Fa un parell de dies vaig anar a veure
La vida secreta de las palabras, d'Isabel Cuixet.

Clítote va sortir del cinema fascinada.
És una història fantàstica, em va dir,
ben explicada, ben tramada,
amb un persontage, la noia, ben perfilat.
Els altres, superficials, sí,
potser necessàriament superficials.

El seu punt de vista
era des del llenguatge literari,
com no podria ser d'altra manera.

Jo vaig trobar que era una història
cinematogràficament pèssima.
Amb el seu típic melodramatisme, contingut
en uns silencis que volien expressar massa,
i unes panoràmiques insertades en el film
per justificar l'aventura de volar.

Vaig plorar en l'escena del desbordament
de les paraules que han viscut en secret
al llarg de la pel.lícula
(sóc una bleda, ja ho vaig dir)
però, tot i que em va agradar molt (molt) més
que Mi vida sin mi,
vaig sortir del cine amb la mateixa impressió:
Isabel, per què, el cinema?