La dama, l’anomeno Mademoiselle Lescaut encara que
no tingui res a veure amb Manon Lescaut, va néixer
a finals del segle divuit, fixo el 1780 com a data possible.
Era la segona filla d’un comerciant de sabates de Nantes
que es va fer ric venent botes als militars de l’exèrcit Reial
durant les batalles contra la Revolució, i especialment,
quan els veïns de la Vendée van assetjar la ciutat portuària.

Abans que els assalts a Nantes prenguessin una forta virulència,
mare i filles van emigrar a París, en un pis llogat de Les Halles,
on mantingueren el negoci de sabates, proveint de botes militars
els revolucionaris constitucionalistes. Així l’empresa prosperà
amb astúcia i diligència, i la família Lescaut es va fer un nom
en la societat burgesa de la capital francesa. El pare, que es va reunir
amb les tres dones el 1793, va decidir que era el moment de casar
la filla gran Mimí, de divuit anys, amb François de Corday, fill,
i així es va fer en un acte solemne ple de convidats girondins.

Mademoiselle Lescaut tenia aleshores tretze anys, una edat suficient
per decidir que ella no passaria, com havia fet la seva germana gran,
pel matrimoni de conveniència escollit i acordat pel seu pare.
Així que, al cap de tres anys, quan la van prometre a un cavaller jacobí,
ella va fugir de París, una matinada d’octubre, vestida amb robes d’home.
S’enfilà a la diligència que es dirigia a Créteil i d’allà, amb tartana anà a parar
al convent de Tolosa, on va demanar refugi suplicant mercè als germans
predicadors. Allà la tingueren com a mercader empobrit, fins que un dia
Fra Aimé, observant amb sospita pel pany de la cel·la, va descobrir qui
s’amagava sota les robes masculines. Un cop descoberta, i injuriada,
la delataren de seguida a la família Lescaut que, amb la filla de nou a casa,
li imposaren una instructora per ensenyar-li els modals correctes per a una
dama de societat com ella, i acordaren avançar la data de casament.

Mademoiselle Lescaut va acatar la pau amb obediència, però quan podia
s’escapava a visitar la seva germana Mimí, que vivia a La Courneuve
amb François, i els quals es mostraven totalment contraris, per raons
polítiques òbvies al casament de Mademoiselle amb un jacobí aprofitat.
El dia abans del casori, Lescaut va tornar a fugir amb l’ajut del seu cunyat
i l’acord de l’arquebisbe de Reims, que la va acollir a la catedral de Notre-Dame
on residia. Allà hi va passar gairebé un any, fins que, sota les pressions familiars
i econòmiques, François i l’arquebisbe convenceren Mademoiselle Lescaut
d’avenir-se a la proposició de casament, amb la promesa que, si deixava aparcat
el seu esperit rebel i actuava naturalment conforme a la seva condició d’esposa
respectable, en un futur proper l’ajudarien a alliberar-se de la cadena jacobina,
i així, el 1798, en una celebració fastuosa i sense la presència d’alguns parents,
Mademoiselle va contraure matrimoni amb Jean Pierre Couvert.