l'altre dia vaig estar a un bosc màgic.
Era el Bosc Màgic, al Montseny, prop de Sant Hilari Sacalm, rere Mascarbó.
Un bosc de Douglas canadencs.

Una porta i silenci

estic sense internet

més impressions

Un senyor ha tret a passejar el gos.
El gos s’eixarranca davant un edifici públic i el senyor li estira la corretja per evitar l’inevitable. El gos s’hi caga. A la porta de l’edifici públic hi ha el porter. El senyor li demana si té mocadors de paper per recollir els excrements. El porter de l’edifici públic se n’entra dins l’edifici públic.

Mentre el senyor s’espera aixafa sense voler una resta de caca. S’espera i expandeix la resta al llarg de la vorera. Finalment surt el porter de l’edifici públic amb un feix de papers, Grazzie, i el senyor recull tota la merda, tret de la que encara duu enganxada a la sola.

Avui hi ha boira baixa.
L'amor a vegades és aquesta mena de barreja de boira baixa i canals remoguts.
No m'estranya que Venècia sigui una de les capitals de l'amor, i que els seus visitants s'ho passin teta encofurnats en una góndola, sentint el xipolleix del rem i la humitat de la boira enganxada als cabells. Després veus com s'enfilen un altre cop de peus a terra i s'enduen al cap el mareig del vaivé.

jo prefereixo la terra del foc