El Nayem i l'Ali van fer-se unes espases de fusta,
amb una funda de cartró i lligades amb un cinturó de corda,
una màscara ben retallada pintada de blanc i un punyal.

Ho van fer una tarda amb tot de material que van trobar a baix,
cinta aïllant i claus de la caixa d'eines, un pot de pintura blanca
que va sobrar de les darreres obres, caixes de cartró que tenim
per empaquetar i guardar objectes, i cordes que havien tret
de vés a saber on. "Que en són d'espavilats", vam pensar.

Al cap d'uns dies, en voler tallar el plàstic d'un envoltori
d'aquests impossibles i fets a prova de robatoris
amb el cutter, vam veure que tenia tota la fulla gastada
(i era nou!, coi de nanos!)
i vam haver de fer servir les tisores de la cuina.
De seguida les màscares ben retallades
de l'Ali i el Nayem ens van assaltar i també la seva manera
arravatada, diríem desconsiderada, d'utilitzar les coses
(clar, com que saben que si de cas ja en comprarem un altre!)

Però abans d'esvalotar el galliner amb renys
i discursos morals sobre el respecte per les coses,
sobretot les dels altres, vam discutir entre nosaltres.

Uns deien que si no respecten res és perquè
saben que aquí podem aconseguir rèpliques fàcilment
a la botiga del costat de casa. I que allà on viuen,
al mig del desert, sí que tenen cura de les seves coses.

Uns altres dèiem que si no respecten res és perquè
no dónen el mateix valor als objectes que nosaltres,
i per ells, un cutter, només és una eina per retallar,
igual que unes tisores, un clau punxegut o una pedra afilada
i que si ells no en tenen utilitzen el del veí.

No ens posàvem d'acord. Alguna cosa de la discussió
no quadrava, potser era la qüestió del valor.
Valora més qui té més o qui té menys?

Al final no vam dir-los res. El cutter continua
amb la fulla gastada, però ja en comprarem una altra.