"Els qui entre nosaltres ignoren el secret de regular convenientment llur pròpia existència sobre aquesta mar tumultuosa de neguits insensats que anomenem vida, viuen en un estat de dolor perpetu, tot esforçant-se debades a semblar contents i feliços."
Okakuro Kakuzo, El llibre del te.

Ahir a la tarda l'Ali ens va preparar un te.
És un ritual que ja ens va oferir un tiet del Nayem
quan el vam anar a visitar al seu modest pis de Sabadell.
Asseguts a terra, disposen de la tetera amb aigua calenta
quatre gots petits, gran dosi de sucre i el foc.

Amb tota la concentració del món, mentre els altres jugaven a cartes,
l'Ali va fer una primera infusió que anava transvasant de got a got
deixant caure en rajolí alt perquè pugés l'escuma. Després, en un seguit
de transvasaments per a mi incomprensible, omplia els altres gots
i retornava la infusió a la tetera, i de la tetera al got i del got a la tetera,
i mentrestant, en rajolí alt, continuava fent pujar l'escuma dels dos primers.
Quan li vaig preguntar per què ho feia així em va dir: Así se vuelve rojo.

Al cap d'una estona buidava tots els recipients dins la tetera vermella,
i abocava en un got la infusió que s'havia vessat damunt la safata on treballava,
sense menystenir ni una gota del beuratge. I sant tornem-hi,
ara amb el sucre inclòs i una branca de menta que havíem anat a buscar
al costat del pou i que anava sucant de tant en tant en un dels gots plens.
Mentre durava el ritual deixava la tetera mig plena damunt del foc
perquè anés coent amb l'herba a dins.

Ens va oferir un gotet de te verd, amb la dolçor del sucre
que matisava l'amargor inicial i el toc de menta refrescant.
Una delícia.

El dia que vam anar a visitar el tiet del Nayem, el Selek,
ens va ensenyar una dita saharaui sobre el te que diu:
"El primer és una mica amarg, com la vida.
El segon és dolç com l'amor, i el trecer encara més, com la mort."