L'altre dia llegia el post del Llibreter
La mort triomfal de les avantguardes
i els subsegüents comentaris.

Atès que en aquests moments estic treballant
en una novel·la diguem-ne "digital", o "ciberliterària"
o "hipertextual" o "cibertextual" o "ergòdica"
o "electrònica" o "interactiva", en definitiva
una novel·la experimental amb un format tecnològic
em veig prou apta per comentar que una cosa
és l'avantguarda, una altra la literatura 2.0
i una altra la "literatura digital".

Que d'avantguardes sempre n'hi ha hagut en el sentit
d'obres i corrents artístics i personatges
que han sabut fer un pas endavant en moments
que l'art i la literatuta naufragaven en la voràgine
de la repetició, és cert.

Que l'Avantguarda del segle xx és un moviment
i un corrent artístic definit amb una sèrie de característiques
que com a referents útils són vàlids i sovint encara determinen
la nostra dinàmica creativa, també és cert.

Que la literatura 2.0 suposa una manera d'escriure inèdita
amb infinites possibilitats per descobrir i que representa
una literatura pròpia del segle xxi, no ho discuteix ningú.

Ara bé, com diu el Llibreter, jo no equipararia avantguarda
i literatura 2.0. Més que res, perquè la literatura 2.0
no fa cap pas endavant ni respecte a les obres ni els corrents artístics,
la literatura 2.0 és un format automatitzat i de creativitat limitada
que permet escriure tal com faríem (o fem) en una Moleskine.
És cert que permet més coses, inèdites i pròpies del format,
com els vincles als referents, la possibilitat d'interacció,
la inclusió de vídeos, animació i imatges, la publicació automàtica
i instantània, etc. però això, que són característiques no només
dels blogs, els fotologs, wikis, etc., sinó de tot format tecnològic,
no representa al meu entendre ni experimentalisme ni avantguarda
ni un trencament amb el que s'ha escrit fins ara.

El Llibreter respon al comentari d'Ibañez:

"La literatura digital d’avantguarda és una altra cosa,
i desenvolupa estratègies que minen el concepte mateix de lectura.
No es tracta tan sols d’interacció escrita. És una literatura concebuda
des de la tecnologia i no un simple trasllat dels gèneres tradicionals a la pantalla."

ho subscric totalment.

En una peça que vaig crear l'any 2004
Sobre la idoneïtat que les mans de neoprè se suïcidin
intentava precisament desenvolupar i sobretot emfasitzar
aquestes estratègies, no amb prou consciència de saber què feia.

Ara sí que sóc conscient de saber (el mínim possible) què faig
i puc assegurar que escriure desenvolupant
les possibilitats tecnològiques no és redactar
un post diari en un blog.

No el format, sinó la manera d'escriure és una altra.
Si serà reeixida o no, això ja es veurà,
tot experiment té la porta principal oberta al fracàs
si no es pot trobar la d'emergència.