24.2.09
16.2.09
15.2.09
8.2.09
......................... I ...........................
Vet aquí que una vegada hi havia un Ase.
Tirava un carro carregat de rocs
que pesava més que un ase mort
però a poc a poc i amb bona passa
avançava sense dir ni ase ni bèstia.
Havia après a no protestar ni exigir,
perquè cada cop que bramava
sentia rere seu una veu ronca que deia:
"ase gemegador, carregau-lo sense por,
que brams d'ase no pugen al cel!"
i per xerrar, més rocs a l'esquena.
Tothom el coneixia per ser l'Ase dels cops,
però a ell, amb el llom ple de durícies i crostres seques,
tant li eren aquestes xerrameques, a ell
només li preocupaven les mosques.
El dia que li van plantificar la pastanaga allà al davant
va tenir un problema afegit i no sabia com sortir-se'n.
Almenys, amb la cua, podia ventar aquelles bestiotes
vironeres perquè no li toquessin gaire els ous,
però la pastanaga no la podia apartar de cap de les maneres
i si l'ullera li privava de veure als costats, ara aquell menjar
impossible li tapava el camí que se li obria al davant.
Mira que arribes a ser ruc, menja-te-la!, es va dir.
I aleshores, el sol pensament d'aconseguir la pastanaga,
li va fer oblidar tan les mosques que li brunzien al cul
com els records d'un paisatge que feia temps que no veia
com la direcció del camí que tenia enfront i el destí que li esperava.
...............................................................................................
7.2.09
............................ I I ....................................
Vet aquí que una vegada, l'Ase entossudit
i obstinat a atrapar la pastanaga, s'havia oblidat
del pes dels rocs que carregava, de les mosques
i del camí i fins i tot de l'ase que era.
Però va arribar un dia que va tastar una cosa
que es deia felicitat, perquè gràcies a un descuit
del tros d'home que li anava al darrere, va poder
ensumar la pastanaga i se la va menjar sencera.
Amb aquell gust dolç a la boca, tots els records
del seu passat van tornar presents i amb força:
les mosques del cul, el pes dels rocs que carregava
un paisatge que no veia i un camí que se li estenia
al davant, tan immens, incert i inevitable, que es va
quedar clavat a terra de por. Ai las! I ara què?
Sort que l'home de seguida li va tornar a posar
un altre cop la pastanaga al davant, perquè si no
no sabia cap a on tirar, estava ben perdut!
I ja llavorens, més content que unes pasqües,
podia anhelar aquell tros dolç de felicitat
que tenia tan a l'abast, per més que trotés, sempre.
.........................................................................
Vet aquí que una vegada, l'Ase entossudit
i obstinat a atrapar la pastanaga, s'havia oblidat
del pes dels rocs que carregava, de les mosques
i del camí i fins i tot de l'ase que era.
Però va arribar un dia que va tastar una cosa
que es deia felicitat, perquè gràcies a un descuit
del tros d'home que li anava al darrere, va poder
ensumar la pastanaga i se la va menjar sencera.
Amb aquell gust dolç a la boca, tots els records
del seu passat van tornar presents i amb força:
les mosques del cul, el pes dels rocs que carregava
un paisatge que no veia i un camí que se li estenia
al davant, tan immens, incert i inevitable, que es va
quedar clavat a terra de por. Ai las! I ara què?
Sort que l'home de seguida li va tornar a posar
un altre cop la pastanaga al davant, perquè si no
no sabia cap a on tirar, estava ben perdut!
I ja llavorens, més content que unes pasqües,
podia anhelar aquell tros dolç de felicitat
que tenia tan a l'abast, per més que trotés, sempre.
.........................................................................
6.2.09
................. I I I ..........................
L'Ase trotava i trotava, i la pastanaga ballava i ballava.
Un dia, després de molts anys de trotar, el van aturar.
Una mà, davant del seu estupor, li va acostar la pastanaga
als llavis i ell se la va poder menjar. La mateixa mà
li va treure els arreus i el paisatge va aparèixer
al seu entorn brillant de colors i de sol: era en un prat
enorme, infinitament enorme, sense via ni camí.
La mateixa mà li va fer una forta palmada al cul
i la veu ronca de l'home de tota la vida va amollar:
Arri a córrer, Barrabàs, que ja ets lliure!
Però l'Ase es va quedar clavat a terra. No entenia res.
On volia que anés, amb tota aquella immensitat?
Va fer una passa esporuguida, només una, perquè
com que no duia el carro de rocs enganxat a l'esquena
es va sentir lleuger com una papallona i es va aturar
en sec, per por de no sortir volant. Les mosques
havien tornat i tenia feina a espantar-les amb la cua,
així que es va concentrar a fer-ho bé mentre amidava
el lloc on l'havien deixat sol i tastava l'herba que tenia als peus.
Al cap d'un temps indeterminat de ser allà, va sentir una veu.
Què, ja t'han jubilat?, i va bramar una rialla.
L'Ase va tombar el cap i va veure un ase gras i vell
i esdentegat que s'acostava amb la mirada entelada.
Arri que ja ets lliure!, oi? eh? L'ase em fot,
que en fa de temps que ho sento, això, però noi,
no dureu ni dos dies, eh, caieu desplomats
i no hi ha Déu que us aixequi, ara que sou lliures!
L'Ase se'l mirava sense entendre res.
Sí noi, que ja no serveixes, que ets ase de pastura!
va cridar malhumorat l'ase vell, I ara menja, va dir
mentre girava cua i s'amorrava a terra, que estic fart
de ser l'únic que arrana l'herba, aquí!, i el nostre Ase,
l'Ase dels cops que no es pensava que sabés fer res
tret d'obeir, es va posar a menjar fins a la darrera hora.
...............................................................................
L'Ase trotava i trotava, i la pastanaga ballava i ballava.
Un dia, després de molts anys de trotar, el van aturar.
Una mà, davant del seu estupor, li va acostar la pastanaga
als llavis i ell se la va poder menjar. La mateixa mà
li va treure els arreus i el paisatge va aparèixer
al seu entorn brillant de colors i de sol: era en un prat
enorme, infinitament enorme, sense via ni camí.
La mateixa mà li va fer una forta palmada al cul
i la veu ronca de l'home de tota la vida va amollar:
Arri a córrer, Barrabàs, que ja ets lliure!
Però l'Ase es va quedar clavat a terra. No entenia res.
On volia que anés, amb tota aquella immensitat?
Va fer una passa esporuguida, només una, perquè
com que no duia el carro de rocs enganxat a l'esquena
es va sentir lleuger com una papallona i es va aturar
en sec, per por de no sortir volant. Les mosques
havien tornat i tenia feina a espantar-les amb la cua,
així que es va concentrar a fer-ho bé mentre amidava
el lloc on l'havien deixat sol i tastava l'herba que tenia als peus.
Al cap d'un temps indeterminat de ser allà, va sentir una veu.
Què, ja t'han jubilat?, i va bramar una rialla.
L'Ase va tombar el cap i va veure un ase gras i vell
i esdentegat que s'acostava amb la mirada entelada.
Arri que ja ets lliure!, oi? eh? L'ase em fot,
que en fa de temps que ho sento, això, però noi,
no dureu ni dos dies, eh, caieu desplomats
i no hi ha Déu que us aixequi, ara que sou lliures!
L'Ase se'l mirava sense entendre res.
Sí noi, que ja no serveixes, que ets ase de pastura!
va cridar malhumorat l'ase vell, I ara menja, va dir
mentre girava cua i s'amorrava a terra, que estic fart
de ser l'únic que arrana l'herba, aquí!, i el nostre Ase,
l'Ase dels cops que no es pensava que sabés fer res
tret d'obeir, es va posar a menjar fins a la darrera hora.
...............................................................................
5.2.09
Subscriure's a:
Missatges (Atom)