Situada dins la trama del quadre de Salinas
no dormo no dino no sopo ni descanso
tanmateix aquestes accions han deixat de ser
necessitats vitals és com si hagués tret tots
els punts i comes d’un text i pogués continuar
llegint sense pauses encadenant paraula amb paraula
i els dies em passen així sense matí ni vespre
sense sol ni exteriors ni lluna ni hores tan sols
aquestes pinzellades intempestives de colors
i taques que representen figures i intencions
Tanco els ulls i veig el quadre amb la ment
ja no cal ni que em desplaci al saló de la casa gran
en conec cada traç i cada matís i cada personalitat
Tanco els ulls i veig la debilitat de Madame Lescaut
davant una copa de licor que no pot tastar malgrat
la insistència del seu marit que en canta elogis
amb grandiloqüència i li veig la por sota una màscara
de timidesa i desig i tantes coses quan tanco els ulls
s’aturen els esdeveniments i gira tot l’entorn ofegat
des del vèrtex del meu propi esquelet que es manté
dret per una mena d’inèrcia involuntària al capdamunt
de vertiginoses qüestions com ara
Va poder evitar el licor Madame Lescaut? Què va fer
l’endemà al matí? Va plorar la mort del seu marit?
Ho va fer veure? Es va penedir confessar? Va ser feliç?
Va vendre’s la casa per tornar els diners a Canovas
i se’n va anar vídua a viure al pis de propietat de Les Halles
amb els seus pares? Va aconseguir ser una dona lliure?
I el cardenal? Va tenir remordiments? Va fer penitència ell?
Va delatar-lo el servent? Van detectar a l’autòpsia
que Monsieur Couvert no havia mort d’indigestió?
A quanta gent va haver de subornar el cardenal?
Madame Lescaut va casar-se amb el seu professor
de pintura? O van continuar sent amants? Eren amants?
O era Canovas l’amant? O va ser una dona vídua
fins als seus darrers dies? Va morir realment
Jean Pierre Couvert? Si no va morir què va passar l’endemà
després de l’oració de la tèrcia? Algú va descobrir mai
la conxorxa? Si la van descobrir què va passar amb el cardenal?
I amb el servent? I amb Madame Lescaut?
I amb Monsieur Couvert? Si no la van descobrir
com va arribar a tenir-ne coneixement Juan Pablo Salinas?
És el quadre un producte de la seva escrupolosa imaginació?
- Sí.
- Hola, sóc jo.
- Ja ho sé.
- M’has d’ajudar. M’has de treure d’aquí.
- No puc. No sé com fer-ho. I si ho sabés, tampoc no sé
si ho faria. T’hi has ficat tota soleta, en aquest embull.
Has volgut ser escriptora i t’has enredat en una bona trama
quan la teva feina era precisament desenredar-la.
- Necessito que m’ajudis, m’has de treure d’aquesta història.
Desempallega’m del quadre, sisplau.

Durant el primer any de casada Madame Couvert
es comportà com una dama digna de la cort de Napoleó.
El seu marit, que es disputava amb Treilhard el previsible
reemplaçament de Neufchâteau en el Directori, no havia
consentit ni un lapse de romanticisme, ni una petita lluna
de mel per practicar l’amistat i la confiança, res de res,
ni una mínima intimitat per entrar en terrenys inexplorats.

Monsieur Couvert era un autèntic desconegut, per la jove Lescaut.
Ni tan sols s’interessava per ella com a dona. La nit de noces
va objectar un cansament normal després de l’enrenou de la celebració,
sumat al viatge en calessa fins a Rouen. Allà passarien la primera setmana
de visita a la casa dels Couvert, una mansió buida on els esperava la mare
vídua amb una tia cega i desaprensiva. Al cap de tres dies de ser allà,
Madame Couvert va decidir-se a explorar el cos del seu marit, que tot i ser
d’ànima oposada i manifesta en un rostre de faccions dures i impertorbables
tenia musculatura de cavaller i un port sedós que el feia atractiu de figura.
Ell va reaccionar amb rigor i la penetració va ser molt violenta i dolorosa.

Quan van tornar a París es van instal·lar a una casa propietat dels Lescaut,
una casa enorme i plena d’aire on Madame s’hi asfixiava rebent visites
i suportant un estatus d’aristocràcia apuntalada amb l’economia familiar
no tan recta i ferma ni tan sòlida com hom hauria pogut suposar.
No es van tornar a tocar, amb el seu marit, intercanviaven amb prou feines
quatre paraules al dia i s’organitzaven com un bon matrimoni ben avingut.
Ho tenien tot tan ben apamat que la jove Lescaut no s’adonava de la seva
misèria. Feia classes particulars de piano a casa seva i rebia lliçons de pintura
d’un artista que treballava al taller d’Antonio Canova, a qui Madame
va conèixer un vespre després d’una passejada amb el seu jove professor,
i amb qui mantingué llargues converses i una copiosa correspondència.

Quan Napoleó va tornar de la campanya d’Egipte París estava en bancarrota,
l’economia que fins aleshores havia surat dins una bombolla d’aire
es submergia com un plom dins l’aigua i les intrigues polítiques
havien arribat a un punt insostenible. Amb el cop d’Estat de Sieyès
i la dissolució del Directori Monsieur Couvert va acabar-se d’enfonsar.
Va ser aleshores que Madame Couvert va obrir els ulls. El seu marit
la va obligar a abandonar la música, es va vendre el piano i li prohibí
de continuar les classes de pintura. Va renegar del jove artista professor,
la va tractar de meuca, d’ignorant i de font de totes les misèries
amb la seva actitud malversadora i despreocupada. Si no li va pegar
va ser perquè Madame, en la discussió més forta i darrera, li va trencar
un gerro otomà de porcellana amb motius florals als nassos.

El 28 de gener de 1800 Madame Couvert va viatjar a Reims per fer una visita
a l’arquebisbe, nomenat cardenal feia poc, sota l’excusa de sol·licitar misericòrdia
i un ajut econòmic de l’església, que a través d’aquest contacte i al·legant l’amistat
que tenia amb Antonio Canova, ella es veia capaç d’aconseguir. Monsieur Couvert
ho va acceptar, tot i que amb alguna reticència inicial i retòrica de buf, a ulls clucs.

L’arquebisbe va rebre Madame Lescaut el mateix capvespre que va arribar
a la catedral de Notre-Dame de Reims. Després d’una forta abraçada, a soles,
al saló de recepcions, van seure a una taula damunt la qual ja hi havia el cafè servit
i amb un intercanvi de mirades conciliadores, començaren les confessions.

Madame Lescaut va comprar, amb diners prestats per Antonio Canova,
els mateixos francs que ell havia rebut d’avançament pel bust de Napoleó,
la seva llibertat. Va pagar 162 francs de plata a l’arquebisbe, pel perdó
de la falta moral de la conxorxa, a càrrec del seu servent privat,
que veuria retribuït el delicte amb un sincer penediment confés,
la penitència i la consegüent absolució. El servent s’encarregaria
d’aconseguir arsènic i una ampolla de Chambord i fer la mescla.

La visita al cardenal estava programada pel 6 de febrer, dia que
el matrimoni Couvert s’escaparien després d’un sopar de compromís
que tenien a Saint Quentin, per poder arribar a Reims, encara que tard,
amb la intenció de passar-hi la nit de camí a París, i amb el convenciment
de Monsieur Couvert, de negociar l’endemà mateix uns ajuts econòmics
que el cardenal estava disposat a concedir.

Així doncs, el dia fixat, el matrimoni va arribar a Reims havent sopat
en una calessa de lloguer i amb els vestits elegants de la revetlla,
cansats i farts i tots dos amb l’esperança a flor de pell. Els va rebre
el mateix cardenal al saló de recepcions per complir amb les formalitats,
els serviren cafè i un Chambord i parlaren de banalitats passant de llarg
per la política i intentant no aprofundir gaire en les qüestions econòmiques
que les guardaven per a l’endemà en una conversa particular després
de l’oració de la tèrcia. Però la previsió era que Monsieur Couvert morís
aquella nit, a la cel·la de la catedral on s’allotjaria, sol, i a causa d’una indigestió
provocada per l’abundosa golafreria inevitable durant el sopar a Saint Quentin.

La dama, l’anomeno Mademoiselle Lescaut encara que
no tingui res a veure amb Manon Lescaut, va néixer
a finals del segle divuit, fixo el 1780 com a data possible.
Era la segona filla d’un comerciant de sabates de Nantes
que es va fer ric venent botes als militars de l’exèrcit Reial
durant les batalles contra la Revolució, i especialment,
quan els veïns de la Vendée van assetjar la ciutat portuària.

Abans que els assalts a Nantes prenguessin una forta virulència,
mare i filles van emigrar a París, en un pis llogat de Les Halles,
on mantingueren el negoci de sabates, proveint de botes militars
els revolucionaris constitucionalistes. Així l’empresa prosperà
amb astúcia i diligència, i la família Lescaut es va fer un nom
en la societat burgesa de la capital francesa. El pare, que es va reunir
amb les tres dones el 1793, va decidir que era el moment de casar
la filla gran Mimí, de divuit anys, amb François de Corday, fill,
i així es va fer en un acte solemne ple de convidats girondins.

Mademoiselle Lescaut tenia aleshores tretze anys, una edat suficient
per decidir que ella no passaria, com havia fet la seva germana gran,
pel matrimoni de conveniència escollit i acordat pel seu pare.
Així que, al cap de tres anys, quan la van prometre a un cavaller jacobí,
ella va fugir de París, una matinada d’octubre, vestida amb robes d’home.
S’enfilà a la diligència que es dirigia a Créteil i d’allà, amb tartana anà a parar
al convent de Tolosa, on va demanar refugi suplicant mercè als germans
predicadors. Allà la tingueren com a mercader empobrit, fins que un dia
Fra Aimé, observant amb sospita pel pany de la cel·la, va descobrir qui
s’amagava sota les robes masculines. Un cop descoberta, i injuriada,
la delataren de seguida a la família Lescaut que, amb la filla de nou a casa,
li imposaren una instructora per ensenyar-li els modals correctes per a una
dama de societat com ella, i acordaren avançar la data de casament.

Mademoiselle Lescaut va acatar la pau amb obediència, però quan podia
s’escapava a visitar la seva germana Mimí, que vivia a La Courneuve
amb François, i els quals es mostraven totalment contraris, per raons
polítiques òbvies al casament de Mademoiselle amb un jacobí aprofitat.
El dia abans del casori, Lescaut va tornar a fugir amb l’ajut del seu cunyat
i l’acord de l’arquebisbe de Reims, que la va acollir a la catedral de Notre-Dame
on residia. Allà hi va passar gairebé un any, fins que, sota les pressions familiars
i econòmiques, François i l’arquebisbe convenceren Mademoiselle Lescaut
d’avenir-se a la proposició de casament, amb la promesa que, si deixava aparcat
el seu esperit rebel i actuava naturalment conforme a la seva condició d’esposa
respectable, en un futur proper l’ajudarien a alliberar-se de la cadena jacobina,
i així, el 1798, en una celebració fastuosa i sense la presència d’alguns parents,
Mademoiselle va contraure matrimoni amb Jean Pierre Couvert.

Si m’ho preguntessin, diria que el feminisme no forma
part de mi. Sempre he pensat que, tret d’alguns casos,
avui en dia hi ha paritat entre homes i dones.
És clar que d’injustícies el món en va ple, però jo,
i parlo també pel meu entorn més proper que conec
de bona i primera mà, veig el masclisme com un residu
de l’època franquista (farcida d’injustícies i etcètera)
que el temps va soscavant. Em sento amb igualtat de
condicions que els meus col·legues de professió,
els meus amics amb qui anem de copes o amb els
que ens llevem d’hora el dissabte per anar d’escalada.
Sóc soltera, em mantinc en una bona posició econòmica,
no em falten amics ni amants i quan vaig en metro,
ningú no em cedeix el seient amb cortesia.

En les converses d’aquest tipus sempre dic
que les lluites feministes formen part del passat,
i avui té poc sentit reivindicar el mateix que fa dos segles.

Però havent llegit aquest assaig de Schopenhauer
se m’han regirat les entranyes amb molt de sotrac
i un vessament de bilis negra m’ha obert el dubte
de si ho tenim prou superat, això del masclisme,
o si la cicatriu hi és, i massa tendra encara
tot i els esforços i el temps per cosir-la.

Escric aquest apunt d’una tirada, com si me’l dictés
una veu a cau d’orella. Una veu que és meva,
la reconec, però que no acostuma a parlar gaire.

La meva feminitat mai no havia pres cos,
me n’adono ara, que m’han tocat la fibra.

Miro per la finestra de la meva habitació
la casa gran. Sento l’olor d’escudella barrejada
que ve de la cuina. El Félix mira un canal romanès
per satèl·lit a un volum estrepitosament fort.

Penso en el quadre de Salinas i entenc Madame Lescaut.
Jo, en el context del text, hauria fet el mateix.