És costum haver d’esperar, en la meva feina.

Aquest tipus d’espera, però, atenta i reservada,
no és ni tan lleugera com quan estic a l’andana del tren,
ni tan feixuga com quan algun impresentable arriba massa tard.
És com una mescla dels dos casos: lleugera, perquè durant l’espera
vaig aplegant minuciosament proves capricioses que ajuden a resoldre el cas
i enriqueixen el procés, i això és tan entretingut com observar
els passavolants del tren i robar-los una biografia;
però també és feixuga, perquè no depèn sols de mi que el cas es resolgui,
sinó de les ganes del desaparegut que se l’acabi trobant.
Cert, i si una cosa tinc clara, és aquesta:
tots els desapareguts que apareixen, és perquè volen ser descoberts.

Aquesta cosa que tinc tan clara, però, m’ha portat més d’un problema
i en el meu ofici, la fama de mediocritat.Ho tinc assumit i no me’n penedeixo.
Si bé aparentment em prenc la feina amb cert arrauxament o imprudència,
alguns col·legues em diuen que frívolament, la veritat és que quan tinc un cas
entre mans hi dedico tota la meva energia, tota la meva persona i tota la meva vida.
Això sí, quan algú no vol ser trobat, ho percebo de seguida.
Més d’un m’ha volgut trencar el nas quan presento el que jo anomeno “l’informe definitiu”.
Però ara, això, no ve al cas.

La feina que ara duc entre mans és de les més curioses que he tingut mai.
El meu client va insistir que la seva dona no s’ha mogut de la casa
on va entrar el dia que va desaparèixer, diu que em limiti a buscar-la per dins
o esperar que surti, i que m’oblidi del jardí, del bosc de l’entorn i del poble més proper.

M’ha passat tot el seu material de treball, llibretes, llibres, documents word,
fins i tot la targeta de memòria de la càmera de fotos,
per indagar millor entre les possibilitats, i m’ha assenyalat que tota la recerca
es redueix a això: la casa i la feina.

Ahir em vaig traslladar a la casa petita per treballar-hi de ple
(ja he dit que quan tinc un cas entre mans hi deixo la vida).
El matrimoni romanès que té cura de la finca ja ha tornat de vacances,
i m’han cedit, molt generosament, una habitació des d’on puc contemplar
l’entrada principal de la casa gran i una part considerable del jardí.
La dona té cura de mi com si fos el propietari, la tinc a disposar
com una criatura malcriada. El marit, però, em té l’ull ficat a sobre
i em sembla que amb no gaire simpatia, penso que potser és el rellotge
que l'emprenya cada hora que sona, perquè amb sinceritat,
crec que no em sobrepasso gens ni mica amb les exigències.

Quan ve el propietari, els caps de setmana, el matrimoni es trasllada en una ala
de la casa gran on hi ha els espais del servei: la cuina, l’habitació de rentar la roba,
el rebost, un bany minúscul i la petita cambra on dormen el divendres i el dissabte.
Jo aprofito aquests dies per sortir de la finca i fer els encàrrecs que no faig
entre setmana, i per quedar, és clar, amb els amics per fer unes copes.

A l’habitació hi ha un llit individual i una taula de cara a la finestra
amb una cadira bastant incòmoda. La taula és força gran,
però ja la tinc tota ocupada amb el portàtil, les llibretes, els llibres,
els seus i els meus, fulls, alguns bolígrafs de punta fina i informes vells,
que guardo impresos, perquè a vegades els faig servir.
M’he penjat un calendari gros a la paret per controlar el temps
i el rellotge de cucut que sempre duc amb mi quan m’he de traslladar.
És una curiositat que tothom em riu quan el veuen i que em dóna un aire
de falsa extravagància, però és l’únic record que tinc de la meva àvia i,
així com el missal que em va llegar el vaig vendre a un llibreter de vell,
el rellotge em fa més que servei, diguem que forma part de mi, com el cor mateix.
Si m’hagués tocat l’anell de casada, ja estaríem parlant amb d’altres termes,
però per sort o per fortuna, l’anell va anar a parar en mans del meu cosí
que no ha tingut mai un duro. Quan l’oncle em va deixar el rellotge a les mans,
vaig saber que mai més no em perdria, i així ha sigut, fins a l’extrem
d’acomiadar-me de la feina de l’institut que em mantenia per anar-me’n a Alacant
a treure’m el títol de detectiu privat i posar-me a buscar persones desaparegudes.
D’això ja fa uns quants anys. Però el rellotge continua aquí, impertorbable,
i el cucut sona amb la mateixa estridència de sempre.

Aquí no tinc ni cobertura ni connexió a internet, així que hauré d’escapar-me
cada divendres, com vam quedar amb el meu client, per anar a un ciber
i enviar-li l’informe gravat a un llapis de memòria per correu electrònic,
fer-li una trucada pel mòbil i potser, fins i tot, fer alguna trobada presencial.
També em va recomanar que aprofiti aquest dia per escriure al blog d’ella,
i em va insistir sobretot en la importància d’aquest gest, escriu el que vulguis,
em va dir, si vols fes-hi constar l’informe mateix, però és vital mantenir
actualitzat el blog. Jo no acabo d’entendre la urgència que em dóna, però és clar,
ell és el meu client i qui paga mana. Així que, aprofito algunes estones
per escriure el curs del procés, i els divendres ho penjaré a internet.

No en tinc ni idea de quant pot durar aquest cas, perquè no veig clar que ella
vulgui ser descoberta. La veritat és que tot plegat em desconcerta una mica.
És com si res del que ha passat obeís cap mena de voluntat.
Sé que aquí l’espera es farà difícil i més feixuga del normal,
les proves que pugui anar aplegant cada dia són minses i les possibilitats, escasses,
a més, no entreveig cap motiu aparent de desparició i la raó que el meu client m'ha donat,
no és de pes: el silenci. No hi ha depressió, no hi ha sospites d'amant,
no hi ha problemes econòmics.
Només hi ha silenci.
D'entrada sembla un cas típic d’“informe definitiu”,
però no vull aventurar res, encara, tot just començo.

L'espera es farà llarga.