profeta

Quan dormis bellament, amic profeta,
enfosquit per la terra sota el taló
d’aquil.les del cel blau, amb el galó
en el braç i la insígnia d’anacoreta;

quan la mà de la Dama, polida i neta,
t’haurà saldat traient-te l’estaló
de l’esperit, s’enfonsarà el teló
d’aquesta obra teva, feliç poeta.

No es fa la nit quan l’amor il.lumina
ni empal.lideix el verb més honest dit,
vana glòria la teva, carn de quimera!

És massa car el curs de qui camina
damunt el riu de l’idioma i l’ardit;
si cor de cucs seràs, past de gramera!

solemnitat

el somriure xop
per un plor
invisible,
pallasso carnavalesc,
imito
amb girs sobtats
d’ironia moral

d’orella a orella
a tota tesa els llavis
que fan els mots
mal pronunciats
amb cacofonia mística
estiregasso

i amb cop mortal
el salt al cel
projecto
mentre canto lletanies
amb desfici espiritual

al darrer salut
m’esmorro

resclosa

Dic
que sóc
cada hom
de nom
que escau

i m’ho crec.

Dic
que estic
a tots els ports
de llum
que va

i m’ho crec.

Dic
que estimo
cada tros
de carn
que veig

i m’ho crec.

Crido
en un atac delusori
de la meva autoritat
damunt la fullola
del mapamundi

Dic
que vull
l’estol de mots
escrits
que hi ha

i m’ho crec.

Dic
que lluito
per cada suor
de guany
que tinc

i m’ho crec.

Dic
que em pertany
la victòria
del jo
abans del món

i m’ho crec.

Crido
en un atac de fe
davall la volta
de mi mateix,
sol i anònim
abatut

clos en el res

superhome

desitjo

un oceà

de desigs

i en el desig

abraço la necessitat.

m'aferro

al norai de zel

insaciable i delirós

esquer de la supervivència.

mistifico

tot l'anhel

per no enfonsar-me

en futilitats supèrflues

sóc un albatros

company de nau

d'amargs abismes

paradís

de carn

el primer sopluig

abandono

lluny

de carn

màscares i pell

elaboro

alhora

de carn

en llaga i amb sang

ressegueixo

arran

de carn

a cop de tisores

transgredeixo

tottemps

i vull tornar

en cercle viciós

bellesa

la bellesa,

un refugi que preserva

de les tisorades

de l'art,

dels diners

absents en l'atmosfera

carregada

a punt,

dels treballs

amb rancor d'esclau que put

de tristesa

i suor,

dels homes

competents i aguerrits

que violen

la pau,

de les dones

que lluiten cada dia

per un tros de cel

negre,

dels infants

que no són infants sinó

exercicis materials de pares

adults,

de l'asfalt

d'ànimes que es deixen

a mig camí d'una vida

veloç,

del plàstic

que ofega a crits

les matèries nobles

vives,

del fum

que alenen boques

de combustible i gas

nutrients,

de la foscor

que traspunta per sota

les parpelles mig closes

de por,

de l'odi

que transsuda gota a gota

en l'alquímia de la mort

i etcètera.

la bellesa

un refugi

anodí

cau aiguaneu

des de la cuina
veig les vaques
quietes, immòbils
sota els arbres

glaçades de gris blavós

del més anodí,
la bellesa

una il·lustració genial del cisco
per a un conte del seu germà

em concentro
en poques coses

.
.
.
Tedi i Belette
.
.
.

S’esperen.
La mare té tard i pensa que està perdent el temps, es mira el rellotge contínuament. La filla juga a la seva falda amb el braçalet que la dona porta al canell. La mare aparta la mà i torna la nina a la nena i diu, Amb el braçalet no s’hi juga, Per què? Perquè és de plata, I què és la plata?, Una cosa preciosa que costa molts diners, és molt cara.
La nena s’avorreix, no li agrada jugar amb la nina, la té massa avorrida. Es mira el braçalet de plata, molt fi i molt bonic. S’aixeca, vols que et pentini?, diu. Molt bé, pentina’m, fes-me una cua ben preciosa. Els dits maldestres de la nena li estiren els cabells amb un intent frustrat de recollir-li tots plegats, En tens massa!, i riu. De cop calla.
Mira mare, diu, ets rica!, Ah sí, per què?
Tens un cabell de plata. Quan en tindràs més, mare?

si fos un rampell de febre
l'esgarrifança,
amb aigües gelades m'embalsamaria
i corglaçada veuria morir el sol.

Avui puc ser feliç amb poca cosa,
un fons de mar, un llibre entre les mans.
Els records em fan nosa
i fins els pensaments em vénen grans.
Quan no penso ni faig, quan tan sols sento
els sons escàpols que l'estiu remou,
de ritme tan petit me n'acontento
i tot em sembla prou.
Avui no em fan cap falta les promeses
d'un amor sense llavis. No ha fruitat
l'arbre meravellós de les sorpreses,
floreix al meu entorn la soledat.
Són tan distants d'un dia a l'altre dia
les meves puerils sensacions
que la seva voluble companyia
sols em fa descobrir nous horitzons.
Avui sento la vida renovada
per la pausa suau del meu voler,
i si demà el desig pren la volada
avui no cerco ni desitjo rê.

AVUI.
Montserrat Vayreda, Entre el temps i l'eternitat.
1955

4 de desembre de 2007
segons el calendari gregorià

1456 segons l'armeni
4703 segons el xinès
5767 segons l'hebreu
2062 segons el vikram samvat
1929 segons el shaka samvat
5108 segons el kali yuga
1385 segons el persa
1428 segons el musulmà

dedico aquest post a Susana March,
admirada i recordada,
entre el temps i l'eternitat.

estic a la biblioteca de Moià
a Internet

acaba d'entrar un noi d'uns 35 anys i diu

un llibre del Vázquez Molntalban?
(davant del silenci del bibliotecari,
a qui no veig, el noi continua:)
sí, aquell que es va morir, i menjava molt i era del barça...

he hagut de parar la feina, i apuntar-ho, això.

Trobada catosfèrica a Terrassa, aquí , dia 4 de desembre a les 19.30h al Cinema Catalunya.

Jornades catosfèriques a Granollers, aquí , dies 25, 26 i 27 de gener.

pim pam

exteriorment tinc un gran interès per dir moltes coses,
ben alt i fort perquè em sentin des de la primera fila,
però en l'interior tinc una gran necessitat de ser imperceptible,
procedir amb un xiuxiueig gairebé inaudible,
com si diguéssim, a la rereguarda.

Això em ve ja de ben petita.
A la classe passava desapercebuda. Preferia callar
abans d'alçar la mà amb la resposta que sabia,
jo sabia que ho sabia i ja en tenia prou.
Preferia seure a la fila del darrere i que em deixessin en pau.

Aprendre a parlar, a escriure, a dir, a comunicar
m'ha endinsat en la contradicció entre la necessitat
de ser escoltada i la necessitat de restar invisible.

Sé que aquesta contradicció és falsa, però no sé com manejar-la.

Sé que es tracta, en definitiva, del to.

Si estigués a l'avantguarda
faria paraules projectil,
seria metralladora d'idees
i esbucaria la realitat.
Però avui la realitat ja està prou fragmentada,
és prou diversa i al camp de batalla hi ha incendis
de verbs que cremen com palla seca.

A la rereguarda, les paraules són terra de trinxera
que protegeix i preserva la vida, comprèn la realitat
i s'esgrana fàcilment en fragments assequibles i entenedors.
Entre l'humus de la rereguarda els mots arrelen i creixen
humils i forts com brins que no es trenquen.

Sé que he de trobar el to. Influenciada per la guerra
(de competències, de lluites de poder, de crims verbals)
tinc tendència a voler cridar coses que es poden dir suau
a fer alta prosòdia, i proselitisme, i a criticar en veu alta
com si amb un branquilló de saüc intentés disparar
projectils més enllà de la trinxera que em resguarda.

Sé que he de trobar el to, i saber on sóc.
Amb qui estic.

anem a Darnius

estaria bé parlar algun dia de la Magdalena
em refereixo a l'Àlvarez, o de l'Artur, el Mas,
i els seus discursos tan sonats;
però la palla crema amb facilitat, i,
palla per palla, prefereixo la del paller.

El dijous vaig a Moià. Primer,
perquè el Xavi hi té el seu fill Mateu, i segon,
perquè a les 8 del vespre faig classes, a la biblioteca
de Castellterçol, de català per a immigrants.

La majoria són equatorians.
Hi ha el Christiams (cosas de mi madre, diu
en relació amb la "ms" final, como todo el mundo
lo escribe diferente... pues ella también).
I la seva dona Eli. Tots dos de 25 anys.
Hi ha el Ricardo, un argentí de 60 anys,
i l'Alexandra, una altra Argentina que ara és
a Buenos Aires 15 dies a veure la seva filla.
Hi ha la Ramatoulie, una noia de 34 anys de Gàmbia,
que no sap ni llegir ni escriure, però ens guanya a tots
amb voluntat i simpatia.
Hi ha l'Abdellatif i la Bouchra, la Jessenia i la Maria Ofèlia.

Els costa molt parlar en català. Més per vergonya
que per desconeixement. L'entenen prou bé,
però els fa "cosa". En aquest sentit, preparo unes classes
al més dinàmiques possible: converses, xerrar, xerrar i xerrar,
exercicis pràctics, lectura en veu alta.
Deixo el llibre de teoria guardat a la bossa,
i els animo a jugar, a desvergonyir-se, a equivocar-se.

Cada cop més, el català, a poc a poc i rient,
passa de ser un apèndix ple de paraules buides
a una forma que dóna sentit i caràcter a tot allò
que volen expressar.

No som poques les persones que fem aquesta feina,
unes cobrant i altres fins i tot per voluntariat.
Tres noies, per exemple, ensenyen voluntàriament
a llegir i escriure a la Ramatoulie tres dies a la setmana.

Aquest tipus de feines, penso, són les que drecen el pal de paller,

les que lluny dels polítics, les promeses, les crítiques i els enfrontaments,

fan més per mantenir ferma una cosa tan lleugera i volàtil

com la llengua, la cultura en minúscules, la pau i el futur.

Com que tenim el Nadal a la cantonada
d'un carrer enllumenat i satisfet
i jo, previsiblement ja ara
farta de neules i parents
busco la retirada,
us deixo dues cançons de Nadal
de Montserrat Vayreda Trullol
(1924 -2006)
que m'han retrobat amb el dol
de la més inesperada poesia...
..i així doncs, ja estarà fet.

Bon Nadal, bon Nadal

Déu no es fa visible al cor de la terra;
és a dins de l'home que deixa senyal,
"Bon Nadal, bon Nadal",
i els homes es maten i sembren el mal.

Si la mort no espera
l'odi sempre avança
i l'amor tremola de fred i d'oblit.
Si el clam de la guerra destrossa la vida
és que la pau plora de dia i de nit.

Oh Nadal, paraula que sols és paraula
quan no sents la crida de dalt.
És Nadal, bon Nadal
si estimes, si et dónes ...Nadal bon Nadal.

Sonet Nadalenc

Perquè tot ho fem a mida
del que és fàcil, immadur,
perquè sovint es desbrida
el jo que rebutja el tu

som infidels a la crida
de l'Infant; el deixem nu
en la pobresa assumida.
Cap escalf li sabem dur?

L'home vell mai no s'immuta,
es rendeix a mitja ruta,
incapaç de volar alt?

Només qui ho intenta i prova
va més enllà de la Cova
on s'inicia el Nadal.

Les lletres de Montserrat Vayreda són un cant a la vida,
a l'home i al petit infant que hi ha a dins de la pell que es gasta.

un darrer, va:

Nadal en somni

A dintre del teu cor quin valor li assignes?
L'interioritzes, fas teu el Nadal?
Solament qui el cerca reconeix els signes
d'Aquell que ens renova, cap altre no cal.

La pau com a fita i fer-nos-en dignes,
que amb el bé que sembres afoguis el mal;
ser senzills i caustos, suaus i benignes,
severs amb nosaltres, dels altres puntal.

L'estrella, la molsa, els Mags, les figures,
són dins el pessebre que l'infant reviu.
Tant de bo que encara fossim criatures!

Si no ho som, és hora de seguir la crida
del que dintre nostre hi posa caliu,
que salva la mort i dóna la Vida.


El que m'han despertat aquestes cançons
no té a veure ni amb el Nadal que he conegut sempre
ni amb el catolicisme, ni amb Déu únic cristià,
sinó amb la reconciliació de l'expressió d'aquest Nadal
i un sentiment vinculat a la crida, necessària i vital,
de l'infant que som, capaç de sobreposar-se, amb innocència
a tants camps d'odi, recel i autoritat sembrats de metralla.

Avui m'arriba a la llibreria Drac
un volum que vaig demanar
de la Montserrat Vayreda,
Irisacions

Espero, no només que em sigui útil per l'Aran,
el nou personatge que tinc entre mans,
sinó també, i especialment, que m'agradi.

Em costa de començar, aquesta novel·la també.

Però és que l'ambició aquest cop em va més enllà
fa un gir de saltimbanqui i es desplega fins l'horitzó:
la veig de lluny amb el cel amagat rere les muntanyes
i em faig un tip de riure.

És que, aquesta vegada, la novel.la vol ser
en format digital, o sigui amb imatges, documents de so
algun clip, i el text, naturalment.
Vol ser, i com que sóc així d'influenciable, m'hi vaig avenir
amb una condició: si em donaven una beca per fer-la.

Doncs perfecte. Me l'han donada.
Ara comencen els problemes.

D'entrada ara em toca agafar els personatges per les regnes
a veure on em porten, però sisplau, al pas, accepto un trot lleuger
però
..au! ho deixo aquí perquè si no no acabaré de començar mai!

El meu germà petit Arnau
(no us he parlat mai, oi d'ell?
un bona peça, ja us ho dic jo, músic, compositor de lletres
i cançons punkies, estètica Mod 100%, fumador, amb dos anyets
ja tocava la bateria, a la seva manera, és clar, gran guitarrista
autodidacte, sobretot!, gran amic dels seus amics i especialment
de les seves amigues...)
està estudiant pels trimestrals
(bé, suposo que estudia, Primer de Batxillerat Humanístic)



deu estar avorridíssim, perquè m'ha deixat un comment
al post aquest de fa dies que tinc aquí immòbil...
(gràcies carinyu! i ànims! i un consell (que no el senti el pare)
no gaire ortodox però cert, i mira, tampoc no em va anar tan malament...)

jo per estudiar em gravava els resums en una casete
(abans anàvem amb casets) i dormia amb els auriculars posats
i les lliçons al cap. Com que sóc més bona somiant
tenia l'esperança que així se'm gravaria millor la informació
tot i que no sempre funcionava.

També intentava adormir-me a classe.

un petó! XD

e. Xavi, has vist el pot de les infusions?
x. Ja ets aquí, has acabat?
e. Més o menys. Ara toca el més difícil: rescriure.
x. Em sembla que les he guardat sota el sucre.

e. Vols una til·la?
x. Aquest pot de Nocilla és nostre?
e. Sí. En vols?
x. No, til·la no.
e. Faig una menta?
x. Ens hauríem d’acabar aquests iogurts.

e. Estic cansadíssima.
x. Deixem l’oli que queda, oi?
e. Sí. A quina hora vénen?
x. Van dir que cap a les vuit.
e. Encara dorm la Nona?
x. Fa una hora.

e. Et llegiràs el que he escrit avui?
x. És clar. Què més hem d’agafar?
e. D’aquí res més. Pensem a endur-nos això.
x. Com l’has acabat?
e. Doncs l’he deixat penjada en el quadre. Has fet la maleta?
x. Encara no. Ja et vaig dir que acabaries en un cul de sac.
e. Tot és culpa d’aquesta detectiu que vas contractar. Es va entossudir amb el quadre, i...
x. Me la vas recomanar tu, beneita. Em passes una cullera?
e. I això que li havia agafat afecte.
x. Com sempre. Per això et costa acabar les coses.
e. Aquesta vegada sí que ho he acabat. M’ha costat trobar la narradora i he perdut molt de temps esperant la història, però finalment ja està. Ara ve la feina dura. La de debò.

x. Saps què penso? Que la detectiu té alguna cosa que em fa pensar en tu.
e. Tan dolenta sóc?
x. El dia que vam quedar al Raval estava a punt de tirar-li els trastos.
e. Idiota...
x. És que m’imagino que té un culet així, com el teu...
e. Va deixa’m que hem d’anar per feina, ja són les set i d’un moment a l’altre apareixeran el Félix i la Vasi.

e. On vas deixar el jersei de la Nona?
x. Està aquí sota.
e. Creus que s’assembla a mi, la narradora?
x. No home no, era broma.
e. Em costa un ou distanciar-me dels narradors. Tinc la sensació que si em quedo massa lluny d’ells perdré el fil que m’uneix a tot allò que expliquen i la història perdrà el sentit.
x. A mi el que em fa por és que no perdis el fil de la realitat.
e. És impossible home, ja ho saps. Hi sou tu i la Nona.
x. Sí, ja, però quan t’aïlles d’aquesta manera...
e. Au va, ja ho hem parlat molts cops. A més, ets el meu millor crític.
x. Però si jo no en tinc ni idea.
e. Precisament d’això es tracta. Ets un lector vulgar...
x. Idiota!
e. És una manera de dir-ho, jo m’enlluerno massa amb el que estic escrivint, ho veig tan clar i perfecte que no sóc objectiva. En canvi tu veus les imperfeccions. Veus el que he escrit, no el que pretenia escriure.
x. I amb la següent què, també et podré ajudar?
e. Ara deixaré reposar aquesta narració una setmaneta i després, res, amb quinze dies més ho enllesteixo.
x. Pensa que has de començar la novel·la que t’han becat. Plega bé el jersei, Emma!
e. És igual, està brut.

e. Mira’t això un moment.
x. Ara no que hem d’acabar de recollir-ho tot.
e. És un moment i prou, és que tinc un dubte.
x. I ho has de solucionar en aquest precís moment?
e. Ara ho tinc fresc, si no me n’oblidaré.
x. Ostres tia.
e. Creus que aquesta frase l’hagués pogut dir jo?
x. Quina?
e. Aquesta d’aquí.
x. Però no es tractava que ella havia d’aconseguir escriure com tu?
e. Escriure com jo, però no pensar com jo. És diferent.
x. Hem quedat que era una narradora imperfecta, oi?
e. Sí. Però em fa ràbia. És que si pogués...
x. Si poguessis què? És una narradora i prou. Ara deixa-la tranquil·la.
e. Ja. Però és que... en el fons Madame Bovary c’est moi.
x. Què?
e. Res. Això ho va dir Flaubert quan...
x. Xtt. Em sembla que la Nona plora.
e. Ja hi vaig jo.

- Sí.
- Sóc jo.
- Sí, ja ho sé.
- Necessito que em treguis del quadre,
de la història aquesta, saps si mor Couvert?
Algú va descobrir la conxorxa? I el cardenal,
què li va passar al cardenal, es va quedar tan tranquil
havent ordit un homicidi semblant? No es va penedir
ni va fer penitència, ell? I madame Lescaut, de debò
que va ser lliure un cop mort el seu marit? I si no li va
sortir bé, el pla, aleshores què? Digue’m una cosa,
eren amants o no, amb Canovas? O ho era el seu
professor de pintura? Ah, i una altra cosa,
com van poder evitar, madame Lescaut i el cardenal,
beure’s el licor enverinat? Perquè ho van poder evitar, oi?
O és que també van morir, ells?
- Ei, ei ei. Para el carro.
- No puc, és impossible. Necessito posar punt i final
i tu m’has d’ajudar.
- Em sap molt de greu, sincerament, però no puc.
- Per què?
- Ja et vaig dir ahir que t’hi has ficat tu soleta aquí amb les teves
deduccions i conclusions i t’has quedat ben enredada.
- I això què vol dir?
- Doncs que em sap greu.
- Això vol dir que m’hauré de quedar sense saber com acaba,
aquí tancada, per sempre?
- Em sembla que sí.
- I no podries, com a mínim, ajudar-me a saber
si les deduccions són correctes? Si la crònica
de Madame Lescaut és la correcta?
- Doncs no t’ho sabria dir. Hi ha una novel·la d’una dona
que es diu Manon Lescaut, però la seva història
no té res a veure amb la teva deducció.
- Això vol dir que la meva deducció és falsa?
- Jo diria que la teva deducció és possible. Jo em dic Emma,
no tinc res a veure amb Madame Bovary i la meva història és certa.
- Molt bé. Suposem que Madame Lescaut existeix. I suposem
que la meva deducció és correcta. Si Monsieur Couvert
ha pres verí, per què no es mor? Per què no m’acabo de trobar
mai el cadàver a terra, o al llit? Per què no es fa mai de dia, aquí?
- Perquè estem parlant d’una forma cisellada, d’una història
inacabada. Bé, de fet, estem parlant d’un quadre.
- I què hi faig jo, en el quadre?
- T’hi has quedat atrapada. I no en podràs sortir. Com les escultures
inacabades de Miquel Àngel, sembla que la figura vulgui desempallegar-se
del marbre, i per molt d’esforç que faci, és inútil. No pot. Per això
vaig escriure que en el cor de la forma s’hi troba una tristesa.
- Aquesta frase em sona.
- És una de les cites de George Steiner que vas penjar al costat
de la finestra.
- Exacte, ja ho recordo. N’hi ha una que parla de la venjança.
És una venjança el fet que no em vulguis treure d’aquí?
- Sí, però no en el sentit que et penses. És un fracàs artístic,
una prova de la venjança que la perfecció infligeix a la matèria,
com diu Steiner. O sigui, que aquesta narració és imperfecta.
Encara que jo la tingués mentalment molt clara, tu et vas enredar
en una trama quan la teva feina era desenredar-ne una altra.
Vas passar de llarg el nus de la qüestió.
- Quina qüestió? Què t’empatolles? El Xavi em va contractar
perquè et trobés i t’he trobat, feina enllestida, ara que em pagui
els meus honoraris i pleguem, me’n vaig a casa.
- No has entès res. No pots marxar. Tu ets una simple narradora
sense nom, ni casa ni un compte corrent per fer-te l’ingrés. A més,
no ets tu que m’has trobat, sóc jo que he deixat que em trobessis.
Tenies raó quan deies que tots els desapareguts que apareixen
és perquè volen ser descoberts.
- Què vols dir que no tinc nom? Em dic Sílvia Muñoz Ezquerra.
- Això t’ho acabes d’inventar ara mateix.
- Però es pot saber què xerres? Em dic Sílvia Muñoz Ezquerra,
tinc trenta-dos anys i visc al carrer Agustí Esclasans del barri d’Horta.
- Prou. Això t’ho acabes d’inventar. Tu no ets real, no tens futur.
- Aleshores el Xavi tampoc no existeix.
- Ell sí que existeix, però no és el Xavi que tu has conegut, sinó
el que conec jo. El que has conegut tu també era un personatge.
- O sigui que a més d’això que has dit que sóc, també sóc personatge?
- És clar, ets narradora i personatge alhora.
- I tu, doncs?
- Jo sempre he estat al teu costat, t’he donat pistes de la meva presència,
fins i tot t’he parlat a cau d’orella, però tu no m’has sabut veure.
Ara, quan has necessitat posar-te en contacte amb mi, només ha calgut
que em dirigissis la paraula. I aquí estic.
- Així, tan fàcil?
- Bé, ja has vist que tan fàcil no ha sigut. Per poder parlar amb mi
has hagut d’entrar en aquesta dimensió.
- Una dimensió ultrasònica. I per què ultrasònica?
- Perquè un escriptor i un narrador es trobin han de coincidir en un espai
ultrasònic. O sigui on per la resta del món hi ha silenci, per l’escriptor
hi ha ultrasons, sons inaudibles, però existents. Cal poder sentir-los bé,
desxifrar-los i donar-los forma. És el que jo he intentat, no sé
si amb gaire èxit. Tot hauria sigut més fàcil si tu no t’haguessis equivocat
en la manera d’aïllar-te per trobar el silenci.
- Però quan em vaig equivocar?
- Amb Paul Auster.
- Amb Auster?
- Recordes que vas fer un llistat amb tots els noms del primer conte
de la Trilogia de Nova York?
- Sí, és clar.
- Però et vas aturar perquè a la llista hi sortia Edgar Allan Poe. Si haguessis
continuat no hauria passat res de tot això.
- Vaig continuar pel joc de cites i pistes de Poe, sobre la necessitat
de penetrar mentalment l’adversari. Vaig pensar que et podria agafar per aquí.
- Doncs vas seguir una pista falsa que et va conduir on ets ara, en un cul de sac.
- I quin camí hauria d’haver seguit?
- Això tant és. Ara ja no té importància. Era una decisió teva,
i cal assumir-ne les conseqüències.
- Però escolta, si jo sóc la teva narradora, no ets tu qui s’ha equivocat?
- Jo en sóc l’última responsable, sí, és clar, però així com tu depens de mi,
jo també depenc de tu. Si tu decideixes aturar la lectura de la Trilogia
i seguir un camí lògic i possible, jo no puc tallar el fil que m’uneix a tu.
Et vas buscar un camí difícil, però ara ja tant és. Jo assumeixo la part
que em toca de les conseqüències, el resultat, vaja. I tu assumeix la teva part.
Estàs atrapada al quadre, i aquí t’has de quedar.
- Molt bé, i ara què?
- Ara? Doncs res, ja està. Finito.

Situada dins la trama del quadre de Salinas.

Podria ser els seus ulls els seus dits tacats
de pintura a l’oli amb pudor d’aiguarràs
la paleta de fusta de noguera clavada al polze
el braç recolzat en un suport de fusta fixat als malucs
les parpelles mig closes per definir les clapes d’ombra
i les línies de llum el pinzell inclinat a la mà dreta
per mesurar la diagonal entre la copa de licor de la dama
i els ulls petits i expressius del cardenal que la mira

podria ser el seu cervell obsessionat amb la imatge mental
d’una escena que li van explicar i que ha preferit traslladar
d’època per dissimular o simplement perquè li agrada el rococó
o potser la va llegir en alguna novel·la i ell l’ha volgut adaptar
en pintura o també en podria haver sigut espectador en un teatre
de Roma que freqüentava en sortir del taller amb els seus col·legues
espanyols o fins i tot podria ser la seva imaginació i el desig poderós
que la dama italiana de qui estava enamorat decidís matar el seu marit
per cedir-li el cor a ell un cop lliure del jou del matrimoni

podria ser el cervell de Tolstoi qui hagués ordit aquesta trama
més que no pas el cor d’un pintor enamorat podria ser Tolstoi
jo mateixa i la seva ment avesada a crear històries d’intrigues
aristocràtiques d’assumptes de cort amb conxorxes fatals
plena d’entesos i malentesos i una mort pel mig

o podria ser la ment de Txèkhov acostumada a les intrigues
més quotidianes i als sobreentesos i als retrats simbòlics
que des del silenci i el recolliment d’una illa siberiana
escrivís una trama com aquesta farcida d’indicis i idees
basada en la història d’una recerca absurda

o podria ser en Quinn de Paul Auster o Paul Auster

o podria ser jo i ningú de tots ells
observant des de l’escriptori davant de la finestra de l’habitació
el vent de tardor que fa bategar les fulles dels arbres perquè caiguin
i la meva ment que fa tombs i busca dreceres per trobar un final
el marc de la trama el paspartú de l’endemà el desenllaç de la història
del quadre de Salinas

Situada dins la trama del quadre de Salinas
no dormo no dino no sopo ni descanso
tanmateix aquestes accions han deixat de ser
necessitats vitals és com si hagués tret tots
els punts i comes d’un text i pogués continuar
llegint sense pauses encadenant paraula amb paraula
i els dies em passen així sense matí ni vespre
sense sol ni exteriors ni lluna ni hores tan sols
aquestes pinzellades intempestives de colors
i taques que representen figures i intencions
Tanco els ulls i veig el quadre amb la ment
ja no cal ni que em desplaci al saló de la casa gran
en conec cada traç i cada matís i cada personalitat
Tanco els ulls i veig la debilitat de Madame Lescaut
davant una copa de licor que no pot tastar malgrat
la insistència del seu marit que en canta elogis
amb grandiloqüència i li veig la por sota una màscara
de timidesa i desig i tantes coses quan tanco els ulls
s’aturen els esdeveniments i gira tot l’entorn ofegat
des del vèrtex del meu propi esquelet que es manté
dret per una mena d’inèrcia involuntària al capdamunt
de vertiginoses qüestions com ara
Va poder evitar el licor Madame Lescaut? Què va fer
l’endemà al matí? Va plorar la mort del seu marit?
Ho va fer veure? Es va penedir confessar? Va ser feliç?
Va vendre’s la casa per tornar els diners a Canovas
i se’n va anar vídua a viure al pis de propietat de Les Halles
amb els seus pares? Va aconseguir ser una dona lliure?
I el cardenal? Va tenir remordiments? Va fer penitència ell?
Va delatar-lo el servent? Van detectar a l’autòpsia
que Monsieur Couvert no havia mort d’indigestió?
A quanta gent va haver de subornar el cardenal?
Madame Lescaut va casar-se amb el seu professor
de pintura? O van continuar sent amants? Eren amants?
O era Canovas l’amant? O va ser una dona vídua
fins als seus darrers dies? Va morir realment
Jean Pierre Couvert? Si no va morir què va passar l’endemà
després de l’oració de la tèrcia? Algú va descobrir mai
la conxorxa? Si la van descobrir què va passar amb el cardenal?
I amb el servent? I amb Madame Lescaut?
I amb Monsieur Couvert? Si no la van descobrir
com va arribar a tenir-ne coneixement Juan Pablo Salinas?
És el quadre un producte de la seva escrupolosa imaginació?
- Sí.
- Hola, sóc jo.
- Ja ho sé.
- M’has d’ajudar. M’has de treure d’aquí.
- No puc. No sé com fer-ho. I si ho sabés, tampoc no sé
si ho faria. T’hi has ficat tota soleta, en aquest embull.
Has volgut ser escriptora i t’has enredat en una bona trama
quan la teva feina era precisament desenredar-la.
- Necessito que m’ajudis, m’has de treure d’aquesta història.
Desempallega’m del quadre, sisplau.

Durant el primer any de casada Madame Couvert
es comportà com una dama digna de la cort de Napoleó.
El seu marit, que es disputava amb Treilhard el previsible
reemplaçament de Neufchâteau en el Directori, no havia
consentit ni un lapse de romanticisme, ni una petita lluna
de mel per practicar l’amistat i la confiança, res de res,
ni una mínima intimitat per entrar en terrenys inexplorats.

Monsieur Couvert era un autèntic desconegut, per la jove Lescaut.
Ni tan sols s’interessava per ella com a dona. La nit de noces
va objectar un cansament normal després de l’enrenou de la celebració,
sumat al viatge en calessa fins a Rouen. Allà passarien la primera setmana
de visita a la casa dels Couvert, una mansió buida on els esperava la mare
vídua amb una tia cega i desaprensiva. Al cap de tres dies de ser allà,
Madame Couvert va decidir-se a explorar el cos del seu marit, que tot i ser
d’ànima oposada i manifesta en un rostre de faccions dures i impertorbables
tenia musculatura de cavaller i un port sedós que el feia atractiu de figura.
Ell va reaccionar amb rigor i la penetració va ser molt violenta i dolorosa.

Quan van tornar a París es van instal·lar a una casa propietat dels Lescaut,
una casa enorme i plena d’aire on Madame s’hi asfixiava rebent visites
i suportant un estatus d’aristocràcia apuntalada amb l’economia familiar
no tan recta i ferma ni tan sòlida com hom hauria pogut suposar.
No es van tornar a tocar, amb el seu marit, intercanviaven amb prou feines
quatre paraules al dia i s’organitzaven com un bon matrimoni ben avingut.
Ho tenien tot tan ben apamat que la jove Lescaut no s’adonava de la seva
misèria. Feia classes particulars de piano a casa seva i rebia lliçons de pintura
d’un artista que treballava al taller d’Antonio Canova, a qui Madame
va conèixer un vespre després d’una passejada amb el seu jove professor,
i amb qui mantingué llargues converses i una copiosa correspondència.

Quan Napoleó va tornar de la campanya d’Egipte París estava en bancarrota,
l’economia que fins aleshores havia surat dins una bombolla d’aire
es submergia com un plom dins l’aigua i les intrigues polítiques
havien arribat a un punt insostenible. Amb el cop d’Estat de Sieyès
i la dissolució del Directori Monsieur Couvert va acabar-se d’enfonsar.
Va ser aleshores que Madame Couvert va obrir els ulls. El seu marit
la va obligar a abandonar la música, es va vendre el piano i li prohibí
de continuar les classes de pintura. Va renegar del jove artista professor,
la va tractar de meuca, d’ignorant i de font de totes les misèries
amb la seva actitud malversadora i despreocupada. Si no li va pegar
va ser perquè Madame, en la discussió més forta i darrera, li va trencar
un gerro otomà de porcellana amb motius florals als nassos.

El 28 de gener de 1800 Madame Couvert va viatjar a Reims per fer una visita
a l’arquebisbe, nomenat cardenal feia poc, sota l’excusa de sol·licitar misericòrdia
i un ajut econòmic de l’església, que a través d’aquest contacte i al·legant l’amistat
que tenia amb Antonio Canova, ella es veia capaç d’aconseguir. Monsieur Couvert
ho va acceptar, tot i que amb alguna reticència inicial i retòrica de buf, a ulls clucs.

L’arquebisbe va rebre Madame Lescaut el mateix capvespre que va arribar
a la catedral de Notre-Dame de Reims. Després d’una forta abraçada, a soles,
al saló de recepcions, van seure a una taula damunt la qual ja hi havia el cafè servit
i amb un intercanvi de mirades conciliadores, començaren les confessions.

Madame Lescaut va comprar, amb diners prestats per Antonio Canova,
els mateixos francs que ell havia rebut d’avançament pel bust de Napoleó,
la seva llibertat. Va pagar 162 francs de plata a l’arquebisbe, pel perdó
de la falta moral de la conxorxa, a càrrec del seu servent privat,
que veuria retribuït el delicte amb un sincer penediment confés,
la penitència i la consegüent absolució. El servent s’encarregaria
d’aconseguir arsènic i una ampolla de Chambord i fer la mescla.

La visita al cardenal estava programada pel 6 de febrer, dia que
el matrimoni Couvert s’escaparien després d’un sopar de compromís
que tenien a Saint Quentin, per poder arribar a Reims, encara que tard,
amb la intenció de passar-hi la nit de camí a París, i amb el convenciment
de Monsieur Couvert, de negociar l’endemà mateix uns ajuts econòmics
que el cardenal estava disposat a concedir.

Així doncs, el dia fixat, el matrimoni va arribar a Reims havent sopat
en una calessa de lloguer i amb els vestits elegants de la revetlla,
cansats i farts i tots dos amb l’esperança a flor de pell. Els va rebre
el mateix cardenal al saló de recepcions per complir amb les formalitats,
els serviren cafè i un Chambord i parlaren de banalitats passant de llarg
per la política i intentant no aprofundir gaire en les qüestions econòmiques
que les guardaven per a l’endemà en una conversa particular després
de l’oració de la tèrcia. Però la previsió era que Monsieur Couvert morís
aquella nit, a la cel·la de la catedral on s’allotjaria, sol, i a causa d’una indigestió
provocada per l’abundosa golafreria inevitable durant el sopar a Saint Quentin.

La dama, l’anomeno Mademoiselle Lescaut encara que
no tingui res a veure amb Manon Lescaut, va néixer
a finals del segle divuit, fixo el 1780 com a data possible.
Era la segona filla d’un comerciant de sabates de Nantes
que es va fer ric venent botes als militars de l’exèrcit Reial
durant les batalles contra la Revolució, i especialment,
quan els veïns de la Vendée van assetjar la ciutat portuària.

Abans que els assalts a Nantes prenguessin una forta virulència,
mare i filles van emigrar a París, en un pis llogat de Les Halles,
on mantingueren el negoci de sabates, proveint de botes militars
els revolucionaris constitucionalistes. Així l’empresa prosperà
amb astúcia i diligència, i la família Lescaut es va fer un nom
en la societat burgesa de la capital francesa. El pare, que es va reunir
amb les tres dones el 1793, va decidir que era el moment de casar
la filla gran Mimí, de divuit anys, amb François de Corday, fill,
i així es va fer en un acte solemne ple de convidats girondins.

Mademoiselle Lescaut tenia aleshores tretze anys, una edat suficient
per decidir que ella no passaria, com havia fet la seva germana gran,
pel matrimoni de conveniència escollit i acordat pel seu pare.
Així que, al cap de tres anys, quan la van prometre a un cavaller jacobí,
ella va fugir de París, una matinada d’octubre, vestida amb robes d’home.
S’enfilà a la diligència que es dirigia a Créteil i d’allà, amb tartana anà a parar
al convent de Tolosa, on va demanar refugi suplicant mercè als germans
predicadors. Allà la tingueren com a mercader empobrit, fins que un dia
Fra Aimé, observant amb sospita pel pany de la cel·la, va descobrir qui
s’amagava sota les robes masculines. Un cop descoberta, i injuriada,
la delataren de seguida a la família Lescaut que, amb la filla de nou a casa,
li imposaren una instructora per ensenyar-li els modals correctes per a una
dama de societat com ella, i acordaren avançar la data de casament.

Mademoiselle Lescaut va acatar la pau amb obediència, però quan podia
s’escapava a visitar la seva germana Mimí, que vivia a La Courneuve
amb François, i els quals es mostraven totalment contraris, per raons
polítiques òbvies al casament de Mademoiselle amb un jacobí aprofitat.
El dia abans del casori, Lescaut va tornar a fugir amb l’ajut del seu cunyat
i l’acord de l’arquebisbe de Reims, que la va acollir a la catedral de Notre-Dame
on residia. Allà hi va passar gairebé un any, fins que, sota les pressions familiars
i econòmiques, François i l’arquebisbe convenceren Mademoiselle Lescaut
d’avenir-se a la proposició de casament, amb la promesa que, si deixava aparcat
el seu esperit rebel i actuava naturalment conforme a la seva condició d’esposa
respectable, en un futur proper l’ajudarien a alliberar-se de la cadena jacobina,
i així, el 1798, en una celebració fastuosa i sense la presència d’alguns parents,
Mademoiselle va contraure matrimoni amb Jean Pierre Couvert.

Si m’ho preguntessin, diria que el feminisme no forma
part de mi. Sempre he pensat que, tret d’alguns casos,
avui en dia hi ha paritat entre homes i dones.
És clar que d’injustícies el món en va ple, però jo,
i parlo també pel meu entorn més proper que conec
de bona i primera mà, veig el masclisme com un residu
de l’època franquista (farcida d’injustícies i etcètera)
que el temps va soscavant. Em sento amb igualtat de
condicions que els meus col·legues de professió,
els meus amics amb qui anem de copes o amb els
que ens llevem d’hora el dissabte per anar d’escalada.
Sóc soltera, em mantinc en una bona posició econòmica,
no em falten amics ni amants i quan vaig en metro,
ningú no em cedeix el seient amb cortesia.

En les converses d’aquest tipus sempre dic
que les lluites feministes formen part del passat,
i avui té poc sentit reivindicar el mateix que fa dos segles.

Però havent llegit aquest assaig de Schopenhauer
se m’han regirat les entranyes amb molt de sotrac
i un vessament de bilis negra m’ha obert el dubte
de si ho tenim prou superat, això del masclisme,
o si la cicatriu hi és, i massa tendra encara
tot i els esforços i el temps per cosir-la.

Escric aquest apunt d’una tirada, com si me’l dictés
una veu a cau d’orella. Una veu que és meva,
la reconec, però que no acostuma a parlar gaire.

La meva feminitat mai no havia pres cos,
me n’adono ara, que m’han tocat la fibra.

Miro per la finestra de la meva habitació
la casa gran. Sento l’olor d’escudella barrejada
que ve de la cuina. El Félix mira un canal romanès
per satèl·lit a un volum estrepitosament fort.

Penso en el quadre de Salinas i entenc Madame Lescaut.
Jo, en el context del text, hauria fet el mateix.

Arthur Schopenhauer (1788 - 1860) contemporani
de Madame Lescaut, escrigué, seguint la sentència
de Napoleó “Les dones no tenen categoria”:

Les dones són el sexus sequior, el segon sexe,
des de tots els punts de vista, fet per estar
a una banda i en segon terme.

Només l’aspecte de la dona ja revela que no està destinada
ni als grans treballs de la intel·ligència ni als grans treballs
materials. Paga el seu deute a la vida, no amb l’acció, sinó
amb el sofriment, els dolors del part, la inquieta cura dels infants;
ha d’obeir l’home, ser una companya pacient que l’assereni.
La seva vida pot transcórrer més silenciosa, més insignificant
i més dolça que la de l’home, sense ser per naturalesa millor
ni pitjor que ell.

La dèbil raó de la dona no participa dels seus avantatges
ni dels seus inconvenients. Pateix una miopia intel·lectual
que, per una mena d’intuïció, li permet veure de manera
penetrant les coses properes; però el seu horitzó és molt petit
i se li escapen les coses llunyanes.

La simulació és innata en la dona, tant en la més aguda
com en la més obtusa. És en ella tan natural que l'usi
en totes les ocasions, que té fins a cert punt consciència
dels seus drets, cosa que fa gairebé impossible trobar
una dona absolutament verídica i sincera.
D’aquest defecte fonamental i de les seves conseqüències
en neixen la falsedat, la infidelitat, la traïció, la ingratitud, etc.

La moral secreta, inconfessa i fins i tot inconscient, però innata,
de les dones consisteix en això: “Tenim dret fundat a enganyar
a qui s’imagina que, proveint econòmicament la nostra subsistència,
poden confiscar en profit seu els drets de l’espècie. A nosaltres és
a qui ens han confiat; en nosaltres descansa la constitució i la salut
de l’espècie; la creació de la generació futura, a nosaltres
ens incumbeix treballar-hi amb tota consciència”.

A. Schopenhauer, El amor, las mujeres y la muerte; y otros ensayos,
Biblioteca Edaf.

Tinc la certesa absoluta que el licor acabat de servir
conté un verí mortal. Com ho sé? Això em serà molt
difícil de justificar, però si veiéssiu el quadre de Salinas
i si llegíssiu el llibre que acabo de llegir jo,
estic segura que aprovaríeu la meva afirmació.

D’entrada i partint del quadre, us diré que el cavaller
ja l’ha tastat, el licor, i és l’únic que l’ha tastat, perquè
fa girar la copa gairebé buida amb aquella satisfacció
de qui aprecia el bon sabor que li omple el paladar,
i deixa anar unes paraules d’evident degustació.

El cardenal, en canvi, té la copa damunt la taula
i els dits llargs de la mà dreta n’acaricien la base
amb una laxitud formal, sense cap intenció d’alçar-la.

La dama sí que té la copa alçada, ella la pinça
amb dos dits per la base, a un pam de la boca
però en suspens, aturada després d’olorar-ne
l’exquisidesa i d’apartar-ne la mirada, orientada
amb un capteniment poc disposat damunt la taula,
cap a la mà esquerra relaxada ran la tassa de cafè.

El servent fa un gest d’assentiment amb el cap i el somriure,
dret entre el cardenal i la dama, aturat en ple moviment se’n va
del quadre, potser cap a la cuina, a buscar més cafè,
o sals digestives.

Que en el licor acabat de servir hi ha un verí mortal
m’ho confirmen els següents tres indicis relatius a la pintura:

a) l’hora singular. La recepció tan intempestiva que fa el cardenal
només té sentit si es tracta d’una urgència que ha d’atendre,
o bé si ha de tractar un assumpte improrrogable, o si es tracta
d’un afer íntim que s’ha de resoldre d’amagat, amb prudència.

b) la disposició dels personatges: el triangle central i formal,
al voltant del tema principal del quadre, el cafè, i constituït
per la dama, el cardenal i el cavaller entaulats i amb les copes
de licor a la mà; i el triangle secundari i reservat constituït
per la dama, el cardenal i el servent, i enllaçat per mirades
de confiança i somriures de complicitat.

c) L’ampolla de licor del servent que posa punt i coma
als esdeveniments. El licor és acabat de servir, i només
el cavaller, al marge del triangle de la conxorxa, n’ha begut.
El cardenal i la dama, en suspens, no el tastaran.

A banda d’aquests indicis que provenen directament de la pintura,
hi ha un quart mòbil que m’ha dut a la deducció del licor enverinat,
i que he descobert a partir de la lectura d’un llibre que m’ha caigut
a les mans d’una forma força curiosa, a partir d’una coincidència.

Aquest matí me l’he passat sencer rebuscant entre els llibres dels prestatges
del saló, plens de guies de viatges i curiositats. Pensava que hi trobaria un
exemplar del Manon Lescaut, però res de res. Repassava els lloms dels llibres,
la majoria sobre art i mobles antics, guies de subhastes, i publicacions
de La Caixa de Pensions i de l’Associació Amics del Liceu, i quan he tret
el volum sobre l’òpera de Madame Butterfly he vist que al fons del prestatge,
amagats darrere de tots aquests enormes totxos il·lustrats i de tapa dura,
hi havia una col·lecció de llibres antics. El primer que he agafat és un llibret
de cinquanta pàgines, vell i pàl·lid, editat el 1884 per Ramon D. Perés
i publicat per L’Avenç. És un curiós recull de quatre articles temàtics,
un, força extens, de J. Yxart amb “Sobre la traducció de Les dones de Goethe”;
un altre de V. Almirall amb “Composició i orígens de El alma al diablo”;
un de J. Sardà amb “Elogi de La papallona” i un darrer,
de J. Maragall amb “Del Tristany i Isolda de Richard Wagner”.
El títol que encapçala el recull és el que m’ha impulsat a agafar-lo quan l’he
llegit al llom: Discursos sobre l’amor com a orígen y font d’inspiracions.

Acomodada a la butaca del saló idònia per a una lectura tranquil·la
he començat a fullejar els articles, pausadament. Eren uns textos carrinclons,
passats de volta i de moda, sobre l’amor romàntic i aquestes coses, un pal, vaja.
Accelerant la lectura he passat de llarg per frases com ara el suïcidi de Werther,
el verí d’Isolda per a l’amor foll, i m’he aturat a la següent cita de Wagner:

“un sobri estat d’ànim inspirat per Schopenhauer, a la recerca d’una expressió
extàtica. Va ser quelcom d'aquest estat d'ànim el que va inspirar la concepció
d’un Tristany i Isolda”.

M’hi he aturat simplement perquè destacava en cursiva, però també perquè
no entenia la paraula extàtica i pensant si tindria alguna relació amb “estàtica”
l’he buscat al diccionari Fabra del mateix prestatge:
“Propi de l’èxtasi, que està en èxtasi. Visió extàtica. Restar extàtic
davant la seva bellesa”. No hi té res a veure.

Aleshores sí que he passat pàgina ràpidament amb els ulls recorrent
els canvis de lletra, fins que he tancat el volum, decebuda.
No hi havia cap cursiva amb el títol Manon Lescaut.
En menys de deu minuts el llibret ja tornava a ser al seu lloc,
i n’he agafat tres més amb títol igual d’indicatiu:
El amor, las mujeres y la muerte, y otros ensayos, una recopilació d’assaigs
d’A. Schopenhauer que he agafat decididament atreta per la coincidència de l’autor
citat al llibre anterior; el facsímil de Les choyes de Roseta: drama en tres actes
y en vers, de Serafí Pitarra del 1874, que hi havia just al costat; i
El crimen de Lord Arthur Saville y otras narraciones, d’Oscar Wilde, editat el 1891,
perquè m’ha cridat l’atenció la paraula “crimen” del títol.

En el primer llibre, de Schopenhauer, tampoc no hi havia cap referència
a Lescaut, però sí que hi he trobat substancials afirmacions a través de les quals
he entrevist el mòbil que fa anar els fils de la intriga del quadre de Salinas.

He deixat córrer els altres dos volums agafats a l’atzar
i m’he concentrat directament i amb predisposició
en aquesta lectura tan reveladora i enverinada
que m’ha acabat de convèncer del tot sobre l’estratagema
que la dama i el cardenal duen entre mans.

Quan el timbre ensordidor del telèfon va arrencar-me dels meus somnis
el despertador encara no marcava ni les 7 del matí.
La Vasilia va picar a la porta i va obrir per treure el cap despentinat
i dir-me, És Xavi.

El meu client em trucava ben d’hora per anul·lar la trobada del migdia.
Li havia sorgit un imprevist i tot i que seguia el blog atentament
volia el seu informe setmanal, aquest cop per telèfon.

Vaig pensar de dir-li que em truqués al cap de mitja hora o així
perquè necessitava temps per desvetllar-me i poder fer un cafè,
i especialment per aclarir-me les idees sobre el que li havia de dir en relació
amb un informe del qual no n’havia redactat ni una línia en tota la setmana.
Havia perdut les hores amb el quadre de Salinas, idiota de mi,
i ara no podia respondre de la meva feina i obligació.
Volia demanar-li una mica de temps, però no ho vaig fer;
el pensament racional em va molt lent quan m’acabo de despertar,
i després de pensar tot això em vaig trobar amorrada a l’auricular
del telèfon del menjador dient:

- sí, sí, és clar que el tinc fet –en resposta automàtica.
- resumeix-me’l ara, i quan puguis m’envies el document per mail.
- un resum... –vaig pensar en la dificultat- ...és com bastant –i se’m va escapar
un badall incontrolablement sonor.
- Estàs centrada en el quadre, oi? –la seva veu era clara, sense rovell.
- Sí, exacte.
- En quin punt del quadre?
- Bé... en quin punt del quadre... doncs, estic esbrinant la situació.
- Hi ha una intriga entre el cardenal, la dama i el servent;
el cavaller no és conscient de res -això ho dius en el blog i m’ha quedat força clar.
- És que aquest cap de setmana hi havia els senyors, a la casa.
- Has hagut de marxar?, precisament ara que hi ets tan a prop?
- No, no, no... he treballat des de la meva habitació, tinc unes quantes...
arguments.
- Anaves a dir hipòtesis?
- Sí.
- I per què no ho has dit?
- Doncs... perquè, m’ha semblat millor dir arguments.
- Em sembla bé. Saps que t’has acostat molt al seu silenci?
- He hagut de treballar des de l’habitació, m’hi he hagut d’esforçar molt
per no perdre... la concentració. Penso en el quadre tot el dia,
n’estic una mica cansada, però no ho puc evitar.
- Hi estàs més a prop del que em pensava.
- Si et dic una cosa... bé, no sé... és que potser em prens per boja.
- Digues –vaig sentir una rialleta a l’altra banda del so que em va emprenyar
una mica més d’una mica.
- M’ha semblat sentir la veu d’ella.
- Ella?
- Sí, la teva dona, a dins del meu cap. Diria que era ella perquè si no,
d’on l’he tret jo, el nom de Lescó?
- Lescó?
- Mentre em dutxava, l’altre dia, pensava en la dama del quadre,
i vaig notar com si algú em dictés el nom de soltera de la dama: Lescó.
Era com una veu que vingués de l’ultratomba i se’m fiqués directa al cervell,
i la vaig sentir amb el pensament, tan clarament, que fins i tot em va semblar
veure el nom escrit: L E S C A U T -vaig lletrejar.
- Lescaut... –va dir ell- em sona molt...
- No ho sé, però és normal això que em passa?
- Ni idea, potser sí, però, un moment.

Va apartar-se de l’auricular i vaig poder sentir com teclejava.
Òpera, va dir ell, per a si mateix, i després, una pausa força llarga.
Un zumzeig gris m’arribava de l’altra banda del fil telefònic,
i em va produir una sensació estranya... no sabria com definir-ho,
com si el meu client i jo estiguéssim en dues dimensions diferents,
intentava imaginar-me’l escrivint a l’ordinador, buscant informació
pel google, mirant atentament la pantalla, potser fins i tot duent-se
la tassa de cafè als llavis o fregant-se un ull perquè encara hi tenia
una lleganya. Finalment un toc d’auricular que s’alça i enmig
del zumzeig gris la seva veu clara i sense rovell que em deia:

- Manon Lescaut, de Prévost, és una novel·la del segle divuit.
La tenim a casa, l’he trobada de seguida, publicada per Destino.
- I això què vol dir?
- Ni idea. L’Emma la devia conèixer, la història de Manon.
A Viquipèdia n’hi ha un resum, però no crec que el quadre de Salinas
tingui a veure amb aquesta història. Jo de tu no en faria cas, del nom.
- Com que no?, estic segura que aquest nom és una pista silenciosa.
Ja me n’informaré.
- Perdràs el fil, si ho fas.
- Que dubtes de la meva professionalitat?
- No, gens ni mica. Però crec que t’estàs desviant completament
del teu objectiu.
- La trobaré. Tu no pateixis i deixa’m fer.
- D’acord. Però sisplau, tingues l’informe del proper divendres fet,
si no començaré a dubtar de la teva competència com a detectiu.

Vam penjar. El zumzeig gris va desaparèixer de cop,
i de cop també em vaig trobar amb els contorns clars
del menjador de la casa petita, amb el sol que entrava
de cantó per la finestra i il·luminava de ple una part de mi
mentre per dins em cuejava un sentiment obscur,
de por, d’inseguretat i d’abisme.

No sé quina hora és. A fora és molt fosc encara, i fa fred.

Ahir al vespre, ja molt tard, vaig demanar a la Vasi
si em podia deixar les claus de la casa gran i sisplau
si em podia dir el codi de l’alarma per desconnectar-la
demà al matí ben d’hora, ja que tenia la intenció
de llevar-me molt aviat i entrar al saló per treballar.
En Félix em va engaltar un no rotund.

Amb un gest de súplica mirant la Vasi vaig argumentar
la importància de llevar-me d’hora, abans que ells, i la
conveniència de treballar en el saló de la casa gran:
necessito silenci perquè m’he de concentrar molt, i a
primera hora del matí és quan més desperta i a punt estic
i cal que aprofiti aquestes hores per treure rendiment,
cosa que només puc fer allà al saló, on disposo de tot
el material que em fa falta per escriure.

He de dir que el matrimoni romanès no sap el motiu veritable
pel qual sóc a la casa del Montseny. El meu client els va demanar
si em podien acollir una temporada, amb les despeses al seu càrrec,
amb l’excusa que havia d’escriure una novel·la ambientada al segle xviii.
Com si jo fos una escriptora amiga seva que necessitava l’atmosfera
antiga i clàssica de la casa gran, amb la rica biblioteca a disposició,
i l’entorn indiscutiblement bell i tranquil que em propiciaria la inspiració.
Evidentment no se’ls va dir res de la desaparició de l’Emma per no crear
alarmes inconvenients. Així que, lluny de la veritat, la Vasi viu confiada
en l’escriptora que no sóc i m’explica històries o anècdotes mentre
em fa un gest perquè en prengui nota; i en Félix em té la mena d’antipatia
natural per les lletres i m’acusa de la intromissió irreverent al seu camp de cultiu.

La Vasi, amb una minúscula arrufada de nas, em va assenyalar que no li fes cas
i em digué que la despertés al matí un cop llevada. Així que a dos quarts de sis
m’ha acompanyat abrigada amb el barnús del bany i els ulls inflats fins a la casa,
ha obert, ha desconnectat l’alarma i m’ha encès els llums i la calefacció.

Fa estona que sec aquí i encara no he pogut escriure res.
Observo el quadre amb el cap mig adormit, poc acostumada a matinar,
i amb les veus del somni que encara em rumoregen a les orelles.
Sento unes paraules a dins meu que diuen alguna cosa com ara:
bacallà al pil pil, i s’allarguen les síl·labes fins a convertir-se
en un silenci afuat, gairebé sonor i metàl·lic. Com un dring
de campanetes petites. O el picarol d’un rajolí de licor.

Apunto les impressions i escolto amb més atenció,
però ara no se sent res. La imaginació em converteix
les restes sonores del rajolí en la veu trencadissa de la dama
que murmura molt delicadament alguna cosa al cardenal,
algun comentari tímid i intranscendent que el servent escolta
de passada mentre es retira amb l’ampolla a la mà;
potser sobre la conveniència de tenir, no gaire lluny,
les sals digestives per si el licor, tan aromàtic,
no se li acabava de posar bé.
El servent assenteix amb un moviment de cap
i el cardenal, amb el benentès de protegir-la
espiritualment i materialment, se la mira concessiu.

Les paraules del cavaller, també són clares:
Monsenyor, disculpeu-li la descortesia,
és un licor excel·lent i digne del paladar més refinat
capaç d’endolcir les vísceres de la reina Maria Antonieta.

Ahir dimarts va ser un dia força productiu.
No és que escrigués molt i molt, tampoc no cal dir mentida,
però immaterialment vaig fer un gran esforç recompensat.

A mi, l’art, poca cosa em diu. Veig un quadre
i només em parla la firma, si és que la conec.
Un Van Gogh, per exemple, em parla de l’orella tallada
d’un pobre miserable, un Miró, del català nen petit
que feia dibuixos a la manera dels nens petits,
i per exemple, quan veig un Velázquez, no sé per què
m’imagino Don Quijote.

Tampoc no hi vaig gaire, a veure quadres a museus,
només en el viatge a Amsterdam i en el de París vaig caure
en la temptació de fer llargues cues per comprar l’entrada;
al Louvre, de tot aquell reguitzell de pintures, em vaig aturar davant
de tres pintors, Miró i Velázquez. L’intent de veure la Mona Lisa
va ser frustrat perquè resulta que el quadre és tan petit que queda
amagat rere un mur de visitants impossible de franquejar.
Vaig sortir molt aviat, d’aquell laberint de passadissos,
no he tingut mai paciència per quedar-me a observar res
que no m’hagi de dir res.

Per això dic que la feina d’ahir va ser un gran esforç recompensat.
Em vaig estar tot el matí i part de la tarda observant el quadre de Salinas
asseguda a la taula de braser del saló. El dimarts la casa gran
és buida perquè els romanesos treballen els exteriors
i en un dia de vent de tardor la feina se’ls multiplica
per tants arbres de fulla caduca com hi hagi al jardí.
Així que tenia tot el temps del món per avorrir-me de mirar
una pintura que sí que tenia coses a dir-me.

Les quatre taques de colors representaven l’escena
d’una obra de teatre que algú havia deixat en pausa.

Quan vaig acabar de comprendre el punt quiet de la història
que tenia al davant, dels personatges i les seves actituds,
la Vasi em va cridar perquè ja era hora de sopar.
Així que ho vaig haver de deixar interromput, fins ara,
aquest matí mateix, que reprenc el fil penjat d’ahir.

Però no puc. La Vasilia feineja pel saló i amb la confiança
que m’he guanyat no respira de tant que xerra.
No em puc concentrar de cap de les maneres.

He decidit treballar en el silenci de la meva habitació.
Ara em toca recular, buscar els indicis dels possibles
precedents de la història del matrimoni francès,
i descartar hipòtesis per poder cada vegada filar més prim.

Miro per la finestra el Félix que recull pinassa.

Ara he de trobar el motiu, l’únic motiu pel qual la parella
ha anat a veure el cardenal amic seu, en visita íntima i fora d’hores.
És evident que el cafè és una excusa, això ja em va quedar clar ahir,
i que rere el cafè hi ha un propòsit ocult que s’intueix a partir
del triangle que formen la dama, el cardenal i el servent
a la part esquerra del quadre, separats del cavaller,
distret amb la degustació del licor,
pel gerro de fruites que hi ha damunt la taula on prenen cafè.

En el silenci de la meva habitació observo amb la vista forçada
el quadre de Salinas a través de la foto que vaig fer amb el mòbil.
La resolució és tan nefasta que se'm fa impossible poder precisar
les expressions dels rostres de la pintura, amb prou feines
els gestos i ni parlar-ne de les intencions.

Descanso els ulls a través de la finestra, resseguint els contorns
ben perfilats de la figura robusta i imponent del romanès que s'ajup
per abraçar un munt d'estrelles d'agulla de pi.

No puc continuar amb aquestes condicions, així que
només em queda una solució. Torno al saló,
i acabo el matí ajudant la Vasi a penjar cortines
mentre ella m’explica que la seva filla de disset anys
que viu a Romania amb els oncles s’ha posat a estudiar
llengües i ha conegut un noi molt ben plantat i de casa bona
amb qui té idea de casar-se quan arribi a la majoria d’edat.

És un capvespre, jo diria que d’hivern.

El cavaller va vestit amb un tern de feltre verd oliva,
per les mànigues de la casaca surten en vol ample punys de brocat,
el mateix teixit clar que el coll llarg, cosit de volutes
que sobresurten aparatosament del pit i l’obliguen a alçar el cap.

Però també podria ser estiu.

El vestit pompós de la dama és escotat de mig cos i mitja màniga,
les espatlles nues són de pell pàl·lida i refinada, blanca
com l’enorme llaç que li decora les faldilles voluptuoses
de seda rosada. Als peus hi duu unes sabates de taló d’agulla
quasi transparents, amb una tireta al turmell i sivella daurada
i una puntera justa pels dits guarnida amb una flor que també
podria ser de seda rosada, com els adornaments que li aguanten
els rulls dels cabells pentinats en vertical damunt del cap.

El cardenal, assegut entre ells dos al mig de la taula rodona
coberta amb unes tovalles blanques amb brodats fins ran de terra,
duu el vestit de cardenal i el casquet de cardenal que sempre duu,
faci fred faci calor.

O sigui, que tant pot ser estiu com hivern.

És capvespre, això sí. La llum prové de dues espelmes,
i la resta del quadre és d’una obscuritat nocturna.

Bé, també podria ser que tinguessin tancats els batents
de les finestres per ocultar l’escena dels ulls indiscrets,
si es tractés d’un saló de cafè situat a una planta baixa
amb vistes a un jardí concorregut,
o si s’hagués d’evitar la possibilitat d’un presumpte espia
interessat en l’afer que el cardenal i el matrimoni francès
duen entre mans.

Perquè suposem que és un matrimoni francès.

Francès, per l’estil enfarfegat del quadre
i els vestits i els guarniments rococó i la sensualitat
de la representació, basada en el gust del licor que tasten,
i la disposició de la dona amb certs aires de timidesa
davant la mirada llicenciosa del cardenal.
Matrimoni, per l’edat dels personatges, d’una banda,
però també perquè en aquella època un home i una dona
no anaven junts, i sols, si no era sota el sacrament del matrimoni.
I menys encara a visitar un cardenal amb qui sembla que comparteixen
amistat: la postura relaxada i oberta del cavaller és de confiança
i dóna franquesa al comentari valoratiu del licor que encara paladeja.

Però és un acte massa corrent per haver-se d’ocultar de mirades indiscretes.
Podrien tenir els batents ben badats per deixar entrar la claror del dia,
i les paraules, el diàleg, que potser és on radicaria la clau del misteri a dissimular,
no es percebrien des de l’exterior, i aquesta disposició oberta donaria uns aires
de normalitat intranscendent a l’afer. Així doncs dedueixo que l’obscuritat del quadre
es deu al fet que és capvespre tard.

Podrien ser tots tres a les acaballes d’un sopar a casa del cardenal.
Es veu clar que els convidats són el matrimoni francès;
l'amfitrió, al centre, domina la taula i s'ocupa dels dos comensals,
amb especial atenció a la dama, juntament amb l'assistència
d'un servent rere seu atent també a la figura femenina.
Però si tenim en compte el títol del llenç, centrat bàsicament
en un acte delimitat i precís com “El café”, direm que més aviat
es tracta d’una simple recepció que un cardenal fa, fins i tot potser,
excepcionalment, al matrimoni francès, amics seus, que el visiten
per algun motiu misteriós.

És evident que Juan Pablo Salinas no va pintar aquest quadre
perquè sí. L’escena és del tot significativa, i cada vegada que la miro
acabo més convençuda que amaga alguna trama secreta.
Les mirades expressen unes intencions molt concretes,
la disposició dels personatges no és gratuïta, estic segura que el pintor
volia comunicar un missatge, representar una radiografia no gens anecdòtica.

Si poguéssiu observar el quadre, m'entendríeu:
hi ha unes relacions invisibles en els petits detalls que concentren
una història cronològicament distesa, i implacablement present.

El divendres vam tornar a quedar amb el meu client
en el bar de Llinars, a l’hora del vermut.
Jo estava contenta, perquè li duia una bona notícia,
sabia on era, n’estava segura, i cada dia
l’informe definitiu quedava més remotament inconcebible.

Li vaig intentar explicar les deduccions d’aquests darrers dies
mentre ell anava picant ara una oliva ara una escopinya,
i finalment vaig alçar la pantalla del portàtil per ensenyar-li
la fotografia del llenç de Juan Pablo Salinas que vaig fer amb el mòbil.

- És aquí.
Ell es va quedar mirant la pantalla, pensarós, passejant-se
una oliva per la boca, amb la llengua, sense mossegar-la.
- És aquí, en aquest quadre –vaig assenyalar per si de cas
no havia quedat prou clar.
Va mastegar l’oliva. Em mirava abstret, degustant
la meva excitació continguda.
- És a dins del quadre –vaig repetir mentre clavava un escuradents
a la carn de l’escopinya vinagrada.
- A dins del quadre? –va alçar les celles fent un somriure.
- Exacte. La setmana passada, recordes?, et vaig dir, irònicament,
si ella no estaria en una altra dimensió, i tu, amb una seriositat concloent,
em vas confirmar aquesta possibilitat. Una dimensió ultrasònica, vas dir.
- Era una manera de parlar.
- Doncs jo l’he considerada literalment i m’ha conduït sobre la pista correcta.
Ella es troba en aquesta altra dimensió.
- A quina dimensió?
- En la del quadre –m’irritava el seu escepticisme folgat.
- Crec que t’has desviat en algun punt de les teves deduccions.
- Mira, al principi anava equivocada. Centrava la meva recerca en l’acció directa,
ja saps, en l’aquí i l’ara, com s’acostuma a dir. Tu em vas subratllar la prioritat
de llegir els seus textos i escriure al seu blog per trobar-la;
això ja és fer un primer pas per començar a endinsar-me a una altra dimensió,
hi estem d’acord? Em vaig prendre aquestes petites accions
amb seriositat intel·lectual, pensant que així trobaria el sentit dels seus moviments
i d’aquesta manera, anava avançant en diagonal, com si diguéssim.
- I dius que va ser Paul Auster qui et va despistar? –em va interrompre
incorporant-se del respatller i eixugant-se els llavis amb un paper de tovalló.
- Sí, tenia cites d’ell en els escrits del blog, i una en concret em ratificava
a continuar endavant d’aquesta manera.
- “La clau del cas és l’acció”.
- Exacte. M’he llegit alguna cosa d’Auster, i com que sabia que el joc
d’autors i personatges és significatiu en la seva obra, vaig elaborar un llistat
amb tots els noms propis que surten a la Trilogia, però només fins al primer conte,
perquè allà vaig ensopegar amb la pista correcta: Edgar Allan Poe.
A més, la prosa d’Auster és la de les múltiples possibilitats, la de l’atzar,
i en aquest cas l’atzar poc hi té a veure.
- Poe?
- Auster citava Poe sobre la necessitat de penetrar en la ment de l’adversari.
Un dels contes que ella té al Montseny és Los crímenes de la calle Morgue,
en el qual s’insisteix que per vèncer una partida cal identificar-se amb l’altre.
I la prosa de Poe és la de la necessitat.
- El llibre és meu, és a mi que m’agrada Poe, ella sempre ha preferit Auster.
De fet la història de l’orangutan assassí la troba ridícula i es riu de mi
perquè m’encanta. I no sé si t’has fixat en la seva escriptura,
però es correspon més a la de l’atzar que a la de la previsió.
Ella escriu com un nen que juga a construccions, i no com un arquitecte.
Això li he discutit infinites vegades, ens hem barallat i tot.
- Potser sí, però en aquest cas la figura de Paul Auster que ella utilitza és errònia.
El punt clau es troba en el concepte d’Edgar Allan Poe sobre la necessitat
de penetrar els pensaments de l’altre per descobrir-lo i identificar-lo. A més,
si tenim en compte la darrera frase que ella va deixar escrita,
doncs se’m confirma la deducció. Ara només he d’intentar pensar
el que pensava ella.
- Quina és l’última frase?
- Et penses que sóc aquí.
- És ambigua.
- No, si tens una visió clara del cas.
- Doncs aclareix-m’ho.
- Si segueixo la pista de Paul Auster sí que és ambigua, perquè el “sóc aquí”
existeix en funció del “et penses” com a suposició: “Suposes que sóc aquí”,
dónes a l’expressió un sentit de possibilitat. En canvi, si segueixo la pista de Poe,
l’expressió és literal, “et penses” com a imperatiu, és necessari que pensis que sóc aquí.
I la frase l’escriu després de dir: la meva imatge emmarcada en fusta, com el quadre.
Ella mateixa em dóna la pista per trobar-la: el quadre. La trobaré en el quadre.
- No ho sé... –va alçar la mà per demanar el compte-. Em sembla que caus
en una mena... d’excés d’interpretació.
- Res d’això, tot quadra perfectament, creu-me, la clau del cas no són les accions,
sinó els pensaments. He de penetrar en els seus pensaments –vaig guardar
el portàtil a la bossa- i per això volia que veiessis el quadre, per si recordaves res
que t’hagués pogut dir sobre l’argument de la història amb relació a la pintura.
- No, mai, només sabia que la tenia captivada –es va acabar la darrera oliva.
- És clar, ho veus? N’estic convençuda: ha quedat atrapada en l’escriptura
d’aquesta intriga. Creu-me, no apareixerà fins que no resolgui aquest cas.

- Saps que em fas pensar en ella? –em va deixar anar aquest comentari
quan ja érem a la cantonada, acomiadant-nos per la setmana que ve-. Aquesta
tossuderia a veure les coses a la seva manera, fins a les últimes conseqüències.
- I això és bo? –vaig dubtar.
- Probablement, sí

Intentar pensar el que pensava ella.

Això és com proposar-me fer l’Everest.

La Vasilia avui es dedica a enllustrar els mobles de fusta del saló.
Ha vingut carregada de draps, amb un bol gros ple d’aigua i un flascó
que desprèn olor de ciri. Ha començat per la vitrina.

Sec a la taula braser i contemplo el quadre de Salinas.

Ahir al vespre, ja a la meva habitació, vaig repassar
tot el que ella havia escrit referent a la pintura:
Hi ha un fragment descriptiu, força llarg,
del dia 19 de setembre.
L’apunt d’un tema possible:
la història d’una intriga de cort francesa
del 20 de setembre.
Al dia següent escriu una frase que té un cert misteri:
No em veig
I el dia 22, el de la metamorfosi, hi ha una primera
aproximació a la ficció del tema:
L’aristòcrata té el licor al paladar
i fa gest d’assentiment, de compliment.

Apunto una frase del darrer dia que va escriure
que també trobo significativa:
la meva imatge emmarcada en fusta
com si el marc de la finestra s’identifiqués
amb el marc del quadre de Salinas.
Com si ella ja en fos captiva.

Llegeixo una vegada i una altra aquests apunts que vaig escriure ahir.
Perdo el fil a cada punt i a part, remunto al principi i descendeixo
d’una lectura fins al final de pressa i corrents, fast forward,
evitant que la Vasi m’interrompi la tirada.

De tant en tant intercalo mirades cap al llenç.

Començaré, com va fer ella, amb una primera aproximació descriptiva.

Hi ha quatre persones: una dona amb un vestit que sembla un pastís de nata,
seu a una taula rodona, al seu costat un cardenal vellet se la mira
amb cara de picardia, al costat del cardenal hi ha un home amb un d’aquells vestits
com si fos d’una pel·lícula d’època, i al darrere de tot, un altre home que és el servent.
Aquest duu una ampolla a la mà, però no es veu gaire bé, és molt fosc, el quadre.
Bé, hi ha el blanc de nata del vestit i les tovalles de la taula i la cara de la dona,
tot molt clar i lluent. Tot molt pastós.

Quiere un café?, m’ha preguntat la Vasilia.
Li dic que sí, ben carregat, perquè em deixi sola una estona.
No em puc concentrar amb ella feinejant per aquí.
Avui no xerra tant, potser perquè ha vist que no li contestava res.
Es deu pensar que sóc una mal educada.

Repasso la descripció. És pèssima.
“Escriu com ho faria ella” em va demanar el meu client.
Potser si ho intento, em serà més fàcil arribar a pensar el que ella pensava.
Observo el quadre, m’hi passejo, sense paraules.

Entra la Vasilia amb el cafè. El deixa damunt la taula i se’m queda mirant.
- Te gusta?
M’arrenca de l’abstracció.
- A mi nada. Demasiado oscuro.
I aleshores se’n va al racó on té els draps, n’agafa un, l’humiteja,
i reprèn la feina. Es posa a fregar el marc, precisament. Repassant
les filigranes barroques, em tapa i no veig res.

Sec a la taula antiga de braser que hi ha al saló de la casa gran.
Aquest matí a la Vasilia li toca fregar la plata de la vaixella
guardada en una vitrina també antiga.

Des d’on sóc contemplo perfectament el quadre.

Ahir a la nit, quan vaig plegar d’escriure, em vaig quedar
una bona estona pendent de la sensació que em voltava pel cap.
Tenia els ulls clavats a la finestra mentre donava voltes al fet que,
precisament, en aquest cas, l’acció és secundària.

L’èxit de la meva feina rau en la perfecta combinació
de quietud i moviment, pensava. Saber esperar, i alhora,
conèixer quan cal posar-se en acció.
Si l’escalador no calcula bé el moment precís que ha de soltar
la presa on s’agafa per arrapar-se a l’aresta que li permet avançar
té molts números de perdre l’equilibri i caure. I són quatre
moments precisos, un per cada extremitat.
El mateix passa amb l’investigador que té massa pressa per resoldre el cas
i avança amb imprecisió descuidant algun dels quatre pilars que entenc
fonamentals de la professió: la lògica, la vista, la discreció i la intuïció.

Això pensava jo ahir desordenadament, mentre mirava per la finestra.
De cop, una d’aquelles arnes que volaven a fora, arran de vidre,
atretes per la llum de la làmpada de damunt la taula, va quedar-se quieta.
Es retallaven perfectament les ales grogues sobre el fons negre de la nit.
Aquesta imatge em va frenar els pensaments. Vaig agafar els fulls
amb els textos del blog que guardo impresos per repassar-los.
Tenia la intuïció que aquella papallona nocturna que se m’havia plantat allà
anava carregada de significat, perquè la meva ment s’havia aturat
per fer un salt en el record dels textos que m’havia llegit centenars de vegades.

Efectivament, en el darrer post que va escriure, del dia 23 de setembre, diu:

és l'hora que les papallones nocturnes
reposen al vidre de la finestra tancada

el mateix dia que al final va escriure:

et penses que sóc aquí.

Aleshores vaig llençar el llistat que havia fet i que tenia penjat a la paret,
al costat de les cites de George Steiner i d’Edgar Allan Poe,
i em vaig posar a repassar els escrits amb la vista aguditzada.

La Vasilia m’acaba d’interrompre l’escriptura per demanar-me
si la podia ajudar. Havia de repassar les copes que hi ha al prestatge
de dalt de tot de la vitrina. Ella, enfilada al tamboret m’ha anat allargant
copa per copa, quaranta-vuit copes de cristall tallat, antigues, úniques,
caríssimes i fràgils, que he hagut d’anar deixant, una a una, sobre una taula,
amb els dits que em tremolaven d’impaciència.
Si en comptes de ser una dona detectiu fos un home detectiu,
em pregunto si m’hagués interromput per demanar-me una cosa així.

Bé, continuo. Deia que vaig repassar els escrits amb la vista aguditzada.
Els llegia no com a simples descripcions sinó amb voluntat inquisitiva.
Fins aleshores no m’havien dit res d’interessant i per tant no havia entès
la importància de penetrar-los, tot i les reiterades indicacions
que el meu client m’havia donat en aquest sentit. Ara, però,
totes aquelles paraules em començaven a dibuixar un sentit nou.

Vaig fer un altre llistat amb punts, començant la lectura pel final dels escrits.

a) En el dia 22 de setembre parla d’una metamorfosi aparentment quieta
que té lloc a la casa gran, segons es pot deduir directament, i d’aquest dia
faig un salt fins el 15 de setembre, on identifica els pensaments revoltats
amb els insectes nocturns que veu a l’altra banda del vidre de la finestra.
Estableixo un pont conceptual entre els dos dies amb
metamorfosi – papallona – pensaments
i aventuro una primera conjectura: que els pensaments també es metamorfen.

b) Un cop la deducció entre mans vaig refer, amb lectura cronològica
els pensaments que va transcriure al llarg d’aquells dies.
Les divagacions es filtren dins la casa gran. S’endinsen en els paisatges
de Josep Colomer i de Modest Urgell que hi ha penjats pertot arreu,
sent l’atracció per les històries que hi ha guardades en les obres d’art
de la planta baixa, i sobretot sent la força d’imant que té el quadre de
Juan Pablo Salinas, El café.
Pensa constantment en el quadre per esbrinar la història que hi ha al darrere.

c) El 21 de setembre, el dia anterior a la metamorfosi, hi ha escrita
la frase que em va despistar: “la clau del cas és l’acció”,
citada directament de Paul Auster, entre cometes.

Vaig recordar que ja havia descartat la pista de Paul Auster un cop,
tenia guardat el llistat de personatges que vaig elaborar amb meticulositat
perquè no m’aportava gaire informació i perquè la font de comprensió
estava, no en Auster, sinó en la cita que ell mateix feia de Poe.
Vaig fer un cop d’ull al full que tenia penjat a la paret, per veure la frase:

“Identificar l’intel·lecte del raonador amb el del seu adversari”.

Aleshores ho vaig veure clar del tot:
la clau del cas no és l’acció, sinó els pensaments.

d) Tinc aquesta idea entre mans: intentar pensar el que pensava ella.
Per això estic al saló de la casa gran, per reprendre el fil
de les seves divagacions i intentar esbrinar fins on l’han conduïda.

Però ara per ara m’és impossible.
La Vasilia, que no ha callat en tota l’estona, m’ha demanat que l’ajudi
a guardar les copes de cristall al prestatge de dalt de la vitrina,
com que no faig res, ha dit, a ver si la puedo ayudar con la colección
de piezas de marfil que hay escondidas aquí. I ha obert un armari
ple fins dalt de talles i miniatures de vori. Plego.

Aquest matí a l’hora d’esmorzar he demanat a la Vasilia
si podria entrar a la casa gran. Duu un curiós cinturó de claus penjades
i quan m’ha deixat les torrades i el cafè damunt la taula de l’habitació
s’ha tret amb un gest hàbil la clau daurada i m’ha dit: no hay alarma ponida.

El dimarts la casa gran és tancada perquè la Vasilia i el Félix s’encarreguen
dels exteriors: regar el jardí i segar la gespa, canviar les plantes de flors pansides
per les de temporada, netejar l’aigua i el fons de la piscina, fregar els bancs,
ampits de finestres, llums i fanals, rasclar les pedretes de darrera la casa
perquè el terra sigui uniforme i sense grapats, treure pinassa, i deixar,
finalment, les eines de jardineria impol·lutes. És la jornada de feina més dura.

He perdut bona part del matí observant per la finestra de la meva habitació.
Bàsicament mirava com el Félix passava tot el llarg d’una canya seca i estirada
per la parra de la casa gran. Fregava les fulles vermelles enfilades a la paret,
fent caure les més seques i desbrossant l’esquelet de branques grises arrapades
a tota la superfície de pintura blanca. De sobte hi picava, per si n’hi havia alguna
d’indecisa o encallada, s’enfilava a una escala per arribar més amunt,
i provocava una mena de... com ho diria? despreniments marrons,
o una nevada de fulles, o balls de tardor suspesos que amb compàs lent
morien amb repòs als peus de l’escala.
Bé, jo no estic feta per escriure poèticament, però la veritat és que estava
captivada amb aquella imatge i mentre els meus ulls miraven
el meu cap ballava amb les fulles i giravoltava entre pensaments
que ara no sabria identificar.
Només quan el Félix ha plegat l’escala he caigut de cap
en el full que tenia damunt la taula i he llegit el que hi havia escrit,
de la meva pròpia mà:

“Estic davant una partida de Dames. Tinc només dues possibilitats:
esperar que ella surti i faci el primer moviment, o avançar en diagonal.
O sigui, puc assumir una estratègia defensiva que difícilment em conduirà
a resoldre el cas i la qüestió que el meu client em va plantejar,
o assumir una estratègia ofensiva, entrar dins la casa, i penetrar directament
en la ‘dimensió ultrasònica’ on ella es troba, en opinió del meu client.
És clar que això és impossible de realitzar a la pràctica, però accepto la metàfora,
perquè les paraules són útils per entendre’ns tot i que no portin enlloc.
Així que, com que jo parteixo de fets i accions, decideixo que la millor opció
és posar-me la metàfora per barret i avançar en diagonal.”

Després d’això seguia un llistat que he anat confegint
mentre observava el Félix enfilat a l’escala,
a partir dels escrits d’ella, i amb el qual m’imaginava que podria visualitzar
una primera traça de la direcció que havia de prendre en la recerca:

- Clausura meditativa.
- Rutina.
- A la casa gran s’acumulen amb rigor
efectes propers a les ficcions.
- Prefereixo l’avorriment de la casa petita
que l’estrèpit de la casa gran.
- Cada petita acció té aires de transcendència.
- La clau del cas és l’acció.
- El sol va dues hores endarrerit. I tu?

Aquí s’interromp el llistat amb dues línies
que he escrit abans, gairebé sense ser-ne conscient:

“Aquest tu, sóc jo? És que potser vaig endarrerida?
Estic perdent el temps. La clau del cas és l’acció.”

I la llista continua.
La repasso ràpidament per sobre i veig que acaba així:

Et penses que sóc aquí.

Me n’adono que vaig sobre una pista falsa:
la clau del cas no és l’acció
sinó aquesta darrera frase: et penses que sóc aquí.
Encara que no ho acabo de veure clar.

Estic escrivint a la taula de la meva habitació. A fora s’ha fet fosc
i em veig en el vidre negre de la finestra com si fos un mirall.
Faig mala cara. Si continuo amb aquest ritme tan lent sortiré d’aquest cas
amb més arrugues del compte. Se’m marca prou fort la línia de l’entrecella
i faig ulleres, m’hauria de pentinar, penso. De fet, també m’hauria de canviar
de roba, aquesta ja fa pudor. Divago.
Repasso la llista una vegada i una altra, i escric. Descric el matí sonso d’avui,
la feina rutinària del Félix, descric com desglosso els darrers pensaments d’ella,
com me n’adono de la importància de la darrera frase encara que no ho vegi clar.
Escric com mai no havia fet, perquè és que em trobo en un cul de sac,
a les fosques, sense saber per on tirar. Potser allò que he dit abans és fals,
i si resulta que les paraules sí que duen a algun lloc? Quina troca...

La clau daurada de la casa gran és damunt el llibre de Paul Auster on l’ha deixat la Vasi.