Si m’ho preguntessin, diria que el feminisme no forma
part de mi. Sempre he pensat que, tret d’alguns casos,
avui en dia hi ha paritat entre homes i dones.
És clar que d’injustícies el món en va ple, però jo,
i parlo també pel meu entorn més proper que conec
de bona i primera mà, veig el masclisme com un residu
de l’època franquista (farcida d’injustícies i etcètera)
que el temps va soscavant. Em sento amb igualtat de
condicions que els meus col·legues de professió,
els meus amics amb qui anem de copes o amb els
que ens llevem d’hora el dissabte per anar d’escalada.
Sóc soltera, em mantinc en una bona posició econòmica,
no em falten amics ni amants i quan vaig en metro,
ningú no em cedeix el seient amb cortesia.

En les converses d’aquest tipus sempre dic
que les lluites feministes formen part del passat,
i avui té poc sentit reivindicar el mateix que fa dos segles.

Però havent llegit aquest assaig de Schopenhauer
se m’han regirat les entranyes amb molt de sotrac
i un vessament de bilis negra m’ha obert el dubte
de si ho tenim prou superat, això del masclisme,
o si la cicatriu hi és, i massa tendra encara
tot i els esforços i el temps per cosir-la.

Escric aquest apunt d’una tirada, com si me’l dictés
una veu a cau d’orella. Una veu que és meva,
la reconec, però que no acostuma a parlar gaire.

La meva feminitat mai no havia pres cos,
me n’adono ara, que m’han tocat la fibra.

Miro per la finestra de la meva habitació
la casa gran. Sento l’olor d’escudella barrejada
que ve de la cuina. El Félix mira un canal romanès
per satèl·lit a un volum estrepitosament fort.

Penso en el quadre de Salinas i entenc Madame Lescaut.
Jo, en el context del text, hauria fet el mateix.