Una altra idea ben falsa que també corre actualment és l'equivalència que s'estableix entre inspiració, exploració del subconscient i alliberament, entre casualitat, automatisme i llibertat. Ara bé, "aquesta" inspiració que consisteix a obeir cegament tots els impulsos en realitat és una esclavitud. El clàssic que escriu una tragèdia observant un cert nombre de regles que coneix és més lliure que el poeta que escriu el que li passa pel cap i que és esclau d'altres regles que ignora.

R. Queneau

Clítote em fa a mans una plantilla.
Li dono les gràcies.
Quan es tomba per mirar per la finestra la llenço.
Sóc esclava de la ignorància.

En Màrius Serra m'ha tocat un punt feble.

Ha volgut acariciar la famosa frase de l'avi Brossa que diu que l'únic pedestal són les sabates, amb una afirmació semblant:

"Senzillament intento no acomodar-me gaire i potejar tots els pedestals que puc. L'únic pedestal de l'escriptor han de ser les sabates, però això no vol dir que no pugui anar ben calçat. Els que se les treuen per fer veure que van descalços són tan lamentables com els que viuen dalt de l'estalagtita." M. S.

Les sabates són una gran veritat i un gran equívoc. I Màrius Serra no toca la veritat, sinó l'equívoc de les sabates: les utilitza per trepitjar talons (altrament dit per potejar altres pedestals) i per acomodar-se del tot (o anar sempre ben calçat).

Però les sabates no són un estri burgès.

La literatura cerca el terreny on Déu va perdre l'espardenya.

N'hi ha que ho fan amb els peus nus, sense fer-ho veure.

Són els poetes descalços, com Duchamp, Rimbaud, Baudelaire.

N'hi ha que es protegeixen amb una sola gruixuda, es claven l'estalactita al peu per no perdre l'equilibri i allí viuen en l'estatisme dels segles.

Els poetes de sola gruixuda: Proust, Thomas Mann.

No crec que la satisfacció dels nens amb sabates noves s'avingui gaire amb la idea de l'escriptor que m'ha transmès Brossa d'una manera o altra. Les sabates són la literatura de les persones. Les traces del camí recorregut que guarden les sabates són totes les novel.les i els poemes no escrits.

Quines són les sabates que em fascinen?

No entenc la dèria de comprar-ne de noves a cada temporada, ni l'ús indiscriminat que en fem.

Les sabates velles, aquelles que es retiren per si mateixes, les que m'expliquen més aventures.

Són els nostres pedestals on hi ha les inscripcions de tota una vida de recorreguts.

.

Les sabates que han destrossat gossos cadells no valen.

a partir d'ara només obeiré una ordre

com més llegeixo més m'adono que
..que
..
com més escric més m'adono que
..que
..
com més penso més veig que
..
com més m'endinso en conceptes més em pregunto si
..

més m'interessa tot el que no he llegit tot el que no he escrit tot el que no he pensat i tot el que no m'he pogut respondre.

El nostre infern és l'avorriment.

Tal vegada, el més extraordinari del treball artístic és que sigui un treball essencialment indeterminat. S'és talment lliure, que la part més laboriosa de la tasca és prescriure-la de certa manera: crear el problema, molt més que no resoldre'l.

Paul Valéry

(és que Clítote
s'entesta a
resoldre'm)

Clítote a vegades em fa pensar amb Mlle Vieux.

Una persona d'aquelles que et babegen
pensant-se que et fan un petó

i et diuen paraules dolçes
perquè els somriguis i els ho agraeixis


quan, de fet, l'únic que volen és

que continuïs essent com ets
i acaparar-te l'atenció perquè no et desviïs

o sigui anclar-te al seu cercle ensucrat
i reduir-te a un punt i final.

diria alguna cosa interessant
si tingués res interessant a dir

tota la resta són simpleries

(i Clítote riu, al racó)

descontenta general

Fa un parell de dies vaig anar a veure
La vida secreta de las palabras, d'Isabel Cuixet.

Clítote va sortir del cinema fascinada.
És una història fantàstica, em va dir,
ben explicada, ben tramada,
amb un persontage, la noia, ben perfilat.
Els altres, superficials, sí,
potser necessàriament superficials.

El seu punt de vista
era des del llenguatge literari,
com no podria ser d'altra manera.

Jo vaig trobar que era una història
cinematogràficament pèssima.
Amb el seu típic melodramatisme, contingut
en uns silencis que volien expressar massa,
i unes panoràmiques insertades en el film
per justificar l'aventura de volar.

Vaig plorar en l'escena del desbordament
de les paraules que han viscut en secret
al llarg de la pel.lícula
(sóc una bleda, ja ho vaig dir)
però, tot i que em va agradar molt (molt) més
que Mi vida sin mi,
vaig sortir del cine amb la mateixa impressió:
Isabel, per què, el cinema?

Ahir, quan vaig arribar a casa
després de passejar-me pel coll de Rodoreda,
(alta Garrotxa)
em vaig trobar Clítote estirada al sofà.
Adormida.
Una mà indecisa sobre el pit,
l'altra damunt un volum de Flaubert.
El llarg vestit de setí fosc, amb plecs d'organza,
li tapava les cames fins als turmells, nus i pàl.lids.
Els peus descalços i freds, al terra, unes sabatilles de cabritilla.
Respirava amb dificultats, i quan la vaig despertar
el primer que va fer va ser tirar muntanya amunt.
Tens un mocador?, va dir-me.
Li vaig donar un cleenex, i es va mocar.

a Clítote li agrada que se li vagi al darrere.

Li agrada que li diguis: estimula'm estimula'm estimula'm
però de fet, és ella qui vol ser estimulada.

Fa dos dies la vaig deixar amb la paraula a la boca.
Avui ha tornat, sense les pells dures i fosques.
M'ha mostrat una cadena d'or, a joc amb les seves arracades.
Després ha cridat el Néstor perquè em portés un Ferrero Rocher.

L'he deixat plantada amb les seves sabates de taló d'agulla.

Ahir, finalment,
Clítote nua em va fer pujar al terrat de Kosmopolis.
Em va donar les pells més dures i fosques i una cadena.
Lliga'm i trepitja'm, va dir.

Ostres, jo... (sóc una mica bleda) no, és que a mi aquest rotllo...

Emma, per fer el cim de la literatura cal tenir a sota
els sediments de la tradició, les cites, les referències,
les paràfrasis, els exemples, les comparacions són un pòsit
on cal encimbellar-s'hi.

És bonic aquest últim mot
però jo prefereixo el karst, i la vaig deixar amb la cadena a la mà.

Web Imatges Grups Directori Desktop

Cerca Avançada Preferències

La cerca - Clítote - no concorda amb cap document.

Suggeriments: Assegureu-vos que heu escrit correctament totes les paraules
Proveu altres paraules clau
Proveu paraules clau més generals

©2005 Google

estimula'm estimula'm estimula'm...
...Clítote
(amb els teus secrets i les mitges veritats)
a ras de res
amada meva
ni en la memòria

tan sols orgasmes en bloc

Ahir era a Kosmopolis
hi vaig trobar la meva amant
nua
en el mirador

la seva pell continua borratxa de sol
i m'abrasava

era de nit
un petó llarg


avui tornaré a Kosmopolis i li donaré un paperet amb el meu número de telèfon

ja tinc internet a casa!
ja no sóc tercermundista!
ja no tinc excusa per no contestar mails!
ja no seré més una ignorant del món!
ja no estic sola!