Ara sóc jo qui diu a Clítote com escric:
com una disco d'estiu,
borratxa de paraules
i enlluernada de colors
un cubata i un lligue
passes tortes que s'insinuen
que volen ballar i ballar
fins a l'extrema unció.

Però vindrà la davallada, la foscor, la ressaca el mal de cap
i el buit inevitable.

Clítote em diu que escric com una pluja d'estrelles.
Sona bonic i especial, oi, però ja sap el que es diu.
Tothom espera una pluja d'estrelles amb la imaginació reviscolada
s'enfila a un cim o s'estira a una plana i es posa a contemplar
expectatives.

no serà que la crisi del món representa la crisi dels intel.lectuals,
que en definitiva són qui l'il.lustren, o fins qui el caricaturitzen?

les crisis vénen per les circumstàncies d'uns canvis,
metamorfosis potents i de multiplicitats encegadores
que el poder dels intel.lectuals no pot explicar,
perquè només s'explica el que es coneix.
I en la pretensió espantosa que omplen planes escrites sobre
el mateix esdevenir, (i no ja d'un món, com es diu,
sinó d'un tros de terra),
no hi ha un pic de treva a la ignorància, o sia a la possibilitat d'aprendre.

per consegüent em creuré abans els despropòsits de qualsevol ment
que en comptes d'explicar-se a algú pretengui aprehendre,
encara que sigui a base d'errors i amb vulnerabilitat.

tothom sap, i Kertész ho recorda, que "les ments
més preclares van prohibir fa molt de temps l'existència a l'ésser".
Potser aquest és el descrèdit més necessari i transcendent.

La crisi dels intel.lectuals catalans és el resultat d’un egocentrisme aniquilador: pensar que un cop morts ells, no hi ha continuïtat de l’espècie. Això és fals. La crisi ve més pel fet que aquest egocentrisme no els permet passar el testimoni. I amb això em refereixo no tant al fet de deixar testimoni sinó de lliurar la fusta a unes generacions posteriors que en lloc d’imitar s’escapin corrents.

Els intel.lectuals catalans em fan tristesa:
Expressions com “En un país normal, aquest seria un llibre amb molts de lectors” (A. Susanna) o “El nostre és un país on no ens acabem de creure res ni ningú: ni la nostra història, ni les nostres institucions, ni els nostres polítics ni els nostres escriptors. De fet no ens acabem de creure a nosaltres mateixos” (A. Susanna) em demostren bàsicament la seva agonia, però no la d'un país. En quin lloc del món hi ha un llibre com el que Susanna menciona (Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona) que pogués tenir molts de lectors? Què considera l'autor per "molts de lectors"? Dubto que un llibre francès sobre Colette en pugui tenir tants, en proporció, com aquesta biografia escrita per Agustí Pons.
Potser un país que no cregui en res ni ningú és més lliure?
El reduccionisme intel.lectual d’un país a les quatre figures representatives d’un cercle concret, i la reivindicació d’aquest cercle concret com a “La Cultura que cal conèixer” ho trobo dogmàtic, uniformitzador i aboca la cultura al suïcidi.
No ens cansarem mai de reivindicar? A viure! Ara toca viure!