torno a tenir connexió
però sóc lluny d'aquí
totalment desconnectada
cap de setmana teatral a l'Obrador de la Beckett
amb Sanchís Sinisterre, l'amiga Ruth
i casualment el Faura, vist i no vist,
(a la revista Pausa que ens han fet a mà
hi ha la ressenya d'una peça escrita per ell,
Hikikomori, que pinta realment força bé.
Se'm fa estrany veure'l com a dramaturg,
aquest marrec a qui contàvem històries inventades
quan ens trobàvem a jugar
pels patis de l'escola pia del poble
durant les vacances d'estiu...i se les creia, se les creia)
un taller molt interessant tot i que mal programat
sobre la fragmentació-cohesió en el teatre contemporani
aplicable, crec, i amb matisos, a la literatura digital
i el Casasses i l'Agnès damunt l'escenari dijous a la nit,
i el bany al riu d'ahir a la tarda i la traducció punt i final.
tinc un munt de llibres encetats.
pito pito colorito
donde vas tu tan bonito
15.7.07
11.7.07
3.7.07
escric amb la Nona a la falda.
Ja té set mesos, ja gateja,
és una xafarderota i té una curiositat insasiableac
com totes les criatures quan descobreixen tres pams
més enllà de la mare.
Ho veu tot, ho agafa tot, li cau tot, ho tasta tot, ho maneja tot,
ho intent=a tot lllll
Sort que treballo a casa i mira, ens podem entendre bé.z
b
no m'estranya que les mares acabem histèriques, però.
Tenim un instint natural per criar els nostres nens, innegable.
Però alhora , tenim un model oficia l social, laboral
i moral totalment contraposat a la lògica d'actuació
més evident, natural i humana.
...(aquí he fet una pausa de mitja hora
perquè la Nona tenia son, i abans no s'ha adormit...)
Penso que les criatures sanes, alegres i vitals es formen
amb l'amor, l'afecte i la vitalitat que reben de la mare i de l'entorn.
Sembla senzill, però no ho és gens, en una societat
plena de presses, impaciències i furors,
amb uns plans de treball aberrants, esclavistes i inflexibles,
i a sobre, amb un model de criança dominant, pretigiós i emparat
pels mitjans de poder i de comunicació com és el nostrat
mètode Estivill, el sistema més destructor que conec
per estimar una criatura i donar-li afecte, alegria i vitalitat.
Ara estic llegint un llibre de Jean Liedloff, un altre mètode
de criança, amb el qual comparteixo al cent per cent la idea,
l'argumentació, la il.lusió, el sistema, la proposta,
perquè és un retrat, a partir del comportament social
de les tribus indígenes amb relació a les criatures,
dels instints més forts i bàsics
que experimento amb la Nona.
Però tinc un problema.
Jo no sóc una indígena. No visc a la selva,
treballo asseguda davant un ordinador,
i tot i que comparteixo casa amb cinc adults més,
la meva societat és individualista.
No puc dur a terme al cent per cent la idea,
l'argumentació i el sistema que més s'adiu
amb els meus instints.
Ser mare és tot un aprenentatge.
La recerca de l'equilibri es redueix
a una simple obvietat complicadíssima:
saber escoltar
cada moment, cada necessitat, cada circumstància
i mirar de respondre-hi al més naturalment possible
deixant de banda, sobretot, mètodes, sistemes
i models antagònics.
Ja té set mesos, ja gateja,
és una xafarderota i té una curiositat insasiableac
com totes les criatures quan descobreixen tres pams
més enllà de la mare.
Ho veu tot, ho agafa tot, li cau tot, ho tasta tot, ho maneja tot,
ho intent=a tot lllll
Sort que treballo a casa i mira, ens podem entendre bé.z
b
no m'estranya que les mares acabem histèriques, però.
Tenim un instint natural per criar els nostres nens, innegable.
Però alhora , tenim un model oficia l social, laboral
i moral totalment contraposat a la lògica d'actuació
més evident, natural i humana.
...(aquí he fet una pausa de mitja hora
perquè la Nona tenia son, i abans no s'ha adormit...)
Penso que les criatures sanes, alegres i vitals es formen
amb l'amor, l'afecte i la vitalitat que reben de la mare i de l'entorn.
Sembla senzill, però no ho és gens, en una societat
plena de presses, impaciències i furors,
amb uns plans de treball aberrants, esclavistes i inflexibles,
i a sobre, amb un model de criança dominant, pretigiós i emparat
pels mitjans de poder i de comunicació com és el nostrat
mètode Estivill, el sistema més destructor que conec
per estimar una criatura i donar-li afecte, alegria i vitalitat.
Ara estic llegint un llibre de Jean Liedloff, un altre mètode
de criança, amb el qual comparteixo al cent per cent la idea,
l'argumentació, la il.lusió, el sistema, la proposta,
perquè és un retrat, a partir del comportament social
de les tribus indígenes amb relació a les criatures,
dels instints més forts i bàsics
que experimento amb la Nona.
Però tinc un problema.
Jo no sóc una indígena. No visc a la selva,
treballo asseguda davant un ordinador,
i tot i que comparteixo casa amb cinc adults més,
la meva societat és individualista.
No puc dur a terme al cent per cent la idea,
l'argumentació i el sistema que més s'adiu
amb els meus instints.
Ser mare és tot un aprenentatge.
La recerca de l'equilibri es redueix
a una simple obvietat complicadíssima:
saber escoltar
cada moment, cada necessitat, cada circumstància
i mirar de respondre-hi al més naturalment possible
deixant de banda, sobretot, mètodes, sistemes
i models antagònics.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
