Encara no són les 10.
La fresca de fora és bona. He obert finestres de la casa petita
i la temperatura de pètals entra a dins amb ingravidesa.

M’espero que es desperti la Nona per anar a la casa gran.
No la deixo aquí si estem soles, i faig la feina amb ella a coll
o la deixo a terra i em va seguint de quatre grapes.
És molt espavilada, què voleu que us digui.
Tinc la tele posada, s’ha acabat la tertúlia política
i ara parlen del temps, la línia del fred baixarà,
aquests propers dies, s’anuncien pluges i tot.
La línia del trànsit és vermella.
Els editors de Catalunya estan molestos
amb la Fundació Ramon Llull perquè diuen
que se’ls està deixant de banda
en l’organització de la Fira de Frankfurt.
També reivindiquen que hi hagi representants catalans
que escriguin en castellà. Mala maror.
Torna la tertúlia amb aquesta notícia i es fa filigrana
entorn la definició del catalanisme,
que ara es veu que està tan en portada, i en boca de tots.
Davant de la finestra la parra quieta a les parets de la casa gran,
com una heura enfiladissa que atrapa la vertical. No gaire alta.
Parra de raïm bord que afaiçona geometries petulants.
Més amunt arriben les branques del pollancre o del llorer.

Avui hauré de regar les plantes de portes endins.
.
.
El paisatge interior de la casa gran és retret, esquiu.
Té una atmosfera de falsa modèstia, d’aiguat que aguanta dens
suspès d’uns núvols baixos que avisen de la inclemència que apunta
ran de barrets i làmpades d’oli i catifes del 1913.
Corren rius de plata silenciosos, arbres de tardor a banda i banda
de camins terrosos per on serpentegen dues figures petites, difuminades,
gairebé invisibles i quietes dins la potència viva del paisatge.
Els traços de Josep Colomer vivifiquen esmorteïdament
les parets blanques dels passadissos, fan pressió gràfica
del relleu moral que realça la finca, amb jardí estilitzat i creu de terme,
i acompanyen amb to eteri, aquell to concret d’abstracció temperamental
del pagès que mira i no mira, propietari de la terra,
l’intrús que gosa pertorbar la calma,
els crepuscles solitaris de Modest Urgell.
.
.
Veig la casa gran a través de la finestra de la casa petita.
La Nona fa sorolls amb el telèfon que he desconnectat perquè hi jugui.
Canta alguna cosa amb la lletra te.
.
.
Ha sigut el moment que m’he posat a regar
les plantes de dins la casa gran,
que a fora s’ha posat a ploure.
.
.
Sec amb la Nona a la falda. De moment observa però d’aquí
a tres, dos, un segon intenta tocar les tecles amb els dits i els palmells alhora.
.
.
Hi ha un gos que ronda pel jardí, és negre i sembla un pitbull,
però només ho sembla, quan el veig, i veu que el veig,
se’n va corrents entre els boixos i la Yuca borda dins la gàbia.
Ara borda.