versió adulta de la matança del Pasqual

Vet aquí que una vegada, en una plaça empedrada,

un llop famolenc i amb les dents llargues va plantar-se,

per fi, entre dos edificis de pedra viva.

S''acostà cautelós a una de les portes. Va flairar. Res de res.

Les feromones i les essències de l'edifici no es distingien prou,

s'ensumava un perfum clos, aromes de puro estancat,

olor de paper i tinta arxivats en armaris polsosos,

i el perfil resclosit de tapissos vells i butaques desgastades.

Va córrer a la porta de l'altre bloc.

Mmm, allí sí que les feromones saltaven per les parets,

s'ensumava desig a pler, ambicions tossudes

i una bel.ligerància suculenta que li va badar la gana salivera.

El llop de les dents llargues va sacsejar la porta perquè s'obrís,

però res.

Aleshores, amb la seva llengua afilada, digué:

"Doncs bufaré i bufaré fins que la casa rebentaré"

i es va posar a bufar a bufar a bufar a bufar tan fort

que les parets van començar a tremolar i tremolar

i el llop seguia bufa que bufa que bufa fins que de sobte,

com l'explosió d'un artefacte, parets, envans de fullola,

guix, teules, taules i butaques, tot,

va sortir volant pels aires amb un estrèpit terrible

i esquitxant de pedrolins a tothom.

Ja em teniu, doncs, el llop davant dels tres porquets

que eren a dins, palplantats i estupefactes

enmig de les runes i sense capacitat de reacció.

El més petit, que hom anomenava Joan,

va saltar a temps quan el llop li tenia la cua

i va poder escapar-se entre una riuada de caps que es manifestaven.

El segon, que hom anomenava Josep Lluís, d'un bot va saltar a una pedra

i de la pedra a una altra pedra fins que s'escapolí pel carrer Ferran.

El tercer, que hom anomenava Pasqual, es mirava tan atònit i garratibat

tots aquells esdeveniments imprevisibles que no va ser-hi a temps:

massa confiat, va caure a les urpes del llop.

El llop ferotge, aquell dia, somreia de felicitat.

Se'n va anar a casa amb una bona botifarra

del fetge, diuen, en va treure les pedres i en féu un paté deliciós,

el cor, sense càrrec de consciència, va voler empassar-se'l sencer
amb tanta de fruïció, que s'ennuegà i encara ara estossega.