És passada la 1. He hagut d’anar a llençar les deixalles,
a buscar el pa, el diari, i una mica de carn.
Obro les finestres del saló principal de la casa gran.

M’aturo una bona estona davant un quadre.
Juan Pablo Salinas (1871-1946)
El café

Ja és tard i he encès la làmpada que penja damunt el marc daurat.
El quadre també és fosc. Un focus de llum prové
de les dues espelmes enceses en el canelobre que hi ha a sobre
del moble, a l’alçada de l’angle superior esquerre. Un altre focus
sembla situat davant l’escena i il.lumina el motiu central.
La claror és molt tènue, no té la força elèctrica per omplir l’espai sencer
i tots els racons se submergeixen en l’obaga culta
a recer dels quatre personatges. Asseguts en una taula rodona,
un cardenal de cara, una dama a l’esquerra i un aristòcrata a la dreta.
El quart, en un segon pla, duu una ampolla del licor que acaba de servir.
Les tovalles de fil blanques, amb brodats, sembla que projectin llum pròpia.
La dama, té pell de vori, els cabells enfarinats i recollits
amb pentinat de cort francesa, coll llis, i espatlles blanques
i l’escot pronunciat del vestit rococó li deixa el pit nu.
Amb una mà pinça amb delicadesa la copa de licor,
l’altra la reposa damunt la taula, davant la tassa de cafè.
Parla suau amb el cardenal, la mirada baixa,
les galtes rosades i un somriure tímid.

El timbre del telèfon m’arrenca d’on sóc,
és un so estrepitós que m’empeny a córrer per ser-hi a temps.
Han penjat. Em torno a quedar sola.