d'aquest museu vexat a tots els ulls) llegint Virgínia Woolf
(una cambra pròpia i 500 lires de renda anual)
vaig pensar que l'art és exclusiu dels poderosos.
potser és això l'infern,
(és una opinió, o sigui una vacil.lació,
i per tant un coneixement de causa)
l'acte més diabòlic:
que t'esmussin la il.lusió
(tot dient-te que l'ombra de tu mateix no és real)
que t'aplanin els relleus de roca
(tot dient-te: si només és pedra,
què hi pots veure tu, nas de mocs?)
que et desconjuntin entre realitat i ficció
(entre ser mare de fills i poeta de mots)
que t'estronyin les paraules tot callant
(si no et llegeixen no ets ningú)
que t'estavellin els escrits contra pactes deliberats
(si ets ningú no guanyes premis)
que el diable t'arribi a convèncer que escriure no serveix per a res.
i els que saben el poder de creure
en la força de la realitat amb tanta passió
que viuen per tractar-la?
Pablo es va mantenir fidel a la seva ombra
i en una cova deixà de ser Ruiz
per convertir-se en Picasso
("necessitem la fe per creure, primer de tot, en nosaltres mateixos" V. Woolf)
2 comentaris:
Quin gust sentir de bell nou el perfum dels teus mots!
Quin gust sentir-te pensadora, constructora de frases, viva i bategant!
Quin gust sobretot en aquests tremps difícils quan trobar una companya de ruta escripturera és un miracle real, un prodigi cert amb l'espasa de Damocles damunt, un risc continu de desaparició!
realitat inficcionable
Publica un comentari a l'entrada