Durant el primer any de casada Madame Couvert
es comportà com una dama digna de la cort de Napoleó.
El seu marit, que es disputava amb Treilhard el previsible
reemplaçament de Neufchâteau en el Directori, no havia
consentit ni un lapse de romanticisme, ni una petita lluna
de mel per practicar l’amistat i la confiança, res de res,
ni una mínima intimitat per entrar en terrenys inexplorats.

Monsieur Couvert era un autèntic desconegut, per la jove Lescaut.
Ni tan sols s’interessava per ella com a dona. La nit de noces
va objectar un cansament normal després de l’enrenou de la celebració,
sumat al viatge en calessa fins a Rouen. Allà passarien la primera setmana
de visita a la casa dels Couvert, una mansió buida on els esperava la mare
vídua amb una tia cega i desaprensiva. Al cap de tres dies de ser allà,
Madame Couvert va decidir-se a explorar el cos del seu marit, que tot i ser
d’ànima oposada i manifesta en un rostre de faccions dures i impertorbables
tenia musculatura de cavaller i un port sedós que el feia atractiu de figura.
Ell va reaccionar amb rigor i la penetració va ser molt violenta i dolorosa.

Quan van tornar a París es van instal·lar a una casa propietat dels Lescaut,
una casa enorme i plena d’aire on Madame s’hi asfixiava rebent visites
i suportant un estatus d’aristocràcia apuntalada amb l’economia familiar
no tan recta i ferma ni tan sòlida com hom hauria pogut suposar.
No es van tornar a tocar, amb el seu marit, intercanviaven amb prou feines
quatre paraules al dia i s’organitzaven com un bon matrimoni ben avingut.
Ho tenien tot tan ben apamat que la jove Lescaut no s’adonava de la seva
misèria. Feia classes particulars de piano a casa seva i rebia lliçons de pintura
d’un artista que treballava al taller d’Antonio Canova, a qui Madame
va conèixer un vespre després d’una passejada amb el seu jove professor,
i amb qui mantingué llargues converses i una copiosa correspondència.

Quan Napoleó va tornar de la campanya d’Egipte París estava en bancarrota,
l’economia que fins aleshores havia surat dins una bombolla d’aire
es submergia com un plom dins l’aigua i les intrigues polítiques
havien arribat a un punt insostenible. Amb el cop d’Estat de Sieyès
i la dissolució del Directori Monsieur Couvert va acabar-se d’enfonsar.
Va ser aleshores que Madame Couvert va obrir els ulls. El seu marit
la va obligar a abandonar la música, es va vendre el piano i li prohibí
de continuar les classes de pintura. Va renegar del jove artista professor,
la va tractar de meuca, d’ignorant i de font de totes les misèries
amb la seva actitud malversadora i despreocupada. Si no li va pegar
va ser perquè Madame, en la discussió més forta i darrera, li va trencar
un gerro otomà de porcellana amb motius florals als nassos.

El 28 de gener de 1800 Madame Couvert va viatjar a Reims per fer una visita
a l’arquebisbe, nomenat cardenal feia poc, sota l’excusa de sol·licitar misericòrdia
i un ajut econòmic de l’església, que a través d’aquest contacte i al·legant l’amistat
que tenia amb Antonio Canova, ella es veia capaç d’aconseguir. Monsieur Couvert
ho va acceptar, tot i que amb alguna reticència inicial i retòrica de buf, a ulls clucs.

L’arquebisbe va rebre Madame Lescaut el mateix capvespre que va arribar
a la catedral de Notre-Dame de Reims. Després d’una forta abraçada, a soles,
al saló de recepcions, van seure a una taula damunt la qual ja hi havia el cafè servit
i amb un intercanvi de mirades conciliadores, començaren les confessions.

Madame Lescaut va comprar, amb diners prestats per Antonio Canova,
els mateixos francs que ell havia rebut d’avançament pel bust de Napoleó,
la seva llibertat. Va pagar 162 francs de plata a l’arquebisbe, pel perdó
de la falta moral de la conxorxa, a càrrec del seu servent privat,
que veuria retribuït el delicte amb un sincer penediment confés,
la penitència i la consegüent absolució. El servent s’encarregaria
d’aconseguir arsènic i una ampolla de Chambord i fer la mescla.

La visita al cardenal estava programada pel 6 de febrer, dia que
el matrimoni Couvert s’escaparien després d’un sopar de compromís
que tenien a Saint Quentin, per poder arribar a Reims, encara que tard,
amb la intenció de passar-hi la nit de camí a París, i amb el convenciment
de Monsieur Couvert, de negociar l’endemà mateix uns ajuts econòmics
que el cardenal estava disposat a concedir.

Així doncs, el dia fixat, el matrimoni va arribar a Reims havent sopat
en una calessa de lloguer i amb els vestits elegants de la revetlla,
cansats i farts i tots dos amb l’esperança a flor de pell. Els va rebre
el mateix cardenal al saló de recepcions per complir amb les formalitats,
els serviren cafè i un Chambord i parlaren de banalitats passant de llarg
per la política i intentant no aprofundir gaire en les qüestions econòmiques
que les guardaven per a l’endemà en una conversa particular després
de l’oració de la tèrcia. Però la previsió era que Monsieur Couvert morís
aquella nit, a la cel·la de la catedral on s’allotjaria, sol, i a causa d’una indigestió
provocada per l’abundosa golafreria inevitable durant el sopar a Saint Quentin.