Clítote està encantada de la vida,
m'ensenya unes cites:
"de manera que vaig començar a pensar que potser era veritat que quan et cases i tens nens és com si et rentessin el cervell i després et tornes insensible com qualsevol esclau d'un estat totalitari"
de la Sylvia Plath,
i "ningú no pot donar la mesura de la fúria i la violència d'un cor de poeta en veure's atrapat i enredat en un cos de dona"
de la Virgínia Woolf,
suïcides totes dues.

i em diu: pot creure l'home fins on arriba l'esclavatge de les circumstàncies,
si fins i tot un pentaplègic no acaba de perdre mai la darrera esperança?
estàs prenyada, seràs mare i la vida et fa un tomb d'equilibrista,
però no et creguis res del que has après fins ara.
Ets poeta, crea de nou.

Gràcies a ella deixo de creure en la guerra de gèneres
i en el poder de l'autoritat i m'inclino
cap el poder de la transformació
(he patit la fúria i la violència de la Woolf
i el rentat de cervell de la Plath)
però puc mutar-me en mi mateixa
íntegra, sense escissions ni prejudicis,
oblidant els obstacles que altres imposen
i creant-me les pròpies circumstàncies.
Espero.