aquests dies de vacances no escric gaire
no em ve prou de gust

ahir em vaig trobar l'Autet, feia molt temps
que no ens vèiem perquè ell està per allà i jo per allà
i em va preguntar per què feia fotos a la tele

no ho sé
perquè m'agrada fer fotos?
tinc fotos xules. el que passa és que no sé què fer-ne.
les guardo.
tinc fotos xules però també és cert que en tinc que són
una autèntica porqueria. Fer fotos a la tele té això.
si surten com una autèntica porqueria no és culpa teva.
ara que, si surten xules, tampoc no és culpa teva.
tot depèn del realitzador, del càmera
o del director de fotografia o de qui sigui.
Si enganxes un bon enquadrament pot sortir una foto xula.
La veritat, però, és que les més xules no m'adonava que les feia.
Em sortien així. I això també és culpa de la càmera
perquè triga un segon a obrir l'obturador a partir del moment
que disparo. I un segon a la tele és molt de temps,
tant de temps que pots estar amb un d'aquells que maten
a l'Iraq i en un segon ets enmig d'un aiguat a Katmandú.
Les fotos més xules les he fet així, a l'atzar. Quin mèrit.
Per això no sé què fer-ne de les fotos xules, perquè el mèrit,
la qualitat, buf, quines bestieses. No en tinc de talent, res d'això.
El que tinc és molt de morro. Aprofito el talent dels altres,
del realitzador, del càmera o del director de fotografia.
És clar que sí. Aquest món està ple de sangoneres.
Ens habitem els uns als altres!, deia no sé qui.
Aquest estil que utilitzo, per exemple, per dir tot això
no és meu. No és el meu estil. Sóc una mica amorfa,
com la sang abans de contenir-se dins d'un cos.
En Holden Caulfield, per això, no ho hauria dit així.
Oh, i tant que no. N'estic segura.