5.8.06

em permeteu trencar membranes?

Estimat Màrius,

He accedit a les
teves paraules a través del blog de Joan Carles,
que ell ha trobat publicades a la revista
Caràcters (format paper).
Ara podria cercar el teu correu electrònic i enviar-te el link
d'aquesta pàgina, per acabar de tancar el cercle.

Aquest és el millor exemple per demostrar que, afortunadament,
les persones vivim en microcosmos dispersos
dins la fluïdesa de la societat.
I que gràcies als mitjans de comunicació, de tota mena, ens permetem trencar
les membranes d'aquestes esferes microcòsmiques que es fusionen més que aïllen.
La llengua a la plaça o al bar, les mirades al metro,
els sms, els correus electrònics,
les cartes postals, els xats i el telèfon, l'ascensor, el diari, els llibres, la ràdio,
la televisió, internet, dos petons o un bes.

I no estic malinterpretant el teu argument.
Tu parles dels "escriptors", d'acord, i jo he incidit en les "persones",
a posta. Jo també escric, tinc una novel.la inèdita, una de calenta a l'editoral,
un recull de poemes i poemes dispersos, escrits en paper i en digital, un assaig
entre mans, una novel.la entre mans i un projecte per a novel.la futura.
Però estic a la societat, bàsicament, com a persona. D'ofici: escriptora,
ofici mal remunerat, val a dir, com molts d'altres. Però els meus resultats
són a l'abast de tothom, sempre que aquest tothom tingui curiositat
i ganes de conèixer. Són aquestes persones curioses les que m'arriben a trobar,
amb les que, per naturalesa o per caràcter, sentim complicitats mútues
i ens retroalimentem. És això el que dóna vida.
Especialment, és això el que fa escriguera (BM dixit).

Tampoc no estic malinterpretant les teves paraules, quan dius:
"accedir a la societat", o sia la necessitat de passar del microcosmos
al macrocosmos. Però no comparteixo el teu punt de vista. No hi ha un salt.
No hi ha distinció entre l'un i l'altre, els escriptors formem la societat,
sempre que ens sentim de base, persones, res més fàcil.
Crec que a vegades ens entossudim a veure murs on realment no n'hi ha,
i compte, que de murs n'hi ha, però no sempre.
Per a tu és un obstacle, escriure en català?
Per a mi no, és una sort poder-ho fer en la meva llengua i que la gent em llegeixi,
és un encant poder jugar amb les paraules de ma mare.
Aquesta és la cultura de la normalitat.
I aquest és el meu únic afany: sobresortir de mi mateixa,
sorprendre'm i guanyar-me el discurs de l'excepcionalitat
en cada frase, en cada concepte i en cada argument.
És feina àrdua i a vegades esgotadora, però és l'únic camí possible.
El pas a la societat? ja el faig. Utilitzo els mitjans que tinc a l'abast.
És evident que no compto amb els poderosos, com TV3; ni Catalunya Ràdio,

ni el canal 33 ni Catalunya Cultura (que ara es diu Icat i només fan música),
ni l'Avui ni el Periódico, ni guanyo els premis sempre que em presento,
ni subvencions de la Generalitat.
És un mur per a mi, això?
No, tinc sort de comptar amb un paper, un boli, un ordinador

connectat a la xarxa, i amics, i persones, amb les quals ens retroalimentem.

On és el problema, doncs? Perquè sí, és clar que n'hi ha, de problemes.
El problema és que no puc dedicar-me exclusivament a la literatura
perquè no m'alimenta: he de corregir altres novel.les escrites per altres autors,
traduir-ne (poques), i altres feines vàries i de tots colors.
El problema és que el poder, "qui representa que pot", sigui econòmic o polític o cultural,
sí que viu massa allunyat de la societat. No es poden considerar motors socials
aquelles altes esferes que viuen d'uns valors tan inerts com l'estatisme, la intransigència,
l'exclusivitat i la impersonalitat per damunt dels valors personals. Com els que prioritzen
una llengua, un nom o uns diners per damunt d'una qualitat essencial i personal.
Aquestes prioritats conformen una imatge macrocòsmica que veig fal.laç,
insubstancial i gens interessant, que genera apatia i ofega el panorama.
El problema de la cultura catalana no el generen els escriptors que
"desafortunadament viuen en microcosmos", no em facis riure.

Com deia, per sort, les persones vivim en microcosmos dispersos.

Aquesta imatge macrocòsmica, superficial i fal.laç queda massa lluny de la meva realitat.
Quin interès pot tenir per a mi, accedir amb fluïdesa a aquest macrocosmos fal.laç?
M'interessa el macrocosmos real, si el poder vol baixar on hi ha les persones
on hi ha l'humus i la cultura i la gent que treballa, estaré encantada de la vida.
Però, jo, escarrassar-me a arribar a una esfera tan llunyana?
Ja faig prou equilibris cada dia per escriure, menjar i viure.

1 comentari:

David Madueño ha dit...

Fantàstica la teva argumentació, Emma. Suposo que en Màrius Serra viu la relació entre literatura i societat des d'un lloc força elevat i troba a faltar els gurús, el mestratge moral dels escriptors, la reverència de la societat envers els intel·lectuals, llum que ens guiï. La veritat, en ple segle XXI i tal com està la societat ho veig un impossible i em sembla molt més realista el teu discurs. D'entre tots els que ens dediquem a escriure, aquells que aconsegueixin una certa posició dins el món literari han de lluitar per no allunyar-se del macrocosmos, no perdre perspectiva i convertir-se en un microcosmos que s'alimenta de menyspreu i elitisme. Aquest és el vertader gran mal de les lletres. Això tampoc vol dir renunciar a l'exigència a l'hora d'escriure, simplement saber que a més d'escriptor s'és persona, com tu dius. Tot plegat em recorda al descrèdit del professor (evidentment, en això sí que puc dir més coses, doncs és la meva feina) respecte a la figura venerada de temps anteriors. Suposo que haurem de lluitar molt per buscar un nou encaix d'aquestes figures dins la societat.

 
/*............................................................................................................................................................................................ ----------------------------------------------- */ ...................................-............................-.--......................................................................................................................... ............................................................................-------------- --------------- -----------------------------------------------------...------------...-------- ....................................--.------...-------------------......................... una història subterrània i plena de residus naturals amb cucs entranyables que penetren amb aires renovadors atmosferes pesades i feixugues........------- ----------------------------------------------------------------------------------------------- -----------------------------------------------------.........................------------------ -----.........................................................................................................................