La primera vegada que va anar a la casa dels romanesos
estava embarassada. Ho acabava de saber.
Amb prou feines s’havia fet a la idea del canvi
que la nova situació li suposaria en la seva vida,
un canvi que no es podia arribar ni a imaginar
malgrat els tòpics haguts i per haver que ja coneixia,
i aquells dies de solitud li van anar prou bé per situar les coses
de dins seu, les emocions i els pensaments, a lloc.
Feia les feines que li van encomanar que fes,
ventilar la casa gran i regar les plantes,
i durant la resta del dia només pensava i meditava,
escrivia i llegia Sylvia Plath i Virginia Woolf.

D’aquells dies hi ha un fragment solt en un document
de word que es titula haima i que he trobat dins una carpeta
del seu disc dur:

Abans no hi volia creure, en els déus, i vivia desenganyada, escèptica, trista, palpitant la mateixa malenconia, potser amb menys tocs d’amargor, però amb la mateixa resistència davant la felicitat que la mateixa Sylvia Plath. Però he descobert, en aquests pocs anys, la meva capacitat per entendre la vida i les seves giragonses. Per esperar de qualsevol fet, sigui de la naturalesa que sigui, un aprenentatge incalculable. Les persones que conec, totes, són decisives per a mi, per al meu creixement i comprensió, totes, àdhuc aquella desconeguda que m’atura pel carrer i em demana una adreça i m’obliga a reconèixer que no sé prou on sóc. Hi ha aprenentatges immediats, n’hi ha que ho són un cop el rebombori emocional es calma i cau en pòsit al fons de no sé quin racó, aleshores ho veig clar i comprenc.

Tot el document conté fragments d’aquest estil.
Són reflexions senzilles però profundes,
d’una profunditat estranya, però. Ara per ara
només estic navegant superficialment
per entre els escrits que el Xavi, el seu company,
m’ha enviat comprimits en una carpeta,
i encara no m’he submergit en tots els textos que hi ha aplegats,
per la qual cosa no puc valorar
si el significat d’aquests fragments
són d’una profunditat real o aparent,
no sé si cal endinsar-me molt endins del seu dedins
per desxifrar-ne l’ànima que els va escriure,
i saber, que per això m’han contractat,
on ha anat a raure aquesta persona.

Escric aquí amb connivència de la família.