5.12.08

.
.
El punt de partida sembla bo:
un llibre d'amistats.
.
Si l'amistat és: "afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual" (DIEC)
.
aleshores això del feisbuc,
on tothom es fa amic de tothom,
és una esplèndida plataforma
perquè desapareguin pacíficament
els odis, les pors i les guerres.
.
.

1.12.08

estic en plena anàlisi d'això del feisbuc.

Quin sentit té que la Noemí m'enviï un missatge
de recomanació per agregar una amiga comuna,
la Txell, la padrina de la meva filla,
amb qui comparteixo la casa on vivim?
.
.

30.11.08

29.11.08

28.11.08

9.10.08

vinc aquí
com els vells jubilats que s'aturen uns minuts allà on fan obres
i davant la inactivitat, la desacceleració, el silenci de les màquines, i el buit
giren cua cap al forn.

diuen que és temps de crisi

24.9.08

17.8.08

El Nayem i l'Ali van fer-se unes espases de fusta,
amb una funda de cartró i lligades amb un cinturó de corda,
una màscara ben retallada pintada de blanc i un punyal.

Ho van fer una tarda amb tot de material que van trobar a baix,
cinta aïllant i claus de la caixa d'eines, un pot de pintura blanca
que va sobrar de les darreres obres, caixes de cartró que tenim
per empaquetar i guardar objectes, i cordes que havien tret
de vés a saber on. "Que en són d'espavilats", vam pensar.

Al cap d'uns dies, en voler tallar el plàstic d'un envoltori
d'aquests impossibles i fets a prova de robatoris
amb el cutter, vam veure que tenia tota la fulla gastada
(i era nou!, coi de nanos!)
i vam haver de fer servir les tisores de la cuina.
De seguida les màscares ben retallades
de l'Ali i el Nayem ens van assaltar i també la seva manera
arravatada, diríem desconsiderada, d'utilitzar les coses
(clar, com que saben que si de cas ja en comprarem un altre!)

Però abans d'esvalotar el galliner amb renys
i discursos morals sobre el respecte per les coses,
sobretot les dels altres, vam discutir entre nosaltres.

Uns deien que si no respecten res és perquè
saben que aquí podem aconseguir rèpliques fàcilment
a la botiga del costat de casa. I que allà on viuen,
al mig del desert, sí que tenen cura de les seves coses.

Uns altres dèiem que si no respecten res és perquè
no dónen el mateix valor als objectes que nosaltres,
i per ells, un cutter, només és una eina per retallar,
igual que unes tisores, un clau punxegut o una pedra afilada
i que si ells no en tenen utilitzen el del veí.

No ens posàvem d'acord. Alguna cosa de la discussió
no quadrava, potser era la qüestió del valor.
Valora més qui té més o qui té menys?

Al final no vam dir-los res. El cutter continua
amb la fulla gastada, però ja en comprarem una altra.

29.7.08

L'Ali, quan va arribar, el primer que ens va demanar a l'hora de comprar roba
van ser pantalons llargs. Primer no ens deia per què havien de ser llargs,
amb la calor que fa, però finalment ens va dir que eren perquè l'any que ve
anirà a Algèria a estudiar l'Alcorà.

L'Ali diu que de gran vol ser doctor perquè guanyen molts diners,
o conductor, que també en guanyen molts, i quan ho diu somriu
d'orella a orella, sense impotència ni impossibles.

El Selek, el tiet del Nayem, ens va explicar amb desànim
que ell és enginyer de comunicacions, però a Sabadell
treballa fent de mosso en un hotel perquè no troba feina
del que va estudiar. Primer hauria de convalidar el seu títol
universitari d'allà amb un títol d'aquí, cosa que li és
pràcticament impossible.

El Selek guanya 800 € al mes, en paga 400 de lloguer del pis
i manté tres companys que viuen amb ell i que s'han quedat sense feina.
Al Sàhara hi té la dona, amb un fill de dos mesos, a qui no pot enviar ni un cèntim.

L'Ali i el Nayem resen cada dia cinc vegades.

17.7.08

"Els qui entre nosaltres ignoren el secret de regular convenientment llur pròpia existència sobre aquesta mar tumultuosa de neguits insensats que anomenem vida, viuen en un estat de dolor perpetu, tot esforçant-se debades a semblar contents i feliços."
Okakuro Kakuzo, El llibre del te.

Ahir a la tarda l'Ali ens va preparar un te.
És un ritual que ja ens va oferir un tiet del Nayem
quan el vam anar a visitar al seu modest pis de Sabadell.
Asseguts a terra, disposen de la tetera amb aigua calenta
quatre gots petits, gran dosi de sucre i el foc.

Amb tota la concentració del món, mentre els altres jugaven a cartes,
l'Ali va fer una primera infusió que anava transvasant de got a got
deixant caure en rajolí alt perquè pugés l'escuma. Després, en un seguit
de transvasaments per a mi incomprensible, omplia els altres gots
i retornava la infusió a la tetera, i de la tetera al got i del got a la tetera,
i mentrestant, en rajolí alt, continuava fent pujar l'escuma dels dos primers.
Quan li vaig preguntar per què ho feia així em va dir: Así se vuelve rojo.

Al cap d'una estona buidava tots els recipients dins la tetera vermella,
i abocava en un got la infusió que s'havia vessat damunt la safata on treballava,
sense menystenir ni una gota del beuratge. I sant tornem-hi,
ara amb el sucre inclòs i una branca de menta que havíem anat a buscar
al costat del pou i que anava sucant de tant en tant en un dels gots plens.
Mentre durava el ritual deixava la tetera mig plena damunt del foc
perquè anés coent amb l'herba a dins.

Ens va oferir un gotet de te verd, amb la dolçor del sucre
que matisava l'amargor inicial i el toc de menta refrescant.
Una delícia.

El dia que vam anar a visitar el tiet del Nayem, el Selek,
ens va ensenyar una dita saharaui sobre el te que diu:
"El primer és una mica amarg, com la vida.
El segon és dolç com l'amor, i el trecer encara més, com la mort."

14.7.08

Avui el Nayem no ha volgut anar a la piscina del Casal d'estiu.
Quan no vol una cosa adopta l'estratègia autista o del titella sense fils:
es queda estirat al sofà o a terra mateix, amb els ulls tancats,
com els insectes que es fan els morts quan perceben una amenaça.

Després, pensant, he recordat que ahir al vespre
va parlar amb casa seva per telèfon. I que la seva mare
li prohibeix terminantment banyar-se a la piscina o al mar
perquè no sap nedar.

El primer dia que vam anar a la platja es va quedar dues hores
assegut a la sorra, vestit, i contemplant per primera vegada
tota aquella vastitud d'aigua. Finalment em va demanar de mullar-se.
S'hi va ficar a poc a poc, només els peus. Després va voler-se posar el banyador,
i es va acabar banyant fins a la cintura. Quan ja era hora de marxar
no hi havia ni Déu ni mare que el tragués de dins de l'aigua.

11.7.08

El Nayem ja riu, ja parla (en hassania, però parla)
ja compta de l'u al deu en castellà i em diu: tinc gana.

La primera setmana no deia res, i plorava estirat al sofà.
Quan un matí va veure a la seu dels Amics
una foto dels campaments del Sàhara on viu
va guanyar l'enyor per la resta del dia, va estar callat
i amb aquella seva mirada trista i negra cap endins.

Quan ell i l'Ali van descobrir la capsa on guardem les figures del pessebre
van trobar la panacea: els encanta jugar amb els tres camells dels mags.
I les figures dels pastors, les ovelles, i quan veuen el caganer, encara riuen ara.

9.7.08

Ahir vam saber que l'Ali no es diu Ali.

Com que només vénen nens i nenes de 7 a 12 anys
i ell en té 13, com ens va assegurar,
la seva família va comprar el nom d'un cosí menor
per poder-lo enviar a Catalunya amb identitat falsa.

De fet, la fotografia del carnet que ha portat el Nayem
tampoc no s'assembla a ell ni pel color de pell,
ni pel nas, ni per les orelles, ni els ulls ni la mirada.

eso es normal en el Sahara

7.7.08

En Nayem i l'Ali ja són amb nosaltres.

En Nayem no sap quants anys té, en calculem uns set o vuit,
és molt tímid i no parla ni català ni castellà
només hassania, el seu idioma matern.
L'Ali diu que en té 12, ja és la cinquena o la sisena vegada que ve
i domina tant els idiomes com les tàctiques culturals d'aquí.

Són fills del poble saharaui i viuen en els camps de refugiats
d'Aiun i Auserd al Sàhara Occidental.

1.7.08

Potser un bon exemple que explica el concepte de periodisme multimèdia és la teva feina durant les eleccions generals de Turquia, al 2007.
Com a enviat, havia d'elaborar les notícies per la BBC, per les emissores de ràdio i per internet. A més, publicava vídeos a YouTube, fotos a Flickr i feia un blog. Vaig aprendre moltes coses d'aquella experiència. Una és que no s'han de fer tantes coses a la vegada. S'ha d'escollir quin és el millor format per explicar la història i perquè la noticia quedi elegant i atractiva. Jo dic sempre temps i bellesa.

Ben Hammersley

15.6.08

L'escriptura és transgressió.
Tant del temps, com de l'espai, com dels nombres i les lletres
com dels límits d'un mateix, com del pensament,
com de l'instrument que s'utilitza.

I si hi ha una literatura que ve de gust llegir i rellegir
segurament és perquè transgredeix cada un dels elements
que he apuntat més amunt i d'altres que desconec.
Són les lectures que transgredeixen els nostres propis esquemes previs.

L'escriptura neix de la necessitat de transgredir.
Hi ha qui ho sap fer i qui no en sap.
Hi ha qui ho confon amb violar destruir, insultar, prevaricar, robar.
Però transgredir, del llatí transgredior
està format pel prefix trans- "més enllà, o per sobre de"
i l'arrel gradior "caminar, avançar".

Per això encara que avui siguem dissabte 14 de juny
penjaré aquest post com a diumenge 15.
I no és amb pretensions transgressores.

La veritat és que m'he empipat.
I com que vull passar per sobre de l'enuig
escric això tot i que ja he penjat el post d'avui.

Fa dos dies que quan obro el blog per treballar
em surt penjat al lateral un anunci polissó
de no sé quina empresa privada.
Com que sé que utilitzen el marcador de Webstats
per infiltrar-se, he decidit treure'l d'aquí
i quedar-me sense poder controlar la dinàmica de les visites al blog.

Podria posar-me algun altre tipus de marcador,
o mirar si Webstats té una clàusula especial per advertir
que això no passi. No sé si, com a clients, tenim aquest dret.

Però no m'interessa perdre el temps amb aquest tipus de lleis
ni intentar de transgredir-les ni buscar una solució.
Prefereixo alliberar-me del control de visites,
no saber si hi ha algú que em llegeix o si estic sola en aquest món.
D'alguna manera m'allibero de la pressió de correspondre els lectors
que em vénen a veure regularment, de la vanitat de comprovar
com puja el nombre de visitants, i de la frustració d'adonar-me
que per escriure no cal que ningú em llegeixi.

Ho faré igualment, amb la il.lusió d'una multitud de lectors implícits,
esperant els meus encerts i remarcant els meus errors
encara que virtualment, no hi hagi ningú a la pàgina.

8.6.08

7.6.08


6.6.08


5.6.08


4.6.08

3.6.08

2.6.08

1.6.08


29.5.08

En moltes circumstàncies s'ha de reconèixer
que la poesia és un compromís de l'ànima.
La consciència associada a l'ànima és més reposada,
menys intencionada que la consciència
associada als fenòmens de l'esperit.

En els poemes es manifesten forces que no passen
pels circuits d'un saber.
Les dialèctiques de la inspiració i el talent s'il.luminen
si es consideren els seus dos pols: l'ànima i l'esperit.

Gaston Bachelard

28.5.08

i en algun punt del viatge
vaig pensar: i si...

i sí

26.5.08



Cerro Tronador

22.5.08

les dones aèries

el vigor
en l'erosió i el modelatge
pacient dels èols
damunt les roques, les matèries pesants.

les ales dels ocells eleven la corporeïtat
des de la lleugeresa
la força d'un impuls immaterial
invisible i nuclear

empremta imperceptible a l'ull matèric

21.5.08

Isla Negra,
on el poeta va fer
construir
el seu refugi
naval arran
del Pacífic
amb la
força pròpia de
l'ímpetu
oceànic,
de les roques que
neixen de
la terra
i de l'àncora
enclavada
a l'arena, és
sinècdoque
de Pablo
Neruda,
descomunal, ponderós i contundent

20.5.08

Els homes, que estaven a tres metres del pou,
de l'ensurt i l'embranzida van fer un salt enrere
i el Manuel, que va rebre una llenca del foc,
quan va callar l'esclat crida: "Se me han quemado las cejas!".

El Luís se'l mira i espetega a riure
"las cejas solo, dice!".

19.5.08


14.5.08

"He passat un període terrible amb el llibre 'australià': n'he estripat tres versions seguides, i com a resultat he descobert, a partir de La rovina di Kasch, que l'única via és el mètode del cut up".

12.4.08

Estem a Talca, a 3 hores en tren de Santiago de Chile.
És tardor i fa fresca, vam arribar ahir amb la primera pluja de l'estació,
a Chile hi ha sequera, també, no ha plogut en tot l'estiu i agraeixen el regal.

El jet lag es va fent el seu lloc en la normalitat horària d'aquí.

Estem a casa del Luís, un impressor que treballa amb màquines
remotament velles, escric des del seu taller impregnat d'olor forta de tinta.

Avui el sol banya el pati interior de la casa.
Sota l'emparrat, un joc d'ombres intens.

La màquina d'impressions s'engega amb estrèpit.

1.4.08



*ciscoksl

18.3.08

tornem a ser a la finca privada del Montseny
quinze dies

el 10 d'abril marxem un mes a Xile i l'Argentina
el Xavi, la Nona, l'Uriel (a dins la panxa) i jo

passo uns dies de feina incontestable
no penjo res a internet

tinc una novel.la per presentar a concurs
i estic treballant el projecte de novel.la digital
o sigui que tranquils, que el fet de no mostrar-me
no vol dir que hagi desaparegut

11.3.08

amb l'enconstipat que porto
i la puça que duc a dins la panxa
se m'estreny el cap i no em surten les idees

sort que encara em queda la lectura!

4.3.08

Enfrontada amb una qüestió que em planteja en Toni Ibàñez
respecte a la conceptualització i la caracterització de la "Literatura 2.0"
em veig amb la necessitat de reflexionar una miqueta i per
sobre el terme.

D'entrada vull repetir el que ja vaig dir en un post anterior,
i és que trobo absurdes les discussions terminològiques
en un temps en què l'experimentació literària i la tecnològica
provoquen transformacions constants,
tant en el mitjà com en els resultats,
cosa que fa difícil conceptualitzar i caracteritzar.

Literatura 2.0?
Podem parlar de literatura 2.0, és clar que sí.

Però jo optaria per generalitzar: literatura digital,
enfront de la literatura impresa i la digitalitzada
(segurament el terme "digital", en un futur llunyà,
desapareixerà i parlarem de literatura, a seques.
Potser aleshores serà quan especificarem
"literatura impresa" per referir-nos
a les obres en format paper. Qui sap).

D'entrada això de 2.0 és una tecnologia, el web 2.0,
impulsat per empreses privades,
que pot ser superat demà mateix. I ho serà,
si no demà, demà passat. Aleshores?
Haurem de córrer a canviar el nom
i ho anomenarem Literatura 7.0 o vés a saber com
i tots els debats i les conclusions seran paper mullat.

El web 2.0 es distingeix del web 1.0 perquè és dinàmic,
o sigui que és fàcilment actualitzable i el seu ús està orientat
a la interacció i a la creació de xarxes socials.
Però la literatura digital no es redueix a aquestes característiques.
Es pot fer literatura amb el web 1.0 o 1.5,
i per què no amb el web semàntic (altrament dit web 3.0)
d'una forma tan vàlida i innovadora com qualsevol altra.
I la literatura feta amb la tecnologia Flash de Macromedia
i presentada no en l'univers web sinó en un suport digital com el DVD?

El web 2.0 no deixa de ser el sistema més actual i més usat,
i per tant està de moda afegir "2.0" a qualsevol títol.
I és que, diuen, això de web 2.0 és una actitud.
Quina por! Em sona reduccionista, sectari, ho trobo fanàtic.

Moda, actitud, generació...
és raonable limitar d'aquesta manera
la literatura actual i el seu futur?

Tela llarga...

27.2.08

La meva confiança en el futur de la literatura consisteix a saber que hi ha coses que només la literatura pot donar amb els mitjans que li són específics.

Calvino, Lliçons americanes.

25.2.08

Em sembla que el concepte d'avantguarda és relativament modern i que els valors sobre els quals se sustenta remunten a la Revolució Francesa i al Romanticisme alemany o al Romanticisme tout court. Però la formulació explícita i vàlida per a nosaltres la devem a Baudelaire, quan al final del seu poema "Le Voyage", que en realitat conté el missatge que clou Les Flors del Mal, s'exclama:
Plonger au fond du gouffre, Enfer ou Ciel, qu'importe?
Au fond de l'Inconnu pour trouver du nouveau.
Baudelaire fins i tot subratlla la paraula clau, la paraula nouveau, car aquesta és, ha estat i serà la fita de tota avantguarda, trobar la novetat. I si dic que aquest concepte es confon amb el de la modernitat és perquè se sobreposa obertament, clarament, al món medieval. L'home medieval, pendent de l'altra vida, pendent de l'eternitat, podia menystenir la novetat o, en tot cas, no buscar-la, encara que aquesta vingués per ella mateixa [...]
El seu fill espiritual, Rimbaud, ha accentuat aquesta actitud, quan diu, referint-se a París:
La tête et les deux seins jetés vers l'Avenir.
Aquesta postura és la de l'avantguarda. Ara bé, Les Flors del Mal aparegueren el 1857, i el poema de Rimbaud que inclou el vers anterior, "L'orgie parisienne", és del maig del 1871.
En aquest sentit, l'avantguarda té, per tant, més aviat un segle i mig que no pas un segle.
Ara que una onada de pessimisme sembla envair el planeta, les avantguardes seran més necessàries que mai, seran, precisament, el refugi contra l'allau demolidora, però potser aquest refugi serà per a qui el mereixi, serà un camí més secret, més interior, més difícil.
I, ai dels individus i dels pobles que se'n vulguin desentendre i que creguin que ja tot ha esta dit, que ja tot ha esta fet, perquè aleshores passaran de l'avantguarda a la rereguarda o a la decadència. Ai dels individus i dels pobles que s'escoltin els falsos profetes.

Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Quaderns de l'alquimista

23.2.08

El post de Josep Porcar
Notes sobre literatura 2.0
em tempta a resseguir el perfil esmussat
d'algunes idees i qüestions.

És cert, jo també tinc un munt de preguntes
sense resposta sobre la literatura digital,
també desconfio de les eufòries dels fanàtics
i em malfio del catastrofisme dels detractors.

Penso que estem a les beceroles de la literatura
que es farà en el futur, i que l'únic que podem fer
és la pràctica d'intentar escriure,
experimentar en l'escriptura,
arriscar-nos en les maneres i els hàbits,
inventar relacions, semblances i equivalents,
i equivocar-nos, és clar, per poder continuar.

D'entrada crec que hauríem d'evitar
les etiquetes a què tan acostumats estem
(som hereus de la voràgine dels -ismes del segle xx
en què nous moviments apareixien per oposar-se
o matisar moviments previs, res més que variacions
d'etiquetes amb dissenys diferents i noves dates de caducitat,
i actualment vivim la mostra d'aquesta absurditat
amb el postpostpostmodernisme).

El procés d'etiquetatge es duu a terme un cop
ja es té el producte acabat, just per disposar-lo
al mercat del sentit comú. En aquests moments,
però, ningú no sap què és ni com serà la literatura
inspirada, treballada, i manipulada sota les condicions
de les tecnologies digitals, així que no només trobo absurd
que els escriptors, en comptes d'escriure, discutim
les terminologies i vulguem establir denominacions,
definicions teòriques i delimitacions, sinó que també
ho trobo contraproduent, perquè fineix i limita
un procés obert d'exercici i assaig creatiu.

Entenc perfectament que es faci necessari conceptualitzar,
des d'una perspectiva teòrica, tot l'embull de la nova literatura
per clarificar-la i entendre'n els paràmetres, però no crec
que aquesta sigui la feina de l'escriptor. Sí que aquest ha de conèixer
els conceptes i el curs de les teories, però com a material d'anàlisi
per a la pràctica, sense pretendre definir ni delimitar el particular
en termes genèrics, i molt menys voler aplicar-ho en comú denominador,
potser només per justificar el seu propi treball.

Pel que fa a la pregunta essencial que planteja Porcar:
podria el medi acabar per modificar el contingut?
naturalment, no tinc la resposta, però sí que tinc l'opinió.

Penso que el medi, o el mitjà, ja ha actuat damunt del contingut,
si entenem el contingut com a matèria d'un discurs,
perquè les noves tecnologies han aportat noves perspectives
a termes comuns com identitat, caos, autoria, xarxa
que la literatura tracta específicament, i també han aportat
noves nocions que des de la literatura s'intenta treballar
com ara serendipia o aporia.
Però a la vegada, penso que el mitjà, com a continent,
no modifica el contingut, sinó que permet trobar
noves fórmules per expressar aquest contingut.

Un exemple: crec que una de les transformacions essencials
de la literatura digital radica en el fet de concebre el text narratiu
no des de la base temporal, el cronos de la història (la trama),
sinó des d'una base espacial, els topos de la història (la xarxa).
Almenys en aquests moments estic centrada en aquest experiment
vist que els intents d'escriure amb base temporal han estat un desastre
ja que no pots preveure quin curs seguiran les lectures potencials
(les trames tradicionals són inoperatives i ineficaces pel lector
que navega en espais virtuals). I ja dic que és un experiment,
i per tant, no és conclusiu ni determinant en absolut.

Respecte a la qüestió:
una obra autènticament 2.0 podria entendre's del tot
sense la integració de les opcions digitals que l'autor
ha ideat durant el seu procés creatiu?
penso, doncs, que no, si tinc en compte el matís
de la pregunta: l'autor idea opcions digitals en el mateix
procés creatiu. O sigui que una obra autènticament 2.0
(o digital) no podria entendre's del tot si és traslladada,
per exemple, en un format paper o de lectura equivalent.

Un exemple, genial, de Pedro Valdeolmillos.
O aquest Retorn a la Comallega d'Anton Ferret.

Tela llarga...

21.2.08

L'altre dia llegia el post del Llibreter
La mort triomfal de les avantguardes
i els subsegüents comentaris.

Atès que en aquests moments estic treballant
en una novel·la diguem-ne "digital", o "ciberliterària"
o "hipertextual" o "cibertextual" o "ergòdica"
o "electrònica" o "interactiva", en definitiva
una novel·la experimental amb un format tecnològic
em veig prou apta per comentar que una cosa
és l'avantguarda, una altra la literatura 2.0
i una altra la "literatura digital".

Que d'avantguardes sempre n'hi ha hagut en el sentit
d'obres i corrents artístics i personatges
que han sabut fer un pas endavant en moments
que l'art i la literatuta naufragaven en la voràgine
de la repetició, és cert.

Que l'Avantguarda del segle xx és un moviment
i un corrent artístic definit amb una sèrie de característiques
que com a referents útils són vàlids i sovint encara determinen
la nostra dinàmica creativa, també és cert.

Que la literatura 2.0 suposa una manera d'escriure inèdita
amb infinites possibilitats per descobrir i que representa
una literatura pròpia del segle xxi, no ho discuteix ningú.

Ara bé, com diu el Llibreter, jo no equipararia avantguarda
i literatura 2.0. Més que res, perquè la literatura 2.0
no fa cap pas endavant ni respecte a les obres ni els corrents artístics,
la literatura 2.0 és un format automatitzat i de creativitat limitada
que permet escriure tal com faríem (o fem) en una Moleskine.
És cert que permet més coses, inèdites i pròpies del format,
com els vincles als referents, la possibilitat d'interacció,
la inclusió de vídeos, animació i imatges, la publicació automàtica
i instantània, etc. però això, que són característiques no només
dels blogs, els fotologs, wikis, etc., sinó de tot format tecnològic,
no representa al meu entendre ni experimentalisme ni avantguarda
ni un trencament amb el que s'ha escrit fins ara.

El Llibreter respon al comentari d'Ibañez:

"La literatura digital d’avantguarda és una altra cosa,
i desenvolupa estratègies que minen el concepte mateix de lectura.
No es tracta tan sols d’interacció escrita. És una literatura concebuda
des de la tecnologia i no un simple trasllat dels gèneres tradicionals a la pantalla."

ho subscric totalment.

En una peça que vaig crear l'any 2004
Sobre la idoneïtat que les mans de neoprè se suïcidin
intentava precisament desenvolupar i sobretot emfasitzar
aquestes estratègies, no amb prou consciència de saber què feia.

Ara sí que sóc conscient de saber (el mínim possible) què faig
i puc assegurar que escriure desenvolupant
les possibilitats tecnològiques no és redactar
un post diari en un blog.

No el format, sinó la manera d'escriure és una altra.
Si serà reeixida o no, això ja es veurà,
tot experiment té la porta principal oberta al fracàs
si no es pot trobar la d'emergència.

19.2.08

Els que s’oposen són els últims a comprendre.

Gala

11.2.08

L'amic llunÀtic m'ha concedit generosament
(gràcies per la teva constància!)
el premi Arte y Pico creat per Eseya





i que va passant de mans en mans bloguistes.

Però a mi els premis, a banda d'agradar-me el reconeixement,
m'incomoden per tota la parafernàlia requerida:
discursos d'agraïment, posats de gala benintencionats, etc.

O sigui, que seré conseqüent i no faré res de tot això.

Tampoc no posaré les bases del premi perquè no em ve de gust.

(el premi porta intrínseques unes regles que el premiat ha de seguir,
si això vol dir que se'm retira el trofeu, doncs... què hi farem Bonaparte!)

Ni triaré cinc blogs que cregui mereixedors, no vull haver d'escollir.

A més tot això és una estratègia
(no dic que dolenta)
per fer créixer el número de visites dels teus bloguers preferits,
i com que a mi és el que menys m'interessa i m'atrau... doncs res.

Hi ha un munt de premis d'aquest estil a tota la xarxa plurilingüística
dels blogs a internet. Per exemple:


creat per Skynet

o



creat per mutumutum

o d'altres amb insígnies com:




i si la Catosfera s'inventés un premi d'aquests en català
que vagi lligant una mica més els contactes virtuals
dels seus membres?

5.2.08

Fa dies, molts dies, que hiberno.

Els processos vitals es ralentitzen,
prenen el ritme imperceptible
de les partícules més ínfimes
de la cadena tròfica.

O de saba lenta.

L'anar fent d'una manera laboriosa i acurada.
Latent.
Amb la tranquil·litat assossegada i receptiva.
Des de la llibertat del pur albir.

Hibernar també és això:

25.1.08

Sóc a La Plana, un centre cultural i social
ubicat en un complex de masies dins el terme municipal
de Santa Maria d'Oló, treballant en la traducció
d'un llibre d'Alice Sebold.
Quan he engegat l'ordinador se m'ha connectat
a una xarxa wifi de cop i volta, i aprofito, doncs,
cinc minuts per actualitzar aquest blog
en estat d'hibernació.

Sóc aquí com cada divendres.
Acompanyo el fill del meu company a l'escola
que han creat en un espai, antic magatzem,
de la casa. És una escola lliure.
Jo em trobo en una altra sala, plena de matalassos,
coixins, prestatges amb contes i jocs, una pissarra
i una taula enorme de reunions.
Les parets són de pedra i les bigues de fusta
i avui a fora hi ha boira espessa.

La Nona juga al meu voltant,
i tot i que cada dia allarga el radi una mica més,
necessita la meva falda i les meves mans i la meva veu
en dosis insistents. La feina llisca en comptagotes.

He de plegar. Disculpeu la interrupció.

9.1.08

incontinència

el plaer suprem
de les paraules
estretes al paladar,
pronunciades amb ritme declamatori
i palpitacions de llengua,
degustades a mesura que el degoteig cadenciós
multiplica els ressons de conceptes i llocs,
i absorbides amb anhel de sement i de sembra,
desemboca, vulgui no vulgui,
a la melodia prolixa
del riu

8.1.08

febre
38º
encara...

i dono voltes i més voltes

5.1.08

declaració


ja ho sé, estimada,
amor de la meva vida,
boqueta de pitiminí,
el meu amor, ja ho saps,
és infinit.

Quan miro al cel,
t’abraço
quan encenc la llar,
t’escalfo
quan contemplo les roses blanques
que vas collir ahir,
veig la teva puresa
quan medito
des del cim d’un promontori
que domina les ones de la mar,
sóc en tu
quan l’amor m’omple els sentits
i el meu cor surt desbocat
amb plors de solitud,
és que t’enyoro
quan canto versos al vent
inspirat i amorosit
per les muses,

a qui et penses
que glorifico?

però,
estimada,
amor de la meva vida,
boqueta de pitiminí!

4.1.08

combat

Al llit,
l’ànima rendida
plegada pel fred
la suor
els deliris
del cos,
expiava amb contraccions
els nusos dels errors comesos.
Els ossos, tots
i cadascun al seu lloc
m’amorosien la carn amb la seva duresa blanca
i em pessigollejaven l’ànim cansat
amb insistència resoluda.
A la ment,
bromera de llenguatges
misteriosos
escenificaven pensaments
en estructures tridimensionals
d’abast incommensurable.

Et ego,
cec, sord i mut
en ple diàleg,
ingeria gelocatils
per voler vèncer.
 
/*............................................................................................................................................................................................ ----------------------------------------------- */ ...................................-............................-.--......................................................................................................................... ............................................................................-------------- --------------- -----------------------------------------------------...------------...-------- ....................................--.------...-------------------......................... una història subterrània i plena de residus naturals amb cucs entranyables que penetren amb aires renovadors atmosferes pesades i feixugues........------- ----------------------------------------------------------------------------------------------- -----------------------------------------------------.........................------------------ -----.........................................................................................................................