Avui el Nayem no ha volgut anar a la piscina del Casal d'estiu.
Quan no vol una cosa adopta l'estratègia autista o del titella sense fils:
es queda estirat al sofà o a terra mateix, amb els ulls tancats,
com els insectes que es fan els morts quan perceben una amenaça.

Després, pensant, he recordat que ahir al vespre
va parlar amb casa seva per telèfon. I que la seva mare
li prohibeix terminantment banyar-se a la piscina o al mar
perquè no sap nedar.

El primer dia que vam anar a la platja es va quedar dues hores
assegut a la sorra, vestit, i contemplant per primera vegada
tota aquella vastitud d'aigua. Finalment em va demanar de mullar-se.
S'hi va ficar a poc a poc, només els peus. Després va voler-se posar el banyador,
i es va acabar banyant fins a la cintura. Quan ja era hora de marxar
no hi havia ni Déu ni mare que el tragués de dins de l'aigua.