El Nayem i l'Ali van fer-se unes espases de fusta,
amb una funda de cartró i lligades amb un cinturó de corda,
una màscara ben retallada pintada de blanc i un punyal.

Ho van fer una tarda amb tot de material que van trobar a baix,
cinta aïllant i claus de la caixa d'eines, un pot de pintura blanca
que va sobrar de les darreres obres, caixes de cartró que tenim
per empaquetar i guardar objectes, i cordes que havien tret
de vés a saber on. "Que en són d'espavilats", vam pensar.

Al cap d'uns dies, en voler tallar el plàstic d'un envoltori
d'aquests impossibles i fets a prova de robatoris
amb el cutter, vam veure que tenia tota la fulla gastada
(i era nou!, coi de nanos!)
i vam haver de fer servir les tisores de la cuina.
De seguida les màscares ben retallades
de l'Ali i el Nayem ens van assaltar i també la seva manera
arravatada, diríem desconsiderada, d'utilitzar les coses
(clar, com que saben que si de cas ja en comprarem un altre!)

Però abans d'esvalotar el galliner amb renys
i discursos morals sobre el respecte per les coses,
sobretot les dels altres, vam discutir entre nosaltres.

Uns deien que si no respecten res és perquè
saben que aquí podem aconseguir rèpliques fàcilment
a la botiga del costat de casa. I que allà on viuen,
al mig del desert, sí que tenen cura de les seves coses.

Uns altres dèiem que si no respecten res és perquè
no dónen el mateix valor als objectes que nosaltres,
i per ells, un cutter, només és una eina per retallar,
igual que unes tisores, un clau punxegut o una pedra afilada
i que si ells no en tenen utilitzen el del veí.

No ens posàvem d'acord. Alguna cosa de la discussió
no quadrava, potser era la qüestió del valor.
Valora més qui té més o qui té menys?

Al final no vam dir-los res. El cutter continua
amb la fulla gastada, però ja en comprarem una altra.

L'Ali, quan va arribar, el primer que ens va demanar a l'hora de comprar roba
van ser pantalons llargs. Primer no ens deia per què havien de ser llargs,
amb la calor que fa, però finalment ens va dir que eren perquè l'any que ve
anirà a Algèria a estudiar l'Alcorà.

L'Ali diu que de gran vol ser doctor perquè guanyen molts diners,
o conductor, que també en guanyen molts, i quan ho diu somriu
d'orella a orella, sense impotència ni impossibles.

El Selek, el tiet del Nayem, ens va explicar amb desànim
que ell és enginyer de comunicacions, però a Sabadell
treballa fent de mosso en un hotel perquè no troba feina
del que va estudiar. Primer hauria de convalidar el seu títol
universitari d'allà amb un títol d'aquí, cosa que li és
pràcticament impossible.

El Selek guanya 800 € al mes, en paga 400 de lloguer del pis
i manté tres companys que viuen amb ell i que s'han quedat sense feina.
Al Sàhara hi té la dona, amb un fill de dos mesos, a qui no pot enviar ni un cèntim.

L'Ali i el Nayem resen cada dia cinc vegades.

"Els qui entre nosaltres ignoren el secret de regular convenientment llur pròpia existència sobre aquesta mar tumultuosa de neguits insensats que anomenem vida, viuen en un estat de dolor perpetu, tot esforçant-se debades a semblar contents i feliços."
Okakuro Kakuzo, El llibre del te.

Ahir a la tarda l'Ali ens va preparar un te.
És un ritual que ja ens va oferir un tiet del Nayem
quan el vam anar a visitar al seu modest pis de Sabadell.
Asseguts a terra, disposen de la tetera amb aigua calenta
quatre gots petits, gran dosi de sucre i el foc.

Amb tota la concentració del món, mentre els altres jugaven a cartes,
l'Ali va fer una primera infusió que anava transvasant de got a got
deixant caure en rajolí alt perquè pugés l'escuma. Després, en un seguit
de transvasaments per a mi incomprensible, omplia els altres gots
i retornava la infusió a la tetera, i de la tetera al got i del got a la tetera,
i mentrestant, en rajolí alt, continuava fent pujar l'escuma dels dos primers.
Quan li vaig preguntar per què ho feia així em va dir: Así se vuelve rojo.

Al cap d'una estona buidava tots els recipients dins la tetera vermella,
i abocava en un got la infusió que s'havia vessat damunt la safata on treballava,
sense menystenir ni una gota del beuratge. I sant tornem-hi,
ara amb el sucre inclòs i una branca de menta que havíem anat a buscar
al costat del pou i que anava sucant de tant en tant en un dels gots plens.
Mentre durava el ritual deixava la tetera mig plena damunt del foc
perquè anés coent amb l'herba a dins.

Ens va oferir un gotet de te verd, amb la dolçor del sucre
que matisava l'amargor inicial i el toc de menta refrescant.
Una delícia.

El dia que vam anar a visitar el tiet del Nayem, el Selek,
ens va ensenyar una dita saharaui sobre el te que diu:
"El primer és una mica amarg, com la vida.
El segon és dolç com l'amor, i el trecer encara més, com la mort."