Quan el timbre ensordidor del telèfon va arrencar-me dels meus somnis
el despertador encara no marcava ni les 7 del matí.
La Vasilia va picar a la porta i va obrir per treure el cap despentinat
i dir-me, És Xavi.

El meu client em trucava ben d’hora per anul·lar la trobada del migdia.
Li havia sorgit un imprevist i tot i que seguia el blog atentament
volia el seu informe setmanal, aquest cop per telèfon.

Vaig pensar de dir-li que em truqués al cap de mitja hora o així
perquè necessitava temps per desvetllar-me i poder fer un cafè,
i especialment per aclarir-me les idees sobre el que li havia de dir en relació
amb un informe del qual no n’havia redactat ni una línia en tota la setmana.
Havia perdut les hores amb el quadre de Salinas, idiota de mi,
i ara no podia respondre de la meva feina i obligació.
Volia demanar-li una mica de temps, però no ho vaig fer;
el pensament racional em va molt lent quan m’acabo de despertar,
i després de pensar tot això em vaig trobar amorrada a l’auricular
del telèfon del menjador dient:

- sí, sí, és clar que el tinc fet –en resposta automàtica.
- resumeix-me’l ara, i quan puguis m’envies el document per mail.
- un resum... –vaig pensar en la dificultat- ...és com bastant –i se’m va escapar
un badall incontrolablement sonor.
- Estàs centrada en el quadre, oi? –la seva veu era clara, sense rovell.
- Sí, exacte.
- En quin punt del quadre?
- Bé... en quin punt del quadre... doncs, estic esbrinant la situació.
- Hi ha una intriga entre el cardenal, la dama i el servent;
el cavaller no és conscient de res -això ho dius en el blog i m’ha quedat força clar.
- És que aquest cap de setmana hi havia els senyors, a la casa.
- Has hagut de marxar?, precisament ara que hi ets tan a prop?
- No, no, no... he treballat des de la meva habitació, tinc unes quantes...
arguments.
- Anaves a dir hipòtesis?
- Sí.
- I per què no ho has dit?
- Doncs... perquè, m’ha semblat millor dir arguments.
- Em sembla bé. Saps que t’has acostat molt al seu silenci?
- He hagut de treballar des de l’habitació, m’hi he hagut d’esforçar molt
per no perdre... la concentració. Penso en el quadre tot el dia,
n’estic una mica cansada, però no ho puc evitar.
- Hi estàs més a prop del que em pensava.
- Si et dic una cosa... bé, no sé... és que potser em prens per boja.
- Digues –vaig sentir una rialleta a l’altra banda del so que em va emprenyar
una mica més d’una mica.
- M’ha semblat sentir la veu d’ella.
- Ella?
- Sí, la teva dona, a dins del meu cap. Diria que era ella perquè si no,
d’on l’he tret jo, el nom de Lescó?
- Lescó?
- Mentre em dutxava, l’altre dia, pensava en la dama del quadre,
i vaig notar com si algú em dictés el nom de soltera de la dama: Lescó.
Era com una veu que vingués de l’ultratomba i se’m fiqués directa al cervell,
i la vaig sentir amb el pensament, tan clarament, que fins i tot em va semblar
veure el nom escrit: L E S C A U T -vaig lletrejar.
- Lescaut... –va dir ell- em sona molt...
- No ho sé, però és normal això que em passa?
- Ni idea, potser sí, però, un moment.

Va apartar-se de l’auricular i vaig poder sentir com teclejava.
Òpera, va dir ell, per a si mateix, i després, una pausa força llarga.
Un zumzeig gris m’arribava de l’altra banda del fil telefònic,
i em va produir una sensació estranya... no sabria com definir-ho,
com si el meu client i jo estiguéssim en dues dimensions diferents,
intentava imaginar-me’l escrivint a l’ordinador, buscant informació
pel google, mirant atentament la pantalla, potser fins i tot duent-se
la tassa de cafè als llavis o fregant-se un ull perquè encara hi tenia
una lleganya. Finalment un toc d’auricular que s’alça i enmig
del zumzeig gris la seva veu clara i sense rovell que em deia:

- Manon Lescaut, de Prévost, és una novel·la del segle divuit.
La tenim a casa, l’he trobada de seguida, publicada per Destino.
- I això què vol dir?
- Ni idea. L’Emma la devia conèixer, la història de Manon.
A Viquipèdia n’hi ha un resum, però no crec que el quadre de Salinas
tingui a veure amb aquesta història. Jo de tu no en faria cas, del nom.
- Com que no?, estic segura que aquest nom és una pista silenciosa.
Ja me n’informaré.
- Perdràs el fil, si ho fas.
- Que dubtes de la meva professionalitat?
- No, gens ni mica. Però crec que t’estàs desviant completament
del teu objectiu.
- La trobaré. Tu no pateixis i deixa’m fer.
- D’acord. Però sisplau, tingues l’informe del proper divendres fet,
si no començaré a dubtar de la teva competència com a detectiu.

Vam penjar. El zumzeig gris va desaparèixer de cop,
i de cop també em vaig trobar amb els contorns clars
del menjador de la casa petita, amb el sol que entrava
de cantó per la finestra i il·luminava de ple una part de mi
mentre per dins em cuejava un sentiment obscur,
de por, d’inseguretat i d’abisme.