Damunt la taula tinc sis llibres, tres del quals surten referits
al document que el meu client va enviar-me per mail.
Del primer llibre, Gramáticas de la creación, de George Steiner
m’apunto les frases que hi ha citades en un paper
i intento posar-me a la seva pell, a la seva ment, per comprendre-les:

“Ser y nada, como en el libro de Sartre L’Être et le Néant son indisolubles.”

“El arte aporta una vehemente confirmación.”

“En el corazón de la forma se encuentra una tristeza”

“la talla es la muerte de la piedra”

“la forma ha dejado una fractura en el potencial del no-ser, ha disminuido el repertorio de lo que podria haber sido.”

“Crear un ser es decirlo.”

“La nada y la visión interior de la perfección que preceden a la expresión resisten a la violencia que les causa la producción de formas reales. Cada pieza de kitsch, cada banalidad oportunista, cada fracaso artístico o poético es una prueba de la venganza que la perfección intacta (en la il·luminación de la mente) inflige a la materia”.

Penjo el full amb les cites a la paret del costat de la finestra.
Miro i veig la parra que s’esfulla.
Crec que ella, això, ho hauria dit així.

El divendres ens vam trobar, amb el meu client,
a un bar de Llinars, a uns quants quilòmetres de la finca.
Jo duia el portàtil a sobre perquè no havia tingut temps
d’imprimir l’informe. Sèiem de costat a la taula
cadascú amb una gerra de cervesa. Se’l va llegir ràpidament
i em va demanar si m’havia mirat el document que em va enviar per mail.
Li vaig dir que sí, però que no m’aportava cap pista.
Són apunts sobre literatura.
- Precisament -va xiuxiuejar-me a recer de la pantalla de l’ordinador,
com si fos sospitós d’alguna cosa-, és precisament això. Aquest informe
que has escrit no m’aclareix on és ella. Dius que has regirat la finca, descrius
detalladament la casa i tots els elements que la conformen amb molta
objectivitat, però no em saps dir res d’ella. Aquest document
que et vaig enviar és clau, n’estic convençut. Si el relaciones
amb tota la resta, és clar.
- Me’l vaig llegir detalladament i...
- Digue’m quina mena d’apunts són.
Vaig obrir la meva llibreta personal,
on hi tinc anotat tot el curs de la investigació.
- Són cites sense cap connexió lògica, frases d’escriptors,
paràgrafs sencers de llibres, hi ha tres pàgines de Trilogia de Nova York,
moltes cites de George Steiner, un fragment força llarg d’UH,
un conte de Salvador Espriu, cites de Galileo Galilei d’un llibre que es diu
Diálogos sobre los máximos sistemas del mundo ptolemaico y copernicano,
però per què m’ho preguntes? Segur que tot això ja ho saps.
- Sí, ja m’ho havia mirat, jo també. Però jo no tinc temps per investigar.
Tinc una criatura de deu mesos i treballo, per això t’he contractat.
A més, tu et dediques a trobar persones, no?
- Sí, i sóc una bona professional.
- D’això no en tinc cap dubte.
- Però en més d’una ocasió he estat a punt de redactar “l’informe definitiu”.
És un cas tancat, ella no vol ser trobada.
- Però no l’has redactat, l’informe definitiu.
- No m’he vist amb cor. Em costa tirar la tovallola quan hi ha una criatura enmig.
Em sabria greu que es quedés sense mare.
- No es quedarà sense mare.
- Si redacto aquest informe, sí.
- Però no el redactaràs. Saps tan bé com jo que ella no vol ser trobada,
però també saps que pots descobrir la manera d’entrar en el seu silenci.
I que quan ho facis, ella apareixerà.
- Bé, no n’estic tan segura. He de confiar més en el que dius tu
que en la meva intuïció i la meva lògica.
- Si t’he contractat a tu és perquè saps resoldre casos a partir de la intuïció,
i no de la lògica. Qui em va donar la teva referència n’estava molt satisfet,
d’aquesta teva característica. Hi ha casos completament irracionals que tenen
tant dret com els altres a resoldre’s, i només es poden resoldre si s’abandona
tota lògica. Són actes creatius, més que deductius. No sé si m’entens.
- No sé si es pot resoldre un cas com aquest.
- Intenta-ho. Jo estic convençut que sí. En el document que et vaig enviar,
hi ha almenys dos llibres dels referits que se’ls va endur al Montseny.
Els has de tenir tu, amb tot el seu material. Tu continua observant la casa gran,
però centra’t en tot allò que va deixar abans de desaparèixer,
és el seu motor d’arrencada –i va fer el darrer glop de cervesa,
va pagar i se’n va anar, sense cap més paraula. Ni un trist adéu.

He trobat un nou plaer, en això d’escriure.
La veritat és que sempre he llegit molt, però no he escrit mai gaire,
tret dels informes, amb els quals segueixo un model que vaig repetint,
i poca cosa més, potser alguna carta a algun amic, però això era
sobretot abans, quan les feia a mà, ara, amb el correu electrònic,
em limito a enviar el missatge, a quedar, a donar la notícia,
o a excusar-me, sense més complicacions ni explicacions, ni divagacions.
En canvi, ara que em veig amb l’obligació de reportar el cas PB
sento que escric amb una comoditat aventurera,
com si ho hagués fet tota la vida, però amb el matís del repte
percebent una inseguretat inèdita en mi, però experimentada,
fent passes curtes i agafant-me bé a cada paraula, observant amb atenció
cap on m’he de dirigir, on he de posar els peus per no perdre l’equilibri.

De fet escriure és com pujar el Ganivet de Diables.
L’escalada en roca no és pas fàcil, però si t’agrada i no tens vertigen
acaba creant addicció. És un desafiament constant i fer el cim,
un plaer incomparable.

El meu client, m’acaba de trucar pel telèfon fix. Quan sona el telèfon fix
hi ha, a més del timbre de l’aparell, un timbre metàl·lic a fora
que ressona per tot el jardí i bosc de l’entorn, per si de cas
el matrimoni es troba feinejant a l’exterior. Després de cinc trucs
terriblement eixordadors, la Vasilia ha entrat a la casa petita,
ha despenjat i al cap d’uns segons ha trucat a la porta de la meva habitació:
és Xavi, ha dit amb el seu accent romanès i faltada d’aire.

Ara ja ho tinc escrit, i així es queda, amb el beneplàcit del meu client.
M’ha trucat per tres coses: una, per dir-me que m’ha enviat per mail
un document que ha trobat i que segons ell m’ajudarà força en la investigació.
Dues, per explicar-me que el que pretén amb això que faig de reportar el cas
en el blog de la seva companya no és només tenir-lo actualitzat, sinó
fer que la veu d’ella no acabi desapareixent, com ella, al contrari,
està convençut que d’aquesta manera la trobaré i podré fer que torni.
I tres, per remarcar-me la importància de fixar-me en els trets
de la seva escriptura, per imitar-los amb el màxim de fidelitat,
i així arribar a escriure com ella.
D’entrada, ha dit, no t’has d’allargar tant, ella pensa que l’escriptura
a internet, ha de ser intensiva i no extensiva, bé, ja t’ho explicaré més
detalladament. Tu sobretot, no t’enrotllis tant, ha dit.

Després m’ha fet llegir el que estava escrivint, i també m’ha dit:
Intenta ser coherent. No diguis que fer el cim és un plaer incomparable
si ho estàs comparant amb l’escriptura. I intenta no repetir massa una
mateixa paraula, això la treu de polleguera.

M’ha deixat amb un pam de nas, amb aquests darrers punts.
Li he dit que em semblava que s’equivocava de persona,
no em dedico a escriure ni és la meva intenció de fer-ho bé,
jo només sé buscar desapareguts i per fer-ho tinc els meus propis mètodes.
M’ha demanat disculpes, i després de dir que ja ho aclarirem
quan ens veiem, aquest divendres que ve, ha penjat.

M’he quedat amb una sensació estranya. És la mateixa sensació
que vaig tenir el primer dia que vaig fer una via ferrada, precisament,
tornant a la comparació. Però no ho dic amb pretensions literàries,
sinó que és la pura veritat: em vaig veure amb tanta valentia, allà al cim,
que ja em veia amb cor de fer parets de Montserrat. Vaig comparar
el procés d’escalada amb la investigació, i ho tenia tant per mà,
que em creia capaç de tot. El meu company es va posar a riure
i em va dir: no confonguis escalar amb buscar proves, encara que
necessitis la mateixa cautela, o que busquis la solidesa d’allà on t’agafes,
o que t’hagis d’assegurar a cada passa que fas, o tot això que dius,
una cosa és escalar, i l’altra investigar.
Per fer parets, encara et falta molt per aprendre.

És aquesta la sensació estranya de quan et subestimen.
O quan descobreixes que potser no saps tant com et penses.

És costum haver d’esperar, en la meva feina.

Aquest tipus d’espera, però, atenta i reservada,
no és ni tan lleugera com quan estic a l’andana del tren,
ni tan feixuga com quan algun impresentable arriba massa tard.
És com una mescla dels dos casos: lleugera, perquè durant l’espera
vaig aplegant minuciosament proves capricioses que ajuden a resoldre el cas
i enriqueixen el procés, i això és tan entretingut com observar
els passavolants del tren i robar-los una biografia;
però també és feixuga, perquè no depèn sols de mi que el cas es resolgui,
sinó de les ganes del desaparegut que se l’acabi trobant.
Cert, i si una cosa tinc clara, és aquesta:
tots els desapareguts que apareixen, és perquè volen ser descoberts.

Aquesta cosa que tinc tan clara, però, m’ha portat més d’un problema
i en el meu ofici, la fama de mediocritat.Ho tinc assumit i no me’n penedeixo.
Si bé aparentment em prenc la feina amb cert arrauxament o imprudència,
alguns col·legues em diuen que frívolament, la veritat és que quan tinc un cas
entre mans hi dedico tota la meva energia, tota la meva persona i tota la meva vida.
Això sí, quan algú no vol ser trobat, ho percebo de seguida.
Més d’un m’ha volgut trencar el nas quan presento el que jo anomeno “l’informe definitiu”.
Però ara, això, no ve al cas.

La feina que ara duc entre mans és de les més curioses que he tingut mai.
El meu client va insistir que la seva dona no s’ha mogut de la casa
on va entrar el dia que va desaparèixer, diu que em limiti a buscar-la per dins
o esperar que surti, i que m’oblidi del jardí, del bosc de l’entorn i del poble més proper.

M’ha passat tot el seu material de treball, llibretes, llibres, documents word,
fins i tot la targeta de memòria de la càmera de fotos,
per indagar millor entre les possibilitats, i m’ha assenyalat que tota la recerca
es redueix a això: la casa i la feina.

Ahir em vaig traslladar a la casa petita per treballar-hi de ple
(ja he dit que quan tinc un cas entre mans hi deixo la vida).
El matrimoni romanès que té cura de la finca ja ha tornat de vacances,
i m’han cedit, molt generosament, una habitació des d’on puc contemplar
l’entrada principal de la casa gran i una part considerable del jardí.
La dona té cura de mi com si fos el propietari, la tinc a disposar
com una criatura malcriada. El marit, però, em té l’ull ficat a sobre
i em sembla que amb no gaire simpatia, penso que potser és el rellotge
que l'emprenya cada hora que sona, perquè amb sinceritat,
crec que no em sobrepasso gens ni mica amb les exigències.

Quan ve el propietari, els caps de setmana, el matrimoni es trasllada en una ala
de la casa gran on hi ha els espais del servei: la cuina, l’habitació de rentar la roba,
el rebost, un bany minúscul i la petita cambra on dormen el divendres i el dissabte.
Jo aprofito aquests dies per sortir de la finca i fer els encàrrecs que no faig
entre setmana, i per quedar, és clar, amb els amics per fer unes copes.

A l’habitació hi ha un llit individual i una taula de cara a la finestra
amb una cadira bastant incòmoda. La taula és força gran,
però ja la tinc tota ocupada amb el portàtil, les llibretes, els llibres,
els seus i els meus, fulls, alguns bolígrafs de punta fina i informes vells,
que guardo impresos, perquè a vegades els faig servir.
M’he penjat un calendari gros a la paret per controlar el temps
i el rellotge de cucut que sempre duc amb mi quan m’he de traslladar.
És una curiositat que tothom em riu quan el veuen i que em dóna un aire
de falsa extravagància, però és l’únic record que tinc de la meva àvia i,
així com el missal que em va llegar el vaig vendre a un llibreter de vell,
el rellotge em fa més que servei, diguem que forma part de mi, com el cor mateix.
Si m’hagués tocat l’anell de casada, ja estaríem parlant amb d’altres termes,
però per sort o per fortuna, l’anell va anar a parar en mans del meu cosí
que no ha tingut mai un duro. Quan l’oncle em va deixar el rellotge a les mans,
vaig saber que mai més no em perdria, i així ha sigut, fins a l’extrem
d’acomiadar-me de la feina de l’institut que em mantenia per anar-me’n a Alacant
a treure’m el títol de detectiu privat i posar-me a buscar persones desaparegudes.
D’això ja fa uns quants anys. Però el rellotge continua aquí, impertorbable,
i el cucut sona amb la mateixa estridència de sempre.

Aquí no tinc ni cobertura ni connexió a internet, així que hauré d’escapar-me
cada divendres, com vam quedar amb el meu client, per anar a un ciber
i enviar-li l’informe gravat a un llapis de memòria per correu electrònic,
fer-li una trucada pel mòbil i potser, fins i tot, fer alguna trobada presencial.
També em va recomanar que aprofiti aquest dia per escriure al blog d’ella,
i em va insistir sobretot en la importància d’aquest gest, escriu el que vulguis,
em va dir, si vols fes-hi constar l’informe mateix, però és vital mantenir
actualitzat el blog. Jo no acabo d’entendre la urgència que em dóna, però és clar,
ell és el meu client i qui paga mana. Així que, aprofito algunes estones
per escriure el curs del procés, i els divendres ho penjaré a internet.

No en tinc ni idea de quant pot durar aquest cas, perquè no veig clar que ella
vulgui ser descoberta. La veritat és que tot plegat em desconcerta una mica.
És com si res del que ha passat obeís cap mena de voluntat.
Sé que aquí l’espera es farà difícil i més feixuga del normal,
les proves que pugui anar aplegant cada dia són minses i les possibilitats, escasses,
a més, no entreveig cap motiu aparent de desparició i la raó que el meu client m'ha donat,
no és de pes: el silenci. No hi ha depressió, no hi ha sospites d'amant,
no hi ha problemes econòmics.
Només hi ha silenci.
D'entrada sembla un cas típic d’“informe definitiu”,
però no vull aventurar res, encara, tot just començo.

L'espera es farà llarga.