29.9.07

Pel que puc saber ara mateix, ella
sempre ha necessitat silenci.

El Xavi em va explicar que no és la primera
vegada que desapareix. Té molts recursos:
la muntanya, el mar, una habitació. De tant en tant
es reclou aïllada del món, hores senceres, dies sencers,
mesos, com una crisàlide, i després, com qui no res,
apareix a la cuina i es prepara una infusió.
Ell hi està acostumat, es veu, ara se’n va sola a Venècia,
ara se’n va a fer el camino de Santiago en ple hivern,
ara passa dos dies dins una cova de Tavertet, ara més val
que no entrem a l’habitació perquè t’engegarà un moc
i encara trigarà més a sortir. Tot això, diu ell,
són temptatives de silenci.


Abans es pensava que era una altra cosa, diu, insociabilitat,
egoisme, tot això com a conseqüència d’una obsessió
per l’escriptura i la lectura. Però després de molt de temps
de conviure amb ella, i després de compartir l’experiència
més viva que mai es pugui imaginar, com és tenir un fill,
ara sap que en el fons, aquestes desaparicions, són conseqüència
d’una altra necessitat molt més vital i ingènua: el silenci.
Diu que fins i tot la manera versificada d’escriure
li venia d’aquesta necessitat. No sé si m’ho va saber explicar gaire bé,
perquè més que versos el que ella fa és fragmentar les frases
o potser és que no el vaig entendre prou, però més o menys
em va dir que escrivint així deixava que el silenci fos protagonista
dels seus escrits, per les pauses obligades a cada final de línia.

El primer informe que li vaig presentar, el dia 26 de setembre
el vaig redactar com tots els primers informes que faig.
Me’l va demanar aviat, el dia 24 al matí em va trucar al despatx
em va fer anar corrents a la finca del Montseny on s’estaven
i em va dir: vull el primer informe el dia 26 al vespre,
abans no marxem cap a casa.

Les preguntes rutinàries me les va respondre amb una serenitat
exemplar, no estava pas desesperat perquè ella no hi fos,
més aviat estava empipat i es va limitar a dir-me que ella
ha tornat a desaparèixer, ha d’estar per la casa, si se n’hagués anat
d’aquí ho hagués dit, sempre ho deia si marxava lluny.

Vaig buscar per la casa gran, pel jardí, pel bosc de l’entorn.
Res. El primer informe era el típic d’un cas de desaparició
i abandonament de la llar sense proves ni testimonis.

Quan l’hi vaig fer a mans, se’l va llegir, em va mirar i em va dir:
aquest cop no és com els altres. Sé que tu tampoc no ets com els altres
professionals, la persona que em va posar en contacte amb tu
va ser un client teu molt especial i el cas que li vas resoldre
no l’hagués pogut resoldre qualsevol, així que vull que tinguis
el mateix nivell d’implicació que vas tenir amb el cas Fanshawe,
convé que aboquis totes les teves capacitats, intuïcions
i fins i tot la teva creativitat per resoldre’l, si no ja podem plegar.
D’entrada crec que és necessari que, per començar, entenguis una cosa.
I aleshores em va explicar la importància del silenci en la seva vida,
i en la seva manera d’escriure, i em va demanar, com a favor,
que respectés aquesta manera d’escriure en els informes i que,
si no em semblava malament, fes un report del procés de la investigació
en el seu blog perquè si ningú mantenia el temps en aquesta plataforma

de comunicació on ella se sentia tan viva, el silenci la mataria del tot.

27.9.07

La primera vegada que va anar a la casa dels romanesos
estava embarassada. Ho acabava de saber.

Amb prou feines s’havia fet a la idea del canvi
que la nova situació li suposaria en la seva vida,

un canvi que no es podia arribar ni a imaginar
malgrat els tòpics haguts i per haver que ja coneixia,
i aquells dies de solitud li van anar prou bé per situar les coses
de dins seu, les emocions i els pensaments, a lloc.
Feia les feines que li van encomanar que fes,
ventilar la casa gran i regar les plantes,
i durant la resta del dia només pensava i meditava,
escrivia i llegia Sylvia Plath i Virginia Woolf.

D’aquells dies hi ha un fragment solt en un document
de word que es titula haima i que he trobat dins una carpeta
del seu disc dur:

Abans no hi volia creure, en els déus, i vivia desenganyada, escèptica, trista, palpitant la mateixa malenconia, potser amb menys tocs d’amargor, però amb la mateixa resistència davant la felicitat que la mateixa Sylvia Plath. Però he descobert, en aquests pocs anys, la meva capacitat per entendre la vida i les seves giragonses. Per esperar de qualsevol fet, sigui de la naturalesa que sigui, un aprenentatge incalculable. Les persones que conec, totes, són decisives per a mi, per al meu creixement i comprensió, totes, àdhuc aquella desconeguda que m’atura pel carrer i em demana una adreça i m’obliga a reconèixer que no sé prou on sóc. Hi ha aprenentatges immediats, n’hi ha que ho són un cop el rebombori emocional es calma i cau en pòsit al fons de no sé quin racó, aleshores ho veig clar i comprenc.

Tot el document conté fragments d’aquest estil.
Són reflexions senzilles però profundes,
d’una profunditat estranya, però. Ara per ara
només estic navegant superficialment
per entre els escrits que el Xavi,
el seu company,
m’ha enviat comprimits en una carpeta,
i encara no m’he submergit en tots els textos que hi ha aplegats,

per la qual cosa no puc valorar
si el significat d’aquests fragments
són d’una profunditat real o aparent,
no sé si cal endinsar-me molt endins del seu dedins
per desxifrar-ne l’ànima que els va escriure,

i saber, que per això m’han contractat,
on ha anat a raure aquesta persona.

Escric aquí amb connivència de la família.

23.9.07

Són les 21.21 i les 15.29
és l'hora que les papallones nocturnes
reposen al vidre de la finestra tancada
.
.
la parra tampoc no és en la nit
la meva imatge emmarcada en fusta
.
.
et penses que sóc aquí

22.9.07

No sé quina hora és.
Passo com una brisa per la casa gran.
La metamorfosi és aparentment quieta,
d’una precisió microbiòtica.
.
.
L’aristòcrata té el licor al paladar
i fa gest d’assentiment, de compliment.

21.9.07

Avui no obro les finestres i deixo la casa gran
amb la seva atmosfera tossuda.

No em veig.

Les fulles de parra.
.
.
“Després de rumiar-hi una estona,
decideix que tant li fa. Sigui com sigui,
la clau del cas és l’acció.”
.
.
“Li ha d’anar posant entrebancs sempre que pugui,
ara aquí, ara allà, anar fent forat a cada nou problema
fins que tota l’estructura es comenci a debilitar,
fins que un dia, tot aquell podrit assumpte

caigui desplomat a terra.”

20.9.07

Són les 11 i la casa gran ja és ventilada.
La roba neta i els plats també.
La Nona juga a terra.

Ja ho tinc tot fet.
El dia se m’estén al davant amb traços de paisatge nòrdic.
.
.
Penso en el quadre de Salinas.

Em desespera pensar que allà dins hi ha una història

emmarcada, malgrat la meva presència.
La història d’una intriga de cort francesa
que se’m resisteix, que no puc arribar a copsar.

El cardenal, vestit de vermell intens, somriu callat i mira
el triangle format per les mans i el pit de la dama.

19.9.07

És passada la 1. He hagut d’anar a llençar les deixalles,
a buscar el pa, el diari, i una mica de carn.
Obro les finestres del saló principal de la casa gran.

M’aturo una bona estona davant un quadre.
Juan Pablo Salinas (1871-1946)
El café

Ja és tard i he encès la làmpada que penja damunt el marc daurat.
El quadre també és fosc. Un focus de llum prové
de les dues espelmes enceses en el canelobre que hi ha a sobre
del moble, a l’alçada de l’angle superior esquerre. Un altre focus
sembla situat davant l’escena i il.lumina el motiu central.
La claror és molt tènue, no té la força elèctrica per omplir l’espai sencer
i tots els racons se submergeixen en l’obaga culta
a recer dels quatre personatges. Asseguts en una taula rodona,
un cardenal de cara, una dama a l’esquerra i un aristòcrata a la dreta.
El quart, en un segon pla, duu una ampolla del licor que acaba de servir.
Les tovalles de fil blanques, amb brodats, sembla que projectin llum pròpia.
La dama, té pell de vori, els cabells enfarinats i recollits
amb pentinat de cort francesa, coll llis, i espatlles blanques
i l’escot pronunciat del vestit rococó li deixa el pit nu.
Amb una mà pinça amb delicadesa la copa de licor,
l’altra la reposa damunt la taula, davant la tassa de cafè.
Parla suau amb el cardenal, la mirada baixa,
les galtes rosades i un somriure tímid.

El timbre del telèfon m’arrenca d’on sóc,
és un so estrepitós que m’empeny a córrer per ser-hi a temps.
Han penjat. Em torno a quedar sola.

18.9.07

Són gairebé les 11. El sol entra de biaix i fa el joc,
indirecte, a la penombra intestinal de la casa gran.

Recorro les finestres del pis de dalt, més obertes al dia.


A una habitació de convidats hi ha un llit de caoba
amb capçal retallat i incrustacions daurades
cobert amb un domàs vermell, dues tauletes de nit,
rodones i de conjunt, i un sofà entapissat del mateix color.
Si l’anomeno l’habitació de les roses no és perquè sigui
el roig el color dominant, sinó perquè quan obro la finestra
despunten les tiges i les punxes i els borrons

i alguna rosa vermella que es bada
amb tots els seus farbalans ran d’ampit.
L’habitació del costat és la de l’eucaliptus.

També és de convidats, molt més senzilla i comuna.
Un llit de matrimoni, un llum de peu,
una tauleta i dues butaques vermelles. Al fons de l’habitació,
una porta dóna a una sauna, i l’olor d’eucaliptus que desprèn
s’escampa com una boira espessa. Després vénen les habitacions
dels fills i néts: en una els llibres i els apunts d’una carrera

universitària, cursos, dates, assignatures i professors
es combinen amb una gerra de cervesa, una capsa de música,
una carpeta amb làmines de dibuix, un pòster de Dubuffet;
en l’altra un bagul, una calaixera i un balancí de fusta fosca,

a un racó un gerro amb un enorme ram de cards espinosos.
El rellotge despertador anuncia un 13:07.
Després ve l’habitació infantil, sòbria, amb dos llitets petits.
Damunt d’un llit, un gos de peluix.

Damunt l’altre llit, un elefant. I prou.
I per acabar, la de les titelles.

Una habitació amb mobles moderns d’estil rústic, rascats
i envellits per mans professionals,
amb els prestatges plens de marionetes i titelles.
Hi ha un mirall. M’hi contemplo i faig una ganyota d’arlequí.

Recórrer les habitacions de dalt és aprofundir

en les entranyes de la gent que hi viu.
El saló de baix és impersonal, fragments d’èpoques

i referents antics que tallen l’ara
i et transporten a una distància remota i silenciosa.

En canvi, aquí dalt, hi ha un bellugueig constant d’espurnes vives,
i els faig el joc amb la mirada: el nom de Mireia escrit en el dors
d’una postal rebuda de Nova York, una capsa de llumins,
una cadira feta amb cartrons i pintada amb colors purs,
un cendrer amb dos anells de bijuteria.

Un paquet de tabac. Llibres de psicoanàlisi.
Però tot això, formes de més o menys, és exactament el mateix
que puc trobar a la meva habitació. O a la teva.
Si observo la casa dels romanesos on ara m’allotjo,
hi ensopego amb els mateixos indicis de vida:

un pot de Kanfort, “crema marron de ceras naturales”
per enllustrar sabates, un calendari ortodox
amb Jesús Nostre Senyor, unes pàgines grogues,
tapets de ganxet fets a mà, una agulla d’estendre roba
i un clip per als cabells.

Recórrer les habitacions de dalt exigeix

un esforç d’interpretació d’històries.
Els objectes són comuns i tant poden amagar

una història com una altra, així que,
per més que rasqui buscant les evidències que em permetin glossar
què hi ha sota aquells dos anells dins del cendrer,
o d’on ve i el per què de la capsa de llumins,
segurament el resultat final, la història contada,

tindrà més a veure amb la meva neurosi
que no pas amb el fardell del significant.
Això deu tenir a veure amb el fet

que aquestes ficcions se sostenen
d’uns artefactes que formen part del present simple,

i no hi ha res més relatiu
que un temps verbal tan circumstancial.

Quan sóc a baix, al saló principal, en canvi,

la sensació és tota una altra.
La meva capacitat d’interpretar queda anul·lada

per la gravetat dels objectes, l’obscuritat,
la seriositat, el respecte. Em quedo immòbil, traspassada.
Sento que allà en aquell saló les històries hi són, malgrat tot.
No hi són en temps present, sinó captives en un pretèrit perfet,
en una dimensió inaudita i en repòs, i cal quietud, sobretot,
molta quietud, perquè l’estatisme atemporal de l’atmosfera
m’aculli a les seves entranyes i em faci presonera del silenci.
Aleshores, amb tot el silenci del món, sóc capaç de percebre,
per inèrcia, els sons ancestrals que em repercuteixen a la pell.
.
.
El Xavi s’ha estat tota la tarda amb la Nona.
M’he quedat, fins ara, en la penombra intestinal de la casa gran.
El sopar és a punt, i jo plego.

17.9.07

Encara no són les 10.
La fresca de fora és bona. He obert finestres de la casa petita
i la temperatura de pètals entra a dins amb ingravidesa.

M’espero que es desperti la Nona per anar a la casa gran.
No la deixo aquí si estem soles, i faig la feina amb ella a coll
o la deixo a terra i em va seguint de quatre grapes.
És molt espavilada, què voleu que us digui.
Tinc la tele posada, s’ha acabat la tertúlia política

i ara parlen del temps, la línia del fred baixarà,
aquests propers dies, s’anuncien pluges i tot.
La línia del trànsit és vermella.
Els editors de Catalunya estan molestos

amb la Fundació Ramon Llull perquè diuen
que se’ls està deixant de banda
en l’organització de la Fira de Frankfurt.
També reivindiquen que hi hagi representants catalans

que escriguin en castellà. Mala maror.
Torna la tertúlia amb aquesta notícia i es fa filigrana
entorn la definició del catalanisme,
que ara es veu que està tan en portada, i en boca de tots.
Davant de la finestra la parra quieta a les parets de la casa gran,
com una heura enfiladissa que atrapa la vertical. No gaire alta.
Parra de raïm bord que afaiçona geometries petulants.
Més amunt arriben les branques del pollancre o del llorer.

Avui hauré de regar les plantes de portes endins.
.
.
El paisatge interior de la casa gran és retret, esquiu.
Té una atmosfera de falsa modèstia, d’aiguat que aguanta dens
suspès d’uns núvols baixos que avisen de la inclemència que apunta
ran de barrets i làmpades d’oli i catifes del 1913.
Corren rius de plata silenciosos, arbres de tardor a banda i banda
de camins terrosos per on serpentegen dues figures petites, difuminades,
gairebé invisibles i quietes dins la potència viva del paisatge.
Els traços de Josep Colomer vivifiquen esmorteïdament
les parets blanques dels passadissos, fan pressió gràfica
del relleu moral que realça la finca, amb jardí estilitzat i creu de terme,
i acompanyen amb to eteri, aquell to concret d’abstracció temperamental
del pagès que mira i no mira, propietari de la terra,
l’intrús que gosa pertorbar la calma,
els crepuscles solitaris de Modest Urgell.
.
.
Veig la casa gran a través de la finestra de la casa petita.
La Nona fa sorolls amb el telèfon que he desconnectat perquè hi jugui.
Canta alguna cosa amb la lletra te.
.
.
Ha sigut el moment que m’he posat a regar
les plantes de dins la casa gran,
que a fora s’ha posat a ploure.
.
.
Sec amb la Nona a la falda. De moment observa però d’aquí
a tres, dos, un segon intenta tocar les tecles amb els dits i els palmells alhora.
.
.
Hi ha un gos que ronda pel jardí, és negre i sembla un pitbull,
però només ho sembla, quan el veig, i veu que el veig,
se’n va corrents entre els boixos i la Yuca borda dins la gàbia.
Ara borda.

16.9.07

Avui ve el pagès que cuida l’hort i la plantació d’avets blaus.
Quan ve el pagès, jo tinc el dia lliure. Ja hi ha uns ulls que custodien
i deixo l’alarma posada. La casa gran es queda tancada.
La petita també.
Agafo el cotxe i escampo la boira.

.
.
Arribo al vespre, el rellotge encara no marca les 10
però ja és fosc de més de mitjanit.

15.9.07

Marca les 7.16 del matí, però aquesta hora és falsa.
El despertador elèctric de l’habitació dels cards indica,
amb intermitència, que han passat set hores i setze minuts
des del moment que ha tornat la llum. S’ha interromput el corrent
i en reprendre’s ha dut un canvi sobtat de temps,
com del fred a la calor, com un jet lag sense salts oceànics.
Els rellotges de la casa gran han deixat d’anar a l’hora
i la foscor, la indefinició, ha trencat les sincronies.
De fet, n’hi ha pocs, de rellotges. Molt pocs. Comptats, tres.

A la sala de la suite principal, damunt una calaixera vetusta,
una escultura Art Noveau de principis de segle passat,
amb un rellotge de corda i una inscripció al peu de marbre:
L’oiseau captif, par L & F Moreau.
Damunt del rellotge un sac de gemecs, i damunt del sac,
l’ocell captiu, amb les ales esteses, a punt per emprendre el cant.
Rere el sac, un llaüt i una pandereta.
Al costat del rellotge, una noia de bronze asseguda amb els braços a punt
per tocar una flauta de Pan invisible, es mira l’ocell amb gest modernista.
El rellotge de corda, naturalment, està parat com l’ocell
captiu, inert, immòbil en la darrera punta de l’hora marcada,
aneu a saber l’any, aneu a saber quan.

Els altres dos són ràpidament explicables.
Un, el despertador elèctric que marca una hora falsa.
L’altre, un aparell digital que hi ha al saló principal
i que registra el temps i la temperatura.
La temperatura és indicativa de l’ara mateix,
i marca amb precisió els 22.4 graus interiors
i els 25.4 exteriors. Però el temps, l’altre temps,
assenyala un punt aleatori, a la deriva,
en la monodia anacrònica dels ultrasons.
.
.
És passat migdia a la casa dels romanesos.
El sol va dues hores endarrerit.
I tu?
.
.
Els comerços encara són tancats.
Sortiré aquesta tarda, del recinte de la finca, entraré
al poble més proper i buscaré un quiosc per comprar el diari d’avui.
Intentaré aparcar a la plaça de l’ajuntament, a la zona blava,
però algú se m’avançarà i no hi trobaré lloc perquè és dissabte.
Faré voltes, i alguna volta més, i finalment
deixaré el cotxe davant un gual de porta desvallestada
guardant l’esperança que aquell moment no coincideixi
amb ningú que vulgui entrar o sortir del garatge.
.
.
Els comerços estaven tancats. Només el súper i el quiosc
tenien obert, a banda dels bars, és clar.
No he intentat aparcar a la plaça de l’ajuntament,
Tampoc no he fet voltes ni res de tot això.
Res de tot això.
.
.
Les fulles de parra no es mouen. Quietes en punt.
Els mosquits zumzegen a fora. M’han xuclat la sang
amb desenes de pics repartits per tot el cos.
.
.
La Nona ja dorm.

El quadre de la finestra és negre. Negre nit.
A fora no hi ha res. No hi és, la casa gran.
Ni els seus fantasmes ni les possibles històries, ni els rellotges.
Em veig a dins el quadre, en reflex, escrivint a l’ordinador,
i bateguen, es revolten i s’aquieten insectes a l’altra banda del vidre
per damunt del meu cap, com si fossin els pensaments nocturns
que no acaben de situar-se, de definir-se, i romanen en un estat
d’embriaguesa eterna, allà en punts aleatoris, on costen tant de caçar,
on costen tant, aneu a saber quant.

14.9.07

Falten 3 minuts per les 10.
Ha passat corrent d’aire dins la casa gran.
Les finestres es tancaven soles i remolins de frescor
m’han eriçat els pèls dels braços.
La calefacció ha començat a roncar al llarg dels tubs
que recorren l’interior de les parets i el passadís
s’ha convertit en una gola blanca.

Al gabinet hi havia un dragó
petit i quiet damunt de la finestra.
.

.
Les fulles de parra belluguen ones verdes,
les clapes de perfil espigat vermell s’estenen
i la tardor pesa una mica més cada minut que passa.
Una fulla carregada de marró es desprèn i voleteja i se’n va.
.

.
Tanco la televisió.
S’han acabat les notícies i ara feien una tertúlia

sobre adopcions infantils. A vegades penso
que ens agrada discutir d’una forma gratuïta,
es mesclen indiscriminadament experiències personals i estadístiques
en una confrontació absurda i desconcertant que altera genis i verba
les obvietats s’exposen amb estil de tractat científic
i quan apareix una idea clarificadora se la trepitja com una formiga.
L’actitud dels periodistes, en aquest cas, atiava la tempesta.
.

.
Fa temps de pluja i he d’estendre la roba.
.

.
Cada petita acció que faig: preparar-me una torrada,

escombrar, fer-me el llit, dutxar-me i canviar-me de vestit,
anar a buscar el suavitzant a la dispensa de la casa gran,
perquè se m’ha acabat el de la màquina de rentar
que hi ha al magatzem, al costat del garatge;
prémer el botó d’engegada, tancar la porta amb pany i clau,

cada petita acció que faig, dic,
té aires d’excepció i transcendència.

Cal certa diligència per viure

tants dies immòbil en un lloc immòbil.
Setze dies, del 12 de setembre al 27.

Tres úniques feines oficials:
obrir finestres i ventilar la casa gran,

regar les plantes interiors cada dilluns
i les exteriors cada dos dies,

donar menjar a la gossa i treure-la a passejar.
Vint-i-quatre hores, per tota aquesta feina, és una eternitat.
Amb una hora ho tinc tot llest.

La resta del dia, s’escorre, com pot, entre segon i segon.

Cal ser diligent, doncs, em dic, amb les petites accions
perquè la potència del tedi és paradoxalment activa,
i fa que els actes més intrascendents

prenguin unes magnituds d’heroisme.
El que fem i desfem com aquell qui res els dies de cada dia,
amb una obvietat transparent i quasi invisible
entre tots els altres esdeveniments

particulars i excepcionals de la jornada,
aquí pesen més cada minut que passa,

i se solidifiquen i costen molt:
és més ràpid fer-se pa amb nocilla per dinar,
la pila de plats bruts a la cuina s’acumulen

mentre esperen el “després” que no arriba,
el llit desfet, les lleganyes als ulls, la roba que put.
La força del temps s’imposa i immobilitza:

es disposa de tantes hores, que mai no es precisa el moment oportú,
l’instant ideal, i els “després” s’acumulen entre segon i segon,
tot és més enllà de l'aquí i l'ara, tan enllà que es fa de nit
i demà no és un altre dia.

13.9.07

Passen 9 minuts de les 10.
Ja he ventilat la casa gran: l’entrada principal, el saló,
el menjador de la planta baixa, el menjador de la planta superior,
el distribuïdor, el gabinet i les set habitacions.

Al pis de dalt el sol hi entra amb més força.
Tot és molt més informal, però igualment rigorós.
El menjador és d’estil menorquí, dividit entre una sala
amb llar i lleixes de pedra blanca i formes arrodonides.
El banc amb coixins, d’una comoditat esporàdica i vitalitzant,
enquadra el tros de sala, juvenil, amb pilotes de futbol a un racó,
un equip de música i una guitarra elèctrica, catifa i coixins a terra.
Els mobles de fusta de pi enquadren el tros de menjador,
amb la taula de deu comensals, pulcra i clara,
i les cadires de respatller alt. Als prestatges, plens de Tintins
i volums de Cavall Fort i Tebeos relligats i anuaris.
Damunt del moble que recorre un pany de paret,
algunes escultures de bronze.
.
.
“Constatarem el que hem vist tal com ho hem vist,
el que hem sentit, tal com ho hem sentit,
a fi que el nostre llibre pugui ser una crònica fidel
i exempta de qualsevol mena d’invenció.
I tothom qui llegeixi o li llegeixin aquest llibre
podrà confiar-hi plenament, perquè no conté
altra cosa que la veritat.”

Això ho rellegeix en Quinn al llit, mentre es fuma una cigarreta
i sent repicar la pluja contra la finestra.

Aquí no plou. El cel és clar. El sol s’estampa als vidres. Fa calor.
De tant en tant les fulles de parra

remoregen al pas d’aire, sense polèmica.
Rellegeixo les paraules de Marco Polo,

i pondero el significat d’aquestes frases,
dono voltes a les taxatives afirmacions que contenen.
Sona el telèfon.

Era el Xavi, que ja ha arribat a Esterri.
Avui estic sola amb la Nona. Ara dorm.

Ella dorm i jo escric,
però aquí no hi ha històries.
Sense personatges.
Tots els indicis són a la casa gran. Allà dins
s’acumulen amb rigor efectes propers a les ficcions,
amb una susceptibilitat de fantasma.
Tinc por, allà dins.

Aquí estic tranquil.la.
Sense personatges, sense fantasmes.
Una cura de repòs d’aquesta mena és excel.lent.
És excel.lent si vius en el tropell continu de la ciutat
rius de soroll i cotxes, i empentes i esquivesa,
i llibres i edificis uns damunt d’altres en horitzontal,
i vista escurçada per pannells lluminosos i rumors de gent
i anuncis i ràtzies multicolors i una sobresaturació
de conjuncions i disjuntives.

Però jo fa temps que no visc en el tropell continu de la ciutat
i aquesta cura de repòs se me’n refot.

Aquí m’avorreixo sobiranament.
Canto cançons amb la Nona.
Dibuixo elefants i ànecs i papallones
mentre ella agafa els plastidecors i els destrossa
amb les dents que li estan sortint.
Faig un elefant i ànecs i papallones
amb plastilina i ella m’ho pren de les mans
i ho esgarrapa i esmicola i s’ho fica a la boca
perquè carai aquest vermell és més tou que l’altre.

Aquesta és una història bonica.

Llegeixo i escric quan ella dorm,

o quan juga sola a buscar pedretes.
Quan canta consonants impronunciables

amb la seva llengua particular
mentre rebrega les pàgines del diari d’ahir.

Una llengua trencada en monosíl.labs.
Té l’habilitat d’esbocinar-ho tot

en fragments impracticables, i tastar-ho.
Aquest és el seu contacte directe amb el món.
.

.
El sol se’n va cap a l’oest. S’amaga rere la meva dreta,
entre els arbres frondosos d’aquest meu horitzó, lluny.
L’aire es refresca amb les hores que marxen.
.

.
Una papallona de veritat voleia davant de la finestra.
.

.
Miro la casa gran i penso en les històries que hi ha allà a dins.
Segons com, prefereixo l’avorriment d’aquí que l’estrèpit antic d’allà.
Sí, és així. Prefereixo això d’aquí.
Des d’aquí veig amb distància els indicadors d’històries.
Lluny de mi, me’n desentenc.

La campana que penja a l’entrada no repica l’arribada de ningú.
Potser ho faria si jo fos Txèkhov.
La campana de casa el doctor Ivanovitx
que toca sempre en el moment menys oportú,
quan el doctor ajuda a redactar un testament
i administra una dosi de cianur al malalt que
vol morir d’amor. La visita és la dama assassina
que vol que el doctor li diagnostiqui aquest batec estrany
del cor, aquí doctor, aquí, i li agafa la mà

perquè li toqui el pit.

Però jo no sóc Txèkhov i la campana que penja a l’entrada
no repica l’arribada de ningú.

Ja us ho dic, jo. Estic sola.
De tant en tant engego la tele, per mentir-me.
O obro el llibre que estic llegint, per sincerar-me.

12.9.07

Són les 10 d’un cel difuminat i entelat de blanc matinal.

Torno a ser a la finca privada, a la falda del Montseny.
Quinze dies de perspectiva llarga, monòtona,
gairebé de clausura meditativa. Silenci, ocells i silenci.

A la casa dels romanesos, la casa petita davant de la casa gran,
he obert finestres perquè corri la xafogor.
Sec davant la finestra, no passa ni un bri d’aire.

Les fulles de la parra borda pengen immòbils,
i entapissen de verd les parets que contornen la casa gran.
Unes clapes foliades que s’arrapen a la cantonada,
s’espiguen amb perfil vermell de tardor que arrenca,
per damunt de la porta que tanca el compartiment
on es troba la caldera de la calefacció, la caixa central de llums
i la fusta de claus on pengen les claus que obren panys negres.

Els porticons de les finestres encara són barrats,
pendents que els obri i que la llum del dia tamisi l’obscuritat museística
que embelleix l’interior de la casa.

A dins, tot continua immòbil. L’olor de fusta fosca,
vernissada, igual d’estàtica que el març passat.

Al saló, les cortines corregudes. El pes del piano de cua.
Els quadres que retenen l’alè d’escenes antigues
marcs i paspertouts d’abundància celada amb discreció.

Una taula de billar silenciosa i vellutada, les boles relluents
disposades a punt per una partida quieta. Les làmpades verdes
apagades per a una ocasió de joc que no vindrà.

Volums d’art i col·leccionisme de mobles antics. Guies de viatge
als prestatges, als laterals del foc a terra, entre espelmes i records.
Grècia, Egipte, Roma, Nàpols, Turquia, la Costa Esmeralda.

Tot continua igual de reposat. Un repòs difícil, però,
no gaire dòcil.
L’exquisidesa que traspua cada peça, cada escultura, cada gerro
fa una atmosfera delicada i fràgil, malaltissa. Quan m’hi passejo,
mentre faig córrer les cortines i obro panys i finestres per airejar,
sento la finesa inflexible del temps arrugat, atresorat i amb escorta privada
i em fa certa basarda infiltrar-m’hi. Sóc una intrusa, quan recorro la sala,
i ho faig a poc a poc, intentant no moure gaire l’aire.

Els quadres m’observen. Els retrats dels quadres, m’observen.
La noia esculpida i el cavaller de bronze, m’observen.

La claror també és reposada i encongida, el sol hi entra dissimuladament.
Potser en un racó, a la tarda, s’hi atreveix una mica més indiscret
el racó on el potos creix ufanós i fa la fulla grossa,
però a tota la resta s’hi deixa caure subtilment com una fragància.
La llum, que transforma, és amenaça i s’admet just la necessària
per no envellir massa res a deshora.
.

.
A la casa dels romanesos, la casa petita davant de la casa gran,
comença a despuntar el sol. És migdia. L’olla és al foc.
A la televisió donen la notícia de portada: avui és el primer dia d’escola.

La tornada dels nens a la regularització educativa, formal, a la instrucció.
Llibres, sisena hora, maletes pesades, trànsit.
Els plors de la primera vegada. La retrobada amb els amics d’hivern.
Professors, llibretes i horaris.
Rutina.

No ho trobo a faltar gens.

.
.
“Tots els parts són naturals, encara no s’ha inventat el part artificial”
“parir a casa, a la banyera, tot això no té valor”
“no es pot posar en dubte tota la carrera d’un metge professional”
“la dona ha de buscar la seguretat, per a ella i per al seu fill”
“aquell patiment que tenien les dones fa 40 anys era insuportable”.
...Dr. Deixeus, ginecòleg, a El Club.

ehem...

només una dona que ha parit pot parlar de parir.
.

.
La Nona és a terra. Juga amb les meves sandàlies. Riu.
Em busca amb la mirada i la boca somrient. La miro i ric.
S’entusiasma i aplaudeix.
.

.
Cau el sol de tarda. El tel del cel, més fi, tènue, quasi transparent.
.

.
La Yuca està en zel.

11.9.07

.
.
.
Crònica dels ultrasons
.
.
.
 
/*............................................................................................................................................................................................ ----------------------------------------------- */ ...................................-............................-.--......................................................................................................................... ............................................................................-------------- --------------- -----------------------------------------------------...------------...-------- ....................................--.------...-------------------......................... una història subterrània i plena de residus naturals amb cucs entranyables que penetren amb aires renovadors atmosferes pesades i feixugues........------- ----------------------------------------------------------------------------------------------- -----------------------------------------------------.........................------------------ -----.........................................................................................................................