He trobat un nou plaer, en això d’escriure.
La veritat és que sempre he llegit molt, però no he escrit mai gaire,
tret dels informes, amb els quals segueixo un model que vaig repetint,
i poca cosa més, potser alguna carta a algun amic, però això era
sobretot abans, quan les feia a mà, ara, amb el correu electrònic,
em limito a enviar el missatge, a quedar, a donar la notícia,
o a excusar-me, sense més complicacions ni explicacions, ni divagacions.
En canvi, ara que em veig amb l’obligació de reportar el cas PB
sento que escric amb una comoditat aventurera,
com si ho hagués fet tota la vida, però amb el matís del repte
percebent una inseguretat inèdita en mi, però experimentada,
fent passes curtes i agafant-me bé a cada paraula, observant amb atenció
cap on m’he de dirigir, on he de posar els peus per no perdre l’equilibri.

De fet escriure és com pujar el Ganivet de Diables.
L’escalada en roca no és pas fàcil, però si t’agrada i no tens vertigen
acaba creant addicció. És un desafiament constant i fer el cim,
un plaer incomparable.

El meu client, m’acaba de trucar pel telèfon fix. Quan sona el telèfon fix
hi ha, a més del timbre de l’aparell, un timbre metàl·lic a fora
que ressona per tot el jardí i bosc de l’entorn, per si de cas
el matrimoni es troba feinejant a l’exterior. Després de cinc trucs
terriblement eixordadors, la Vasilia ha entrat a la casa petita,
ha despenjat i al cap d’uns segons ha trucat a la porta de la meva habitació:
és Xavi, ha dit amb el seu accent romanès i faltada d’aire.

Ara ja ho tinc escrit, i així es queda, amb el beneplàcit del meu client.
M’ha trucat per tres coses: una, per dir-me que m’ha enviat per mail
un document que ha trobat i que segons ell m’ajudarà força en la investigació.
Dues, per explicar-me que el que pretén amb això que faig de reportar el cas
en el blog de la seva companya no és només tenir-lo actualitzat, sinó
fer que la veu d’ella no acabi desapareixent, com ella, al contrari,
està convençut que d’aquesta manera la trobaré i podré fer que torni.
I tres, per remarcar-me la importància de fixar-me en els trets
de la seva escriptura, per imitar-los amb el màxim de fidelitat,
i així arribar a escriure com ella.
D’entrada, ha dit, no t’has d’allargar tant, ella pensa que l’escriptura
a internet, ha de ser intensiva i no extensiva, bé, ja t’ho explicaré més
detalladament. Tu sobretot, no t’enrotllis tant, ha dit.

Després m’ha fet llegir el que estava escrivint, i també m’ha dit:
Intenta ser coherent. No diguis que fer el cim és un plaer incomparable
si ho estàs comparant amb l’escriptura. I intenta no repetir massa una
mateixa paraula, això la treu de polleguera.

M’ha deixat amb un pam de nas, amb aquests darrers punts.
Li he dit que em semblava que s’equivocava de persona,
no em dedico a escriure ni és la meva intenció de fer-ho bé,
jo només sé buscar desapareguts i per fer-ho tinc els meus propis mètodes.
M’ha demanat disculpes, i després de dir que ja ho aclarirem
quan ens veiem, aquest divendres que ve, ha penjat.

M’he quedat amb una sensació estranya. És la mateixa sensació
que vaig tenir el primer dia que vaig fer una via ferrada, precisament,
tornant a la comparació. Però no ho dic amb pretensions literàries,
sinó que és la pura veritat: em vaig veure amb tanta valentia, allà al cim,
que ja em veia amb cor de fer parets de Montserrat. Vaig comparar
el procés d’escalada amb la investigació, i ho tenia tant per mà,
que em creia capaç de tot. El meu company es va posar a riure
i em va dir: no confonguis escalar amb buscar proves, encara que
necessitis la mateixa cautela, o que busquis la solidesa d’allà on t’agafes,
o que t’hagis d’assegurar a cada passa que fas, o tot això que dius,
una cosa és escalar, i l’altra investigar.
Per fer parets, encara et falta molt per aprendre.

És aquesta la sensació estranya de quan et subestimen.
O quan descobreixes que potser no saps tant com et penses.