Pel que puc saber ara mateix, ella
sempre ha necessitat silenci.

El Xavi em va explicar que no és la primera
vegada que desapareix. Té molts recursos:
la muntanya, el mar, una habitació. De tant en tant
es reclou aïllada del món, hores senceres, dies sencers,
mesos, com una crisàlide, i després, com qui no res,
apareix a la cuina i es prepara una infusió.
Ell hi està acostumat, es veu, ara se’n va sola a Venècia,
ara se’n va a fer el camino de Santiago en ple hivern,
ara passa dos dies dins una cova de Tavertet, ara més val
que no entrem a l’habitació perquè t’engegarà un moc
i encara trigarà més a sortir. Tot això, diu ell,
són temptatives de silenci.

Abans es pensava que era una altra cosa, diu, insociabilitat,
egoisme, tot això com a conseqüència d’una obsessió
per l’escriptura i la lectura. Però després de molt de temps
de conviure amb ella, i després de compartir l’experiència
més viva que mai es pugui imaginar, com és tenir un fill,
ara sap que en el fons, aquestes desaparicions, són conseqüència
d’una altra necessitat molt més vital i ingènua: el silenci.
Diu que fins i tot la manera versificada d’escriure
li venia d’aquesta necessitat. No sé si m’ho va saber explicar gaire bé,
perquè més que versos el que ella fa és fragmentar les frases
o potser és que no el vaig entendre prou, però més o menys
em va dir que escrivint així deixava que el silenci fos protagonista
dels seus escrits, per les pauses obligades a cada final de línia.

El primer informe que li vaig presentar, el dia 26 de setembre
el vaig redactar com tots els primers informes que faig.
Me’l va demanar aviat, el dia 24 al matí em va trucar al despatx
em va fer anar corrents a la finca del Montseny on s’estaven
i em va dir: vull el primer informe el dia 26 al vespre,
abans no marxem cap a casa.

Les preguntes rutinàries me les va respondre amb una serenitat
exemplar, no estava pas desesperat perquè ella no hi fos,
més aviat estava empipat i es va limitar a dir-me que ella
ha tornat a desaparèixer, ha d’estar per la casa, si se n’hagués anat
d’aquí ho hagués dit, sempre ho deia si marxava lluny.

Vaig buscar per la casa gran, pel jardí, pel bosc de l’entorn.
Res. El primer informe era el típic d’un cas de desaparició
i abandonament de la llar sense proves ni testimonis.

Quan l’hi vaig fer a mans, se’l va llegir, em va mirar i em va dir:
aquest cop no és com els altres. Sé que tu tampoc no ets com els altres
professionals, la persona que em va posar en contacte amb tu
va ser un client teu molt especial i el cas que li vas resoldre
no l’hagués pogut resoldre qualsevol, així que vull que tinguis
el mateix nivell d’implicació que vas tenir amb el cas Fanshawe,
convé que aboquis totes les teves capacitats, intuïcions
i fins i tot la teva creativitat per resoldre’l, si no ja podem plegar.
D’entrada crec que és necessari que, per començar, entenguis una cosa.
I aleshores em va explicar la importància del silenci en la seva vida,
i en la seva manera d’escriure, i em va demanar, com a favor,
que respectés aquesta manera d’escriure en els informes i que,
si no em semblava malament, fes un report del procés de la investigació
en el seu blog perquè si ningú mantenia el temps en aquesta plataforma
de comunicació on ella se sentia tan viva, el silenci la mataria del tot.

La primera vegada que va anar a la casa dels romanesos
estava embarassada. Ho acabava de saber.
Amb prou feines s’havia fet a la idea del canvi
que la nova situació li suposaria en la seva vida,
un canvi que no es podia arribar ni a imaginar
malgrat els tòpics haguts i per haver que ja coneixia,
i aquells dies de solitud li van anar prou bé per situar les coses
de dins seu, les emocions i els pensaments, a lloc.
Feia les feines que li van encomanar que fes,
ventilar la casa gran i regar les plantes,
i durant la resta del dia només pensava i meditava,
escrivia i llegia Sylvia Plath i Virginia Woolf.

D’aquells dies hi ha un fragment solt en un document
de word que es titula haima i que he trobat dins una carpeta
del seu disc dur:

Abans no hi volia creure, en els déus, i vivia desenganyada, escèptica, trista, palpitant la mateixa malenconia, potser amb menys tocs d’amargor, però amb la mateixa resistència davant la felicitat que la mateixa Sylvia Plath. Però he descobert, en aquests pocs anys, la meva capacitat per entendre la vida i les seves giragonses. Per esperar de qualsevol fet, sigui de la naturalesa que sigui, un aprenentatge incalculable. Les persones que conec, totes, són decisives per a mi, per al meu creixement i comprensió, totes, àdhuc aquella desconeguda que m’atura pel carrer i em demana una adreça i m’obliga a reconèixer que no sé prou on sóc. Hi ha aprenentatges immediats, n’hi ha que ho són un cop el rebombori emocional es calma i cau en pòsit al fons de no sé quin racó, aleshores ho veig clar i comprenc.

Tot el document conté fragments d’aquest estil.
Són reflexions senzilles però profundes,
d’una profunditat estranya, però. Ara per ara
només estic navegant superficialment
per entre els escrits que el Xavi, el seu company,
m’ha enviat comprimits en una carpeta,
i encara no m’he submergit en tots els textos que hi ha aplegats,
per la qual cosa no puc valorar
si el significat d’aquests fragments
són d’una profunditat real o aparent,
no sé si cal endinsar-me molt endins del seu dedins
per desxifrar-ne l’ànima que els va escriure,
i saber, que per això m’han contractat,
on ha anat a raure aquesta persona.

Escric aquí amb connivència de la família.

Són les 21.21 i les 15.29
és l'hora que les papallones nocturnes
reposen al vidre de la finestra tancada
.
.
la parra tampoc no és en la nit
la meva imatge emmarcada en fusta
.
.
et penses que sóc aquí

No sé quina hora és.
Passo com una brisa per la casa gran.
La metamorfosi és aparentment quieta,
d’una precisió microbiòtica.
.
.
L’aristòcrata té el licor al paladar
i fa gest d’assentiment, de compliment.