En Màrius Serra m'ha tocat un punt feble.

Ha volgut acariciar la famosa frase de l'avi Brossa que diu que l'únic pedestal són les sabates, amb una afirmació semblant:

"Senzillament intento no acomodar-me gaire i potejar tots els pedestals que puc. L'únic pedestal de l'escriptor han de ser les sabates, però això no vol dir que no pugui anar ben calçat. Els que se les treuen per fer veure que van descalços són tan lamentables com els que viuen dalt de l'estalagtita." M. S.

Les sabates són una gran veritat i un gran equívoc. I Màrius Serra no toca la veritat, sinó l'equívoc de les sabates: les utilitza per trepitjar talons (altrament dit per potejar altres pedestals) i per acomodar-se del tot (o anar sempre ben calçat).

Però les sabates no són un estri burgès.

La literatura cerca el terreny on Déu va perdre l'espardenya.

N'hi ha que ho fan amb els peus nus, sense fer-ho veure.

Són els poetes descalços, com Duchamp, Rimbaud, Baudelaire.

N'hi ha que es protegeixen amb una sola gruixuda, es claven l'estalactita al peu per no perdre l'equilibri i allí viuen en l'estatisme dels segles.

Els poetes de sola gruixuda: Proust, Thomas Mann.

No crec que la satisfacció dels nens amb sabates noves s'avingui gaire amb la idea de l'escriptor que m'ha transmès Brossa d'una manera o altra. Les sabates són la literatura de les persones. Les traces del camí recorregut que guarden les sabates són totes les novel.les i els poemes no escrits.

Quines són les sabates que em fascinen?

No entenc la dèria de comprar-ne de noves a cada temporada, ni l'ús indiscriminat que en fem.

Les sabates velles, aquelles que es retiren per si mateixes, les que m'expliquen més aventures.

Són els nostres pedestals on hi ha les inscripcions de tota una vida de recorreguts.

.

Les sabates que han destrossat gossos cadells no valen.