Tinc la certesa absoluta que el licor acabat de servir
conté un verí mortal. Com ho sé? Això em serà molt
difícil de justificar, però si veiéssiu el quadre de Salinas
i si llegíssiu el llibre que acabo de llegir jo,
estic segura que aprovaríeu la meva afirmació.

D’entrada i partint del quadre, us diré que el cavaller
ja l’ha tastat, el licor, i és l’únic que l’ha tastat, perquè
fa girar la copa gairebé buida amb aquella satisfacció
de qui aprecia el bon sabor que li omple el paladar,
i deixa anar unes paraules d’evident degustació.

El cardenal, en canvi, té la copa damunt la taula
i els dits llargs de la mà dreta n’acaricien la base
amb una laxitud formal, sense cap intenció d’alçar-la.

La dama sí que té la copa alçada, ella la pinça
amb dos dits per la base, a un pam de la boca
però en suspens, aturada després d’olorar-ne
l’exquisidesa i d’apartar-ne la mirada, orientada
amb un capteniment poc disposat damunt la taula,
cap a la mà esquerra relaxada ran la tassa de cafè.

El servent fa un gest d’assentiment amb el cap i el somriure,
dret entre el cardenal i la dama, aturat en ple moviment se’n va
del quadre, potser cap a la cuina, a buscar més cafè,
o sals digestives.

Que en el licor acabat de servir hi ha un verí mortal
m’ho confirmen els següents tres indicis relatius a la pintura:

a) l’hora singular. La recepció tan intempestiva que fa el cardenal
només té sentit si es tracta d’una urgència que ha d’atendre,
o bé si ha de tractar un assumpte improrrogable, o si es tracta
d’un afer íntim que s’ha de resoldre d’amagat, amb prudència.

b) la disposició dels personatges: el triangle central i formal,
al voltant del tema principal del quadre, el cafè, i constituït
per la dama, el cardenal i el cavaller entaulats i amb les copes
de licor a la mà; i el triangle secundari i reservat constituït
per la dama, el cardenal i el servent, i enllaçat per mirades
de confiança i somriures de complicitat.

c) L’ampolla de licor del servent que posa punt i coma
als esdeveniments. El licor és acabat de servir, i només
el cavaller, al marge del triangle de la conxorxa, n’ha begut.
El cardenal i la dama, en suspens, no el tastaran.

A banda d’aquests indicis que provenen directament de la pintura,
hi ha un quart mòbil que m’ha dut a la deducció del licor enverinat,
i que he descobert a partir de la lectura d’un llibre que m’ha caigut
a les mans d’una forma força curiosa, a partir d’una coincidència.

Aquest matí me l’he passat sencer rebuscant entre els llibres dels prestatges
del saló, plens de guies de viatges i curiositats. Pensava que hi trobaria un
exemplar del Manon Lescaut, però res de res. Repassava els lloms dels llibres,
la majoria sobre art i mobles antics, guies de subhastes, i publicacions
de La Caixa de Pensions i de l’Associació Amics del Liceu, i quan he tret
el volum sobre l’òpera de Madame Butterfly he vist que al fons del prestatge,
amagats darrere de tots aquests enormes totxos il·lustrats i de tapa dura,
hi havia una col·lecció de llibres antics. El primer que he agafat és un llibret
de cinquanta pàgines, vell i pàl·lid, editat el 1884 per Ramon D. Perés
i publicat per L’Avenç. És un curiós recull de quatre articles temàtics,
un, força extens, de J. Yxart amb “Sobre la traducció de Les dones de Goethe”;
un altre de V. Almirall amb “Composició i orígens de El alma al diablo”;
un de J. Sardà amb “Elogi de La papallona” i un darrer,
de J. Maragall amb “Del Tristany i Isolda de Richard Wagner”.
El títol que encapçala el recull és el que m’ha impulsat a agafar-lo quan l’he
llegit al llom: Discursos sobre l’amor com a orígen y font d’inspiracions.

Acomodada a la butaca del saló idònia per a una lectura tranquil·la
he començat a fullejar els articles, pausadament. Eren uns textos carrinclons,
passats de volta i de moda, sobre l’amor romàntic i aquestes coses, un pal, vaja.
Accelerant la lectura he passat de llarg per frases com ara el suïcidi de Werther,
el verí d’Isolda per a l’amor foll, i m’he aturat a la següent cita de Wagner:

“un sobri estat d’ànim inspirat per Schopenhauer, a la recerca d’una expressió
extàtica. Va ser quelcom d'aquest estat d'ànim el que va inspirar la concepció
d’un Tristany i Isolda”.

M’hi he aturat simplement perquè destacava en cursiva, però també perquè
no entenia la paraula extàtica i pensant si tindria alguna relació amb “estàtica”
l’he buscat al diccionari Fabra del mateix prestatge:
“Propi de l’èxtasi, que està en èxtasi. Visió extàtica. Restar extàtic
davant la seva bellesa”. No hi té res a veure.

Aleshores sí que he passat pàgina ràpidament amb els ulls recorrent
els canvis de lletra, fins que he tancat el volum, decebuda.
No hi havia cap cursiva amb el títol Manon Lescaut.
En menys de deu minuts el llibret ja tornava a ser al seu lloc,
i n’he agafat tres més amb títol igual d’indicatiu:
El amor, las mujeres y la muerte, y otros ensayos, una recopilació d’assaigs
d’A. Schopenhauer que he agafat decididament atreta per la coincidència de l’autor
citat al llibre anterior; el facsímil de Les choyes de Roseta: drama en tres actes
y en vers, de Serafí Pitarra del 1874, que hi havia just al costat; i
El crimen de Lord Arthur Saville y otras narraciones, d’Oscar Wilde, editat el 1891,
perquè m’ha cridat l’atenció la paraula “crimen” del títol.

En el primer llibre, de Schopenhauer, tampoc no hi havia cap referència
a Lescaut, però sí que hi he trobat substancials afirmacions a través de les quals
he entrevist el mòbil que fa anar els fils de la intriga del quadre de Salinas.

He deixat córrer els altres dos volums agafats a l’atzar
i m’he concentrat directament i amb predisposició
en aquesta lectura tan reveladora i enverinada
que m’ha acabat de convèncer del tot sobre l’estratagema
que la dama i el cardenal duen entre mans.