una de les raons que fan
que m'agradi ser persona:
poder-me explicar els sentiments.

moltes vegades els sentiments ens els expliquem a través d'allò que llegim
(em vaig entusiasmar, a l'adolescència, amb els romàntics alemanys
perquè donaven paraules a allò que sentia per dins i per fora)
però també és cert que hi ha un perill en això, i és que
si ens aferrem a aquestes paraules que ens han salvat de la incomprensió
ens aferrem també a la naturalesa d'aquests sentiments i els convertim
en la nostra identitat.

tot això m'ho ha fet veure, precisament, Orhan Pamuk
en el seu llibre Estambul, ciudad y recuerdos.

la imaginació, el vici de crear espais
paral.lels a la realitat, el somni,
el necessari allunyament del món real
aquest retir de la vida...
a banda de respondre
al sentiment d'incomprensió,
de solitud i tristesa, d'idealització
i de discòrdia amb aquest món nostre
(conseqüència poruga, potser, d'això altre:)
respon a un esperit extremadament curiós
incapaç de veure a través dels murs què passa a l'altra banda
inepte per arribar a escodrinyar la realitat més propera
inútil per entendre els detalls concrets que fan les coses com són

l'extremada melangia del romàntic pot donar pas
a la incisiva atenció de l'observador

la imaginació, com a observatori personal, com a microscopi i telescopi
com una eina indispensable per explicar-nos, per apropar-nos encara més
per fer-nos valents davant la ignorància

la literatura com a feina per entendre'ns i evolucionar