Arthur Schopenhauer (1788 - 1860) contemporani
de Madame Lescaut, escrigué, seguint la sentència
de Napoleó “Les dones no tenen categoria”:

Les dones són el sexus sequior, el segon sexe,
des de tots els punts de vista, fet per estar
a una banda i en segon terme.

Només l’aspecte de la dona ja revela que no està destinada
ni als grans treballs de la intel·ligència ni als grans treballs
materials. Paga el seu deute a la vida, no amb l’acció, sinó
amb el sofriment, els dolors del part, la inquieta cura dels infants;
ha d’obeir l’home, ser una companya pacient que l’assereni.
La seva vida pot transcórrer més silenciosa, més insignificant
i més dolça que la de l’home, sense ser per naturalesa millor
ni pitjor que ell.

La dèbil raó de la dona no participa dels seus avantatges
ni dels seus inconvenients. Pateix una miopia intel·lectual
que, per una mena d’intuïció, li permet veure de manera
penetrant les coses properes; però el seu horitzó és molt petit
i se li escapen les coses llunyanes.

La simulació és innata en la dona, tant en la més aguda
com en la més obtusa. És en ella tan natural que l'usi
en totes les ocasions, que té fins a cert punt consciència
dels seus drets, cosa que fa gairebé impossible trobar
una dona absolutament verídica i sincera.
D’aquest defecte fonamental i de les seves conseqüències
en neixen la falsedat, la infidelitat, la traïció, la ingratitud, etc.

La moral secreta, inconfessa i fins i tot inconscient, però innata,
de les dones consisteix en això: “Tenim dret fundat a enganyar
a qui s’imagina que, proveint econòmicament la nostra subsistència,
poden confiscar en profit seu els drets de l’espècie. A nosaltres és
a qui ens han confiat; en nosaltres descansa la constitució i la salut
de l’espècie; la creació de la generació futura, a nosaltres
ens incumbeix treballar-hi amb tota consciència”.

A. Schopenhauer, El amor, las mujeres y la muerte; y otros ensayos,
Biblioteca Edaf.

Tinc la certesa absoluta que el licor acabat de servir
conté un verí mortal. Com ho sé? Això em serà molt
difícil de justificar, però si veiéssiu el quadre de Salinas
i si llegíssiu el llibre que acabo de llegir jo,
estic segura que aprovaríeu la meva afirmació.

D’entrada i partint del quadre, us diré que el cavaller
ja l’ha tastat, el licor, i és l’únic que l’ha tastat, perquè
fa girar la copa gairebé buida amb aquella satisfacció
de qui aprecia el bon sabor que li omple el paladar,
i deixa anar unes paraules d’evident degustació.

El cardenal, en canvi, té la copa damunt la taula
i els dits llargs de la mà dreta n’acaricien la base
amb una laxitud formal, sense cap intenció d’alçar-la.

La dama sí que té la copa alçada, ella la pinça
amb dos dits per la base, a un pam de la boca
però en suspens, aturada després d’olorar-ne
l’exquisidesa i d’apartar-ne la mirada, orientada
amb un capteniment poc disposat damunt la taula,
cap a la mà esquerra relaxada ran la tassa de cafè.

El servent fa un gest d’assentiment amb el cap i el somriure,
dret entre el cardenal i la dama, aturat en ple moviment se’n va
del quadre, potser cap a la cuina, a buscar més cafè,
o sals digestives.

Que en el licor acabat de servir hi ha un verí mortal
m’ho confirmen els següents tres indicis relatius a la pintura:

a) l’hora singular. La recepció tan intempestiva que fa el cardenal
només té sentit si es tracta d’una urgència que ha d’atendre,
o bé si ha de tractar un assumpte improrrogable, o si es tracta
d’un afer íntim que s’ha de resoldre d’amagat, amb prudència.

b) la disposició dels personatges: el triangle central i formal,
al voltant del tema principal del quadre, el cafè, i constituït
per la dama, el cardenal i el cavaller entaulats i amb les copes
de licor a la mà; i el triangle secundari i reservat constituït
per la dama, el cardenal i el servent, i enllaçat per mirades
de confiança i somriures de complicitat.

c) L’ampolla de licor del servent que posa punt i coma
als esdeveniments. El licor és acabat de servir, i només
el cavaller, al marge del triangle de la conxorxa, n’ha begut.
El cardenal i la dama, en suspens, no el tastaran.

A banda d’aquests indicis que provenen directament de la pintura,
hi ha un quart mòbil que m’ha dut a la deducció del licor enverinat,
i que he descobert a partir de la lectura d’un llibre que m’ha caigut
a les mans d’una forma força curiosa, a partir d’una coincidència.

Aquest matí me l’he passat sencer rebuscant entre els llibres dels prestatges
del saló, plens de guies de viatges i curiositats. Pensava que hi trobaria un
exemplar del Manon Lescaut, però res de res. Repassava els lloms dels llibres,
la majoria sobre art i mobles antics, guies de subhastes, i publicacions
de La Caixa de Pensions i de l’Associació Amics del Liceu, i quan he tret
el volum sobre l’òpera de Madame Butterfly he vist que al fons del prestatge,
amagats darrere de tots aquests enormes totxos il·lustrats i de tapa dura,
hi havia una col·lecció de llibres antics. El primer que he agafat és un llibret
de cinquanta pàgines, vell i pàl·lid, editat el 1884 per Ramon D. Perés
i publicat per L’Avenç. És un curiós recull de quatre articles temàtics,
un, força extens, de J. Yxart amb “Sobre la traducció de Les dones de Goethe”;
un altre de V. Almirall amb “Composició i orígens de El alma al diablo”;
un de J. Sardà amb “Elogi de La papallona” i un darrer,
de J. Maragall amb “Del Tristany i Isolda de Richard Wagner”.
El títol que encapçala el recull és el que m’ha impulsat a agafar-lo quan l’he
llegit al llom: Discursos sobre l’amor com a orígen y font d’inspiracions.

Acomodada a la butaca del saló idònia per a una lectura tranquil·la
he començat a fullejar els articles, pausadament. Eren uns textos carrinclons,
passats de volta i de moda, sobre l’amor romàntic i aquestes coses, un pal, vaja.
Accelerant la lectura he passat de llarg per frases com ara el suïcidi de Werther,
el verí d’Isolda per a l’amor foll, i m’he aturat a la següent cita de Wagner:

“un sobri estat d’ànim inspirat per Schopenhauer, a la recerca d’una expressió
extàtica. Va ser quelcom d'aquest estat d'ànim el que va inspirar la concepció
d’un Tristany i Isolda”.

M’hi he aturat simplement perquè destacava en cursiva, però també perquè
no entenia la paraula extàtica i pensant si tindria alguna relació amb “estàtica”
l’he buscat al diccionari Fabra del mateix prestatge:
“Propi de l’èxtasi, que està en èxtasi. Visió extàtica. Restar extàtic
davant la seva bellesa”. No hi té res a veure.

Aleshores sí que he passat pàgina ràpidament amb els ulls recorrent
els canvis de lletra, fins que he tancat el volum, decebuda.
No hi havia cap cursiva amb el títol Manon Lescaut.
En menys de deu minuts el llibret ja tornava a ser al seu lloc,
i n’he agafat tres més amb títol igual d’indicatiu:
El amor, las mujeres y la muerte, y otros ensayos, una recopilació d’assaigs
d’A. Schopenhauer que he agafat decididament atreta per la coincidència de l’autor
citat al llibre anterior; el facsímil de Les choyes de Roseta: drama en tres actes
y en vers, de Serafí Pitarra del 1874, que hi havia just al costat; i
El crimen de Lord Arthur Saville y otras narraciones, d’Oscar Wilde, editat el 1891,
perquè m’ha cridat l’atenció la paraula “crimen” del títol.

En el primer llibre, de Schopenhauer, tampoc no hi havia cap referència
a Lescaut, però sí que hi he trobat substancials afirmacions a través de les quals
he entrevist el mòbil que fa anar els fils de la intriga del quadre de Salinas.

He deixat córrer els altres dos volums agafats a l’atzar
i m’he concentrat directament i amb predisposició
en aquesta lectura tan reveladora i enverinada
que m’ha acabat de convèncer del tot sobre l’estratagema
que la dama i el cardenal duen entre mans.

Quan el timbre ensordidor del telèfon va arrencar-me dels meus somnis
el despertador encara no marcava ni les 7 del matí.
La Vasilia va picar a la porta i va obrir per treure el cap despentinat
i dir-me, És Xavi.

El meu client em trucava ben d’hora per anul·lar la trobada del migdia.
Li havia sorgit un imprevist i tot i que seguia el blog atentament
volia el seu informe setmanal, aquest cop per telèfon.

Vaig pensar de dir-li que em truqués al cap de mitja hora o així
perquè necessitava temps per desvetllar-me i poder fer un cafè,
i especialment per aclarir-me les idees sobre el que li havia de dir en relació
amb un informe del qual no n’havia redactat ni una línia en tota la setmana.
Havia perdut les hores amb el quadre de Salinas, idiota de mi,
i ara no podia respondre de la meva feina i obligació.
Volia demanar-li una mica de temps, però no ho vaig fer;
el pensament racional em va molt lent quan m’acabo de despertar,
i després de pensar tot això em vaig trobar amorrada a l’auricular
del telèfon del menjador dient:

- sí, sí, és clar que el tinc fet –en resposta automàtica.
- resumeix-me’l ara, i quan puguis m’envies el document per mail.
- un resum... –vaig pensar en la dificultat- ...és com bastant –i se’m va escapar
un badall incontrolablement sonor.
- Estàs centrada en el quadre, oi? –la seva veu era clara, sense rovell.
- Sí, exacte.
- En quin punt del quadre?
- Bé... en quin punt del quadre... doncs, estic esbrinant la situació.
- Hi ha una intriga entre el cardenal, la dama i el servent;
el cavaller no és conscient de res -això ho dius en el blog i m’ha quedat força clar.
- És que aquest cap de setmana hi havia els senyors, a la casa.
- Has hagut de marxar?, precisament ara que hi ets tan a prop?
- No, no, no... he treballat des de la meva habitació, tinc unes quantes...
arguments.
- Anaves a dir hipòtesis?
- Sí.
- I per què no ho has dit?
- Doncs... perquè, m’ha semblat millor dir arguments.
- Em sembla bé. Saps que t’has acostat molt al seu silenci?
- He hagut de treballar des de l’habitació, m’hi he hagut d’esforçar molt
per no perdre... la concentració. Penso en el quadre tot el dia,
n’estic una mica cansada, però no ho puc evitar.
- Hi estàs més a prop del que em pensava.
- Si et dic una cosa... bé, no sé... és que potser em prens per boja.
- Digues –vaig sentir una rialleta a l’altra banda del so que em va emprenyar
una mica més d’una mica.
- M’ha semblat sentir la veu d’ella.
- Ella?
- Sí, la teva dona, a dins del meu cap. Diria que era ella perquè si no,
d’on l’he tret jo, el nom de Lescó?
- Lescó?
- Mentre em dutxava, l’altre dia, pensava en la dama del quadre,
i vaig notar com si algú em dictés el nom de soltera de la dama: Lescó.
Era com una veu que vingués de l’ultratomba i se’m fiqués directa al cervell,
i la vaig sentir amb el pensament, tan clarament, que fins i tot em va semblar
veure el nom escrit: L E S C A U T -vaig lletrejar.
- Lescaut... –va dir ell- em sona molt...
- No ho sé, però és normal això que em passa?
- Ni idea, potser sí, però, un moment.

Va apartar-se de l’auricular i vaig poder sentir com teclejava.
Òpera, va dir ell, per a si mateix, i després, una pausa força llarga.
Un zumzeig gris m’arribava de l’altra banda del fil telefònic,
i em va produir una sensació estranya... no sabria com definir-ho,
com si el meu client i jo estiguéssim en dues dimensions diferents,
intentava imaginar-me’l escrivint a l’ordinador, buscant informació
pel google, mirant atentament la pantalla, potser fins i tot duent-se
la tassa de cafè als llavis o fregant-se un ull perquè encara hi tenia
una lleganya. Finalment un toc d’auricular que s’alça i enmig
del zumzeig gris la seva veu clara i sense rovell que em deia:

- Manon Lescaut, de Prévost, és una novel·la del segle divuit.
La tenim a casa, l’he trobada de seguida, publicada per Destino.
- I això què vol dir?
- Ni idea. L’Emma la devia conèixer, la història de Manon.
A Viquipèdia n’hi ha un resum, però no crec que el quadre de Salinas
tingui a veure amb aquesta història. Jo de tu no en faria cas, del nom.
- Com que no?, estic segura que aquest nom és una pista silenciosa.
Ja me n’informaré.
- Perdràs el fil, si ho fas.
- Que dubtes de la meva professionalitat?
- No, gens ni mica. Però crec que t’estàs desviant completament
del teu objectiu.
- La trobaré. Tu no pateixis i deixa’m fer.
- D’acord. Però sisplau, tingues l’informe del proper divendres fet,
si no començaré a dubtar de la teva competència com a detectiu.

Vam penjar. El zumzeig gris va desaparèixer de cop,
i de cop també em vaig trobar amb els contorns clars
del menjador de la casa petita, amb el sol que entrava
de cantó per la finestra i il·luminava de ple una part de mi
mentre per dins em cuejava un sentiment obscur,
de por, d’inseguretat i d’abisme.

No sé quina hora és. A fora és molt fosc encara, i fa fred.

Ahir al vespre, ja molt tard, vaig demanar a la Vasi
si em podia deixar les claus de la casa gran i sisplau
si em podia dir el codi de l’alarma per desconnectar-la
demà al matí ben d’hora, ja que tenia la intenció
de llevar-me molt aviat i entrar al saló per treballar.
En Félix em va engaltar un no rotund.

Amb un gest de súplica mirant la Vasi vaig argumentar
la importància de llevar-me d’hora, abans que ells, i la
conveniència de treballar en el saló de la casa gran:
necessito silenci perquè m’he de concentrar molt, i a
primera hora del matí és quan més desperta i a punt estic
i cal que aprofiti aquestes hores per treure rendiment,
cosa que només puc fer allà al saló, on disposo de tot
el material que em fa falta per escriure.

He de dir que el matrimoni romanès no sap el motiu veritable
pel qual sóc a la casa del Montseny. El meu client els va demanar
si em podien acollir una temporada, amb les despeses al seu càrrec,
amb l’excusa que havia d’escriure una novel·la ambientada al segle xviii.
Com si jo fos una escriptora amiga seva que necessitava l’atmosfera
antiga i clàssica de la casa gran, amb la rica biblioteca a disposició,
i l’entorn indiscutiblement bell i tranquil que em propiciaria la inspiració.
Evidentment no se’ls va dir res de la desaparició de l’Emma per no crear
alarmes inconvenients. Així que, lluny de la veritat, la Vasi viu confiada
en l’escriptora que no sóc i m’explica històries o anècdotes mentre
em fa un gest perquè en prengui nota; i en Félix em té la mena d’antipatia
natural per les lletres i m’acusa de la intromissió irreverent al seu camp de cultiu.

La Vasi, amb una minúscula arrufada de nas, em va assenyalar que no li fes cas
i em digué que la despertés al matí un cop llevada. Així que a dos quarts de sis
m’ha acompanyat abrigada amb el barnús del bany i els ulls inflats fins a la casa,
ha obert, ha desconnectat l’alarma i m’ha encès els llums i la calefacció.

Fa estona que sec aquí i encara no he pogut escriure res.
Observo el quadre amb el cap mig adormit, poc acostumada a matinar,
i amb les veus del somni que encara em rumoregen a les orelles.
Sento unes paraules a dins meu que diuen alguna cosa com ara:
bacallà al pil pil, i s’allarguen les síl·labes fins a convertir-se
en un silenci afuat, gairebé sonor i metàl·lic. Com un dring
de campanetes petites. O el picarol d’un rajolí de licor.

Apunto les impressions i escolto amb més atenció,
però ara no se sent res. La imaginació em converteix
les restes sonores del rajolí en la veu trencadissa de la dama
que murmura molt delicadament alguna cosa al cardenal,
algun comentari tímid i intranscendent que el servent escolta
de passada mentre es retira amb l’ampolla a la mà;
potser sobre la conveniència de tenir, no gaire lluny,
les sals digestives per si el licor, tan aromàtic,
no se li acabava de posar bé.
El servent assenteix amb un moviment de cap
i el cardenal, amb el benentès de protegir-la
espiritualment i materialment, se la mira concessiu.

Les paraules del cavaller, també són clares:
Monsenyor, disculpeu-li la descortesia,
és un licor excel·lent i digne del paladar més refinat
capaç d’endolcir les vísceres de la reina Maria Antonieta.