugera com quan estic a l’andana del tren,
ni tan feixuga com quan algun impresentable arriba massa tard.
És com una mescla dels dos casos: lleugera, perquè durant l’espera
vaig aplegant minuciosament proves capricioses que ajuden a resoldre el cas
i enriqueixen el procés, i això és tan entretingut com observar
els passavolants del tren i robar-los una biografia;
però també és feixuga, perquè no depèn sols de mi que el cas es resolgui,
sinó de les ganes del desaparegut que se l’acabi trobant.
Cert, i si una cosa tinc clara, és aquesta:
tots els desapareguts que apareixen, és perquè volen ser descoberts.

Aquesta cosa que tinc tan clara, però, m’ha portat més d’un problema
i en el meu ofici, la fama de mediocritat.Ho tinc assumit i no me’n penedeixo.
Si bé aparentment em prenc la feina amb cert arrauxament o imprudència,
alguns col·legues em diuen que frívolament, la veritat és que quan tinc un cas
entre mans hi dedico tota la meva energia, tota la meva persona i tota la meva vida.
Això sí, quan algú no vol ser trobat, ho percebo de seguida.
Més d’un m’ha volgut trencar el nas quan presento el que jo anomeno “l’informe definitiu”.
Però ara, això, no ve al cas.

La feina que ara duc entre mans és de les més curioses que he tingut mai.
El meu client va insistir que la seva dona no s’ha mogut de la casa
on va entrar el dia que va desaparèixer, diu que em limiti a buscar-la per dins
o esperar que surti, i que m’oblidi del jardí, del bosc de l’entorn i del poble més proper.

M’ha passat tot el seu material de treball, llibretes, llibres, documents word,
fins i tot la targeta de memòria de la càmera de fotos,
per indagar millor entre les possibilitats, i m’ha assenyalat que tota la recerca
es redueix a això: la casa i la feina.

Ahir em vaig traslladar a la casa petita per treballar-hi de ple
(ja he dit que quan tinc un cas entre mans hi deixo la vida).
El matrimoni romanès que té cura de la finca ja ha tornat de vacances,
i m’han cedit, molt generosament, una habitació des d’on puc contemplar
l’entrada principal de la casa gran i una part considerable del jardí.
La dona té cura de mi com si fos el propietari, la tinc a disposar
com una criatura malcriada. El marit, però, em té l’ull ficat a sobre

i em sembla que amb no gaire simpatia, penso que potser és el rellotge
que l'emprenya cada hora que sona, perquè amb sinceritat,
crec que no em sobrepasso gens ni mica amb les exigències.

Quan ve el propietari, els caps de setmana, el matrimoni es trasllada en una ala
de la casa gran on hi ha els espais del servei: la cuina, l’habitació de rentar la roba,
el rebost, un bany minúscul i la petita cambra on dormen el divendres i el dissabte.
Jo aprofito aquests dies per sortir de la finca i fer els encàrrecs que no faig
entre setmana, i per quedar, és clar, amb els amics per fer unes copes.

A l’habitació hi ha un llit individual i una taula de cara a la finestra
amb una cadira bastant incòmoda. La taula és força gran,

però ja la tinc tota ocupada amb el portàtil, les llibretes, els llibres,
els seus i els meus, fulls, alguns bolígrafs de punta fina i informes vells,
que guardo impresos, perquè a vegades els faig servir.
M’he penjat un calendari gros a la paret per controlar el temps

i el rellotge de cucut que sempre duc amb mi quan m’he de traslladar.
És una curiositat que tothom em riu quan el veuen i que em dóna un aire
de falsa extravagància, però és l’únic record que tinc de la meva àvia i,
així com el missal que em va llegar el vaig vendre a un llibreter de vell,
el rellotge em fa més que servei, diguem que forma part de mi, com el cor mateix.
Si m’hagués tocat l’anell de casada, ja estaríem parlant amb d’altres termes,
però per sort o per fortuna, l’anell va anar a parar en mans del meu cosí
que no ha tingut mai un duro. Quan l’oncle em va deixar el rellotge a les mans,
vaig saber que mai més no em perdria, i així ha sigut, fins a l’extrem
d’acomiadar-me de la feina de l’institut que em mantenia per anar-me’n a Alacant
a treure’m el títol de detectiu privat i posar-me a buscar persones desaparegudes.
D’això ja fa uns quants anys. Però el rellotge continua aquí, impertorbable,
i el cucut sona amb la mateixa estridència de sempre.

Aquí no tinc ni cobertura ni connexió a internet, així que hauré d’escapar-me
cada divendres, com vam quedar amb el meu client, per anar a un ciber
i enviar-li l’informe gravat a un llapis de memòria per correu electrònic,
fer-li una trucada pel mòbil i potser, fins i tot, fer alguna trobada presencial.
També em va recomanar que aprofiti aquest dia per escriure al blog d’ella,
i em va insistir sobretot en la importància d’aquest gest, escriu el que vulguis,
em va dir, si vols fes-hi constar l’informe mateix, però és vital mantenir
actualitzat el blog. Jo no acabo d’entendre la urgència que em dóna, però és clar,
ell és el meu client i qui paga mana. Així que, aprofito algunes estones
per escriure el curs del procés, i els divendres ho penjaré a internet.

No en tinc ni idea de quant pot durar aquest cas, perquè no veig clar que ella

vulgui ser descoberta. La veritat és que tot plegat em desconcerta una mica.
És com si res del que ha passat obeís cap mena de voluntat.
Sé que aquí l’espera es farà difícil i més feixuga del normal,
les proves que pugui anar aplegant cada dia són minses i les possibilitats, escasses,
a més, no entreveig cap motiu aparent de desparició i la raó que el meu client m'ha donat,
no és de pes: el silenci. No hi ha depressió, no hi ha sospites d'amant,
no hi ha problemes econòmics.
Només hi ha silenci.
D'entrada sembla un cas típic d’“informe definitiu”,
però no vull aventurar res, encara, tot just començo.

L'espera es farà llarga.
 
/*............................................................................................................................................................................................ ----------------------------------------------- */ ...................................-............................-.--......................................................................................................................... ............................................................................-------------- --------------- -----------------------------------------------------...------------...-------- ....................................--.------...-------------------......................... una història subterrània i plena de residus naturals amb cucs entranyables que penetren amb aires renovadors atmosferes pesades i feixugues........------- ----------------------------------------------------------------------------------------------- -----------------------------------------------------.........................------------------ -----.........................................................................................................................