una de les coses més interessants que tinc ara per ara
és la convivència amb les persones que compartim casa.

la lliçó més important que n'aprenc, dia a dia,
és que mai no som prou madurs.
tenim entès que ser madur vol dir:
sostenir unes idees clares,
demostrar constantment les pròpies conviccions i que tenim consolidada una manera de ser (com si la identitat madura fos la identitat solidificada),
irradiar una intransigència amb pàtina d'expertesa
considerar els altres des de tu mateix i no tu mateix des dels altres...
però personalment crec que aquests són trets de fruita verda, dura i aspra

perquè conviure amb gent de la teva quinta,
diferents de tu i del teu pla d'accions
també vol dir que se't trenquin els esquemes constantment
i que al caràcter no s'hi facin durícies

aquests dies tenim uns convidats italians d'una de les companyes.
Tenir aquests convidats obligats
m'ha mostrat un ventall de reaccions meves
d'una forma tan clara que m'espanta.
He vist el meu entorn envaït i la meva identitat ha saltat amb la força d'un lleó:
"Ells estan de vacances. O sigui no fan feina.
Si cau una ampolla d'aigua, no la recullen.
Si s'embruta el terra, no escombren.
Si hi ha un sofà, no se n'aixequen.
M'empipa trobar-me llaunes de cervesa pertot arreu,
burilles de cigar escampades,
terrossos de sorra damunt l'estora,
el menjador ple de fum".

Aquesta molèstia, instintivament, la tractaria amb molt de despotisme:
prohibiria a l'amiga que porti els seus amics
em faria la repel.lent netejant davant dels morros dels convidats
els prohibiria de fumar al menjador
i la mala llet descomunal se m'inflaria fins que els fotria fora de casa MEVA.
Aquest és el sentit: sóc madura, hi ha coses per les quals no hi passo.

Però evidentment no faré res de tot això.
esperaré que marxin i quan siguin fora
esperaré que l'amiga ho deixi tot com sempre,
perquè la casa no és només MEVA. també és SEVA.
els espais compartits d'aquesta casa, són això:
espais on ningú domina ningú.
per això les desavinences temporals s'acaben aviat,
es busquen solucions conciliadores,
(una de les lleis de la convivència: parlant la gent s'entén)
i el que considero més important per a un mateix:
les manies pròpies queden al descobert,
perden la qualitat d'obstinació cega
i s'acaben transformant en una qüestió de gust:
neix la bellesa del caràcter,
la complicitat amb les altres maneres de ser.

encara estic força verda, però,
l'instint em salta massa sovint

gràcies Toni per la notícia

vet aquí, parlant de la maduresa la intransigència i el patetisme ridícul...