Són gairebé les 11. El sol entra de biaix i fa el joc,
indirecte, a la penombra intestinal de la casa gran.

Recorro les finestres del pis de dalt, més obertes al dia.

A una habitació de convidats hi ha un llit de caoba
amb capçal retallat i incrustacions daurades
cobert amb un domàs vermell, dues tauletes de nit,
rodones i de conjunt, i un sofà entapissat del mateix color.
Si l’anomeno l’habitació de les roses no és perquè sigui
el roig el color dominant, sinó perquè quan obro la finestra
despunten les tiges i les punxes i els borrons
i alguna rosa vermella que es bada
amb tots els seus farbalans ran d’ampit.
L’habitació del costat és la de l’eucaliptus.
També és de convidats, molt més senzilla i comuna.
Un llit de matrimoni, un llum de peu,
una tauleta i dues butaques vermelles. Al fons de l’habitació,
una porta dóna a una sauna, i l’olor d’eucaliptus que desprèn
s’escampa com una boira espessa. Després vénen les habitacions
dels fills i néts: en una els llibres i els apunts d’una carrera
universitària, cursos, dates, assignatures i professors
es combinen amb una gerra de cervesa, una capsa de música,
una carpeta amb làmines de dibuix, un pòster de Dubuffet;
en l’altra un bagul, una calaixera i un balancí de fusta fosca,
a un racó un gerro amb un enorme ram de cards espinosos.
El rellotge despertador anuncia un 13:07.
Després ve l’habitació infantil, sòbria, amb dos llitets petits.
Damunt d’un llit, un gos de peluix.
Damunt l’altre llit, un elefant. I prou.
I per acabar, la de les titelles.
Una habitació amb mobles moderns d’estil rústic, rascats
i envellits per mans professionals,
amb els prestatges plens de marionetes i titelles.
Hi ha un mirall. M’hi contemplo i faig una ganyota d’arlequí.

Recórrer les habitacions de dalt és aprofundir
en les entranyes de la gent que hi viu.
El saló de baix és impersonal, fragments d’èpoques
i referents antics que tallen l’ara
i et transporten a una distància remota i silenciosa.
En canvi, aquí dalt, hi ha un bellugueig constant d’espurnes vives,
i els faig el joc amb la mirada: el nom de Mireia escrit en el dors
d’una postal rebuda de Nova York, una capsa de llumins,
una cadira feta amb cartrons i pintada amb colors purs,
un cendrer amb dos anells de bijuteria.
Un paquet de tabac. Llibres de psicoanàlisi.
Però tot això, formes de més o menys, és exactament el mateix
que puc trobar a la meva habitació. O a la teva.
Si observo la casa dels romanesos on ara m’allotjo,
hi ensopego amb els mateixos indicis de vida:
un pot de Kanfort, “crema marron de ceras naturales”
per enllustrar sabates, un calendari ortodox
amb Jesús Nostre Senyor, unes pàgines grogues,
tapets de ganxet fets a mà, una agulla d’estendre roba
i un clip per als cabells.

Recórrer les habitacions de dalt exigeix
un esforç d’interpretació d’històries.
Els objectes són comuns i tant poden amagar
una història com una altra, així que,
per més que rasqui buscant les evidències que em permetin glossar
què hi ha sota aquells dos anells dins del cendrer,
o d’on ve i el per què de la capsa de llumins,
segurament el resultat final, la història contada,
tindrà més a veure amb la meva neurosi
que no pas amb el fardell del significant.
Això deu tenir a veure amb el fet
que aquestes ficcions se sostenen
d’uns artefactes que formen part del present simple,
i no hi ha res més relatiu
que un temps verbal tan circumstancial.

Quan sóc a baix, al saló principal, en canvi,
la sensació és tota una altra.
La meva capacitat d’interpretar queda anul·lada
per la gravetat dels objectes, l’obscuritat,
la seriositat, el respecte. Em quedo immòbil, traspassada.
Sento que allà en aquell saló les històries hi són, malgrat tot.
No hi són en temps present, sinó captives en un pretèrit perfet,
en una dimensió inaudita i en repòs, i cal quietud, sobretot,
molta quietud, perquè l’estatisme atemporal de l’atmosfera
m’aculli a les seves entranyes i em faci presonera del silenci.
Aleshores, amb tot el silenci del món, sóc capaç de percebre,
per inèrcia, els sons ancestrals que em repercuteixen a la pell.
.
.
El Xavi s’ha estat tota la tarda amb la Nona.
M’he quedat, fins ara, en la penombra intestinal de la casa gran.
El sopar és a punt, i jo plego.