Falten 3 minuts per les 10.
Ha passat corrent d’aire dins la casa gran.
Les finestres es tancaven soles i remolins de frescor
m’han eriçat els pèls dels braços.
La calefacció ha començat a roncar al llarg dels tubs
que recorren l’interior de les parets i el passadís
s’ha convertit en una gola blanca.

Al gabinet hi havia un dragó
petit i quiet damunt de la finestra.
.
.
Les fulles de parra belluguen ones verdes,
les clapes de perfil espigat vermell s’estenen
i la tardor pesa una mica més cada minut que passa.
Una fulla carregada de marró es desprèn i voleteja i se’n va.
.
.
Tanco la televisió.
S’han acabat les notícies i ara feien una tertúlia
sobre adopcions infantils. A vegades penso
que ens agrada discutir d’una forma gratuïta,
es mesclen indiscriminadament experiències personals i estadístiques
en una confrontació absurda i desconcertant que altera genis i verba
les obvietats s’exposen amb estil de tractat científic
i quan apareix una idea clarificadora se la trepitja com una formiga.
L’actitud dels periodistes, en aquest cas, atiava la tempesta.
.
.
Fa temps de pluja i he d’estendre la roba.
.
.
Cada petita acció que faig: preparar-me una torrada,
escombrar, fer-me el llit, dutxar-me i canviar-me de vestit,
anar a buscar el suavitzant a la dispensa de la casa gran,
perquè se m’ha acabat el de la màquina de rentar
que hi ha al magatzem, al costat del garatge;
prémer el botó d’engegada, tancar la porta amb pany i clau,
cada petita acció que faig, dic,
té aires d’excepció i transcendència.

Cal certa diligència per viure
tants dies immòbil en un lloc immòbil.
Setze dies, del 12 de setembre al 27.
Tres úniques feines oficials:
obrir finestres i ventilar la casa gran,
regar les plantes interiors cada dilluns
i les exteriors cada dos dies,
donar menjar a la gossa i treure-la a passejar.
Vint-i-quatre hores, per tota aquesta feina, és una eternitat.
Amb una hora ho tinc tot llest.
La resta del dia, s’escorre, com pot, entre segon i segon.

Cal ser diligent, doncs, em dic, amb les petites accions
perquè la potència del tedi és paradoxalment activa,
i fa que els actes més intrascendents
prenguin unes magnituds d’heroisme.
El que fem i desfem com aquell qui res els dies de cada dia,
amb una obvietat transparent i quasi invisible
entre tots els altres esdeveniments
particulars i excepcionals de la jornada,
aquí pesen més cada minut que passa,
i se solidifiquen i costen molt:
és més ràpid fer-se pa amb nocilla per dinar,
la pila de plats bruts a la cuina s’acumulen
mentre esperen el “després” que no arriba,
el llit desfet, les lleganyes als ulls, la roba que put.
La força del temps s’imposa i immobilitza:
es disposa de tantes hores, que mai no es precisa el moment oportú,
l’instant ideal, i els “després” s’acumulen entre segon i segon,
tot és més enllà de l'aquí i l'ara, tan enllà que es fa de nit
i demà no és un altre dia.

Passen 9 minuts de les 10.
Ja he ventilat la casa gran: l’entrada principal, el saló,
el menjador de la planta baixa, el menjador de la planta superior,
el distribuïdor, el gabinet i les set habitacions.

Al pis de dalt el sol hi entra amb més força.
Tot és molt més informal, però igualment rigorós.
El menjador és d’estil menorquí, dividit entre una sala
amb llar i lleixes de pedra blanca i formes arrodonides.
El banc amb coixins, d’una comoditat esporàdica i vitalitzant,
enquadra el tros de sala, juvenil, amb pilotes de futbol a un racó,
un equip de música i una guitarra elèctrica, catifa i coixins a terra.
Els mobles de fusta de pi enquadren el tros de menjador,
amb la taula de deu comensals, pulcra i clara,
i les cadires de respatller alt. Als prestatges, plens de Tintins
i volums de Cavall Fort i Tebeos relligats i anuaris.
Damunt del moble que recorre un pany de paret,
algunes escultures de bronze.
.
.
“Constatarem el que hem vist tal com ho hem vist,
el que hem sentit, tal com ho hem sentit,
a fi que el nostre llibre pugui ser una crònica fidel
i exempta de qualsevol mena d’invenció.
I tothom qui llegeixi o li llegeixin aquest llibre
podrà confiar-hi plenament, perquè no conté
altra cosa que la veritat.”

Això ho rellegeix en Quinn al llit, mentre es fuma una cigarreta
i sent repicar la pluja contra la finestra.

Aquí no plou. El cel és clar. El sol s’estampa als vidres. Fa calor.
De tant en tant les fulles de parra
remoregen al pas d’aire, sense polèmica.
Rellegeixo les paraules de Marco Polo,
i pondero el significat d’aquestes frases,
dono voltes a les taxatives afirmacions que contenen.
Sona el telèfon.

Era el Xavi, que ja ha arribat a Esterri.
Avui estic sola amb la Nona. Ara dorm.

Ella dorm i jo escric,
però aquí no hi ha històries.
Sense personatges.
Tots els indicis són a la casa gran. Allà dins
s’acumulen amb rigor efectes propers a les ficcions,
amb una susceptibilitat de fantasma.
Tinc por, allà dins.

Aquí estic tranquil.la.
Sense personatges, sense fantasmes.
Una cura de repòs d’aquesta mena és excel.lent.
És excel.lent si vius en el tropell continu de la ciutat
rius de soroll i cotxes, i empentes i esquivesa,
i llibres i edificis uns damunt d’altres en horitzontal,
i vista escurçada per pannells lluminosos i rumors de gent
i anuncis i ràtzies multicolors i una sobresaturació
de conjuncions i disjuntives.

Però jo fa temps que no visc en el tropell continu de la ciutat
i aquesta cura de repòs se me’n refot.

Aquí m’avorreixo sobiranament.
Canto cançons amb la Nona.
Dibuixo elefants i ànecs i papallones
mentre ella agafa els plastidecors i els destrossa
amb les dents que li estan sortint.
Faig un elefant i ànecs i papallones
amb plastilina i ella m’ho pren de les mans
i ho esgarrapa i esmicola i s’ho fica a la boca
perquè carai aquest vermell és més tou que l’altre.

Aquesta és una història bonica.

Llegeixo i escric quan ella dorm,
o quan juga sola a buscar pedretes.
Quan canta consonants impronunciables
amb la seva llengua particular
mentre rebrega les pàgines del diari d’ahir.
Una llengua trencada en monosíl.labs.
Té l’habilitat d’esbocinar-ho tot
en fragments impracticables, i tastar-ho.
Aquest és el seu contacte directe amb el món.
.
.
El sol se’n va cap a l’oest. S’amaga rere la meva dreta,
entre els arbres frondosos d’aquest meu horitzó, lluny.
L’aire es refresca amb les hores que marxen.
.
.
Una papallona de veritat voleia davant de la finestra.
.
.
Miro la casa gran i penso en les històries que hi ha allà a dins.
Segons com, prefereixo l’avorriment d’aquí que l’estrèpit antic d’allà.
Sí, és així. Prefereixo això d’aquí.
Des d’aquí veig amb distància els indicadors d’històries.
Lluny de mi, me’n desentenc.

La campana que penja a l’entrada no repica l’arribada de ningú.
Potser ho faria si jo fos Txèkhov.
La campana de casa el doctor Ivanovitx
que toca sempre en el moment menys oportú,
quan el doctor ajuda a redactar un testament
i administra una dosi de cianur al malalt que
vol morir d’amor. La visita és la dama assassina
que vol que el doctor li diagnostiqui aquest batec estrany
del cor, aquí doctor, aquí, i li agafa la mà
perquè li toqui el pit.

Però jo no sóc Txèkhov i la campana que penja a l’entrada
no repica l’arribada de ningú.

Ja us ho dic, jo. Estic sola.
De tant en tant engego la tele, per mentir-me.
O obro el llibre que estic llegint, per sincerar-me.

Són les 10 d’un cel difuminat i entelat de blanc matinal.

Torno a ser a la finca privada, a la falda del Montseny.
Quinze dies de perspectiva llarga, monòtona,
gairebé de clausura meditativa. Silenci, ocells i silenci.

A la casa dels romanesos, la casa petita davant de la casa gran,
he obert finestres perquè corri la xafogor.
Sec davant la finestra, no passa ni un bri d’aire.

Les fulles de la parra borda pengen immòbils,
i entapissen de verd les parets que contornen la casa gran.
Unes clapes foliades que s’arrapen a la cantonada,
s’espiguen amb perfil vermell de tardor que arrenca,
per damunt de la porta que tanca el compartiment
on es troba la caldera de la calefacció, la caixa central de llums
i la fusta de claus on pengen les claus que obren panys negres.

Els porticons de les finestres encara són barrats,
pendents que els obri i que la llum del dia tamisi l’obscuritat museística
que embelleix l’interior de la casa.

A dins, tot continua immòbil. L’olor de fusta fosca,
vernissada, igual d’estàtica que el març passat.

Al saló, les cortines corregudes. El pes del piano de cua.
Els quadres que retenen l’alè d’escenes antigues
marcs i paspertouts d’abundància celada amb discreció.

Una taula de billar silenciosa i vellutada, les boles relluents
disposades a punt per una partida quieta. Les làmpades verdes
apagades per a una ocasió de joc que no vindrà.

Volums d’art i col·leccionisme de mobles antics. Guies de viatge
als prestatges, als laterals del foc a terra, entre espelmes i records.
Grècia, Egipte, Roma, Nàpols, Turquia, la Costa Esmeralda.

Tot continua igual de reposat. Un repòs difícil, però,
no gaire dòcil.
L’exquisidesa que traspua cada peça, cada escultura, cada gerro
fa una atmosfera delicada i fràgil, malaltissa. Quan m’hi passejo,
mentre faig córrer les cortines i obro panys i finestres per airejar,
sento la finesa inflexible del temps arrugat, atresorat i amb escorta privada
i em fa certa basarda infiltrar-m’hi. Sóc una intrusa, quan recorro la sala,
i ho faig a poc a poc, intentant no moure gaire l’aire.

Els quadres m’observen. Els retrats dels quadres, m’observen.
La noia esculpida i el cavaller de bronze, m’observen.

La claror també és reposada i encongida, el sol hi entra dissimuladament.
Potser en un racó, a la tarda, s’hi atreveix una mica més indiscret
el racó on el potos creix ufanós i fa la fulla grossa,
però a tota la resta s’hi deixa caure subtilment com una fragància.
La llum, que transforma, és amenaça i s’admet just la necessària
per no envellir massa res a deshora.
.
.
A la casa dels romanesos, la casa petita davant de la casa gran,
comença a despuntar el sol. És migdia. L’olla és al foc.
A la televisió donen la notícia de portada: avui és el primer dia d’escola.

La tornada dels nens a la regularització educativa, formal, a la instrucció.
Llibres, sisena hora, maletes pesades, trànsit.
Els plors de la primera vegada. La retrobada amb els amics d’hivern.
Professors, llibretes i horaris.
Rutina.

No ho trobo a faltar gens.
.
.
“Tots els parts són naturals, encara no s’ha inventat el part artificial”
“parir a casa, a la banyera, tot això no té valor”
“no es pot posar en dubte tota la carrera d’un metge professional”
“la dona ha de buscar la seguretat, per a ella i per al seu fill”
“aquell patiment que tenien les dones fa 40 anys era insuportable”.
...Dr. Deixeus, ginecòleg, a El Club.

ehem...
només una dona que ha parit pot parlar de parir.
.
.
La Nona és a terra. Juga amb les meves sandàlies. Riu.
Em busca amb la mirada i la boca somrient. La miro i ric.
S’entusiasma i aplaudeix.
.
.
Cau el sol de tarda. El tel del cel, més fi, tènue, quasi transparent.
.
.
La Yuca està en zel.

.
.
.
Crònica dels ultrasons
.
.
.