............................ I I ....................................

Vet aquí que una vegada, l'Ase entossudit
i obstinat a atrapar la pastanaga, s'havia oblidat
del pes dels rocs que carregava, de les mosques
i del camí i fins i tot de l'ase que era.

Però va arribar un dia que va tastar una cosa
que es deia felicitat, perquè gràcies a un descuit
del tros d'home que li anava al darrere, va poder
ensumar la pastanaga i se la va menjar sencera.

Amb aquell gust dolç a la boca, tots els records
del seu passat van tornar presents i amb força:
les mosques del cul, el pes dels rocs que carregava
un paisatge que no veia i un camí que se li estenia
al davant, tan immens, incert i inevitable, que es va
quedar clavat a terra de por. Ai las! I ara què?

Sort que l'home de seguida li va tornar a posar
un altre cop la pastanaga al davant, perquè si no
no sabia cap a on tirar, estava ben perdut!
I ja llavorens, més content que unes pasqües,
podia anhelar aquell tros dolç de felicitat
que tenia tan a l'abast, per més que trotés, sempre.
.........................................................................