El post de Josep Porcar
Notes sobre literatura 2.0
em tempta a resseguir el perfil esmussat
d'algunes idees i qüestions.

És cert, jo també tinc un munt de preguntes
sense resposta sobre la literatura digital,
també desconfio de les eufòries dels fanàtics
i em malfio del catastrofisme dels detractors.

Penso que estem a les beceroles de la literatura
que es farà en el futur, i que l'únic que podem fer
és la pràctica d'intentar escriure,
experimentar en l'escriptura,
arriscar-nos en les maneres i els hàbits,
inventar relacions, semblances i equivalents,
i equivocar-nos, és clar, per poder continuar.

D'entrada crec que hauríem d'evitar
les etiquetes a què tan acostumats estem

(som hereus de la voràgine dels -ismes del segle xx

en què nous moviments apareixien per oposar-se

o matisar moviments previs, res més que variacions

d'etiquetes amb dissenys diferents i noves dates de caducitat,

i actualment vivim la mostra d'aquesta absurditat

amb el postpostpostmodernisme).

El procés d'etiquetatge es duu a terme un cop
ja es té el producte acabat, just per disposar-lo
al mercat del sentit comú. En aquests moments,
però, ningú no sap què és ni com serà la literatura
inspirada, treballada, i manipulada sota les condicions
de les tecnologies digitals, així que no només trobo absurd
que els escriptors, en comptes d'escriure, discutim
les terminologies i vulguem establir denominacions,
definicions teòriques i delimitacions, sinó que també
ho trobo contraproduent, perquè fineix i limita
un procés obert d'exercici i assaig creatiu.

Entenc perfectament que es faci necessari conceptualitzar,
des d'una perspectiva teòrica, tot l'embull de la nova literatura
per clarificar-la i entendre'n els paràmetres, però no crec
que aquesta sigui la feina de l'escriptor. Sí que aquest ha de conèixer
els conceptes i el curs de les teories, però com a material d'anàlisi
per a la pràctica, sense pretendre definir ni delimitar el particular
en termes genèrics, i molt menys voler aplicar-ho en comú denominador,
potser només per justificar el seu propi treball.

Pel que fa a la pregunta essencial que planteja Porcar:
podria el medi acabar per modificar el contingut?
naturalment, no tinc la resposta, però sí que tinc l'opinió.

Penso que el medi, o el mitjà, ja ha actuat damunt del contingut,
si entenem el contingut com a matèria d'un discurs,
perquè les noves tecnologies han aportat noves perspectives
a termes comuns com identitat, caos, autoria, xarxa
que la literatura tracta específicament, i també han aportat
noves nocions que des de la literatura s'intenta treballar
com ara serendipia o aporia.
Però a la vegada, penso que el mitjà, com a continent,
no modifica el contingut, sinó que permet trobar
noves fórmules per expressar aquest contingut.

Un exemple: crec que una de les transformacions essencials
de la literatura digital radica en el fet de concebre el text narratiu
no des de la base temporal, el cronos de la història (la trama),
sinó des d'una base espacial, els topos de la història (la xarxa).
Almenys en aquests moments estic centrada en aquest experiment
vist que els intents d'escriure amb base temporal han estat un desastre
ja que no pots preveure quin curs seguiran les lectures potencials
(les trames tradicionals són inoperatives i ineficaces pel lector
que navega en espais virtuals). I ja dic que és un experiment,
i per tant, no és conclusiu ni determinant en absolut.

Respecte a la qüestió:
una obra autènticament 2.0 podria entendre's del tot
sense la integració de les opcions digitals que l'autor
ha ideat durant el seu procés creatiu?
penso, doncs, que no, si tinc en compte el matís
de la pregunta: l'autor idea opcions digitals en el mateix
procés creatiu. O sigui que una obra autènticament 2.0
(o digital) no podria entendre's del tot si és traslladada,
per exemple, en un format paper o de lectura equivalent.

Un exemple, genial, de Pedro Valdeolmillos.
O aquest Retorn a la Comallega d'Anton Ferret.

Tela llarga...