................. I I I ..........................
L'Ase trotava i trotava, i la pastanaga ballava i ballava.
Un dia, després de molts anys de trotar, el van aturar.
Una mà, davant del seu estupor, li va acostar la pastanaga
als llavis i ell se la va poder menjar. La mateixa mà
li va treure els arreus i el paisatge va aparèixer
al seu entorn brillant de colors i de sol: era en un prat
enorme, infinitament enorme, sense via ni camí.
La mateixa mà li va fer una forta palmada al cul
i la veu ronca de l'home de tota la vida va amollar:
Arri a córrer, Barrabàs, que ja ets lliure!

Però l'Ase es va quedar clavat a terra. No entenia res.
On volia que anés, amb tota aquella immensitat?
Va fer una passa esporuguida, només una, perquè
com que no duia el carro de rocs enganxat a l'esquena
es va sentir lleuger com una papallona i es va aturar
en sec, per por de no sortir volant. Les mosques
havien tornat i tenia feina a espantar-les amb la cua,
així que es va concentrar a fer-ho bé mentre amidava
el lloc on l'havien deixat sol i tastava l'herba que tenia als peus.

Al cap d'un temps indeterminat de ser allà, va sentir una veu.
Què, ja t'han jubilat?, i va bramar una rialla.
L'Ase va tombar el cap i va veure un ase gras i vell
i esdentegat que s'acostava amb la mirada entelada.

Arri que ja ets lliure!, oi? eh? L'ase em fot,
que en fa de temps que ho sento, això, però noi,
no dureu ni dos dies, eh, caieu desplomats
i no hi ha Déu que us aixequi, ara que sou lliures!
L'Ase se'l mirava sense entendre res.

Sí noi, que ja no serveixes, que ets ase de pastura!
va cridar malhumorat l'ase vell, I ara menja, va dir
mentre girava cua i s'amorrava a terra, que estic fart
de ser l'únic que arrana l'herba, aquí!, i el nostre Ase,
l'Ase dels cops que no es pensava que sabés fer res
tret d'obeir, es va posar a menjar fins a la darrera hora.
...............................................................................