No sé quina hora és. A fora és molt fosc encara, i fa fred.

Ahir al vespre, ja molt tard, vaig demanar a la Vasi
si em podia deixar les claus de la casa gran i sisplau
si em podia dir el codi de l’alarma per desconnectar-la
demà al matí ben d’hora, ja que tenia la intenció
de llevar-me molt aviat i entrar al saló per treballar.
En Félix em va engaltar un no rotund.

Amb un gest de súplica mirant la Vasi vaig argumentar
la importància de llevar-me d’hora, abans que ells, i la
conveniència de treballar en el saló de la casa gran:
necessito silenci perquè m’he de concentrar molt, i a
primera hora del matí és quan més desperta i a punt estic
i cal que aprofiti aquestes hores per treure rendiment,
cosa que només puc fer allà al saló, on disposo de tot
el material que em fa falta per escriure.

He de dir que el matrimoni romanès no sap el motiu veritable
pel qual sóc a la casa del Montseny. El meu client els va demanar
si em podien acollir una temporada, amb les despeses al seu càrrec,
amb l’excusa que havia d’escriure una novel·la ambientada al segle xviii.
Com si jo fos una escriptora amiga seva que necessitava l’atmosfera
antiga i clàssica de la casa gran, amb la rica biblioteca a disposició,
i l’entorn indiscutiblement bell i tranquil que em propiciaria la inspiració.
Evidentment no se’ls va dir res de la desaparició de l’Emma per no crear
alarmes inconvenients. Així que, lluny de la veritat, la Vasi viu confiada
en l’escriptora que no sóc i m’explica històries o anècdotes mentre
em fa un gest perquè en prengui nota; i en Félix em té la mena d’antipatia
natural per les lletres i m’acusa de la intromissió irreverent al seu camp de cultiu.

La Vasi, amb una minúscula arrufada de nas, em va assenyalar que no li fes cas
i em digué que la despertés al matí un cop llevada. Així que a dos quarts de sis
m’ha acompanyat abrigada amb el barnús del bany i els ulls inflats fins a la casa,
ha obert, ha desconnectat l’alarma i m’ha encès els llums i la calefacció.

Fa estona que sec aquí i encara no he pogut escriure res.
Observo el quadre amb el cap mig adormit, poc acostumada a matinar,
i amb les veus del somni que encara em rumoregen a les orelles.
Sento unes paraules a dins meu que diuen alguna cosa com ara:
bacallà al pil pil, i s’allarguen les síl·labes fins a convertir-se
en un silenci afuat, gairebé sonor i metàl·lic. Com un dring
de campanetes petites. O el picarol d’un rajolí de licor.

Apunto les impressions i escolto amb més atenció,
però ara no se sent res. La imaginació em converteix
les restes sonores del rajolí en la veu trencadissa de la dama
que murmura molt delicadament alguna cosa al cardenal,
algun comentari tímid i intranscendent que el servent escolta
de passada mentre es retira amb l’ampolla a la mà;
potser sobre la conveniència de tenir, no gaire lluny,
les sals digestives per si el licor, tan aromàtic,
no se li acabava de posar bé.
El servent assenteix amb un moviment de cap
i el cardenal, amb el benentès de protegir-la
espiritualment i materialment, se la mira concessiu.

Les paraules del cavaller, també són clares:
Monsenyor, disculpeu-li la descortesia,
és un licor excel·lent i digne del paladar més refinat
capaç d’endolcir les vísceres de la reina Maria Antonieta.