arriba una tempesta de llevant
després de força dies de calma

asseguda al banc de la caseta
davant la casa senyorial
(un casalot ple de fantasia:
dos Urgell, dos Fortuny
un Juan Pablo Salinas
un Picasso, dos Meifrèn
un anònim de l'escola anglesa del xviii
quatre de l'escola d'Olot
més escultures
més tapissos
més mobiliari del segle xvi
més peces de vori xineses filigranades fins a la més mínima perfecció
tanta il.lusió tractada i contemplada
per mi, privadament, sola, custodiadora temporal
d'aquest museu vexat a tots els ulls)

llegint Virgínia Woolf

(una cambra pròpia i 500 lires de renda anual)

vaig pensar que l'art és exclusiu dels poderosos.

potser és això l'infern,

(és una opinió, o sigui una vacil.lació,

i per tant un coneixement de causa)

l'acte més diabòlic:

que t'esmussin la il.lusió

(tot dient-te que l'ombra de tu mateix no és real)

que t'aplanin els relleus de roca

(tot dient-te: si només és pedra,

què hi pots veure tu, nas de mocs?)

que et desconjuntin entre realitat i ficció

(entre ser mare de fills i poeta de mots)

que t'estronyin les paraules tot callant

(si no et llegeixen no ets ningú)

que t'estavellin els escrits contra pactes deliberats

(si ets ningú no guanyes premis)

que el diable t'arribi a convèncer que escriure no serveix per a res.

i els que saben el poder de creure

en la força de la realitat amb tanta passió

que viuen per tractar-la?

Pablo es va mantenir fidel a la seva ombra

i en una cova deixà de ser Ruiz

per convertir-se en Picasso

("necessitem la fe per creure, primer de tot, en nosaltres mateixos" V. Woolf)